ORIGENS : EL CALENDARI

EL CALENDARI

Els calendaris mes reculats en la historia estaven basats en els  cicles de la lluna aproximadament de 29 dies i mig per circumval·lar la terra. Els calendaris antics jueus i mahometans es basaven totalment en la lluna amb mesos alternatius de 29 i 30 dies , que conformaven un any de 354 dies.

Aquest sistema aviat  s’avança  al pas de les estacions , els astrònoms jueus es serviren d’un altre esdeveniment per posar-se al ritme que marcaven les estacions: l’eclipsi de lluna. Observaren que tenien lloc cada dinou anys i van arribar a la conclusió de que 7 de cada 19 anys haurien de tenir 13 mesos en lloc de 12.

Però recordar quins any havien de tenir tants o quants mesos era una feina feixuga i era un gran inconvenient per el que es varen fer varis intents per idear un calendari que s’aproximés a la duració real del temps que necessita la terra per donar una volta al sol – 365 dies , 5 hores 48 minuts i 46 segons sense que es perdés un any del cicle de la lluna , o sigui 12 mesos.

Els romans utilitzaven un calendari creat per Numa Pompili , segon rei de la ciutat cap a l’any 700 AC. Es basava en un any de 355 dies dividits en 12 mesos. No es va fer cap modificació fins l’any 45 AC., fins que Juli Cèsar hi va afegir 10 dies per completar els 365.

També fou Juli Cèsar , el que introduir l’any de traspàs o bixest cada quatre anys ( amb 30 dies al febrer per compensar l’excedent d’hores sobre els 365 dies que tarda la terra en completar el seu cicle anual.

El calendari de Cèsar era molt mes exacte que els antecessors i va perdurar molt de temps , però encara excedia en 0’0078 dies que al cap de 1500 anys significaven 10 dies complerts.

Fou el papa Gregori XIII que establi el calendari actualment vigent a occident. A l’any 1582 va resoldre el problema dels deu dies sobrants amb el senzill mètode d’abolir-los , de manera que decreta que nomes per aquell any el 4 d’octubre anava seguit per el 15. Aquesta decisió provoca aldarulls entre la població perquè creien que el govern els havia robat els 10 dies. Anglaterra adopta aquesta mesura 170 anys després que amb el transcurs del temps s’acumula un dia mes  i n’hagueren d' abolir 11 dies .     

HOPE UN DIAMANT MORTAL

THE HOPE UN DIAMANT MORTAL

El valuós diamant que es guarda en el museu Smithsonian de Washington. Una pedra preciosa que sembla inofensiva , però aquesta joia freda i brillant te uns antecedents de sang i passió , es creu que la seva bellesa es culpable de mes de 20 morts.

Segons la llegenda , la primera víctima fou un sacerdot hindú que va caure en el seu embruix fa mes de cinc cents anys poc després de extraure la gema del riu Kistna , al sud-oest de la Índia. Es va atrevir  robar-la del front d’un ídol en un temple. Fou descobert i torturat fins a la mort.

El diamant apareix en Europa el 1642a mans de un contrabandista francès de nom Jean Baptiste Tafernier.  Amb la seva venta Tafernier va aconseguir els diners suficients per comprar-se un títol nobiliari i una propietat. Però el seu fill , un jugador empedreït que va contraure tantes deutes en el joc , que es va veure obligat a vendre tot el que tenia. Arruïnat se’n torna a la Índia per refer la seva fortuna , però             va morir en el intent al ser atacat per una gossada de gossos salvatges.

La joia reapareix com a propietat del Rei Lluis XIV de França , que va fer tallar-la de nou , que es convertir en una peça de 67’5 quirats , en lloc dels 112’5 que tenia. Nicolas Fouquet funcionari del govern la va agafar per nomes assistir a un ball oficial i fou acusat de desfalc i va passar la resta de la seva vida a presó. El mateix Rei Sol es posar malalt i morir abandonat mentre el seu regne s’ensorrava per diferents revessos militars. També van morir tres membres mes de la família real que havien usat el diamant i trobaren la carícia mortal, la princesa Lamballe que li costava diuen de treure-se’l , fou linxada per una multitud. Lluis XVI i la seva esposa Maria Antonieta que l’havien heretat van morir guillotinats.

Durant la revolució francesa  al 1792 el diamant torna a desaparèixer per 40 anys en que durant aquest temps van sorgir infinitat de llegendes. Es diu que un joier francès Jacques Celot vivia tan obsessionat per la bellesa del diamant que es tornar boig fins a suïcidar-se. El príncep rus Ivan Kanitovski el va regala al seu amant francès per  seguidament matar-lo de un tret , mes tard ell també fou assassinat. També s’assegura que Catalina la Gran de Rússia el portava la joia posada abans de morir de apoplexia.

El diamant torna aparèixer quan un joier holandes el torna a tallar fins al seu pes actual 44’5 quirats , però el seu fill el robà i ell es va treure la vida. La sagnant joia va recorre tot Europa passant de unes mans a altres fins arribar a Henry Thomas Hope un banquer irlandès immensament ric  que el comprar per 30.000 lliures i li donar el nom actual, el seu net moriria arruïnat.

El 1908 el sultà Abdul Hamid comprà el diamant per 400.000 dòlars , el regala a la seva esposa Subaya , i a continuació la mata d’una punyalada , un any després ell perdia el trono.

La fatídica joia arribava a Estat Units  Ned McLean , un magnat dels negocis la comprar l’any 1911 per 154.000 dòlars. En els 40 anys següents , el seu fill Vincent fou atropellat per un cotxe, McLean arruïnat completament va acabar els seus dies en un hospital psiquiàtric  , la seva filla moria per una ingesta de barbitúrics i la seva esposa Evelyn es tornar morfinòmana.

Nomes el joier Harry Winston que comprar la pedra preciosa al hereus de la família McLean s’escapolí de la mort , regalà la joia al Smithsonian.        

       

HEROIS.CAT: MUSICS D'AMER

MUSICS D’AMER

“Amer vila de musics” aquesta curta frase que mes d’una vegada haureu sentit, principalment els amerencs , ja que des de temps molt reculats aquest poble ha tingut la seva “cobla” o ja en temps  mes moderns la seva orquestra.

Fins l’any 1870 no trobem probes documentals , però si hi ha noticies de conjunts mes antics.

En una fotografia es mostra un conjunt de set musics que aleshores ja era una cobla completíssima amb els següents instruments: un clarinet , una tuba , un fiscorn , un cornetí , una flauta , i dos violins, actuaven a Susqueda i se’ls veu rodejats de amics i familiars.

Aquesta cobla , era molt sol·licitada en les festes majors per els pobles de la comarca , tenien una molt bona fama perquè tocaven tota classe de musica com era , els “quatre contrapassos” , el “pucigola” (el llarg i el curt) i el “cerdà” que eren imprescindibles en totes les festes majors , sobretot per la seva especialitat en la sardana curta (la llarga encara no existia) feien servir els mateixos instruments per oferir també sessions de ballables.

Es molt curiós la forma que eren contractats . la cobla demanava un duro ( 5 pessetes = 0’03 euros) per music , cosa que aleshores es trobava car, després d’un llarg estira i arronsa per rebaixar el preu , finalment s’acceptava però s’exigia que : devien presentar-se ben vestits, portar sabates ( de cap manera espardenyes) i barret de plat d’or.

Acceptades les condicions els musics es traslladaven al poble a peu, al arribar els donaven un bon esmorzar que solia constar de dos plats “ sopa d’all” i “niua” (sang , fetge i perdiu). Cantaven l’ofici religiós de rigor i després a la sortida tocaven el “contrapàs llarg” i dos sardanes curtes.

Per la tarda “ contrapassos” ,”sardanes curtes” i alguns balls de cobla al acabar recollien els instruments i marxaven a peu cap a casa seva tal com hi havia arribat.

Es conte que una vegada foren atacat per uns lladres de camins , però com eren set es pogueren defensar i arribaren a casa sans i estalvis amb el “duro” tan bonament guanyat.