ORIGENS: EL TEATRE (SEGONA PART)

EL TEATRE (SEGONA PART)

 

A l’Edat Mitjana el teatre popular no va deixar mai d’existir però si va rebre una bona davallada durant les successives invasions barbares.

Amb la pacificació del territori per  Carlemany, el clergat es va interessar pel teatre a la fi de cristianitzar algunes manifestacions dramàtiques, cerimònies i rituals  pagans, i substituir-los per obres mes moralitzants per difondre les sagrades escriptures. Així dons les representacions en les esglésies de Misteris i Moralitats eren sens dubte per presentar de manera senzilla i entenedora la doctrina cristiana. Per tal de facilitar la comprensió es deixa el llatí per donar pas a les llengües vulgars o també dites vernacles que durant els segles XIII I XIV les peces religioses tingueren un gran impuls com la Passió de Crist i l’Assumpció de Maria que eren els espectacles per excel·lència.  Com també les representacions que encara perduren en els nostres dies com el Misteri d’Elx, l’escenificació de la Nativitat o el Cant de la Sibil·la que generalment eren cantades i amb fastuoses escenes simultànies que integraven amb el públic.   

De igual manera es continuaven els espectacles populars pagans d’entreteniment i critiques socials amb joglars i bufons, acròbates, musics i dansaires, destacant la comèdia de l’art ( espectacle improvisat al carrer) i les farses (obres breus i burlesques). Val a dir que la comèdia de l’art va introduir les primeres actrius ja que fins aleshores els personatges femenins eren interpretats per homes.

En els segles XVII i XVIII es creen els Corrales de Comèdia a España amb els dramaturgs del anomenat Segle d’Or com eren Lope de Vega, Tirso de Molina i Calderón de la Barca, al mateix temps que a Anglaterra triomfava el teatre Isabelí amb el seu màxim exponent que era  William Shakespeare.

A Catalunya la derrota de 1714 i el decret de Nova Planta no solsament va significar el tancament d’universitats i altres espais culturals també es va iniciar un procés d’imposició lingüística.

Amb la pèrdua de un marc cultural propi, els teatres van ser monopolitzats i els gèneres que prevalien en català van ser l’entremès burlesc i el sainet presentats sempre en habitatges privats. Al teatre culta en català va continuar a l’illa de Menorca aleshores dominada per Gran Bretanya destacant el dramaturg Joan Ramis amb les tragèdies Lucrecia i Rosaura.

L’any 1864 el teatre català fa el gran salt al públic quan va estrenar al Teatre Odèon amb l’obra L’Esquella de la Torratxa. L’èxit d’aquesta obra dona pas a la companyia La Gata que va representar les obres Les joies de la Roser, La Dida i El ferrer de Tall de Frederic Soler Pitarra (1839-1895) en aquest mateix teatre.

L’altre gran dramaturg català fou Angel Guimerà (1845-1924) desprès de guanyar els jocs florals del 1877 es va estrenar en el mon del teatre amb l’obra Gal·la Placidia , Guimerà ben aviat va destacar amb noves creacions com Mar i Cel que li donaren un ascens meteòric i el poble el va mitificar com havia passat amb Pitarra. A partir d’aquest moment Guimerà escriuria les seves millors obres: En Pólvora, Maria Rosa, La Festa del Blat, i potser la mes coneguda Terra Baixa.    

A la nostre ciutat de Girona avui en dia diria que el màxim  exponent del  teatre es l’actor, director, articulista i autor  Marti Peraferrer Vaireda  director del Teatre Amateur de Girona ( FITAG) amb obres de gran qualitat com La vida secreta de Tennessee Williams interpretada amb gran dramatúrgia  i com a director cal ressaltar entre altres La Punyalada de Maria Vaireda.

 

ORIGENS: EL TEATRE(PRIMERA PART)

EL TEATRE (PRIMERA PART)

Ja abans de la parla trobem manifestacions dramàtiques a totes les cultures del món que solien estar relacionades amb rituals, la majoria dels estudis consideren unànimement que l’origen del teatre esta relacionat amb aquests rituals màgics, que com l’art rupestre alguns estan relacionats amb la caça o amb les collites,autèntics espectacles que es rendia als Deus.

A l’antic Egipte a mitjans del segon mil·lenni abans de Crist, ja es feien representacions dramàtiques de la mort i resurrecció  d’Osiris ja amb mascares.

El teatre occidental neix com no podia ser d’altre manera a l’antiga Grècia amb els ritus òrfics i els festivals celebrats en honor a Dionís amb danses i cants que anomenaven (Ditiràmbics). Mes tard es començaren a  representar a les places dels pobles per companyies que incloïen nomes un actor. A finals del segle IV, fou cèlebre el poeta , actor i intèrpret  Tespis , que avui en dia per referir-se al mon del teatre en honor a ell s’al·ludeix a la frase “ El carro de Tespis”.

En les festes de la verema on els joves anaven cantant i dansant cap el temple del déu, un jove va ressaltar entre els dansaires i es transformar en el “ Corifeu” que dirigia tot el grup i amb el temps  apareixerien el “ Bard i el Rapsode” que eren narradors i recitadors.

Al segle V abans de Crist, s’estableixen a  Grècia els models tradicionals de tragèdia i la comèdia els dramaturgs  Esquil , Sòfocles i mes tard Eurípides, donaren gran complexitat a les seves obres i es comença a erigir grans teatres de pedra com el encara conservat el d’ Epidaure capaç de albergar 12000 persones. Es   construïen aprofitant les faldes de un turo i es disposaven de forma semicircular les graderies que envoltaven als musics. Als actors es canviaven en una edificació de nom “Skene”.

Al teatre grec se solien representar dos tipus d’obres la tragèdia  que eren de final molt tràgic que tractava de llegendes heroiques. La  comèdia que era una sàtira humorística que criticava sobretot als politics i assumptes de la vida quotidiana tot escrit en vers i sempre utilitzaven mascares.

Roma la ciutat Eterna , van heretar el teatre grec introduint  alguns trets distintius , el amfiteatres construïts inicialment de fusta a l’any 52 abans de Crist. Gneu Pompeu Magna va erigir a Roma el primer de pedra que a diferencia dels grecs estava construït en un terreny pla. A fi de millorar la acústica van reduir els musics en un semicercle i l’espectacle es representava en una plataforma “ el pulpitum” que es el precursor dels moderns escenaris. La graderia estava formava per tres parts. La Ima on s’asseien els senadors i la classe dirigent. La Mitjana on s’ubicava el poble pla i finalment La Suma que estava la part superior i on hi anaven les dones i els esclaus.  

 No puc deixar d’explicar una anècdota de quan jo estudiava batxiller (d’això ja fa molts anys) sobre els dramaturgs grecs: el professor de Literatura recordo que ens va donar la manera de no oblidar-nos mai mes dels dramaturgs en qüestió.

-      Penseu sempre en aquesta frase que ara os diré i sempre mes els recordareu:” Eurípides no me Sofocles que te Esquilo”.

  

POEMES.CAT: DEL CAGAR

POEMA DEL CAGAR

Ja em perdonareu per aquest post una mica , be totalment escatològic, però em va arribar a les mans aquest poema que desgraciadament no he pogut esbrinar qui es l’autor i per la  curiositat,senzillesa  i originalitat el vull compartir amb tots vosaltres. El títol es cosa meva tampoc se com al va titular el poeta que així es va inspirar.

No em diguin que sóc indecent

Perquè davant de la gent

Cago i parlo de cagar

Que és cosa que tothom fa

L’Emperador de la Xina

El sultà de Palestina

I altres terres de l’Orient

Tots els reis de l’Occident

El de França ,el d’Espanya

El d’Irlanda i Gran Bretanya

Tots els Reis i Emperadors

Ducs ,Marquesos i Senyors

Que d’aquí a cent anys hi haurà

Tots els que en el món hi ha

I tots aquells que hi ha hagut

Tan poder junts no han tingut

Ni mai podran ajuntar

Com te el senyor Cagar

Caga tot qui es animal

Caga el ric i el menestral

Caga el savi i l’ignorant

La formiga i l’elefant

Caga el Rei i caga el Papa

I caga tot home que endrapa

I caga per acabar

Tot qui te cul per cagar

Aquell currotaco fi

Que tot ell es presumir

Caga en mes d’una ocasió

Amb molt gran satisfacció

Fins les senyores mes fines

Corrents s’alcen les cortines

Descobrint l’honest darrera

Quan apreta la caguera

Ara ja nomes falta que algú s’atreveixi a posar-hi musica, ves a saber potser seria un gran èxit.

HEROINES.CAT: LES DOTZE DONZELLES

LES DOTZE DONZELLES

L’any 1641, conservat a l’Arxiu històric de Girona,consta l’acord de prohibir el que en deien - les profanes festes de carnaval - degut al escàndol que provoca tot el conjunt de la festa, balls, màscares, les disfresses i sobretot els excessos de tota mena que es cometen en aquests dies de diversió i rauxa desmesurada.
Aquesta mesura es complir durant un temps, fins que  els soldats el trenquen dient que a ells no els afecta la prohibició,  l’any 1655 en confrontació amb les autoritats eclesiàstiques comencen a celebrar el carnaval  fent balls de màscares i disfresses. A l’any 1660  es resolta per els Jurats o sigui les autoritats gironines gestionant de prop amb l'església la commutació de la prohibició de la festa per un altre mes benigne i que no suposi un enfrontament amb els militars.
L’acord, es feu el mes de febrer del 1660, i fou possible sempre que es complissin els preceptes imposats.
1 : “Què els tres dies que dures el Carnestoltes se celebressin a la capella de Sant Miquel vuit misses diaries”.
2 : “Que a partir d’aquella data la ciutat dotes anyalment una donzella pobre per col.locarla en matrimoni amb la quantitat de cinquanta lliures”.
Les condicions d'admissió de les donzelles , era la rifa fou el sistema escollit com el més idoni per fer la tria. Les afortunades que podien entrar en el sorteig calia que fossin veritablement pobres, és a dir que la seva dot no sobrepasses les 25 lliures, la xifra limit augmenta fins a 75 l’any 1787 i que la seva edat fos com a mínim de catorze anys.
Altres condicions que havien de reunir les donzelles eren que fossin filles de Girona o bé de l’Hospital Nou de Sta. Caterina del carrer de Pedret, Pont Major i que paguessin els impostos a la ciutat.
Usualment es feia una tria de dotze de les quals només una era agraciada , a continuació es publicaven els noms per a general coneixement. en el moment de maridar.se la donzella pobre li era entregada la dot. En cas de que moris abans del casament la quantitat es distribuïa segons els casos entre la família i l’hospital per l'alimentació dels malalts pobres.
De tant en tant , aprofitant una alguna circunstancia molt especial s’incrementa fins a dos el número de donzelles afavorides en la rifa.
això succeeix per exemple amb motiu de l’arribada del ferrocarril a Girona i en les dates de casament dels monarques o de les visites de personatges reials a la ciutat .
Es dóna el cas que de vegades hi ha noies que es presenten any rere any confiades de que es puguin maridar amb la tan desitjada dot.
En el llibre “Maridatge de les Donzelles”se sap que la rifa es va celebrar sense cap interrupció  de l’any 1661 fins el 1809,  ( llevat dels anys 1716 i 1721) per l'ocupació francesa de la ciutat , es torna a reprendre el 1815 fins el 1869 que ja no es va recuperar en el futur.
Una serie de curiositats d'interès son que moltes donzelles que tot i guanyar la dot tarden encara anys a casar-se i per tant a percebre les cinquanta lliures , com es el cas de Anna Brossa que guanya la rifa l’any 1664 i no es casa fins el 1680, o el de Josepa Bosch que va ser dotada el 1713 i no els cobrar fins disset anys més tard, però el record de totes se l’endu  l’Isabel Noguera que guanya la rifa l’any 1669 i no en percep benefici fins l’any 1721.     

HEROIS.CAT: RAMON BERENGUER III

RAMON BERENGUER III EL GRAN

Gran heroi català i comte de Barcelona, fill de Ramon Berenguer II Cap d’Estopes i de la normanda Mafalda, va néixer a Rodès de Occitania, l’onze de novembre de l’any 1082. A la mort del seu pare , assassinat el 5 de desembre , per instigació del seu oncle Berenguer Ramon II el fratricida amb el qual compartian el comtat. El petit Ramon Berenguer fou posat per la seva mare sota la tutoria de Bernat Ató de Besiers.
L’any 1097 , el seu oncle deixava el comtat per anar en un viatge d’expiació a Terra Santa d’on ja no havia de tornar. Així esdevenia comte unic el petit Ramon Berenguer III , a l’edat de quinze anys. El 1098 concertaren el matrimoni amb Maria Roderic , filla de Roderic Díaz de Vivar, més conegut vulgarment com “El Cid Campeador”. El comte barceloní enviudar de seva esposa en l’any 1105,que li deixava dos filles Maria i Ximena. L’any següent va contraure matrimoni amb una dama anomenada Almodis que mori al cap de cinc anys ,sense deixar descendència.
Pero aviat en el palau comtal de Barcelona tornaria estar habitat per una nova comtessa , en el 1111 , els tràmits amb la comtessa Gerberga de Provença , vídua del comte Gilbert, acabaria amb el matrimoni l’any 1112 de la seva filla Dolça amb el sobirà dels catalans.La mare de la nuvia la dotar amb tots els béns i dominis que havien estat del seu espòs, que eren el comtat de Provença i el de Carladés.
Dolça de Provença essent ja comtessa Barcelona va fer constar de una manera fefaent la donació de la seva herencia a favor del seu espòs i que al morir ell fos traspassat als seus fills. Així Provença fóu incorporada als dominis de l’estat català i aquesta unió  va portar la consolidació d’unirse al comtat català els territoris del Vallespir, Fenollet,Pirapertusa,Capcir,Donasà,Rases i Sabartes.
En aquest període del regnat de Ramon Berenguer III, el Gran les terres més enllà dels Pirineus , fou de constants lluites amb el comte de Tolosa que li disputava l’hegemonia de les terres de la Gal-lia del sud.
La Provença catalana fou envejada per les corts frontereres com : Reialme de França,Imperi alemany,i el comtat de Tolosa , la causa no era altra que la sortida a la Mediterrània, notable es destacar que en el regnat d’aquest comte tota la costa Mediterrània des de Niça a l’Ebre era territori català.
El comte Ramon Berenguer III, morì el 19 de juliol 1131,a l’hospital dels pobres de Barcelona i el seu cos enterrat al monestir de Ripoll, en que les seves restes foren profanades l’any 1835 i restaurat al 1893.Poc abans de morir el comte havia ingressat a l’orde del Temple.
El seu testament institueix els seus dos fills haguts de Dolça de Provença Ramon Berenguer IV, que hereta el casal de Barcelona i Berenguer Ramon que rebia el nou patrimoni provençal. 

ORIGENS: ELS GELATS

ELS GELATS

Amb l’estiu , tothom o la majoria de nosaltres ens agrada sentar-se a la terrassa d’un bar ,tot mirant l’ambient d’aquests llocs  menjar-nos un gelat, també a casa tot mirant el televisor o parant la fresca , la veritat és que qualsevol lloc ve de gust deleitar aquest postre estiuenc per antonomasia.
Les notícies més antigues que coneixem sobre els gelats ens hem de remuntar fins els antics grecs. Aquests els feien amb neu de la muntanya, barrejada amb sucs de fruita i mel.
Alexandre Magne gran amant d’aquest menjar fred en les seves conquestes que arriben fins la India , portava esclaus per transportar la neu glaçada que emmagatzemaven en rases al terra per la seva conservació amb la fi de poder-los preparar.
Amb el temps Grècia va perdre l’hegemonia del Mediterrani i el poder passar a mans de Roma on hi apareix el gelat a les taules dels cèsars.
Aquests poderososs mandataris es feien portar neu dels Alps i s'emmagatzemava en soterranis aïllats amb palla fins l’estiu per preparar-los com ho feien mes o menys els grecs.
L’any 1295 Marco Polo tornava a Venècia després de 24 anys per terres de l’Orient i en les seves memories ens parla de la més remota referencia del gelat, ja que afirma que des de segles enrere abans de Jesucrist ja s’elaborava a la Xina i es venen per els carrers i mercats. En els seus quaderns de viatge va incloure receptes per la seva confecció que ràpidament es van estendre per tot Italia.
Els egipcis , juntament amb els israelites eren grans mestres del gelat al igual que els grecs cavaven rases al terra en la que hi deixaven tota la nit uns bols de fang molt poros amb aigua i sucs de fruita que cobrien amb palla d'arròs i per evaporació i inadiació del calor el líquid es refreda fins a glaçar-se. 
L’any 1519 més tard en el 1534 es descobreix el nitrat d’etil que juntament amb la neu o el gel produeix unes temperatures molt baixes i això va fer que immediatament es coneixen noves receptes de gelats.
Catalina de Médicis reina de França per el seu matrimoni amb Enric II, introdueix mitjançant els seus cuiners de la Toscana el gelat a França ja quasi com el coneixem avui en dia i el millor indici de popularitat del postre en qüestió és una ordre de Hisenda crean un impost sobre begudes glaçades.
En el any 1680 es reuneixen a Paris , dos cents cinquanta fabricants de gelats que en formaven un gremi.
Durant el regnat de Lluís XIV apareixen els gelats de xocolata i de vainilla.
En 1774 el comerciant parisi Caveau descobreix la mantega gelada amb nata i ametlla.
Un dels llibres de impresos més antics sobre gelats es el del metge Raymond Restaurat de la Facultat de Medicina de Montpelier ( editat a l’any 1670). Un altre llibre de receptes ( més de cinc centes)es el de P. Lacan editat a Paris l’any 1849.
Pero on de veritat el gelat assoleix el veritable èxit definitiu es a Amèrica concretament als Estats Units. En el segle XIX al començament de l'època industrial un tal N.Johnson inventa la primera màquina per fer gelats.
l’any 1815 Jacob Fussel  funda una empresa de fabricació de gelats a gran escala i cap al 1860 Linde introdueix la refrigeraciò mecánica i a partir d'aquí ja son tot estadístiques. Per exemple actualment a l’estat espanyol es consumeix a l’any més de 80.000.000 de litres del ja famosissim gelat.     

HEROINES:JOSEPHINE BAKER

JOSEPHINE BAKER

Ballarina i cantant de raça negra, nascuda a Saint Louis, Mississipí 1906  i morí a Paris l’any 1975. Estudia dansa a Philadelphia; l’any 1925 debuta a Paris incorporada a la Revue Negro. Assolint un gran èxit que ràpidament es convertí en tot una icona eròtica no solament  de  la ciutat francesa on figurà com a vedette del gran Folies-Bergere i del Casino de Paris, sino a tot el mon, sortint a les revistes més fastuoses i prestigioses de la ciutat. De 1927 al 1954 interpretá diversos films dels quals el més famós fou Zou-Zou (1934) de Marc Alegret.
L’anomenada ¨ Venus de Bronze¨ o ¨ Deessa Criolla¨ encandila als seus seguidors amb balls frenetics en les salas de festes on només es cobria el cos amb uns pocs plàtans.
Quan va estallar la segona guerra mundial, no va dubtar ni un moment i col·labora intensament amb la resistència on demostra una gran valentia i molta inteligencia per recabar informació i també per sortejar els perills que tot això envoltava.
Quan els nazis van ocupar Paris, Josephine amagar a casa seva membres de la resistència i transmet missatges entre grups clandestins.
En una ocasió viatjar a Lisboa per actuar en un espectacle, pero en realitat el viatge era una tapadera per passar informació als combatents de França Lliure. També quan s’esqueia actuava davant les tropes aliades per aixecar la moral dels soldats, diuen que va ser nomenada subtinent de les Forces Aèries franceses.
Un cop acabada la segona guerra mundial el propi De Gaulle va escriure el prefaci del llibre de Jacques Abtey sobre les gestes de la cantant "La guerra secreta de Josephine Baker". A més a més la ballarina va rebre amb tots honors la Medalla de la Resistència i la Legió d’honor per els seus serveis a França.