EL REI SAVI

 

EL REI SAVI

Khalil Gibrán el famós poeta libanès (1883-1931) en una de les més celebrades obres (El Boig 1918) ens narra aquest petit conte, que ben bé el podríem recomanar a algun dels nostres polítics actuals.

Hi havia una vegada, en una llunyana ciutat que anomenaven Wirani governada per un Rei que tractava els seus súbdits amb poder i molta saviesa. Hi havia també al mig de la ciutat un pou de aigua clara i fresca que en gaudien tots el ciutadans, també el Rei i els seus cortesans dons era l’únic pou de la ciutat. Una nit quan tot estava en calma i la gent dormia, una bruixa va entrar a la ciutat i va tirar set gotes d’un misteriós líquid dins el pou al mateix temps que deia.

-       “Des de aquest moment, qui begui d’aquesta aigua es tornarà boig”.

L’endemà tots els habitants de la ciutat van beure de l’aigua del pou, excepte el Rei i el seu gran camarlenc i tots es van tornar bojos, tal com havia previst la bruixa. Aquell mateix dia per els carrers i al mercat la gent només feien que xiuxiuejar

-       “El Rei està boig, el nostre Rei i el seu gran camarlenc han perdut la raó, no podem permetre que ens governi un Rei boig , l’hem de destronar”.

Per la nit el Rei va ordenar que li portessin d’aigua del pou en una gran copa d’or i quan li van portar insaciablement en va beure i va passà la copa al camarlenc per que també en begués.

L’endemà hi va haver joia i alegria en aquella llunyana ciutat de Wirani, perquè el seu Rei i el seu gran camarlenc havien recuperat la raó.  

 

 

LA GUILLOTINA

 

LA GUILLOTINA

L’any 1792, a França es va introduir un nou mètode d’execució amb la intenció de fer-la mes humana : “la Guillotina”. Fins aleshores les penes de mort per decapitació s’aplicaven amb espasa, però es requeria un cop extremadament precís i encertat. Una errada en el cop podia convertir l’execució en un espectacle de un prolongat sofriment. Fou el doctor Joseph-Ignace Guillotin qui va proposar aquest nou mètode que garantia la mort rapida i suposadament indolora.

La idea semblava lògica però aviat van sorgir dubtes inquietants. Es deia per exemple, que quan Ana Bolena fou executada amb espasa al 1536, la seva boca es movia com si intentés parlar mentre el seu cap s’exhibia al públic. En 1793 durant la revolució francesa Charlotte Corday fou condemnada per assassinar a Marat. Després de la decapitació el botxí va aixecar el cap i li donà unes bufetades. Les galtes de Madame Corday es van ruboritzar i el seu rostre semblava expressar indignació

Es possible que encara estès conscient? El metge francès Gabriel Beaurieux va investigar-ho. Durant una execució es posar al costat del lloc on cauria el cap d’un reu ajusticiat, quan va caure dins el cistell el metge al va cridà per el seu nom. Sorprenentment els ulls de l’home al van mirar, va fer-ho una segona vegada amb el mateix resultat, al tercer intent el rostre ja estava inerta.

Beaurieux després dels seus estudis va determinar que el cervell humà pot romandre conscient entre 25 i 30 segons després de la decapitació. Experiments moderns amb ratolins mostren que després de la decapitació hi ha activitat cerebral fins a 4 segons. Encara que el cervell depèn del oxigen, un cop tallat el fluix, continua rebent l’últim alè contingut en el sistema. Aquesta petita espurna es suficient per generar una ràfega de consciencia, com una llum que parpelleja abans d’apagar-se.

El pulmons i les cordes vocals ja s’han quedat fora, però la mirada  podria ser l’ultima forma de comunicació de qui sap que s’està morint. Potser “ La Guillotina” no fou tan indolora com es va pensar que seria i potser que durant uns segons el reu estava plenament conscient de la mort.  

         

   

CENTENNIAL LIGHT

 

CENTENNIAL LIGHT

Des de l’any 1901 hi ha una bombeta encesa incandescent, fabricada a ma per la Shelby Electric Company de Shelby, Ohio (USA). A finals de la dècada de 1890, fou donada per l’empresari local Dennis Bernal al Departament de Bombers  de Livermore, Califòrnia en el any 1901. Inicialment amb 60W, avui en dia emet una llum tènue 4W que gracies a la seva alta qualitat de construcció i de que rarament s’apaga, nomes ha estat breument desconnectada per mudances o reparacions.

Actualment es troba en l’Estació de Bombers de Livermore, 4550 East Avenue on està vigilada per un comitè i també esta visible per el públic, simbolitzant la durabilitat de la tecnologia pionera d’il·luminació.    

S'ACCABADORA

 

S’ACCABADORA

En els pobles rurals de la illa de Sardenya hi va existir fins fa poc d’unes dècades una figura tan misteriosa com temuda “S’accabadora”

Era una dona vestida de negre i amb el rostre cobert, sempre cridada amb secret per els familiars d’un malalt terminal. No era metge, però complia una funció reconeguda per la comunitat: acabar amb el sofriment de qui ja no hi havia esperança.

Acudia sempre de nit i el moribund des del seu llit sabia al veure-la que la seva agonia i dolor estava a punt d’acabar-se. De vegades utilitzava un coixí, altres vegades la majoria utilitzava el seu “mazzolu” un petit bastó de olivera borda amb al que donava un mortífer cop al front. Després s’han anava en silenci tal com hi havia arribat, havent complert una missió sagrada.

Els familiars lluny de condemnar-la li oferien en gratitud: pa ,vi ,oli i productes de la terra. Per ells no era un crim sinó un acte de compassió, en un món sense metges propers i que l’agonia i el sofriment del malalt podia allargar-se setmanes,  S’accabadora era la que li donava un final digne.

La seva existència estava tan integrada a la cultura sarda que es deia que moltes vegades aquesta mateixa dona podia ser partera i acabadora: vestida de blanc portava la vida i vestida de negre l’acomiadava. Els últims casos documentats foren en el 1929 i al 1952, però el seu record encara viu a la memòria oral de molts pobles. Per els sards la mort mai fou tabú sinó simplement la conclusió natural del cicle de la vida.       

LA MÀ DEL MORT

 

LA MÀ DEL MORT

Deadwood 1 d’agost de 1876, en un bar amb un fum espès i una taula de pòquer on hi estava assentat el famós pistoler Wild Bill Hickok amb la llarga barba i el seu revòlver al cinto, era el més temut de l’oest amb la fama que arrastrava  enemics arreu on anava.

També hi estava Jack McCall un borratxo decrèpit i ressentit. La nit abans McCall havia perdut tots els seus diners jugant amb Hickok, i encara que Bill molt condescendent li va oferir unes monedes per menjar, aquest gest per part de McCall fou rebut com una humiliació.

A l’endemà McCall va tornar però no per jugar, sinó amb l’idea clara de matar. Wild Bill que mai s’assentava d’esquena a la porta en McCall si va acostà per darrera i amb el seu revòlver calibre 45 va disparà directa a la nuca. Wild Bill Hickok va morir a l’instant tenia 39 anys. Les seves cartes varen caure al terra dos asos i dos vuits des de aleshores aquesta combinació en el pòquer es coneix com “la mà del mort”.  

ABRUJÓ

 

ABRUJÓ

El “Tribulus Terrestris” (abrujó o obriülls) una mina antipersona de l’antiga Roma que podia canviar el curs d’un combat o fins i tot d’una guerra. La idea era molt simple quatre o més pues de ferro que es tirin com es tirin una de les puntes sempre quedava apuntant enlaire. Escampats en gran quantitat dins el camp de batalla podien aturar una carga de cavalleria, frena els carros de combat i causar moltes baixes a la infanteria, un arma simple i d’una gran eficàcia que no solament fou usada en l’antiguitat sinó també durant tota l’Edat Mitjana. Un arma que fins i tot la trobem avui en dia, molt mes sofisticada en alguns controls de les nostres carreteres.

CICLOPS

 

CICLOPS

En l’antiga Grècia, existia una llegenda que parlava de essers gegants amb un sol ull al front. Aquests essers eren coneguts com “ciclops” i es deia que eren fills de Posidó el Deu del Mar i de les tempestes.

D’on surt aquesta llegenda? Una teoria fascinant suggereix que l’origen del mite dels ciclops podria estar relacionat amb els cranis d’elefant. Aquests tenen un forat al mig del rostre que podria haver estat interpretat com que es tractava d'un esser de un sol ull, però la realitat es on va connectada la seva trompa.

La llegenda dels ciclops segueix essent un misteri intrigant que ens recorda la capacitat de la humanitat per crear histories i mites a partir de l’observació de la natura. Quins altres secrets ens amaguen les antigues llegendes?