LES RELIQUÍES DEL COMTE TALLAFERRO

 

LES RELIQUIES DEL COMTE TALLAFERRO

Les relíquies dels patrons de Besalú Sant Prim i Sant Felicià foren donades per el comte Bernat Tallaferro  amb motiu de la consagració del nou temple de Sant Pere que formava part del monestir benedictí fundat el 977 per el comte –bisbe Miró.

L’abat Fontanella que era un simpatitzant de la gent d’Olot, va tenir la fatal idea de cedir les preuades relíquies dels Sants a l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot que va causar indignació i un fort despit dels besaluencs. Una multitud armada, enfurismada i traient foc per els queixals es va dirigir cap Olot disposats a recuperar les relíquies dels seus Sants patrons. La força publica els va haver  d’aturar, ja que si no s’hauria pogut produir un gran terrabastall que haguera fet feredat. La qüestió fou portada a la seu romana que al 1619 va adjudicar les relíquies a Sant Esteve d’Olot provocant una gran consternació a la gent de Besalú. L’abat Fontanella mai més va posar els peus a la vila comtal i es va quedar a viure a Olot. Malgrat tot Sant Prim i Sant Felicià son encara patrons de Besalú.         

EL TAMERLÁ

 

EL TAMERLÁ

El Tamerlá (1336-1405) també conegut com Timur Lenk (Timur el coix) fou un conqueridor turc-mongol, fill d’un cap militar mongol i descendent per línia materna de Genguis Khan.

L’any 1941 en plena Segona Guerra Mundial, Iosif Stalin va autoritzà l’apertura de la tomba del gran guerrer enterrat a Samarcanda. Quan els arqueòlegs soviètics aixecaren la llosa funerària es trobar una inscripció en a l’interior que els advertia. – Qui gosi pertorbar aquesta tomba deslligarà un invasor més fort que jo – dos dies després el 22 de juny de 1941, Hitler llançava la “Operació Barba-roja”. La invasió nazi de la Unió Soviètica, el front més sagnant de tota la guerra. Les xifres ho diuen tot, milions de morts, ciutats arrasades l’inici d’un conflicte que marcaria el destí d’Europa.

Molts ho consideren una de les majors coincidències de la historia, altres parlen de maledicció. Lo cert es que el poder dels símbols i les supersticions no desapareixen ni tan sols en la era de la guerra moderna.

La tomba fou segellada l’any següent 1942 just abans de la batalla de Stalingrad que causà un gir decisiu que marcaria  el començament de la derrota alemanya. Casualitat o destí? Potser mai ho sabrem però en la historia ha quedat gravat com un recordatori

 – De vegades els morts sembla que ens avisen i murmuren advertències que els vius no ens atrevim a ignorar..        

 

JAN PETIT

 

JAN PETIT

En Jan Petit és una cançó i una dansa tradicional catalana, segons Joan Amades a principis del segle XX, en alguns llocs aquesta cançó també es cantava i ballava per carnestoltes amb una coreografia eròtica en la qual el terme “dit” era interpretat en sentit figurat.

La cançó deu el seu origen a Joan Petit un pagès occità que al 1643 va capitanejar la “Revolta dels Crocants” a Vilafranca de Roergue contra el rei de França Lluis  XIV. Quan va ser capturat, va estar condemnat a mort al suplici de “La Roda” un dels més cruels que mai s’han vist, i aquesta es la raó perquè en la cançó es citen diferents parts del cos que s’anaven mutilant mentre la feien girar.

Consistia en lligar el condemnat en una roda mentre el botxí li anava trencant els ossos amb un mall per dislocar-li les extremitats, sempre procurant no causar-li hemorràgies internes letals, fins al punt que es podia tocar el cap amb els turmells. Llavors es pujava la roda damunt de una columna i es deixava al pobre desgraciat allà dalt fins que moria de dolor. Aquest fet va generar aquesta cançó popular encara vigent a Occitània, a Catalunya i també amb alguna variació al País Basc on es coneix amb el nom dep7 “ Ipurdi Dantza”. On es canta que en Jan Petit ballava per el rei de França amb els membres que li anaven trinxant, ara un dit, ara la mà, ara un braç, ara un peu.......... així ballava en Jan Petit   

 

QUIZ

 

QUIZ

L’origen de la paraula “Quiz” es força misteriosa i té varies teories, la més acceptada es que aquest mot té el seu origen al final del segle XVIII i es conta que: En el any 1780, un empresari de teatre de la ciutat de Dublín (Irlanda) de nom Richard Daly va apostar que en 24 hores introduiria una nova paraula a la llengua anglesa. Durant tota una nit es va dedicar a pintar amb guix la paraula “Quiz” en un munt de parets de la ciutat. Al dia següent l’estranya paraula estava en boca de tothom, però ningú sabia el que significava. Així el vocable es va convertir en sinònim de pregunta o proba, especialment més tard ha donat nom a un conjunt de preguntes.

Des de aleshores la paraula Quiz ha estat emprada per referir-se ha un petit test  i s’ha mantingut en el idioma com una forma popular per avaluar coneixements.     

 

 

WILLIAM WALLACE

 

WILLIAM WALLACE

William Wallace simbol de la rebel·lió escocesa contra la corona anglesa fou capturat prop de Glasgow i traslladat encadenat a Londres. El seu nom ja era llegenda entre els guerrers i pagesos escocesos que l’usaven per donar exemple del preu de la desobediència.

Wallace no era un noble, no pertanyia a cap família poderosa ni buscava la gloria personal. Era un home nascut a Elderslie un petit poble i format dins la convicció de que cap estranger podria governar la seva terra.

L’espurna que provocar l’alçament fou l’execució de la seva dona Marion Braidfute assassinada per soldats anglesos.

Amb només un grapat d’homes va desafiar a l’exercit més poderós d’Europa, la seva victòria al 1297 “Stirling Bridge Battle” (Batalla del Pont de Stirling) va sorprendre a Eduard I conegut com “Hammer of the Scots” (Martell dels Escocesos). Durant aquest  temps Wallace fou nombrat “Guardian of Scotland” una distinció que simbolitzava la independència d’un poble que es negava a rendir-se.

Però el poder militar i polític anglès era implacable i venjatiu. Al 1298  el seu exercit fou derrotat  i dispersat a Falkirk. Wallace va fugir convertint-se en un fugitiu durant anys, mentre la noblesa escocesa negociava per la seva rendició. Finalment i traït per un dels seus fou entregat els anglesos i traslladat a Londres per ser jutjat.

El 23 d’agost de 1305, al davant d’una multitud de gent reunits a Smithfield, Wallace va escoltar la seva sentencia “culpable d’alta traïció”. La seva resposta va ser una frase que ha sobreviscut al temps i encara ressona per les parets escoceses. – No puc ser traïdor, dons mai he jurat lleialtat al rei anglès –

La seva execució fou una de les més cruels de l’Edat Mitjana. Fou arrastrat fins  per cavalls per el carrers de Londres, penjat fins quasi morir, mutilat i finalment decapitat i esquarterat. Els seus membres foren exposats a diferents ciutats d’Anglaterra com advertència. Però l’intent d’esborrar el seu nom el va convertir en un heroi immortal.  

La corona anglesa va voler sembrar la por, però al que va néixer fou el mite. El seu cós fou destruït però el seu crit encara se sent. Wallace es va convertir en símbol de valentia i coratge que encara ressona quan un poble lluita per la seva llibertat

EL REI SAVI

 

EL REI SAVI

Khalil Gibrán el famós poeta libanès (1883-1931) en una de les més celebrades obres (El Boig 1918) ens narra aquest petit conte, que ben bé el podríem recomanar a algun dels nostres polítics actuals.

Hi havia una vegada, en una llunyana ciutat que anomenaven Wirani governada per un Rei que tractava els seus súbdits amb poder i molta saviesa. Hi havia també al mig de la ciutat un pou de aigua clara i fresca que en gaudien tots el ciutadans, també el Rei i els seus cortesans dons era l’únic pou de la ciutat. Una nit quan tot estava en calma i la gent dormia, una bruixa va entrar a la ciutat i va tirar set gotes d’un misteriós líquid dins el pou al mateix temps que deia.

-       “Des de aquest moment, qui begui d’aquesta aigua es tornarà boig”.

L’endemà tots els habitants de la ciutat van beure de l’aigua del pou, excepte el Rei i el seu gran camarlenc i tots es van tornar bojos, tal com havia previst la bruixa. Aquell mateix dia per els carrers i al mercat la gent només feien que xiuxiuejar

-       “El Rei està boig, el nostre Rei i el seu gran camarlenc han perdut la raó, no podem permetre que ens governi un Rei boig , l’hem de destronar”.

Per la nit el Rei va ordenar que li portessin d’aigua del pou en una gran copa d’or i quan li van portar insaciablement en va beure i va passà la copa al camarlenc per que també en begués.

L’endemà hi va haver joia i alegria en aquella llunyana ciutat de Wirani, perquè el seu Rei i el seu gran camarlenc havien recuperat la raó.  

 

 

LA GUILLOTINA

 

LA GUILLOTINA

L’any 1792, a França es va introduir un nou mètode d’execució amb la intenció de fer-la mes humana : “la Guillotina”. Fins aleshores les penes de mort per decapitació s’aplicaven amb espasa, però es requeria un cop extremadament precís i encertat. Una errada en el cop podia convertir l’execució en un espectacle de un prolongat sofriment. Fou el doctor Joseph-Ignace Guillotin qui va proposar aquest nou mètode que garantia la mort rapida i suposadament indolora.

La idea semblava lògica però aviat van sorgir dubtes inquietants. Es deia per exemple, que quan Ana Bolena fou executada amb espasa al 1536, la seva boca es movia com si intentés parlar mentre el seu cap s’exhibia al públic. En 1793 durant la revolució francesa Charlotte Corday fou condemnada per assassinar a Marat. Després de la decapitació el botxí va aixecar el cap i li donà unes bufetades. Les galtes de Madame Corday es van ruboritzar i el seu rostre semblava expressar indignació

Es possible que encara estès conscient? El metge francès Gabriel Beaurieux va investigar-ho. Durant una execució es posar al costat del lloc on cauria el cap d’un reu ajusticiat, quan va caure dins el cistell el metge al va cridà per el seu nom. Sorprenentment els ulls de l’home al van mirar, va fer-ho una segona vegada amb el mateix resultat, al tercer intent el rostre ja estava inerta.

Beaurieux després dels seus estudis va determinar que el cervell humà pot romandre conscient entre 25 i 30 segons després de la decapitació. Experiments moderns amb ratolins mostren que després de la decapitació hi ha activitat cerebral fins a 4 segons. Encara que el cervell depèn del oxigen, un cop tallat el fluix, continua rebent l’últim alè contingut en el sistema. Aquesta petita espurna es suficient per generar una ràfega de consciencia, com una llum que parpelleja abans d’apagar-se.

El pulmons i les cordes vocals ja s’han quedat fora, però la mirada  podria ser l’ultima forma de comunicació de qui sap que s’està morint. Potser “ La Guillotina” no fou tan indolora com es va pensar que seria i potser que durant uns segons el reu estava plenament conscient de la mort.