ORIGENS: ELS COBERTS

ELS COBERTS

Avui en dia quan anem a un restaurant  trobem a la taula on ens hi disposem a gaudir de les excel·lències de la cuina lo que en hostaleria en diuen el parament o el mise en place que vol dir ni mes ni menys que tot al seu lloc. Normalment en una taula parada hi trobem per cada comensal, plats, copes, i coberts que segons la definició del diccionari de llengua catalana son el joc de cullera, forquilla i ganivet.

En els inicis els humans menjàvem amb les mans, en el àmbit de la transició del fet de menjar com un acte imprescindible per viure en el art de la cuina es tan antiga que no es pot datar històricament. Des de la prehistòria els homínids  que varen descobrir el foc ja van esdevenir els primers cuiners en tota regla.

El ganivet

Fou el primer estri usat per menjar, tot i que era utilitzat mes com eina de caça, per tallar les pells tambe a la cuina tenia la seva utilitat. Grecs , romans i fins l’època medieval cadascú es portava el seu i no es fins el segle XVII que es posen a taula. En la cort francesa en temps del Rei Lluis XIII el Cardenal Richelieu aleshores secretari d’estat va creure que els ganivets que també eren armes i que  cadascú portava apart de ser un perill que amb algunes discussions acabaven amb violència, hi havia la mala costum de al acabar de menjar els comensals es netejaven les dents amb la punta del ganivet, i es diu que va convèncer al Rei per arrodonir els ganivets i que ja es posessin a taula.

La cullera

Amb els primers assentaments i el desenvolupament de  l’agricultura, es comencen a fer brous , verdures i menjars líquids com sopes i clar calia un estri adient. La cullera que ve de la paraula llatina “cochleare” que era una antiga mesura en grans.

A l’antiga Roma ja es feien servir dos tipus de cullera  la major o  ligula i la menor era anomenada cochlea que tenia un mànec en forma d’agulla que servia per punxar trossos de carn i tambe per obrir musclos

Fins el segle XIX era apart del ganivet el sol estri utilitzat en els àpats. el principal material per fer-les era la fusta , mes tard es començà a fabricar-les de ferro o acer recobert d’estany i per la gent amb mes poder i riquesa s’emprava or i plata.

La forquilla

L’últim estri que ha arribat a les nostres taules, es diu que va arribar en forma de punxó i que es va inventar en l’imperi Bizantí. La  forquilla tal com la coneixem va néixer a França , l’església s’hi va oposar durant molts anys considerava que era un invent diabòlic. L’evolució va fer que aquest estri esdevingués el mes útil ja que serveix per aguantar quan es tallant les carns, per portar l’aliment a la boca sense embrutar-nos les mans.

Avui en dia ha evolucionat tant que hi ha molts tipus de forquilla, la forquilla d’entrada,se sol fer servir per els aperitius,la de taula que es mes gran ,la de peix mes ampla que la de taula, la de trinxar que te dues dents molt separades, la de postres que es mes petita i te de 3 a 4 dents, la de cargols que te dos pues i un llarg etc. De tot el que os pugueu imaginar.

La forquilla es va generalitzar a l’estat espanyol al segle XIX en concret va  ser Barcelona on es va crear la primera industria en la fabricació d’aquest avui en dia indispensable utensili.       

ORIGENS : LES ETIQUETES

LES  ETIQUETES

 

Podríem dir que des de el començament de la historia humana durant les primeres civilitzacions com la d’Egipte ja hi trobem les primeres referències de l’ús d’etiquetes elaborades amb papir.

Els fenicis que son, sens dubte els primers grans comerciants de la historia, impulsats per la necessitat de buscar nous territoris i especialment  interessats en els metalls que canviaven per cereals , olis o vins que portaven de comunitats indígenes d’un extrem a l’altre del Mediterrani. Els grecs en canvi estaven mes interessats per intercanviar un altre tipus de productes com teles, ceràmica o joies per aliments que no podien cultivar en els seus territoris.

Tot aquest moviment comercial s’organitzava des dels emporis (mercats) i les colònies que tenien per rebre aquests productes , emmagatzemar-los i distribuir-los. Tal era el volum de aquests intercanvis que crearen una magistratura per poder gestionar-los correctament.

Es en aquest moment es on les etiquetes cobren especial importància. La xarxa comercial romana va tenir un creixement molt important, que varen considerar necessari controlar la compra i venta dels aliments i com a mesura de control dels productes que es transportaven en àmfores els romans obligaven als productors registrar en els atuells el contingut, la data, el lloc, el pes , el nom del responsable de l’envasa’t i tambe el del distribuïdor del producte.

Podríem dir que les etiquetes comencen la seva historia amb Johannes Gutenberg i l’impremta moderna per vincular la historia de  les etiquetes a  la industria paperera que comença a desenvolupar-se en el segle XVI.

Foren els fabricants paperers que començaren a utilitzar dissenys en les etiquetes. El  primer fou el fabricant de paper Bernhart que en l’any 1550 usà les primeres faixes de paper amb un disseny al centre.

En el segle XVIII i amb la nova tecnologia com la maquina de fer paper, la litografia i la impressió a color han fet que l’industria gràfica es desenvolupes amb molta rapidesa. Que no solsament les etiquetes servien per informar sinó també per cridar l’atenció del consumidor.

Ja entrat al segle XX en concret en la dècada dels anys trenta  la Ray Stanton Avery comença a aplicar les etiquetes amb adhesiu en ampolles i tota mena de recipients de vidre entre altres. El seu fundador Stan Avery un dependent de Los Angeles amb ànsies de triomfar en els negocis ideà així una forma intel·ligent  per les tendes indiquessin el preu dels seus productes.

A partir d’aleshores l’etiqueta’t dels productes es va estendre arreu del mon i nomes unes dècades desprès ja es feien servir per marcar tot tipus d’envasos: alimentació, cosmètica, neteja, medicaments.... etc. Entre les primeres empreses que començaren emprar foren els fabricants de xocolates, i no tardaren massa en seguir els fabricants de begudes, sabons i un extens etc fins els nostres dies, en que son un mitjà de comunicació que les empreses usen per informar als compradors i sobretot per destacar i diferenciar-se  en un mercat cada vegada més competitiu.        

ORIGENS: EL TEATRE (SEGONA PART)

EL TEATRE (SEGONA PART)

 

A l’Edat Mitjana el teatre popular no va deixar mai d’existir però si va rebre una bona davallada durant les successives invasions barbares.

Amb la pacificació del territori per  Carlemany, el clergat es va interessar pel teatre a la fi de cristianitzar algunes manifestacions dramàtiques, cerimònies i rituals  pagans, i substituir-los per obres mes moralitzants per difondre les sagrades escriptures. Així dons les representacions en les esglésies de Misteris i Moralitats eren sens dubte per presentar de manera senzilla i entenedora la doctrina cristiana. Per tal de facilitar la comprensió es deixa el llatí per donar pas a les llengües vulgars o també dites vernacles que durant els segles XIII I XIV les peces religioses tingueren un gran impuls com la Passió de Crist i l’Assumpció de Maria que eren els espectacles per excel·lència.  Com també les representacions que encara perduren en els nostres dies com el Misteri d’Elx, l’escenificació de la Nativitat o el Cant de la Sibil·la que generalment eren cantades i amb fastuoses escenes simultànies que integraven amb el públic.   

De igual manera es continuaven els espectacles populars pagans d’entreteniment i critiques socials amb joglars i bufons, acròbates, musics i dansaires, destacant la comèdia de l’art ( espectacle improvisat al carrer) i les farses (obres breus i burlesques). Val a dir que la comèdia de l’art va introduir les primeres actrius ja que fins aleshores els personatges femenins eren interpretats per homes.

En els segles XVII i XVIII es creen els Corrales de Comèdia a España amb els dramaturgs del anomenat Segle d’Or com eren Lope de Vega, Tirso de Molina i Calderón de la Barca, al mateix temps que a Anglaterra triomfava el teatre Isabelí amb el seu màxim exponent que era  William Shakespeare.

A Catalunya la derrota de 1714 i el decret de Nova Planta no solsament va significar el tancament d’universitats i altres espais culturals també es va iniciar un procés d’imposició lingüística.

Amb la pèrdua de un marc cultural propi, els teatres van ser monopolitzats i els gèneres que prevalien en català van ser l’entremès burlesc i el sainet presentats sempre en habitatges privats. Al teatre culta en català va continuar a l’illa de Menorca aleshores dominada per Gran Bretanya destacant el dramaturg Joan Ramis amb les tragèdies Lucrecia i Rosaura.

L’any 1864 el teatre català fa el gran salt al públic quan va estrenar al Teatre Odèon amb l’obra L’Esquella de la Torratxa. L’èxit d’aquesta obra dona pas a la companyia La Gata que va representar les obres Les joies de la Roser, La Dida i El ferrer de Tall de Frederic Soler Pitarra (1839-1895) en aquest mateix teatre.

L’altre gran dramaturg català fou Angel Guimerà (1845-1924) desprès de guanyar els jocs florals del 1877 es va estrenar en el mon del teatre amb l’obra Gal·la Placidia , Guimerà ben aviat va destacar amb noves creacions com Mar i Cel que li donaren un ascens meteòric i el poble el va mitificar com havia passat amb Pitarra. A partir d’aquest moment Guimerà escriuria les seves millors obres: En Pólvora, Maria Rosa, La Festa del Blat, i potser la mes coneguda Terra Baixa.    

A la nostre ciutat de Girona avui en dia diria que el màxim  exponent del  teatre es l’actor, director, articulista i autor  Marti Peraferrer Vaireda  director del Teatre Amateur de Girona ( FITAG) amb obres de gran qualitat com La vida secreta de Tennessee Williams interpretada amb gran dramatúrgia  i com a director cal ressaltar entre altres La Punyalada de Maria Vaireda.

 

ORIGENS: EL TEATRE(PRIMERA PART)

EL TEATRE (PRIMERA PART)

Ja abans de la parla trobem manifestacions dramàtiques a totes les cultures del món que solien estar relacionades amb rituals, la majoria dels estudis consideren unànimement que l’origen del teatre esta relacionat amb aquests rituals màgics, que com l’art rupestre alguns estan relacionats amb la caça o amb les collites,autèntics espectacles que es rendia als Deus.

A l’antic Egipte a mitjans del segon mil·lenni abans de Crist, ja es feien representacions dramàtiques de la mort i resurrecció  d’Osiris ja amb mascares.

El teatre occidental neix com no podia ser d’altre manera a l’antiga Grècia amb els ritus òrfics i els festivals celebrats en honor a Dionís amb danses i cants que anomenaven (Ditiràmbics). Mes tard es començaren a  representar a les places dels pobles per companyies que incloïen nomes un actor. A finals del segle IV, fou cèlebre el poeta , actor i intèrpret  Tespis , que avui en dia per referir-se al mon del teatre en honor a ell s’al·ludeix a la frase “ El carro de Tespis”.

En les festes de la verema on els joves anaven cantant i dansant cap el temple del déu, un jove va ressaltar entre els dansaires i es transformar en el “ Corifeu” que dirigia tot el grup i amb el temps  apareixerien el “ Bard i el Rapsode” que eren narradors i recitadors.

Al segle V abans de Crist, s’estableixen a  Grècia els models tradicionals de tragèdia i la comèdia els dramaturgs  Esquil , Sòfocles i mes tard Eurípides, donaren gran complexitat a les seves obres i es comença a erigir grans teatres de pedra com el encara conservat el d’ Epidaure capaç de albergar 12000 persones. Es   construïen aprofitant les faldes de un turo i es disposaven de forma semicircular les graderies que envoltaven als musics. Als actors es canviaven en una edificació de nom “Skene”.

Al teatre grec se solien representar dos tipus d’obres la tragèdia  que eren de final molt tràgic que tractava de llegendes heroiques. La  comèdia que era una sàtira humorística que criticava sobretot als politics i assumptes de la vida quotidiana tot escrit en vers i sempre utilitzaven mascares.

Roma la ciutat Eterna , van heretar el teatre grec introduint  alguns trets distintius , el amfiteatres construïts inicialment de fusta a l’any 52 abans de Crist. Gneu Pompeu Magna va erigir a Roma el primer de pedra que a diferencia dels grecs estava construït en un terreny pla. A fi de millorar la acústica van reduir els musics en un semicercle i l’espectacle es representava en una plataforma “ el pulpitum” que es el precursor dels moderns escenaris. La graderia estava formava per tres parts. La Ima on s’asseien els senadors i la classe dirigent. La Mitjana on s’ubicava el poble pla i finalment La Suma que estava la part superior i on hi anaven les dones i els esclaus.  

 No puc deixar d’explicar una anècdota de quan jo estudiava batxiller (d’això ja fa molts anys) sobre els dramaturgs grecs: el professor de Literatura recordo que ens va donar la manera de no oblidar-nos mai mes dels dramaturgs en qüestió.

-      Penseu sempre en aquesta frase que ara os diré i sempre mes els recordareu:” Eurípides no me Sofocles que te Esquilo”.

  

POEMES.CAT: DEL CAGAR

POEMA DEL CAGAR

Ja em perdonareu per aquest post una mica , be totalment escatològic, però em va arribar a les mans aquest poema que desgraciadament no he pogut esbrinar qui es l’autor i per la  curiositat,senzillesa  i originalitat el vull compartir amb tots vosaltres. El títol es cosa meva tampoc se com al va titular el poeta que així es va inspirar.

No em diguin que sóc indecent

Perquè davant de la gent

Cago i parlo de cagar

Que és cosa que tothom fa

L’Emperador de la Xina

El sultà de Palestina

I altres terres de l’Orient

Tots els reis de l’Occident

El de França ,el d’Espanya

El d’Irlanda i Gran Bretanya

Tots els Reis i Emperadors

Ducs ,Marquesos i Senyors

Que d’aquí a cent anys hi haurà

Tots els que en el món hi ha

I tots aquells que hi ha hagut

Tan poder junts no han tingut

Ni mai podran ajuntar

Com te el senyor Cagar

Caga tot qui es animal

Caga el ric i el menestral

Caga el savi i l’ignorant

La formiga i l’elefant

Caga el Rei i caga el Papa

I caga tot home que endrapa

I caga per acabar

Tot qui te cul per cagar

Aquell currotaco fi

Que tot ell es presumir

Caga en mes d’una ocasió

Amb molt gran satisfacció

Fins les senyores mes fines

Corrents s’alcen les cortines

Descobrint l’honest darrera

Quan apreta la caguera

Ara ja nomes falta que algú s’atreveixi a posar-hi musica, ves a saber potser seria un gran èxit.

HEROINES.CAT: LES DOTZE DONZELLES

LES DOTZE DONZELLES

L’any 1641, conservat a l’Arxiu històric de Girona,consta l’acord de prohibir el que en deien - les profanes festes de carnaval - degut al escàndol que provoca tot el conjunt de la festa, balls, màscares, les disfresses i sobretot els excessos de tota mena que es cometen en aquests dies de diversió i rauxa desmesurada.
Aquesta mesura es complir durant un temps, fins que  els soldats el trenquen dient que a ells no els afecta la prohibició,  l’any 1655 en confrontació amb les autoritats eclesiàstiques comencen a celebrar el carnaval  fent balls de màscares i disfresses. A l’any 1660  es resolta per els Jurats o sigui les autoritats gironines gestionant de prop amb l'església la commutació de la prohibició de la festa per un altre mes benigne i que no suposi un enfrontament amb els militars.
L’acord, es feu el mes de febrer del 1660, i fou possible sempre que es complissin els preceptes imposats.
1 : “Què els tres dies que dures el Carnestoltes se celebressin a la capella de Sant Miquel vuit misses diaries”.
2 : “Que a partir d’aquella data la ciutat dotes anyalment una donzella pobre per col.locarla en matrimoni amb la quantitat de cinquanta lliures”.
Les condicions d'admissió de les donzelles , era la rifa fou el sistema escollit com el més idoni per fer la tria. Les afortunades que podien entrar en el sorteig calia que fossin veritablement pobres, és a dir que la seva dot no sobrepasses les 25 lliures, la xifra limit augmenta fins a 75 l’any 1787 i que la seva edat fos com a mínim de catorze anys.
Altres condicions que havien de reunir les donzelles eren que fossin filles de Girona o bé de l’Hospital Nou de Sta. Caterina del carrer de Pedret, Pont Major i que paguessin els impostos a la ciutat.
Usualment es feia una tria de dotze de les quals només una era agraciada , a continuació es publicaven els noms per a general coneixement. en el moment de maridar.se la donzella pobre li era entregada la dot. En cas de que moris abans del casament la quantitat es distribuïa segons els casos entre la família i l’hospital per l'alimentació dels malalts pobres.
De tant en tant , aprofitant una alguna circunstancia molt especial s’incrementa fins a dos el número de donzelles afavorides en la rifa.
això succeeix per exemple amb motiu de l’arribada del ferrocarril a Girona i en les dates de casament dels monarques o de les visites de personatges reials a la ciutat .
Es dóna el cas que de vegades hi ha noies que es presenten any rere any confiades de que es puguin maridar amb la tan desitjada dot.
En el llibre “Maridatge de les Donzelles”se sap que la rifa es va celebrar sense cap interrupció  de l’any 1661 fins el 1809,  ( llevat dels anys 1716 i 1721) per l'ocupació francesa de la ciutat , es torna a reprendre el 1815 fins el 1869 que ja no es va recuperar en el futur.
Una serie de curiositats d'interès son que moltes donzelles que tot i guanyar la dot tarden encara anys a casar-se i per tant a percebre les cinquanta lliures , com es el cas de Anna Brossa que guanya la rifa l’any 1664 i no es casa fins el 1680, o el de Josepa Bosch que va ser dotada el 1713 i no els cobrar fins disset anys més tard, però el record de totes se l’endu  l’Isabel Noguera que guanya la rifa l’any 1669 i no en percep benefici fins l’any 1721.     

HEROIS.CAT: RAMON BERENGUER III

RAMON BERENGUER III EL GRAN

Gran heroi català i comte de Barcelona, fill de Ramon Berenguer II Cap d’Estopes i de la normanda Mafalda, va néixer a Rodès de Occitania, l’onze de novembre de l’any 1082. A la mort del seu pare , assassinat el 5 de desembre , per instigació del seu oncle Berenguer Ramon II el fratricida amb el qual compartian el comtat. El petit Ramon Berenguer fou posat per la seva mare sota la tutoria de Bernat Ató de Besiers.
L’any 1097 , el seu oncle deixava el comtat per anar en un viatge d’expiació a Terra Santa d’on ja no havia de tornar. Així esdevenia comte unic el petit Ramon Berenguer III , a l’edat de quinze anys. El 1098 concertaren el matrimoni amb Maria Roderic , filla de Roderic Díaz de Vivar, més conegut vulgarment com “El Cid Campeador”. El comte barceloní enviudar de seva esposa en l’any 1105,que li deixava dos filles Maria i Ximena. L’any següent va contraure matrimoni amb una dama anomenada Almodis que mori al cap de cinc anys ,sense deixar descendència.
Pero aviat en el palau comtal de Barcelona tornaria estar habitat per una nova comtessa , en el 1111 , els tràmits amb la comtessa Gerberga de Provença , vídua del comte Gilbert, acabaria amb el matrimoni l’any 1112 de la seva filla Dolça amb el sobirà dels catalans.La mare de la nuvia la dotar amb tots els béns i dominis que havien estat del seu espòs, que eren el comtat de Provença i el de Carladés.
Dolça de Provença essent ja comtessa Barcelona va fer constar de una manera fefaent la donació de la seva herencia a favor del seu espòs i que al morir ell fos traspassat als seus fills. Així Provença fóu incorporada als dominis de l’estat català i aquesta unió  va portar la consolidació d’unirse al comtat català els territoris del Vallespir, Fenollet,Pirapertusa,Capcir,Donasà,Rases i Sabartes.
En aquest període del regnat de Ramon Berenguer III, el Gran les terres més enllà dels Pirineus , fou de constants lluites amb el comte de Tolosa que li disputava l’hegemonia de les terres de la Gal-lia del sud.
La Provença catalana fou envejada per les corts frontereres com : Reialme de França,Imperi alemany,i el comtat de Tolosa , la causa no era altra que la sortida a la Mediterrània, notable es destacar que en el regnat d’aquest comte tota la costa Mediterrània des de Niça a l’Ebre era territori català.
El comte Ramon Berenguer III, morì el 19 de juliol 1131,a l’hospital dels pobres de Barcelona i el seu cos enterrat al monestir de Ripoll, en que les seves restes foren profanades l’any 1835 i restaurat al 1893.Poc abans de morir el comte havia ingressat a l’orde del Temple.
El seu testament institueix els seus dos fills haguts de Dolça de Provença Ramon Berenguer IV, que hereta el casal de Barcelona i Berenguer Ramon que rebia el nou patrimoni provençal.