EL ROMANÍ

 EL ROMANÍ

Humil i modesta herba de nom científic Rosmarinus officinalis, que es fa per els boscos i també es cultiva pels jardins, S’usa per: els nervis, mal de cor, desgana, fetge, remei pulmonar. A l’exterior combat els dolors articulars i és molt útil per tonificar el cos cansat després de treballs violents o de llargues caminades. També ens serveix per rentar i desinfectar llagues.

Diu una llegenda que quan la Sagrada Família fugia cap Egipte, el romaní va posar-se més branques i es va fer mes ufana per tal de amagar-la dels seus perseguidors. És per això que en altres indrets l’anomenen “Arbre de Maria” una planta beneïda que floreix tot l’any.

Mossèn Cinto Verdaguer en la seva poesia “Lo Romaní” fa referencia a aquesta llegenda i explica com les orenetes ensenyaven el camí a la Sagrada Família. Però el botxins del rei Herodes cada cop s’apropaven més i ja es podien sentir el repicar de les armes. Maria demana al tamariu que els vulgui acollir i aquet li diu que les seves branques so massa altes, que vagi als canyissos que li podran donar abric; però els canyissos no tenen cor i l’emmenen al romaní i aquest “si tenia fulla verda i de més verda es va revestí” mentre la Verge tremola i Jesús li somriu. Quan la llopada s’ha allunyat l’Infant diví va parlar així.

“Puix la vida tu em salvares,

romaní bon romaní,

les branques que són verdes

de flors les vull embellir,

com el mantell de la mare

de color blau turquí.

A quiscuna de ses festes

perquè vagis mes bonic.

Ton vestidet d’esmaragda

Jo sembraré de safirs...... “       

SEGADORS

 

SEGADORS

Aquest ofici mil·lenari que avui en dia ja està en vies d’extinció, era una feina molt dura, no tan sols per la feina de la sega, sinó també per el fet de que era un treball en plena època de calor. En les cases de pagès  s’implicava tota la família del més gran al més petit, la feina consistia en segar el blet, l’ordi, la civada i deixar-la a terra en petits manats anomenats “gabelles” que després s’anaven recollint fins a fer-ne una “garba” d’això en deien “anar a donar gabelles” i al final s’anaven replegant aquestes garbes per fer una “garbera”. Quan s’acabava la sega es començava a “batre” aquesta feina consistia en carregar les garbes al carro i portar-les a l’era per escampar-ho tot per l’era i aleshores el matxo o mula amb un corró de pedra anava donant tombs per sobre la sega, en acabar si feia aire es “ventava” per separar el gra de la palla.

A més dels grups familiars de feina en temps de sega, es reunien quadrilles de segadors compostes per quatre ,sis, vuit o més falç, dirigits per un “majoral”. Solien tancar el grup de segadors dones, joves o gent gran que feien la recollida i lligat de les garbes.

Segador era el que tenia per professió segar els camps, ja sigui tallar sembrats o l’herba i recollir-la. En temps ja molt reculats era un ofici de temporada dins el calendari agrícola que es feia amb falç i dalla.

Avui en dia amb la mecanització dels treballs agrícoles pràcticament tota la feina la pot realitzar un sol home, amb gran diferència de la feinada que tenien abans per convertir en farina el preuat gra.

 

ABANS DEL GÈNESI

 

ABANS DEL GÈNESI

Molt abans de Noé, molt abans dels primers llibres de la Bíblia ja es narrava una historia de diluvi, judici i redempció. Es el relat de Utnapishtim (amo de la vida).

L’home que va sobreviure al gran diluvi en un dels textos més antics de la humanitat: l’Epopeia de Gilgameix escrita en tabletes cuneïformes de fa més de 4000 anys en l’antiga Sumèria.

Els déus sumeris farts dels sorolls, els pecats i el caos de la humanitat, Enlil el déu del vent i senyor suprem, exigeix l’aniquilació total. La decisió es implacable un diluvi arrasarà tota vida sobre la terra.

Però Enki, déu de les aigües profundes i de la saviesa no pot permetre la extinció complerta. En un acte de compassió i de rebel·lia contra el suprem Enlil, li va xiuxiuejar el secret del destí al just Utnapishtim des de rere les parets de la seva cabana. Ordenant-li de construir una gran embarcació, un arca cúbica d’exactes proporcions per preservar la vida humana i animal.

Durant sis dies i set nits l’aigua ho cobreix tot. La humanitat desapareix sota les ones furioses de l’aigua. Quan finalment les aigües retrocedeixen l’arca es va posar al cim de una muntanya de nom Nisir.

Utnapishtim primer va deixar anar un colom, després una oreneta i finalment un corb que aquest no va tornar com havien fet els altres, era la senyal de que la terra tornava a respirar.

Sobre terra ferma, l’heroi del diluvi ofereix un sacrifici als déus, l’aroma de l’encens s’alça cap el cel i els déus commoguts per la seva pietat és penedeixen per la seva decisió i Enlil accepta que la humanitat ha de continuar. En recompensa Utnapishtim i la seva esposa reben el don de la immortalitat convertint-se en els guardians d’una saviesa perduda i ancestral.

Aquest relat tan anterior al Gènesi te uns paral·lelismes molt profunds amb la historia de Noé. Una memòria comuna d’un cataclisme global compartida per civilitzacions més antigues. Molts investigadors creuen que es tracta d’una inundació real, potser a causa del final de l’última glaciació o el col·lapse del Mar Negre.

L’historia de Utnapishtim és més que un mite, es una advertència, un càntic a la resiliència i un recordatori de que el verdader i autèntic coneixement (com el que Enki protegia) no sempre està amb els poderosos, sinó amb els justos.               :

PÍO BAROJA

 PÍO BAROJA

Escriptor espanyol de la generació del 98, reunit al Nuevo Cafè Levante de Madrid cap el 1904 amb altres intel·lectuals de l’època de renom com Valle-Inclán i Benito Pérez Galdós, afirmava que existeixen diferents tipus d’espanyols, i que s’ubiquen a diferents estadis del saber:

1-    Els que no saben rés

2-    Els que no volen saber

3-    Els que odien saber

4-    Els que pateixen per no saber

5-    Els que aparenten saber

6-    Els que triomfen sense saber

7-    Els que viuen gracies a que els altres no saben

Aquests últims s’anomenen a si mateixos “polítics” i a vegades també “intel·lectuals”

Sembla que després de més d’un segle encara no han canviat massa les coses en “l’estadi del saber

EL TER I EL FRESER

 

EL TER I EL FRESER

 

Diu la llegenda que, fa molts i molts anys, a la part més alta del Ripollès, van néixer dos rius, molt a prop, sota el Pic de Bastiments.

El Ter era seriós, responsable i treballador i tenia molt clar que la seva missió era córrer cingles avall i fer camí cap al mar, on havia de portar la seva aigua. En canvi el Freser era un riu juganer que li agradava encantar-se en el paisatge i fer curses i apostes.

Un dia, el Freser li va dir al Ter:

-          Tu sempre tan responsable i avorrit, juguem una mica!

Però el Ter li va contestar que no, que havia de portar aigua fins al mar. Llavors el Freser li va dir:

-          Per què no fem una cursa?

-          I jo que hi guanyo? – li va dir el Ter

-          Mira baixem corrent fins a Ripoll, allà ajuntem les nostres aigües fins el mar i el primer que arribi es quedarà amb el nom del riu.

-          Fet! – va dir el Ter

Van comptar... Una, dues i... tres! i van començar la cursa. El Ter va baixar tan ràpid com va poder, saltant marges i pedres. El Freser es va anar encantant, mirant ocells, papallones, arbres i flors i quan va arribar a Ripoll el Ter ja feia estona que hi era

El Freser es va posar molt trist, però com que ho havia promès, va donar les seves aigües al Ter i van baixar sempre més junts fins al mar. Per això, de Ripoll en avall, hi ha un sol riu i es diu Ter.

 

PAU CASALS

 

PAU CASALS

El 24 d’octubre de 1971, Pau Casals  va rebre la medalla de la pau de les Nacions Unides entregada pel birmà U Thant secretari general de l’ONU. Aquell dia es va estrenar l’Himne a les Nacions Unides sota la direcció del músic català. Pau Casals molt emocionat va pronunciar en anglès aquest discurs a punt de complir els 95 anys.    “Estic molt emocionat.... Aquest és l’honor més gran que he rebut mai, perquè parla del que tota la vida he sentit i m’ha inspirat. La meva mare, una dona excepcional, genial, va començar a parlar-me de pau quan jo era un nen, ja que en aquell temps hi havia moltes guerres i jo vaig néixer enmig de una guerra (es referia a la Tercera Guerra Carlina 1872-1876). Per aquest motiu tot el que ve de les Nacions Unides va directament al meu cor i segueixo atentament tot el que les Nacions Unides fá.

 Soc català. Catalunya es avui una província d’Espanya. Però, que ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món; us diré per què, Catalunya va tenir el primer parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir l’inici de les Nacions Unides. Totes les autoritats de Catalunya es van trobar al segle XI en una ciutat de França en aquell temps Catalunya (es referia a Toluges al Rosselló, on es va celebrar la primera assemblea de pau i treva de Déu dels comtats catalans l’any 1027 sota la presidència de l’abat Oliba) per parlar de pau.... al segle XI! Pau al món, en contra de les guerres i de la inhumanitat de les guerres. Això va ser Catalunya.”   

Aquella sessió de Dia de les Nacions Unides fou l’esdeveniment musical retransmès que havia tingut més difusió en la historia fins el moment. Es va connectar amb setanta-cinc emissores de cinc continents amb cable transatlàntic i la CBS la va emetre per televisió. La imatge de Pau Casals lluitador per la pau va arribar a milions de llars, diaris i revistes publicades arreu van consolidar el missatge. El músic català amb les Nacions Unides de fons fou associat immediatament com a símbol de pau.        

L'ORDE DEL TEMPLE

 

 

L’ORDE DEL TEMPLE

El dia 18 de mars de1314 va ser executat a París per ordre del rei de França i amb el vistiplau del Papa, Jacques de Molay el darrer Gran Mestre del Temple. El motiu real va ser el gran poder acumulat per l'Orde, que es negava a la política d'unificació dels Ordes que impulsava el rei francès i que tenia un gran poder financer. El motiu fals van ser les acusacions oficials de sodomia i adoració d'ídols (l'ídol Bafomet).

L’Orde es fundada per cavallers francesos i aprovada per el sant Pare 1118-1119 Pascual II, amb el nom de “l’Orde dels Pobres Cavallers de Crist i del Temple de Salomó” amb la finalitat de protegir els pelegrins cristians a Terra Santa, després de la primera conquesta de Jerusalem durant la primera croada de l’any 1099.

El 1130 el comte de Barcelona Ramon Berenguer III ingressa en l'Orde del Temple, fou el primer sobirà de la península ibèrica, després de convidar els Ordes a participar en la defensa de la seva frontera hispànica amb el els musulmans.

El 1134, el rei d'Aragó Alfons el Bataller, sense hereus, deixa el seu regne en herència a tres ordes militars, entre els quals hi ha el Temple, en reconeixement a la contribució dels ordes en les seves importants conquestes contra els musulmans.

A partir de 1137, el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, a qui el germà d'Alfons, Ramir el Monjo, dona el regne d'Aragó i la seva filla en matrimoni, negocia amb els tres Ordes i l'Església ser reconegut com a sobirà d'Aragó, cosa que l'Església acaba reconeixent. A l'Orde del Temple Ramon Berenguer concedeix el castell de Montsó.

El 1213, el rei Jaume I, dels 6 als 9 anys, és educat al castell templer de Montsó per templers i pel mestre de l'Orde del Temple “fra Guillem de Mont-Rodon” (nascut a Taradell, Osona) mestre del Temple a Aragó, Catalunya i Provença.

No tots els Grans Mestres de l'Orde van ser francesos. Alguns dels Grans Mestres de l'Orde van ser catalans o aragonesos, com ara Arnau de Torroja, Gilbert Erill o Pere de Montagut, que eren catalans o nascuts en territoris del rei d'Aragó.

El 1303 fra Roger de Flor, un antic sergent templer a Terra Santa que s'havia posat al servei de la Corona d'Aragó durant la guerra per Sicília, esdevé el líder carismàtic dels almogàvers en l'expedició a Grècia.

El 1314, quan és executat Jacques de Molay, el rei d'Aragó és Jaume II el Just. No se sap si aquest rei va tenir una reacció més o menys hostil o agraïda amb l'acció del rei francès, però sabem que va tenir una actitud positiva, perquè va fundar l'Orde de Montesa, el qual havia de continuar administrant els fons de l'Orde del Temple i administrant-ne el patrimoni, especialment al regne de València, on directament l'Orde del Temple es va convertir en l'Orde de Montesa.