miércoles, 24 de junio de 2020

ORIGENS : LES ETIQUETES

LES  ETIQUETES

 

Podríem dir que des de el començament de la historia humana durant les primeres civilitzacions com la d’Egipte ja hi trobem les primeres referències de l’ús d’etiquetes elaborades amb papir.

Els fenicis que son, sens dubte els primers grans comerciants de la historia, impulsats per la necessitat de buscar nous territoris i especialment  interessats en els metalls que canviaven per cereals , olis o vins que portaven de comunitats indígenes d’un extrem a l’altre del Mediterrani. Els grecs en canvi estaven mes interessats per intercanviar un altre tipus de productes com teles, ceràmica o joies per aliments que no podien cultivar en els seus territoris.

Tot aquest moviment comercial s’organitzava des dels emporis (mercats) i les colònies que tenien per rebre aquests productes , emmagatzemar-los i distribuir-los. Tal era el volum de aquests intercanvis que crearen una magistratura per poder gestionar-los correctament.

Es en aquest moment es on les etiquetes cobren especial importància. La xarxa comercial romana va tenir un creixement molt important, que varen considerar necessari controlar la compra i venta dels aliments i com a mesura de control dels productes que es transportaven en àmfores els romans obligaven als productors registrar en els atuells el contingut, la data, el lloc, el pes , el nom del responsable de l’envasa’t i tambe el del distribuïdor del producte.

Podríem dir que les etiquetes comencen la seva historia amb Johannes Gutenberg i l’impremta moderna per vincular la historia de  les etiquetes a  la industria paperera que comença a desenvolupar-se en el segle XVI.

Foren els fabricants paperers que començaren a utilitzar dissenys en les etiquetes. El  primer fou el fabricant de paper Bernhart que en l’any 1550 usà les primeres faixes de paper amb un disseny al centre.

En el segle XVIII i amb la nova tecnologia com la maquina de fer paper, la litografia i la impressió a color han fet que l’industria gràfica es desenvolupes amb molta rapidesa. Que no solsament les etiquetes servien per informar sinó també per cridar l’atenció del consumidor.

Ja entrat al segle XX en concret en la dècada dels anys trenta  la Ray Stanton Avery comença a aplicar les etiquetes amb adhesiu en ampolles i tota mena de recipients de vidre entre altres. El seu fundador Stan Avery un dependent de Los Angeles amb ànsies de triomfar en els negocis ideà així una forma intel·ligent  per les tendes indiquessin el preu dels seus productes.

A partir d’aleshores l’etiqueta’t dels productes es va estendre arreu del mon i nomes unes dècades desprès ja es feien servir per marcar tot tipus d’envasos: alimentació, cosmètica, neteja, medicaments.... etc. Entre les primeres empreses que començaren emprar foren els fabricants de xocolates, i no tardaren massa en seguir els fabricants de begudes, sabons i un extens etc fins els nostres dies, en que son un mitjà de comunicació que les empreses usen per informar als compradors i sobretot per destacar i diferenciar-se  en un mercat cada vegada més competitiu.        


jueves, 18 de junio de 2020

GRANS CIUTATS: FUNDACIÓ DE ROMA

LA FUNDACIÓ ROMA

 

Els orígens de Roma “la ciutat eterna” i les gestes dels seus primers reis ja formen part de la llegenda. En el segle III abans de Crist els que començaren a crear la historia de la ciutat ho feien mitjançant diverses fonts com eres els cants èpics, les tradicions orals, incloses les dels escriptors grecs, tots aquests relats  varen ser recollits per els grans historiadors del Imperi ( Titus Livi, Properci i Ovidi) que han servit de tema a l’art i a la literatura.

Conta la tradició tal com ens narra Virgili en la seva obra “ La Eneida”que un grup de troians capitanejats per Eneas s’havien escapat de la destrucció de Ilion ( Troia) arribaren a la desembocadura del Tiber. Eneas es casà amb Davinia la filla del rei llatí Evandre i al seu fill Ascani fou el fundador de Alba Longa que arriba a ser la metròpoli de les demes ciutats llatines.

Numitor rei d’aquesta ciutat fou deposat per el seu germà Amuli que per assegurar el tron va fer que la seva neboda Rhea Silvia entrés al sacerdoci de les vestals obligant-la  a una virginitat perpetua.

Però Rhea tingué del Deu Mart dos fills bessons Romul i Rem que foren abandonats per el rei Amuli a les aigües del Tiber que arrossega als germans fins el Mont Palatí, lloc on una lloba els trobar sota una figuera que els cuida i amamantar. ( d’aquí ve que els  Romans tinguessin la denominació per part dels seus enemics  “raça de llops”.

Romul i Rem foren recollits per uns pastors on hi van créixer i conegueren al seu avi Numitor. Els joves germans ajudaren al seu avi a recuperar el tron de Alba Longa i aquest en suprema gratitud els donar permís per edificar una ciutat. Rem escollir el Mont Aventi i el seu germà Romul,elegit per els Deus edificar al Palati. Quan estaven senyalitzant els ciments de la nova ciutat Rem se’n burla i el seu germà en un atac d’ira el va matar per demostrar que així es faria a tothom que no obeís les seves ordres.

Les investigacions històriques han demostrat que aquesta llegenda no té cap veracitat, però entre els antics romans aquesta tradició fou molt acceptada i moltes famílies nobles remuntaven el seu origen als companys d’Eneas, entre elles les dels Julis fundadors del Imperi que es creien successors del propi Eneas.

No mes llegendari que la fundació de Roma  son els seu set primers reis enumerats per Titus Livi:

Reis llati-sabins : Romul (753-716), Numa Pompili (716-673), Tul·li Hostili (673-642), Ancus Marci (642-617) a de C.

 D’aquests llegendaris reis els mes conegut fou Numa Pompili el successor de Romul que reformar el calendari romà que hi afegir dos mesos  per ajustar els anys solars i lunars  que  passar de deu a dotze mesos  gener ( dedicat a Janus) i febrer ( el darrer mes).     

Reis etruscs: Tarquini Prisc (617-579),Servi Tul·li (578-535) , i Tarquini el Superb (535-509), a de C.

Tota l’historia sobre la fundació de Roma es molt difícil determinar quins son els fets llegendaris i els fets reals però per nosaltres mai deixarà de ser la Ciutat Eterna.

   


lunes, 8 de junio de 2020

ORIGENS: EL TEATRE (SEGONA PART)

EL TEATRE (SEGONA PART)

 

A l’Edat Mitjana el teatre popular no va deixar mai d’existir però si va rebre una bona davallada durant les successives invasions barbares.

Amb la pacificació del territori per  Carlemany, el clergat es va interessar pel teatre a la fi de cristianitzar algunes manifestacions dramàtiques, cerimònies i rituals  pagans, i substituir-los per obres mes moralitzants per difondre les sagrades escriptures. Així dons les representacions en les esglésies de Misteris i Moralitats eren sens dubte per presentar de manera senzilla i entenedora la doctrina cristiana. Per tal de facilitar la comprensió es deixa el llatí per donar pas a les llengües vulgars o també dites vernacles que durant els segles XIII I XIV les peces religioses tingueren un gran impuls com la Passió de Crist i l’Assumpció de Maria que eren els espectacles per excel·lència.  Com també les representacions que encara perduren en els nostres dies com el Misteri d’Elx, l’escenificació de la Nativitat o el Cant de la Sibil·la que generalment eren cantades i amb fastuoses escenes simultànies que integraven amb el públic.   

De igual manera es continuaven els espectacles populars pagans d’entreteniment i critiques socials amb joglars i bufons, acròbates, musics i dansaires, destacant la comèdia de l’art ( espectacle improvisat al carrer) i les farses (obres breus i burlesques). Val a dir que la comèdia de l’art va introduir les primeres actrius ja que fins aleshores els personatges femenins eren interpretats per homes.

En els segles XVII i XVIII es creen els Corrales de Comèdia a España amb els dramaturgs del anomenat Segle d’Or com eren Lope de Vega, Tirso de Molina i Calderón de la Barca, al mateix temps que a Anglaterra triomfava el teatre Isabelí amb el seu màxim exponent que era  William Shakespeare.

A Catalunya la derrota de 1714 i el decret de Nova Planta no solsament va significar el tancament d’universitats i altres espais culturals també es va iniciar un procés d’imposició lingüística.

Amb la pèrdua de un marc cultural propi, els teatres van ser monopolitzats i els gèneres que prevalien en català van ser l’entremès burlesc i el sainet presentats sempre en habitatges privats. Al teatre culta en català va continuar a l’illa de Menorca aleshores dominada per Gran Bretanya destacant el dramaturg Joan Ramis amb les tragèdies Lucrecia i Rosaura.

L’any 1864 el teatre català fa el gran salt al públic quan va estrenar al Teatre Odèon amb l’obra L’Esquella de la Torratxa. L’èxit d’aquesta obra dona pas a la companyia La Gata que va representar les obres Les joies de la Roser, La Dida i El ferrer de Tall de Frederic Soler Pitarra (1839-1895) en aquest mateix teatre.

L’altre gran dramaturg català fou Angel Guimerà (1845-1924) desprès de guanyar els jocs florals del 1877 es va estrenar en el mon del teatre amb l’obra Gal·la Placidia , Guimerà ben aviat va destacar amb noves creacions com Mar i Cel que li donaren un ascens meteòric i el poble el va mitificar com havia passat amb Pitarra. A partir d’aquest moment Guimerà escriuria les seves millors obres: En Pólvora, Maria Rosa, La Festa del Blat, i potser la mes coneguda Terra Baixa.    

A la nostre ciutat de Girona avui en dia diria que el màxim  exponent del  teatre es l’actor, director, articulista i autor  Marti Peraferrer Vaireda  director del Teatre Amateur de Girona ( FITAG) amb obres de gran qualitat com La vida secreta de Tennessee Williams interpretada amb gran dramatúrgia  i com a director cal ressaltar entre altres La Punyalada de Maria Vaireda.

 


sábado, 6 de junio de 2020

ORIGENS: EL TEATRE(PRIMERA PART)

EL TEATRE (PRIMERA PART)

Ja abans de la parla trobem manifestacions dramàtiques a totes les cultures del món que solien estar relacionades amb rituals, la majoria dels estudis consideren unànimement que l’origen del teatre esta relacionat amb aquests rituals màgics, que com l’art rupestre alguns estan relacionats amb la caça o amb les collites,autèntics espectacles que es rendia als Deus.

A l’antic Egipte a mitjans del segon mil·lenni abans de Crist, ja es feien representacions dramàtiques de la mort i resurrecció  d’Osiris ja amb mascares.

El teatre occidental neix com no podia ser d’altre manera a l’antiga Grècia amb els ritus òrfics i els festivals celebrats en honor a Dionís amb danses i cants que anomenaven (Ditiràmbics). Mes tard es començaren a  representar a les places dels pobles per companyies que incloïen nomes un actor. A finals del segle IV, fou cèlebre el poeta , actor i intèrpret  Tespis , que avui en dia per referir-se al mon del teatre en honor a ell s’al·ludeix a la frase “ El carro de Tespis”.

En les festes de la verema on els joves anaven cantant i dansant cap el temple del déu, un jove va ressaltar entre els dansaires i es transformar en el “ Corifeu” que dirigia tot el grup i amb el temps  apareixerien el “ Bard i el Rapsode” que eren narradors i recitadors.

Al segle V abans de Crist, s’estableixen a  Grècia els models tradicionals de tragèdia i la comèdia els dramaturgs  Esquil , Sòfocles i mes tard Eurípides, donaren gran complexitat a les seves obres i es comença a erigir grans teatres de pedra com el encara conservat el d’ Epidaure capaç de albergar 12000 persones. Es   construïen aprofitant les faldes de un turo i es disposaven de forma semicircular les graderies que envoltaven als musics. Als actors es canviaven en una edificació de nom “Skene”.

Al teatre grec se solien representar dos tipus d’obres la tragèdia  que eren de final molt tràgic que tractava de llegendes heroiques. La  comèdia que era una sàtira humorística que criticava sobretot als politics i assumptes de la vida quotidiana tot escrit en vers i sempre utilitzaven mascares.

Roma la ciutat Eterna , van heretar el teatre grec introduint  alguns trets distintius , el amfiteatres construïts inicialment de fusta a l’any 52 abans de Crist. Gneu Pompeu Magna va erigir a Roma el primer de pedra que a diferencia dels grecs estava construït en un terreny pla. A fi de millorar la acústica van reduir els musics en un semicercle i l’espectacle es representava en una plataforma “ el pulpitum” que es el precursor dels moderns escenaris. La graderia estava formava per tres parts. La Ima on s’asseien els senadors i la classe dirigent. La Mitjana on s’ubicava el poble pla i finalment La Suma que estava la part superior i on hi anaven les dones i els esclaus.  

 No puc deixar d’explicar una anècdota de quan jo estudiava batxiller (d’això ja fa molts anys) sobre els dramaturgs grecs: el professor de Literatura recordo que ens va donar la manera de no oblidar-nos mai mes dels dramaturgs en qüestió.

-      Penseu sempre en aquesta frase que ara os diré i sempre mes els recordareu:” Eurípides no me Sofocles que te Esquilo”.