UN PESSIC DE SAL

 

UN PESSIC DE SAL

 

La sal comuna el senzill condiment que es troba en tota classe de menjars, es la substancia de la historia. Tan necessària per l’existencia del home que per la seva causa s’han declarat guerres, s’han creat i desaparegut imperis i al seu voltant s’hi han desenvolupat civilitzacions.  

El seu protagonisme al llarg dels segles li han donat un caràcter sagrat i amb un fort simbolisme, per exemple Homer per ressaltar la riquesa de la ciutat de Troia ens diu que els seus herois sempre mengen la carn amb sal. En les llegendes bíbliques la dona de Lot es va convertir en estàtua de sal per haver desobeït les ordres del Senyor i mirar enrere mentre es destruïa les ciutats de Sodoma i Gomorra. En algunes cultures s’oferia junt amb el pa com un gest de hospitalitat envers els hostes.

La paraula “salari” ens recorda permanentment la importància d’aquest condiment. Els legionaris romans rebien un “salarium”(una ració de sal) mes tard la paraula va donar significat als diners necessaris per comprar-la i ja estava a un pas del significat que te actualment, encara avui en dia.

L’home des de temps remots sabia que tenia que procurar-se la sal o resignar-se a morir, sense ella es pertorba el delicat equilibri de l’aigua en el nostre organisme i es pot produir la mort per deshidratació. En l’Edat de Pedra els homes seguien els ramats fins els saliners (afloraments de sal de roca, que els animals detectaven per la seva supervivència) i transportaven la sal de roca a les cavernes fins que varen descobrir algú mes segur i profitós com els manantials d’aigua salada. Moltes cultures primitives es desenvoluparen al voltant d’aquests manantials tals com Droitwich ( Anglaterra),el Tirol francès, i Saale ( Alemania) fet que obliga els homes a destruí boscos enters per alimentar les fogueres on s’hi evaporava l’aigua per obtenir el preuat condiment.

Quan els primers europeus convertien la producció de sal en una de les industries mes primordials, en les altres parts del mon es feia al mateix. Xina els primers assentaments van aparèixer junt a les fosses salines del riu Groc. A la vall del Jordà cap el 8000 aC. van  sorgir poblacions junt al mar Mort, extremadament salat i el mont Sodoma tambe ric en sal.

Durant milers d’anys els mitjans de transport es varen perfeccionar i possibilitaren als pobles viure lluny de les fonts salines. Els primers agricultors egipcis per exemple s’abastien amb embarcacions que portaven la sal des de les llacunes de la desembocadura del Nil.

El mar sempre ha estat el principal proveïdor salí, fins al punt de que el nivell de les aigües han determinat importants seqüències de la historia. L’oceà deixa al retirar-se o al endinsar-se a terra ferma llacs i aiguamolls salins.

Cap a l’any 500 aC. el nivell del mar es trobava a uns 90 centímetres per sota del nivell actual. Fou aleshores quan les civilitzacions grega i fenícia van arribar a tenir grans reserves de sal amb les que comerciaven juntament amb les existències procedents de la llunyana Hispania.                 

Al 400 aC. es va crear a  Itàlia la “Via Salaris” o ruta de la sal que avui en dia encara subsisteixi es la mes antiga del país, per on es portava la sal des de Roma a la regió de Sabinia en el centre de la península italiana.

Durant 1000 anys el comerç de la sal floreix al voltant del mar del Nord, del Mediterrani, i del Atlàntic entre altres. Però el mar anava pujant, cap el 500 dC. estava a 90 centímetres per sobre el nivell actual. Europa va declinar el comerç a mida que les salines anaven desapareixent sota les onades. Mentrestant els àrabs que tenien accés al mar Mort prosperaren canviant la sal per l’or, el marbre i altres cobejades mercaderies.

L’hegemonia de la sal dels àrabs va durar fins el segle IX en que es retiraren les aigües i els francesos, anglesos i holandesos es feren productors de sal. De nou van intervenir les onades al segle XVI que tornaren a negar les salines de les costes europees, centenars d’embarcacions creuaven els oceans transportant la sal des de els països amb grans reserves per els afectats per les inundacions.

Els comerciants sense escrúpols s’adonaren que en el continent africà aquesta mercaderia es valorava sobre la llibertat i la sal va presidir les transaccions  en la tracta d’esclaus, en el interior on la sal era escassa les famílies cedien els fills per un grapat de sal.

Avui en dia el mon consumeix 80 milions de tones de sal que procedeixen en part de les salines subterrànies, de llacs i de roques salades. Però el 30 per cent del total prové de les salines costeres tan amenaçades per les pujades del mar com les antigues salines submergides que potser d’aquí uns anys els nostres descendents en trauran  el preuat condiment.    

 

EL NEGOCIANT DEL SEGLE

 EL NEGOCIANT DEL SEGLE

 

El comte Victor Lustig (en realitat es deia Robert V. Miller) un alt funcionari del Ministeri encarregat de la conservació d’edificis públics, tenia reunits a cinc negociants de Paris explicant-los  que la Torre Eiffel tenia que ser enderrocada , perquè el cost de la seva conservació era enormement car. La torre representava unes 7000 tones de ferro de la millor qualitat i els cinc negociants que tots es dedicaven a la compra venta foren convidats a presentar ofertes de compra en sobre tancat.

Les ofertes no van tardar en arribar i al dia següent André Poisson, un acabalat home de negocis va rebre, la per ell gran notícia de que la seva proposta havia estat acceptada.

Al cap d’una setmana Poisson havia reunit els diners i es va convenir l’entrevista definitiva. Però, ¿perquè es  preguntava Poisson , es fan tan importants negociacions en un hotel en comptes del Ministeri?.

Lustig va invitar al seu secretari personal, un també estafador francoamericà de nom Robert Arthur Tourbillon mes conegut com Dan Collins a que sortís de l’habitació i li dirigí unes paraules explicant-li que: “La vida de un funcionari del govern no es fàcil, tenim que rebre alts càrrecs, anar sempre ben vestits i tot això amb el sou que guanyem no n’hi ha prou i tenim que buscar maneres de complementar el nostre sou”. Poisson va entendre de seguida que estava davant de un membre del govern que amb aquestes paraules li demanava un suborn. Poisson ho va entendre al moment , era evident que aquest tipus de suggeriments no es podien fer en els llocs oficials com a l’interior de un Ministeri. Va entregar sense mes dilació i sense altre queixa un xec certificat i una cartera plena a vessar de bitllets de banc ( com a pagament del suborn) i va marxar triomfal amb el document de venta.

Al cap d’una hora el xec era cobrat i Lustig mai va dir a quant ascendia la xifra que havia rebut. Desprès ell i Collins s’instal·laven en un luxós compartiment del exprés de Viena.

Lustig natural de Bohèmia fill d’un respectable ciutadà i Collins un modest estafador van viure un mes en un dels millors hotels de Viena  i cada dia llegint els diaris i la premsa de Paris, però res es deia de l’estafa. El comprador massa avergonyit del frau havia deixat el camp lliure als dos estafadors per tornar a vendre la famosa torre. Així ho van fer però aquest cop la víctima va denunciar l’estafa a la policia, encara que els dos delinqüents mai foren detinguts.

Una de les estafes mes conegudes i sonades de Lustig fou “la maquina d’impressió de diners”. Ensenyava als seus clients una petita caixa en la que prèviament hi havia introduït tres bitllets autèntics de 100 dòlars i demostrava de com era capaç aquell estri de copiar un bitllet amb la petita queixa de que necessitava per fer-ho unes 6 hores.

El client pensant que li donaria grans beneficis comprava l’aparell a un preu molt alt normalment uns 30.000 dòlars, durant les dotze hores següents efectivament la maquina produïa uns altres dos bitllets de cent, però després ja nomes sortia papers en blanc. En el moment que s’adonaven que havien estat estafats, el nostre estafador ja estava molt lluny del lloc dels fets.

Anys després Victor Lustig es trasllada als Estats Units on va conèixer al no menys famós gàngster Al Capone a qui va convèncer per invertir 50.000 dòlars en un acord de dipòsit. Lustig va mantenir els diners en una caixa  de seguretat durant dos mesos. Passat aquest temps es va reunir amb Capone per dir-li que el negoci no havia anat bé, per suposat Lustig no havia fet res nomes tenir i guardar els diners,  Capone impressionat per la integritat i sinceritat del estafador el va premiar amb 5000 dòlars que va afegir al diners que ja havia aconseguit. 

L’any 1930 Lustig es va associà amb un químic de Nebraska de nom Tom Shaw un expert en fabrica plaques gravades per d’impressió de bitllets de banc falsificats. Organitzaren una xarxa de falsificació amb l’ intenció de  fer circular cents de mils bitllets falsos per tot el país.

El 10 de maig de l’any 1930 Lustig fou detingut per agents federals amb càrrecs de falsificació després d’una trucada anònima feta per la seva amant Billy May gelosa al assabentar-se  de que Lustig tenia una relació amb la jove amant del seu soci Shaw.

El dia abans del judici va fer escàpol de la Cámara  Federal de Detenció de la ciutat de Nova York. Fou capturat de nou 27 dies desprès a Pittsburgh. Lustig es va declarar culpable en el judici i fou condemnat  a 20 anys de reclusió a l’illa d’Alcatraz ( California). El 9 de març de 1947 va contraure pneumònia morint-se dos dies desprès en el Centre Mèdic Federal per reclusos de la ciutat de Springfield (Missouri).    

 En el seu certificat de defunció, en la casella on constava la seva ocupació figurava “aprenent de venedor”.

ELS PRIMERS AMERICANS

 

ELS PRIMERS AMERICANS

 

L’any 1954 en José Cortés treballava  obrint una rasa en el terreny que tenia a uns 30 km de la ciutat de Mèxic, l’aixada va topar amb quelcom dur, era un crani. Els arqueòlegs mexicans de seguida varen excavar el lloc i descobriren les despulles de un dia de caça que hauria tingut lloc 11000 anys abans. Uns valents i encoratjats caçadors van abatre un mamut ala llera de un pantà on el van matar i esquarterar. En José Cortés havia trobat l’esquelet d’un mamut i algunes armes primitives.

A uns pocs centenars de metres van descobrir mes ossos d’animals però el mes important fou un esquelet d’un caçador ( avui en dia conegut com l’Home de Tepexpan) mesurava 1’67m. i va morir a l’edat de 60 anys, 9000 anys aC.

Amb aquest i altres descobriments impulsaren les investigacions sobre els primers pobladors del continent americà. Actualment es creu que els primers homes procedents  d’Àsia arribaren a Alaska per el estret de Bering,que aleshores era un istme fa uns 32000 anys. Aquesta  l’avala una troballa l’any 1966 d’uns ossos animals que mostren manipulació humana vora el riu Old Crow al nord del Yukon, la proba mes important i fefaent  es un estri fabricat amb os de  una cama de caribú, anomenat descarnador per els arqueòlegs que s’usava per  escorxar els animals i obtenir la pell per fer-se’n vestits i abrics, l’eina en un extrem era pla a forma d’espàtula i la vora era dentada amb aspecte de serra i que Segons el mètode del carboni radioactiu dona una antiguitat de 27000 anys.

Sembla ser que els primers pobladors d’Amèrica vinguts del continent asiàtic eren ja uns excel·lents agricultors fa aproximadament  8000 anys,  les tècniques agrícoles i ramaderes es creu que eren ja autòctones perquè, uns 2000 anys abans les aigües de l’Oceà Àrtic havien inundat l’estret de Bering i separat el nou món de l’antic.

Cap el 5000 aC. el Mon Antic sabia domesticar els cavalls,i pasturar els ramats d’ovelles, porcs, cabres i el bestiar boví. Cap d’aquests animals existia en el continent americà però a Mesoamerica  hi havia ànecs, galls d’indi, gossos i tambe abelles  que amb el temps foren domesticats. Els agricultors començaren a servir-se de les llama com bestia de carrega i l’alpaca per la seva llana. I mentrestant en el nostre mon antic es cultivava blat, civada, sègol, llenties i cigrons. En el Nou Món s’obtenia de la terra el blat de moro, fesols, patates, cacau, carbasses i tomates.

Mistery Hill es considerat el Stonehenge dels  Estats Units, situat  a North Salem ( New Hampshire ) i compren un conjunt d’edificacions de pedra, pous i càmeres subterrànies tot plegat ocupant unes 5 hectàrees. En el centre hi ha una pedra plana que s’estima que pesa unes cinc tones i l’anomenen Taula dels Sacrificis, doncs es creu que era el lloc on immolaven les víctimes. Les columnes de pedra que envolten tot aquest conjunt semblant estar relacionades amb les estacions de l’any.

Juntament a uns utensilis fabricats per l’home s’hi hi troba carbó vegetal amb una antiguitat comprovada científicament, es remunta a 2000 anys aC.

A Nova Anglaterra s’han trobat uns 150 llocs com aquest i hi ha una teoria que els relaciona amb la cultura de l’Edat del Bronze d’Europa.

ARMES SENSE PÓLVORA

 ARMES SENSE PÓLVORA 

 Molt abans de que el món occidental utilitzes les armes de foc amb la invenció de la pólvora, els exercits contaven amb una gran varietat de ingenis per llançar projectils contra els seus enemics.

Un dels mes poderosos era “la ballesta” o tambe anomenat escorpit usada per les legions romanes. Consistia en un gran arc disposat sobre una plataforma que podia llançar una pedra de dos quilos i mig a una distancia de 500 metres. En el setge de Roma del any 537 imposat per Vitigés rei dels Ostrogots durant les guerres gòtiques,un dels seus cabdills fou clavat en un arbre per el dispar de un dard de ballesta, tres segles mes tard Paris fou assetjada per els víkings tambe dits normands (gent del nord) un dard de ballesta travessa netament tres dels assaltants.

Un altre maquina digna de menció era “la catapulta”un arma equivalent al morter modern que llançava els projectils. El braç de la catapulta amb un bol per els projectil en una punta, que el ser girat cap enrere tensava una corda feta de tripa d’animals. El braç es disparava cap endavant i era parat per una barra creuada llençant el projectil a uns 500 metres.

Aquests dos grans ingenis la ballesta i la catapulta s’utilitzaren fins el segle XII. L’antic mètode de trenar intestins animals per tenir la tensió necessària  fou d’alguna manera oblidat des de feia temps i en el seu lloc s’usaven cordes. Això vol dir per exemple que les maquines utilitzades per  els creuats no eren tan poderoses com les romanes. La solució fou una nova maquina de guerra que anomenaren “trabuc”, que no te res a veure amb l’arma de foc posterior que coneixem amb el mateix nom.   

 Aquest trabuc era una maquina d’artilleria semblant a la catapulta però a mes a mes portava un contrapès que feia oscil·lar el braç i disparar el projectil. N’hi havia de colossals amb un braç de 15 metres de longitud i un contrapès de 10 tones que podia llençar una pedra de 140 kg ames de 600 metres.

Les pedres no eren els únics projectils que llençaven. Els trabucs s’utilitzaven tambe per llençar el temut foc grec. Una mescla altament inflamable de sofre, quitrà, resina, nafta i estopa que remullaven amb trementina, cendra vegetal, i sallitre. Aquesta mescla ha estat considerada la gran arma dissuasòria de la baixa edat mitjana, la seva qualitat mes terrible era que l’aigua avivava mes les flames. Durant segles el secret de la fabricació del foc grec nomes fou conegut per els bizantins, que va fer la seva flota invencible fins que en el segle IX els àrabs van descobrir la formula i aviat la van utilitzar en contra l’imperi bizantí.

Utilitzaven tambe altres tàctiques mes subtils. De vegades els trabucs s’usaven per atemorir l’adversari, llençant els cadàvers d’enemics  o presoners vius sobre les muralles dels assetjats. Tambe es llençaven cavalls i animals putrefactes per estendre la pesta.

L’any 1442 durant el setge de Carolstein foren bolcats sobre la població 200 carros de fems.

Ha quedat constància de que  una de les ultimes ocasions que es va fer servir un trabuc fou en el setge de Rodes. Els  turcs batien la plaça amb canons pesats, però els cristians van construir un trabuc amb que varen aconseguir silenciar l’artilleria pesada de l’enemic.

Els dies del trabuc es van acabar amb la gran invenció de la pólvora empleada inicialment per els xinesos en el segle IV aC., i no fou coneguda per el mon occidental fins el segle XV en que es començaven a construir canons que resultaven terriblement insegurs.       

EL NEGRE DE BANYOLES

 

EL NEGRE DE BANYOLES

 

Era temps de vacances i com molts altres dies, les tertúlies en el bar de la piscina alternant els banys amb cervesa i refrescos, no sé com ni de quina manera va sorgir el tema del “Negre de Banyoles” entre els tertulians que ens ajuntàvem cada dia hi havia un amic francès de nom Jean Louis que al sentir tal historia no donava crèdit a les nostres paraules. Li semblava tan histriònic i increïble el tema que no s’ho creia. De fet te raó un esser humà  dissecat sona molt malament en el segle XX que es quan es va destapar tot aquest enrenou.

Tot va començar quan......

Els germans taxidermistes germans Jules i Edouard Verreaux van presenciar un enterrament  de un varo de la ètnia San o boiximà cap de una tribu del Kalahari de Botswana, que amb nocturnitat i amagats de tothom van desenterrar el cos per dissecar-lo a l’any 1830 per portar-lo a Paris.

L’any 1916 fou adquirit per el naturalista Francesc Darder (que fou tambe el primer director del Zoo de Barcelona) i exposat en la sala del home en el Museu Municipal Darder d’Història Natural de Banyoles, exposat en una vitrina, naturalitzat,guarnit amb plomes, llança i escut, al costat d’altres mòmies. Jo mateix, en els meus anys d’estudiant havia anat en excursions on es feien visites en aquest museu, per tant recordo perfectament la vitrina amb el negre.

El cos va romandre exposat en el museu sense cap controvèrsia fins que el 29 d’octubre de 1991, Alphonse Arcelín un metge d’origen haitià resident a Cambrils on va ser regidor de l’ajuntament pel PSC, va iniciar una campanya de denuncia contra la situació del boiximà. Va sol·licitar mitjançant una carta a Joan Solana alcalde de Banyoles la retirada immediata de les restes exposades al públic.

Aquest incident, va atreure l’atenció dels mitjans de comunicació que han van fer –ne un ressò molt important.

El primer pas per tornar el “negre” al seu lloc d’origen Botswana, es va realitzar al mateix any 1991, quan el  aleshores secretari de la UNESCO el català Federico Mayor Zaragoza es va reunir amb l’alcalde de Banyoles Joan Solana. Mes tard Kofi Annan  va arribar a Secretari General de la ONU  es va interessar per l’assumpte i tambe va parlar amb l’alcalde per la retirada del boiximà dissecat.

Durant aquests temps el negre havia adquirit molta fama i era  molt comú escoltar en anuncis diplomàtics referències al negre exposat

Alguns governs africans anunciaven i mostraven el seu suport a Arcelín que havia enviat diverses cartes a la premsa i a diversos caps d’estat africans.

En 1997 l’assumpte va ser discutit en diverses sessions tant en  les Nacions Unides com en l’Organització per la Unitat Africana , va ser en aquest any que el boiximà va ser retirat del museu Darder, aquest fet va molestar indignà molt als habitants de Banyoles que el consideraven com un membre de la família.

Al govern de Botswana va oferir tota mena d’ajuda i col·laboració a l’organització per la Unitat Africana a favor del soterrament del negre, una vegada fos retornat a l’Àfrica.

Davant les pressions per la retirada els veïns de Banyoles  mitjançant l’associació Amics dels Museus van presentar 7300 signatures en contra la repatriació del seu “negre”.

L’any 2000 desprès de mesos  de polèmiques , li llevaren la vestimenta ,la llança, la pell i la careta que va vestir en el museu Darder , el cos va ser enviat al Museu Nacional d’Antropologia d’Espanya a Madrid  on els seus ulls, pèl, òrgans i fins i tot els genitals van ser extrets. El crani i la resta d’ossos van ser enviats en un taüt a Botswana ja en el 2007.

Finalment va ser enterrat el 4 d’octubre del 2010 al parc Tsholofelo a Gaborone, amb honors reservats fins ara per herois nacionals. En el acte hi van assistir representants d’Espanya a Botswana i de l’Organització per la Unitat Africana així com la plana major de l’exèrcit i de la societat civil d’aquest país de l’Àfrica Austral.