MONUMENTS.CAT: LA CATEDRAL DE GIRONA

LA CATEDRAL DE GIRONA

Tradicionalment s’ha atribuït la paternitat de la formidable nau única de la catedral de Girona a l’eminent arquitecte dels segles XIV i XV Guillem Bofill, bé que li correspon el mèrit de tirar endavant aquest gran projecte.
Inicialment aquest projecte en línies generals fou concebut per l’arquitecte Pere Capmagre, que fou mestre d’obres de la seu fins l’any 1359. Del 1357 al 1360 construí el claustre de la col.legiata de Sant Feliu, que no triga gaire temps en ser enderrocada. Es creu que ell pot haver estat el responsable de tan ambiciós proecte de la gran nau única.
Pere Sacoma en l’any 1386 emprengué la construcció, pero davant del d'esverament general que intervenir el mateix rei Joan I ,fins que una comissió de tècnics van emetre un dictamen sobre les possibilitats de resistencia que foren totalment desfavorables i Sacoma hagué de renunciar i abandonar el projecte. A la seva mort 1394, Guillem Morey reprèn el primitiu projecte de tres naus.
Guillem Bofill pedrapiquer de l’obra ja en temps de Sacoma , fou nomenat mestre major en 1404. Fou aleshores que insisti en restablir el projecte de nau única , recolzant-se en la solidesa de la part enllestida per Pere Sacoma. El 23 de gener de l’any 1416 el bisbe Dalmau de Mur obri una enquesta entre dotze tècnics que acabar el 8 de març de l’any següent. Els consultants mitjançant el seus dictàmens, set d’ells es decanten per el projecte de tres naus , però mai varen condemnar el pla de nau única, que va ser defensat per els altre cinc, entre ells el mateix Bofill, què comptà amb el vot positiu del famós Guillem Sagrera. El bisbe Mur un cop convençut donar carta blanca a Bofill, que prossegui el grandiós projecte.
La nau que té 23’86 metres de llum, només seria superada al mon ,molt de temps després per la nau de Sant Pere de Roma que té 27’50 metres. La seu de Girona fou considerada al segle XV, com una veritable meravella arquitectònica , ja que superava de llarg al màxim de llum fins aleshores que era el de la catedral occitana d’Albi només amb 19’68 metres. La fe de Bofill en aquest projecte i la seva realització el converteixen en un dels noms més transcendents de l’arquitectura medieval. 

LLEGENDES.CAT:L'AGULLOLA DE RUPIT

L’AGULLOLA DE RUPIT

L’agullola de Rupit és el cimbori més vistós i espectacular de tota la comarca de les Guilleries. La fantasia popular s’hi ha exhibit molt. Tothom sap que aquestes rareses de la natura es deuen primordialment per els efectes l'erosió , la pluja, els vents i les glaçades etc...sobre les estructures dels terrenys. No obstant la singularitat d’aquests llocs obren sempre la ment a la ingenuïtat de la gent on aqui no hi falten llegendes per explicar tal raresa d’aquest penyal descomunal ,despres de la cinglera que queda per sobre de les pregoneses entre Querós i al poble ara soterrat d’aigua de Susqueda.
Molts segles enrere vivia per els voltants de Querós, un gegant bonhomiós volgut i estimat per tota la gent de la contrada. El temps transcorre i ell s’anava fent vell, i, a la seva edat ja no li plaien les xafogors caniculars de l’estiu que rostian aquells fondalls de les Guilleries. Després d'haver-hi pensat molt tot i dolguent-se’n va decidir anar-se’n a una altra contrada més acollidora on esperar el final de la seva llarga vida. Pero va voler deixar un record perenne de la seva estada en els terrenys guillers per tal que en tinguessin perpetua memoria les futures generacions. Per tant , un bon dia s'enfila muntanyes amunt i posant un peu al llom del Pla Boixer i l’altre als cimboris del Far, i  agafant una destral ben afilada i amb gran empenta obrí una esberla a la cinglera de Sant Joan de Fàbregues. De tal fet resta en peu el descomunal penyal, que d’arreu captiva la mirada i es un  eloquent testimoni del pas del gegant llegendari.
El poeta torellonenc, Dr. Fortià Solà en el seu llibre “ El Cabrerès “ ens el descriu d’aquesta majestuosa manera.
Penyal descomunal
després de la cinglera
¿ ets fita o ets senyal
de tanta gent feinera
que viu per aquests cims
roquerols i abisms?
Ens diuen també les veus populars que el vell gegant troba un bon acolliment al placid Collsacabra i que les complagudes fades cabrereses li donaren hospitalitat i en el seu honor bastiren l’alterós setial del Pla d’Aiats que encara avui en dia és la muntanya capdeventera i més prominent de tot el Collsacabra.

Per els meus amics del Collsacabra

HEROIS.CAT: BORRELL II

BORRELL II

Comte de Barcelona, fill de Sunyer i Riquilda, en retirar-se el seu pare a un convent l’any 947 el succeí al comtat de Barcelona, un any més tard 948, el seu oncle patern Sunifred II comte d’Urgell morí sense successió i també fou comte regent d’aquest comtat.

Es casa amb Letgarda, filla del comte Ramon I de Roergue, enfortir els lligams de la casa comtal de Barcelona amb la vescomtal, casant dues filles seves, Riquilda i Ermengarda amb dos fills del seu vescomte Guitard , Udalard I, hereu del vescomtat i Geribert.

A la mort de Al-Hakem, el succeí el recent ascendit a primer ministre el bel-licós Al-Mansur (Abu Amir Muhammad ibn Abi’ Amir al Mansur) hajib de Còrdova. Famós per les seves expedicions devastadores n’organitzà una contra Barcelona l’any 985. El comte Borrell confià la defensa de la ciutat al seu gendre el vescomte Udalard que hi resistí amb coratge pero la ciutat acaba cremada i saquejada Udalard fou capturat i retingut a Còrdova. Davant la terrible invasió sarraïna, Borrell demana ajuda al rei franc Lotari que contesta amb llargues i l’ajuda mai arriba.

Borrell es feu fort per les muntanyes de la part de Manresa i organitzà un exèrcit per resistir els nous atacs sarraïns i recuperar la capital de comtat que la llegenda dels fets els anomena “ Homes de Paratge”.

Quan es retirar l'exèrcit invasor el comte recupera la ciutat sense especial esforç una ciutat calcinada i mig deserta.

Ala mort de Lotari al regne franc , pujava al tron Hug Capet , que oferir auxili a Borrell a canvi de alguns actes de submissió que refermessin els vell lligams. El comte barceloní desestima l’oferiment ( 987) i els vestigis de dependencia al francs van acabar , no solament per el canvi de dinastia, sinó també per la prova de que la protecció havia estat inoperant, i el comtat d’una manera o altre s’havia bastat per restablir les seves fronteres , les reclamacions posteriors del rei franc Lotari foren sempre desateses.  Acabaven de néixer els Comtats Catalans independents.

Durant els anys immediats fortes sumes de diners anaren cap a les arques dels sarraïns per recuperar els captius barcelonins.

Vidu de la seva primera muller és casà en segones núpcies amb Aimerud , no hi hagué fills d’aquesta unió.  

L’any 992 moria el comte Borrell II, i deixava el comtat a mans de el seu fill primogènit Ramon Borrell , dit també per els historiadors Borrell III.           

ORIGENS: BEGUDES QUOTIDIANES II

BEGUDES QUOTIDIANES

EL VI

La elaboració i fabricació del vi es remunta a les antigues civilitzacions del Orient Mitjà: Babilonia,Asiria,Fenicia,Palestina, Síria i Egipte. EL primer esment que es fa del vi es en el llibre del Génesis on ens diu que Noe va plantar una vinya, va veure el vi i es va emborratxar.

En una molt antiga llegenda persa es relata com es va descobrir el vi: El príncep Jemshed va ordenar que fossin etiquetats amb la paraula “ verí ” uns pellicons de pell de cabra degut a que hi havien posat el fruit del raïm i havent begut el vi després d’haver fermentat els hi va agafar un fort mal de ventre. La seva esposa favorita,el veure que el príncep havia perdut l'interès per ella ,va decidir acabar amb  la seva vida i ho va intentar bevent-se el verí que ella creia que estava en els pellicons. Pero el vi havia madurat per el que es va sentir molt alegre i d’aquesta manera es guanyar altre vegada el favor del seu marit.

El vi , es va introduir al nord d’Europa cap el 600 abans de JC, pero resultava inert per elaborar-se en atuells oberts.

En un principi les ampolles es tapaven amb llana xopada amb oli i cera. Fins que es comença a utilitzar el suro per iniciativa de un monjo benedictí de nom “ Dom Perignon”. Aquesta innovació va permetre la fermentació del vi axampanyat i amb bombolles que encara avui en dia fa les delícies de molta gent.

LA CERVESA

Fins on s’ha remunten les cròniques antigues, la cervesa s’ha elaborat sempre a base de diferents grans i plantes. Per regla general s'obté de la fermentació de la malta de civada o d’altres cereals , aromatitzada amb lupul i altres plantes amargues En el any 3400 abans de JC existia ja un impost sobre el vi de civada que s'exigeix en la ciutat de Menfis en l'antic Egipte. Els romans van copiar dels grecs l’art de la seva elaboració, y les legions de Cesar, la van convertir en la seva beguda principal , i la donaren a conèixer a totes les terres conquerides.

Avui en dia és coneguda arreu del mon , i potser una de les begudes que mes es consumeixen a tots els continents.     

HEROIS.CAT:PERE EL DEL PUNYALET

PERE EL DEL PUNYALET

Pere III el Cerimoniós, conegut també com, el de les Cerimònies o com  Pere el del Punyalet (Balaguer 1319- Barcelona 1387) Rei de Catalunya i Aragó (1336-1387) fill i successor de Alfons el Benigne. En els primers anys del seu regnat col·laborà amb Alfons XI de Castella contra els musulmans. S’enfrontà a Jaume III de Mallorca que el derrotà i li arravatà el regne en la batalla de Lluchmajor en l’any 1349, que en poc temps incorpora als seus dominis.  

Pere III de Catalunya i IV d’Aragó fou un home de notables qualitats, tenia una gran cultura,feia versos i escrivia discursos. Era un excel·lent diplomàtic, i un enèrgic governant. Però també tenia grans defectes i el mes important era la seva crueltat, i es  per aquesta condició que també es podria haver anomenat Pere el Cruel com el seu coetani i enemic Pere de Castella, anomenat amb aquest fosc renom. Que s’hi enfronta en (1356-1369) i que fou anomenada la guerra dels dos Peres.

En les Corts celebrades a Saragossa l’any 1347, feu anul·lar dos privilegis que li feien nosa. Abans agafar un dels pergamins on hi estava un privilegi reial i en un moment d’ira agafar la daga o punyalet que sempre portava a sobre i amb la punta de l’arma esquinçà el document. Ho feu de manera tan enèrgica, impulsiva i tan  precipitada que es ferí ell mateix amb el punyalet. D’aquí el origen d’aquest sobrenom.

Feu front els aixecaments nobiliaris de Aragó (Unió aragonesa) i Valencia (Unió valenciana) que els derrotà en les batalles de Epila i Mislata.

La repressió reial donà ocasió a mostrar el seu ferotge i cruel caràcter. Va obligar a beure a alguns caps de la Unió el metall fos de la campana que servia per convocar els unionistes. Bernat Desclot així ens ho diu en la seva Crònica. “Fou justa cosa, que aquells que l’havien feta fer (la campana), beguessen de la licor d’aquella quan fou fosa”.

Durant el regnat de Pere el del Punyalet, les delegacions de les Corts per el cobrament dels tributs, es transformaren en una institució de caràcter permanent i s’anomena: La Diputació del General de Catalunya o Generalitat. Aquest procés es concretà a les Corts de Barcelona – Vilafranca – Cervera de 1358-1359, que es designaren dotze persones: quatre del braç eclesiàstic, quatre del nobiliari o militar, i quatre del reial o popular,   amb la missió de tenir cura de l’organització política i fiscal. Acabava de néixer la Generalitat, en Corts successives la institució amplià les seves atribucions i la seva autonomia. De fet no tingué un paper polític i rellevant fins que fou instaurada la dinastia dels Trastàmara. Aquest paper polític es mantingué fins el 1714 any que quedar anul.lat  amb el decret de Nova Planta.

En el Museu de la catedral de Girona es conserva una estatueta d’alabastre de Pere el Cerimoniós, obra de l’escultor del segle XIV Jaume Castalls que durant molt de temps fou considerada i venerada com una imatge de l’emperador  Carlemany fins que el papa en prohibir el culte.

             

HEROIS.CAT:L'ABAD OLIBA

L’ABAD OLIBA

Oliba (mort a Cuixà l’any 1046). Succeí al seu pare Oliba Cabreta de Besalú al front del comtat (al 988) però a l’any 1002 renuncià al comtat i ingressà en el monestir de Ripoll. Fou elegit abad de Ripoll i de Cuixà i bisbe de Vic.

Contribuir fermament en la repoblació del Bages, la Segarra i l’Anoia , però la seva gran obra fou limitar la violència de la societat feudal del seu temps. Promogué e instaurà la pau i treva de Déu com a resposta de l’església als intents populars de defensar-se de la violència dels senyors i nobles.

La pau i treva de déu combinava dos plantejaments: la pau de Déu , que era el dret de refugi que l’església oferia en els temples i les sagreres i la treva de Déu es a dir la prohibició temporal de realitzar activitats de guerra durant un temps determinat, en definitiva una doble limitació en el temps i en l’espai.

La primera assemblea de pau i treva de Déu es celebra a Toluges en l’any 1027, presidida per l’Abad Oliba. Aquí es proclamà la inviolabilitat dels bens eclesiàstics i es reafirma la prohibicio de exercir la violència en les esglésies i les sagreres i es prohibir tambe la guerra des de l’hora nona (les 3 de la tarda) del dissabte hasta la primera hora del dilluns( les 6 del mati) perquè tots poguessin complir els deures del dia dominical.

Aquesta mena treva setmanal es va anar ampliant en el llarg dels anys, així en l’assemblea de la ciutat de Vic l’any 1033 es determinà que la treva comences el dijous, i en la ciutat de Girona la prohibició de la violència es va estendre des de el diumenge desprès de Pasqua fins el dia de Pentecosta.

L’ incompliment  d’aquestes lleis , eren castigades amb tota la força de les sancions mes rigoroses com eren les excomunicacions.                

       

LLEGENDES.CAT: LES MOSQUES DE SANT NARCIS

LES MOSQUES DE SANT NARCÍS

Bernat  Desclot  en les seves Cròniques ens descriu una epidèmia com un càstig diví a les tropes franceses que assetjaven la ciutat de Girona i que la tradició i llegenda popular varen atribuir a la profanació de la tomba de Sant Narcís, de la qual en sortiren unes mosques mortíferes.

Carles Vivó ens ho narrava d’aquesta manera  (Llegendes i Misteris de Girona).

El miracle de Sant Narcís va succeir, diuen, el setembre de 1286, quan l’exèrcit  del rei de França, Felip l’Ardit, va assetjar la ciutat de Girona amb el rei Pere d’Aragó.

Encara que la ciutat va capitular sense lluita, els francesos en entrar a la ciutat, es van portar de manera ignominiosa: van robar, insultar i oprimir els gironins; van assaltar esglésies tot fent riota dels objectes de culte i finalment van profanar el cos de Sant Narcís, guardat a la Col·legiata de Sant Feliu, fins i tot li varen trencar un braç.

En aquell  moment, del cos del Sant varen començar a sortir mosques gegants que picaven furiosament tant els soldats francesos com els seus cavalls. I tot seguit de ser picats, els enemics morien espeternegant.

Aquest suposat fet va ocasionar una multitud d’escrits, i llegendes que ha lligat sempre mes la imatge de les mosques amb la ciutat de Girona.