lunes, 30 de noviembre de 2020
GRANS OBRES
jueves, 26 de noviembre de 2020
CAMPANES
CAMPANES
Hi va haver un temps
que, es creia que les campanes de les esglésies estaven dotades de uns poders
sobrenaturals. Durant l’Edat Mitjana en molts països de la cristiandat , quan s’instal·lava
una nova campana l’esdeveniment sempre anava acompanyat de grans cerimònies i
també de grans banquets sempre que els pobles i el seu estatus social s’ho
poguessin permetre.
Durant el segle XIV
calamitós per tants conceptes, Anglaterra es va veure devorada per la pesta (
la Mort Negre) creien que si repicaven
les campanes foragitarien tan malvada pesta. Quasi 300 anys mes tard l’anglès Francis
Hering, en la seva obra “ Regles, instruccions o advertències per èpoques de
contagis pestilents”, on aconsellava:
-
Que les campanes de pobles i
ciutats, repiquin sovint i amb molta freqüència, per purificar l’aire.
També es va arribar a
creure que el toc de campanes en un enterro, allunyava el fantasma del difunt. Els
antics romans al mes de maig celebraven la festa en honor als seus morts i
tocaven les campanes de bronze al temps que cantaven “ Esperits dels meus
morts,endavant”. En el Pontifical Romà es recomana tocar les campanes per
expulsar els espectres embogits dels morts.
Hi ha nombroses
llegendes que ens parlen de campanes que començaven a tocar sense cap
intervenció humana. Alexandre Dumas en els seus “Contes de viatges per el sud de França”
explica que en l’any 1407 es van sentir un patètics sons, entre ells el repic d’una
campana, moments abans de que s’enfonsés un antic pont sobre el riu Roine.
Un altre llegenda ben
curiosa del segle XIV de la ciutat polonesa de Breslau, que creien que si la
campana de la catedral sonava per si sola, un dels canonges moriria.
Les bruixes, odiaven
i temien les campanes de les esglésies i amb freqüència eren culpades de
robar-les dels campanars per la nit. A la ciutat de Canewdon (comtat d’ Essex,
Anglaterra) es deia que una campana , llançada al riu per set bruixes sonava
sota l’aigua durant les grans tempestes. En plena època romàntica es tocaven
les campanes de la parròquia de Dawlish , (en el comtat de Devon) amb l’esperança de que “l’esperit de
les campanes” havia de prevaldre sobre “l’esperit del llampec”. A Malta fins l’any 1852 es repicaven les
campanes de tots els temples fins a conjurar i dissoldre les grans borrasques.
Amb el pas dels temps
les campanes amb els seus diferents tocs, ens han assenyalat les hores, ens han
cridat a sometents i tota mena d’esdeveniments, casaments , enterraments, naixements,tocs
d’atenció que amb el pas del temps em anat perdent.
Catalunya te censats
909 municipis amb campanes, totes amb un so diferent i característic donat per el mestre campaner,
son un bon instrument de comunicació ben
apreciat. Fins i tot n’hi ha que tenen nom.
Les noves tecnologies
han estat la gran revolució social dels darrers anys, avui ja no ens fixem en
el toc de les campanes, les comunicacions es fan per el telèfon Mobil, gairebé
tots en tenim un que serveix per el que tan de temps feien les campanes
convocar i mobilitzar la gent. Malgrat tot
, encara ara quan les sentim per molts de nosaltres ressonen llibertat.
LES GALETES MARIA
LES GALETES MARIA
Quan La Gran Duquessa
Maria Aleksándrovna de Rússia, filla del
Tsar Alexandre II de Rússia i
Maria de Hesse- Darmstadt i tia del
futur tsar Nicolás II. Es casà amb Alfred de Saxònia (duc d’Edimburg) era el
quart , dels 9 fills de la reina Victoria del Regne Unit.
El casament va tenir
lloc el 23 de gener de l’any 1874, en el Palau d’Hivern de Sant Petersburg. I per
commemorar aquest esdeveniment, que es va convertir en l’acte social més important
de l’any a tot Europa, va ser per aquest motiu, que l’empresa Peek Freans &
company propietat de James Peek i de George Hender Frean van crear la recepta d’aquesta
singular galeta, que tenia la propietat de mantenir- se sencera quan la sucaves
en llet calenta donant-li el nom en honor de la núvia, “Maria biscuit”.
Ningú es podia
imaginar que s’acabaria distribuint per tot el món amb aquest nom.
Espanya fou distribuïda
per Eugeni Fontaneda des de Aguilar del
Campo on hi tenia la fabrica, en el any 1881. Corria la llegenda de que per la dècada
de 1920 el famós fabricant la va anomenar així en honor a la seva petita neta.
Maria mai fou feliç
ni va arribar a adaptar-se a les costums angleses. Va morir l’any 1920 després
de viure tot l’impacta que causà la mort del seu nebot, el tsar Nicolás II i
quasi tota la seva família durant la revolució bolxevic al 1917.
ORIGENS: DE ÚS QUOTIDIÁ
domingo, 22 de noviembre de 2020
DRACS, BESTIES LLEGENDARIES
DRACS, BESTIES LLEGENDARIES
Per Occident,el drac
amb la cua eriçada, cobert d’escames i vomitant foc per
la boca, representa el Mal, però en el llunya Orient els dracs eren éssers bondadosos que, simbolitzaven
la pluja, el vent i la boira.
Per els coreans cada
riu, llacs i tota corrent d’aigua tenia el seu drac. En el centre i Nord de
xina els dracs eren déus de la pluja que irrigaven els arrossars formant núvols
amb l’alè. Es creu que a Liang dos dracs varen lluitar en un petit llac en el
any 503 a.C, que de les seves goles van expel·lir una boira tan espessa que va
enfosquir tota la comarca.
Des de els temps mes
remots s’han atribuït als dracs les inundacions i tempestats quan lluitaven per els rius, o per on ells els
sobrevolaven. Les erosionades pedres rodones de la llera dels torrents que
baixaven de muntanya es tenien per ous de drac, que al ser ferits per els
llamps deixaven en llibertat petits dracs que volaven cap el cel.
Provocaven remolins a
la terra i trombes d’aigua en el mar. Quan sortien de els seus caus fumejants i
volaven per l’aire, amb les urpes esquinçaven els núvols originant la pluja.
Els dracs xinesos
podien ser de diferents colors, el negre per la destrucció, era també del drac
del tro de la família imperial, el groc per la sort, i el blau per anuncià el
naixement d’un gran home. ( La nit que va néixer Confuci es van veure dos dracs
d’aquest color per els voltants de la casa de la seva mare).
Adoptaven metamorfosis
sorprenents , podien brillar en la foscor, fer-se invisibles, reduir-se a la
mida d’una eruga, o tambe fer-se tan gran que tapava cel i terra. Es creia que
dormien al fons del mar en palaus de perles i que quan parlaven ho feien amb
una veu agradable com els penjolls de coure.
Els ossos de drac, un
dels fàrmacs mes utilitzats de la medicina tradicional xinesa, eren segurament fòssils
de animals prehistòrics que es guardaven en forma de grans o pols.
A l’Occident l’
imaginació encara anava mes enllà, es creia que els dracs devoraven els homes i
custodiaven tresors al fons del mar o en la terra. Volaven de nit escopint foc o
verí com anunci de guerres i calamitats.
Les llegendes dels
herois que maten dracs ens ofereixen nombroses versions, en general totes
sagnants per acabar amb la terrible bèstia, era la gesta que coronava la
carrera de quasi tots els antics herois: Sigfrid, Sigurd, Beowulf, Sant Jordi,
Sant Miquel, Artur, Tristán i també Lancelot.
El ferrer John Smith
de Deerhurst el comtat de Gloucester, (GB) es diu que va donar llet a un famèlic
i voraç drac, que desprès de beure una quantitat immensa es va tombar al sol
per dormir i el ferrer va aprofitar per tallar-li el cap. Un altre heroi britànic
de Lyminster ( Susex) va preparar un pastis enverinat, tan gran que per
portar-lo va haver d’agafar un carro, el drac famolenc es va empassar d’una queixalada
el pastis , el carro i els cavalls.
En la majoris dels
casos els dracs s’alimenten de donzelles, però Topsell un escriptor de
principis del segle XVII en el seu llibre “Historia dels quadrúpedes” els hi atribueix
una dieta mes sana tan per ells com els humans. “ Conserven la salut (tal com
afirmava Aristòtil) a base de enciams silvestres que els feien vomitar quan
havien ingerit quelcom nociu al seu cos, el pitjor de tots era la poma perquè
els emplenava l’estomac d’aire.
Els homes creien que
la majoria dels dracs eren terrorífics i malèfics que nomes en sentir el nom la gent es tancava a
casa a pany i forrellat. Però sembla ser que també n’hi havia d’amics i bons.
Plini l’escriptor llatí parla d’un home de nom Thoas d’Arcàdia, que el seu
fidel drac el salvà del atac d’uns bandits.
Les llegendes de
dracs s’estenen per tants països que es podríem fer la pregunta de : Qui eren? Las
representacions dels artistes semblen extraordinàriament
a les reconstruccions científiques dels antics dinosaures.
Els dinosaures van desaparèixer
fa 70 milions i els avantpassats de l’home no van aparèixer fins fa dos milions
i mig, per tant l’home no ha estat testimoni presencial de l’època dels gran rèptils.
Però si es pot haver creat la llegenda dels dracs quan els primitius
avantpassats trobaven els fòssils de les immenses besties que en varen treure la conclusió de que pertanyien uns animals gegants amb un aspecte de voraços
llangardaixos. De fet si fou així no anaven mal encaminats i estaven molt a la
vora de la veritat.
miércoles, 11 de noviembre de 2020
AGNÒCIDE
AGNÒCIDE
Agnòcide ja des de
petita sempre havia volgut estudiar medicina i en particular arribar a ser una
bona llevadora. En el segle IV Ac, els grecs tenien a les dones practicar la
medicina, que no sempre havia estat així. Poc abans que Agnòcide es decidís a dedicar-se
aquesta practica havia estat una professió molt honorable i respectada. Una de
les mes celebres llevadores era Fanareta la mare del filòsof Sòcrates. Però el
mes famós contemporani de Sòcrates, Hipòcrites el pare de la medicina moderna,
no admetia dones en la seva escola primària de medicina en la seva illa natal
de Cos. Sembla ser que si els hi permetia estudiar els temes ginecològics en
altres llocs d’ensenyança.
Desgraciadament els
atenencs mes poderosos no veien en bons ulls que les matrones tinguessin tan impressionant
gama de talent i coneixements en el camp de la reproducció dels que serien els
seus hereus. Així que van decidir prohibir que les dones practiquessin la
medicina en general sota pena de mort.
Amb les portes
tancades per estudiar la medicina i la ginecologia va decidir tallar-se el cabell, es posà roba
d’home i se’n va anar d’Atenes a Alexandria a estudiar amb un dels millors
seguidors d’Hipòcrites. Fou ni mes ni menys que Heròfil de Calcedònia el primer
anatomista i un dels fundadors de la llegendària escola de medecina d’Alexandria.
De tornada a Atenes
ja graduada com a metge va tractar d’atendre un part particularment difícil, la
dona es negava a deixar-se veure per els metges. Desesperada per ajudar Agnòcide
va aixecar-se la túnica i es deixar veure els seus pits, la pacient al
descobrir que era una dona es deixar a les seves mans. Ràpidament el secret es divulgà
entre les dones i la seva practica va créixer tant que els altres metges es
varen molestar molt per la falta de pacients i per aquest motiu començaren a
fer córrer el rumor que seduïa i corrompia les esposes d’altres homes aixecant
falsos testimonis per acusar-la de violació sexual amb penetració inclosa a dos
pacients.
En el judici que va
estar sotmesa, evidentment es trobava
entre l’espasa i la paret tenia que demostrar que estaven equivocats, tenia que
revelar la veritat encara fer-ho signifiques la mort.
El veredicte del
consell del Areòpag va havia estat culpable, aleshores no va tenir mes remei
que aixecar-se la túnica i deixar veure el seu cos, sense necessitat de
paraules va deixar clar que era dona i no un home com havia fet creure.
Sabia que aquesta
revelació seria considerada com un delicte pitjor que haver seduït i violat a
les pacients, els hi havia donat la raó perfecta per executar-la.
Era indubtable que
Agnòcide havia violat la llei i tots els que estaven present en el judici sabien
quin era el càstig, la pena de mort.
Però un gran obstacle
ho va impedir, una multitud de dones furioses per la sentencia a qui ella havia
ajudat, moltes eren dones adinerades,
esposes de metges i politics, van exigir la immediata alliberació de l’acusada.
Sense ella afirmaven,
moltes estarien mortes o moririen en un futur si executaven a Agnòcide, declararen
“totes morirem amb ella”.
La rebel·lió va resultar no solsament la alliberació de la famosa llevadora sinó
també l’anul·lació de la llei que prohibia a les dones de practicar la medicina,
sempre i quan nomes tractessin a pacients del mateix gènere.
Vull senyalar que aquesta es una de les
histories que sempre han estat i probablement sempre seran un misteri històric,
algun erudits creuen que es un fet real, altres creuen que forma part del regne
dels mites i llegendes.
La primera dada que
coneixem sobre la seva existència es en la Faula 174 del autor llatí Higini en el segle I de la
nostre Era.