LES DOTZE DONZELLES
L’any 1641, conservat a l’Arxiu històric de Girona,consta l’acord de prohibir el que en deien - les profanes festes de carnaval - degut al escàndol que provoca tot el conjunt de la festa, balls, màscares, les disfresses i sobretot els excessos de tota mena que es cometen en aquests dies de diversió i rauxa desmesurada.
Aquesta mesura es complir durant un temps, fins que els soldats el trenquen dient que a ells no els afecta la prohibició, l’any 1655 en confrontació amb les autoritats eclesiàstiques comencen a celebrar el carnaval fent balls de màscares i disfresses. A l’any 1660 es resolta per els Jurats o sigui les autoritats gironines gestionant de prop amb l'església la commutació de la prohibició de la festa per un altre mes benigne i que no suposi un enfrontament amb els militars.
L’acord, es feu el mes de febrer del 1660, i fou possible sempre que es complissin els preceptes imposats.
1 : “Què els tres dies que dures el Carnestoltes se celebressin a la capella de Sant Miquel vuit misses diaries”.
2 : “Que a partir d’aquella data la ciutat dotes anyalment una donzella pobre per col.locarla en matrimoni amb la quantitat de cinquanta lliures”.
Les condicions d'admissió de les donzelles , era la rifa fou el sistema escollit com el més idoni per fer la tria. Les afortunades que podien entrar en el sorteig calia que fossin veritablement pobres, és a dir que la seva dot no sobrepasses les 25 lliures, la xifra limit augmenta fins a 75 l’any 1787 i que la seva edat fos com a mínim de catorze anys.
Altres condicions que havien de reunir les donzelles eren que fossin filles de Girona o bé de l’Hospital Nou de Sta. Caterina del carrer de Pedret, Pont Major i que paguessin els impostos a la ciutat.
Usualment es feia una tria de dotze de les quals només una era agraciada , a continuació es publicaven els noms per a general coneixement. en el moment de maridar.se la donzella pobre li era entregada la dot. En cas de que moris abans del casament la quantitat es distribuïa segons els casos entre la família i l’hospital per l'alimentació dels malalts pobres.
De tant en tant , aprofitant una alguna circunstancia molt especial s’incrementa fins a dos el número de donzelles afavorides en la rifa.
això succeeix per exemple amb motiu de l’arribada del ferrocarril a Girona i en les dates de casament dels monarques o de les visites de personatges reials a la ciutat .
Es dóna el cas que de vegades hi ha noies que es presenten any rere any confiades de que es puguin maridar amb la tan desitjada dot.
En el llibre “Maridatge de les Donzelles”se sap que la rifa es va celebrar sense cap interrupció de l’any 1661 fins el 1809, ( llevat dels anys 1716 i 1721) per l'ocupació francesa de la ciutat , es torna a reprendre el 1815 fins el 1869 que ja no es va recuperar en el futur.
Una serie de curiositats d'interès son que moltes donzelles que tot i guanyar la dot tarden encara anys a casar-se i per tant a percebre les cinquanta lliures , com es el cas de Anna Brossa que guanya la rifa l’any 1664 i no es casa fins el 1680, o el de Josepa Bosch que va ser dotada el 1713 i no els cobrar fins disset anys més tard, però el record de totes se l’endu l’Isabel Noguera que guanya la rifa l’any 1669 i no en percep benefici fins l’any 1721.
diumenge, 3 de novembre del 2019
dissabte, 12 d’octubre del 2019
HEROIS.CAT: RAMON BERENGUER III
RAMON BERENGUER III EL GRAN
Gran heroi català i comte de Barcelona, fill de Ramon Berenguer II Cap d’Estopes i de la normanda Mafalda, va néixer a Rodès de Occitania, l’onze de novembre de l’any 1082. A la mort del seu pare , assassinat el 5 de desembre , per instigació del seu oncle Berenguer Ramon II el fratricida amb el qual compartian el comtat. El petit Ramon Berenguer fou posat per la seva mare sota la tutoria de Bernat Ató de Besiers.
L’any 1097 , el seu oncle deixava el comtat per anar en un viatge d’expiació a Terra Santa d’on ja no havia de tornar. Així esdevenia comte unic el petit Ramon Berenguer III , a l’edat de quinze anys. El 1098 concertaren el matrimoni amb Maria Roderic , filla de Roderic Díaz de Vivar, més conegut vulgarment com “El Cid Campeador”. El comte barceloní enviudar de seva esposa en l’any 1105,que li deixava dos filles Maria i Ximena. L’any següent va contraure matrimoni amb una dama anomenada Almodis que mori al cap de cinc anys ,sense deixar descendència.
Pero aviat en el palau comtal de Barcelona tornaria estar habitat per una nova comtessa , en el 1111 , els tràmits amb la comtessa Gerberga de Provença , vídua del comte Gilbert, acabaria amb el matrimoni l’any 1112 de la seva filla Dolça amb el sobirà dels catalans.La mare de la nuvia la dotar amb tots els béns i dominis que havien estat del seu espòs, que eren el comtat de Provença i el de Carladés.
Dolça de Provença essent ja comtessa Barcelona va fer constar de una manera fefaent la donació de la seva herencia a favor del seu espòs i que al morir ell fos traspassat als seus fills. Així Provença fóu incorporada als dominis de l’estat català i aquesta unió va portar la consolidació d’unirse al comtat català els territoris del Vallespir, Fenollet,Pirapertusa,Capcir,Donasà,Rases i Sabartes.
En aquest període del regnat de Ramon Berenguer III, el Gran les terres més enllà dels Pirineus , fou de constants lluites amb el comte de Tolosa que li disputava l’hegemonia de les terres de la Gal-lia del sud.
La Provença catalana fou envejada per les corts frontereres com : Reialme de França,Imperi alemany,i el comtat de Tolosa , la causa no era altra que la sortida a la Mediterrània, notable es destacar que en el regnat d’aquest comte tota la costa Mediterrània des de Niça a l’Ebre era territori català.
El comte Ramon Berenguer III, morì el 19 de juliol 1131,a l’hospital dels pobres de Barcelona i el seu cos enterrat al monestir de Ripoll, en que les seves restes foren profanades l’any 1835 i restaurat al 1893.Poc abans de morir el comte havia ingressat a l’orde del Temple.
El seu testament institueix els seus dos fills haguts de Dolça de Provença Ramon Berenguer IV, que hereta el casal de Barcelona i Berenguer Ramon que rebia el nou patrimoni provençal.
Gran heroi català i comte de Barcelona, fill de Ramon Berenguer II Cap d’Estopes i de la normanda Mafalda, va néixer a Rodès de Occitania, l’onze de novembre de l’any 1082. A la mort del seu pare , assassinat el 5 de desembre , per instigació del seu oncle Berenguer Ramon II el fratricida amb el qual compartian el comtat. El petit Ramon Berenguer fou posat per la seva mare sota la tutoria de Bernat Ató de Besiers.
L’any 1097 , el seu oncle deixava el comtat per anar en un viatge d’expiació a Terra Santa d’on ja no havia de tornar. Així esdevenia comte unic el petit Ramon Berenguer III , a l’edat de quinze anys. El 1098 concertaren el matrimoni amb Maria Roderic , filla de Roderic Díaz de Vivar, més conegut vulgarment com “El Cid Campeador”. El comte barceloní enviudar de seva esposa en l’any 1105,que li deixava dos filles Maria i Ximena. L’any següent va contraure matrimoni amb una dama anomenada Almodis que mori al cap de cinc anys ,sense deixar descendència.
Pero aviat en el palau comtal de Barcelona tornaria estar habitat per una nova comtessa , en el 1111 , els tràmits amb la comtessa Gerberga de Provença , vídua del comte Gilbert, acabaria amb el matrimoni l’any 1112 de la seva filla Dolça amb el sobirà dels catalans.La mare de la nuvia la dotar amb tots els béns i dominis que havien estat del seu espòs, que eren el comtat de Provença i el de Carladés.
Dolça de Provença essent ja comtessa Barcelona va fer constar de una manera fefaent la donació de la seva herencia a favor del seu espòs i que al morir ell fos traspassat als seus fills. Així Provença fóu incorporada als dominis de l’estat català i aquesta unió va portar la consolidació d’unirse al comtat català els territoris del Vallespir, Fenollet,Pirapertusa,Capcir,Donasà,Rases i Sabartes.
En aquest període del regnat de Ramon Berenguer III, el Gran les terres més enllà dels Pirineus , fou de constants lluites amb el comte de Tolosa que li disputava l’hegemonia de les terres de la Gal-lia del sud.
La Provença catalana fou envejada per les corts frontereres com : Reialme de França,Imperi alemany,i el comtat de Tolosa , la causa no era altra que la sortida a la Mediterrània, notable es destacar que en el regnat d’aquest comte tota la costa Mediterrània des de Niça a l’Ebre era territori català.
El comte Ramon Berenguer III, morì el 19 de juliol 1131,a l’hospital dels pobres de Barcelona i el seu cos enterrat al monestir de Ripoll, en que les seves restes foren profanades l’any 1835 i restaurat al 1893.Poc abans de morir el comte havia ingressat a l’orde del Temple.
El seu testament institueix els seus dos fills haguts de Dolça de Provença Ramon Berenguer IV, que hereta el casal de Barcelona i Berenguer Ramon que rebia el nou patrimoni provençal.
dimarts, 30 de juliol del 2019
ORIGENS: ELS GELATS
ELS GELATS
Amb l’estiu , tothom o la majoria de nosaltres ens agrada sentar-se a la terrassa d’un bar ,tot mirant l’ambient d’aquests llocs menjar-nos un gelat, també a casa tot mirant el televisor o parant la fresca , la veritat és que qualsevol lloc ve de gust deleitar aquest postre estiuenc per antonomasia.
Les notícies més antigues que coneixem sobre els gelats ens hem de remuntar fins els antics grecs. Aquests els feien amb neu de la muntanya, barrejada amb sucs de fruita i mel.
Alexandre Magne gran amant d’aquest menjar fred en les seves conquestes que arriben fins la India , portava esclaus per transportar la neu glaçada que emmagatzemaven en rases al terra per la seva conservació amb la fi de poder-los preparar.
Amb el temps Grècia va perdre l’hegemonia del Mediterrani i el poder passar a mans de Roma on hi apareix el gelat a les taules dels cèsars.
Aquests poderososs mandataris es feien portar neu dels Alps i s'emmagatzemava en soterranis aïllats amb palla fins l’estiu per preparar-los com ho feien mes o menys els grecs.
L’any 1295 Marco Polo tornava a Venècia després de 24 anys per terres de l’Orient i en les seves memories ens parla de la més remota referencia del gelat, ja que afirma que des de segles enrere abans de Jesucrist ja s’elaborava a la Xina i es venen per els carrers i mercats. En els seus quaderns de viatge va incloure receptes per la seva confecció que ràpidament es van estendre per tot Italia.
Els egipcis , juntament amb els israelites eren grans mestres del gelat al igual que els grecs cavaven rases al terra en la que hi deixaven tota la nit uns bols de fang molt poros amb aigua i sucs de fruita que cobrien amb palla d'arròs i per evaporació i inadiació del calor el líquid es refreda fins a glaçar-se.
L’any 1519 més tard en el 1534 es descobreix el nitrat d’etil que juntament amb la neu o el gel produeix unes temperatures molt baixes i això va fer que immediatament es coneixen noves receptes de gelats.
Catalina de Médicis reina de França per el seu matrimoni amb Enric II, introdueix mitjançant els seus cuiners de la Toscana el gelat a França ja quasi com el coneixem avui en dia i el millor indici de popularitat del postre en qüestió és una ordre de Hisenda crean un impost sobre begudes glaçades.
En el any 1680 es reuneixen a Paris , dos cents cinquanta fabricants de gelats que en formaven un gremi.
Durant el regnat de Lluís XIV apareixen els gelats de xocolata i de vainilla.
En 1774 el comerciant parisi Caveau descobreix la mantega gelada amb nata i ametlla.
Un dels llibres de impresos més antics sobre gelats es el del metge Raymond Restaurat de la Facultat de Medicina de Montpelier ( editat a l’any 1670). Un altre llibre de receptes ( més de cinc centes)es el de P. Lacan editat a Paris l’any 1849.
Pero on de veritat el gelat assoleix el veritable èxit definitiu es a Amèrica concretament als Estats Units. En el segle XIX al començament de l'època industrial un tal N.Johnson inventa la primera màquina per fer gelats.
l’any 1815 Jacob Fussel funda una empresa de fabricació de gelats a gran escala i cap al 1860 Linde introdueix la refrigeraciò mecánica i a partir d'aquí ja son tot estadístiques. Per exemple actualment a l’estat espanyol es consumeix a l’any més de 80.000.000 de litres del ja famosissim gelat.
Amb l’estiu , tothom o la majoria de nosaltres ens agrada sentar-se a la terrassa d’un bar ,tot mirant l’ambient d’aquests llocs menjar-nos un gelat, també a casa tot mirant el televisor o parant la fresca , la veritat és que qualsevol lloc ve de gust deleitar aquest postre estiuenc per antonomasia.
Les notícies més antigues que coneixem sobre els gelats ens hem de remuntar fins els antics grecs. Aquests els feien amb neu de la muntanya, barrejada amb sucs de fruita i mel.
Alexandre Magne gran amant d’aquest menjar fred en les seves conquestes que arriben fins la India , portava esclaus per transportar la neu glaçada que emmagatzemaven en rases al terra per la seva conservació amb la fi de poder-los preparar.
Amb el temps Grècia va perdre l’hegemonia del Mediterrani i el poder passar a mans de Roma on hi apareix el gelat a les taules dels cèsars.
Aquests poderososs mandataris es feien portar neu dels Alps i s'emmagatzemava en soterranis aïllats amb palla fins l’estiu per preparar-los com ho feien mes o menys els grecs.
L’any 1295 Marco Polo tornava a Venècia després de 24 anys per terres de l’Orient i en les seves memories ens parla de la més remota referencia del gelat, ja que afirma que des de segles enrere abans de Jesucrist ja s’elaborava a la Xina i es venen per els carrers i mercats. En els seus quaderns de viatge va incloure receptes per la seva confecció que ràpidament es van estendre per tot Italia.
Els egipcis , juntament amb els israelites eren grans mestres del gelat al igual que els grecs cavaven rases al terra en la que hi deixaven tota la nit uns bols de fang molt poros amb aigua i sucs de fruita que cobrien amb palla d'arròs i per evaporació i inadiació del calor el líquid es refreda fins a glaçar-se.
L’any 1519 més tard en el 1534 es descobreix el nitrat d’etil que juntament amb la neu o el gel produeix unes temperatures molt baixes i això va fer que immediatament es coneixen noves receptes de gelats.
Catalina de Médicis reina de França per el seu matrimoni amb Enric II, introdueix mitjançant els seus cuiners de la Toscana el gelat a França ja quasi com el coneixem avui en dia i el millor indici de popularitat del postre en qüestió és una ordre de Hisenda crean un impost sobre begudes glaçades.
En el any 1680 es reuneixen a Paris , dos cents cinquanta fabricants de gelats que en formaven un gremi.
Durant el regnat de Lluís XIV apareixen els gelats de xocolata i de vainilla.
En 1774 el comerciant parisi Caveau descobreix la mantega gelada amb nata i ametlla.
Un dels llibres de impresos més antics sobre gelats es el del metge Raymond Restaurat de la Facultat de Medicina de Montpelier ( editat a l’any 1670). Un altre llibre de receptes ( més de cinc centes)es el de P. Lacan editat a Paris l’any 1849.
Pero on de veritat el gelat assoleix el veritable èxit definitiu es a Amèrica concretament als Estats Units. En el segle XIX al començament de l'època industrial un tal N.Johnson inventa la primera màquina per fer gelats.
l’any 1815 Jacob Fussel funda una empresa de fabricació de gelats a gran escala i cap al 1860 Linde introdueix la refrigeraciò mecánica i a partir d'aquí ja son tot estadístiques. Per exemple actualment a l’estat espanyol es consumeix a l’any més de 80.000.000 de litres del ja famosissim gelat.
divendres, 26 d’abril del 2019
HEROINES:JOSEPHINE BAKER
JOSEPHINE BAKER
Ballarina i cantant de raça negra, nascuda a Saint Louis, Mississipí 1906 i morí a Paris l’any 1975. Estudia dansa a Philadelphia; l’any 1925 debuta a Paris incorporada a la Revue Negro. Assolint un gran èxit que ràpidament es convertí en tot una icona eròtica no solament de la ciutat francesa on figurà com a vedette del gran Folies-Bergere i del Casino de Paris, sino a tot el mon, sortint a les revistes més fastuoses i prestigioses de la ciutat. De 1927 al 1954 interpretá diversos films dels quals el més famós fou Zou-Zou (1934) de Marc Alegret.
L’anomenada ¨ Venus de Bronze¨ o ¨ Deessa Criolla¨ encandila als seus seguidors amb balls frenetics en les salas de festes on només es cobria el cos amb uns pocs plàtans.
Quan va estallar la segona guerra mundial, no va dubtar ni un moment i col·labora intensament amb la resistència on demostra una gran valentia i molta inteligencia per recabar informació i també per sortejar els perills que tot això envoltava.
Quan els nazis van ocupar Paris, Josephine amagar a casa seva membres de la resistència i transmet missatges entre grups clandestins.
En una ocasió viatjar a Lisboa per actuar en un espectacle, pero en realitat el viatge era una tapadera per passar informació als combatents de França Lliure. També quan s’esqueia actuava davant les tropes aliades per aixecar la moral dels soldats, diuen que va ser nomenada subtinent de les Forces Aèries franceses.
Un cop acabada la segona guerra mundial el propi De Gaulle va escriure el prefaci del llibre de Jacques Abtey sobre les gestes de la cantant "La guerra secreta de Josephine Baker". A més a més la ballarina va rebre amb tots honors la Medalla de la Resistència i la Legió d’honor per els seus serveis a França.
Ballarina i cantant de raça negra, nascuda a Saint Louis, Mississipí 1906 i morí a Paris l’any 1975. Estudia dansa a Philadelphia; l’any 1925 debuta a Paris incorporada a la Revue Negro. Assolint un gran èxit que ràpidament es convertí en tot una icona eròtica no solament de la ciutat francesa on figurà com a vedette del gran Folies-Bergere i del Casino de Paris, sino a tot el mon, sortint a les revistes més fastuoses i prestigioses de la ciutat. De 1927 al 1954 interpretá diversos films dels quals el més famós fou Zou-Zou (1934) de Marc Alegret.
L’anomenada ¨ Venus de Bronze¨ o ¨ Deessa Criolla¨ encandila als seus seguidors amb balls frenetics en les salas de festes on només es cobria el cos amb uns pocs plàtans.
Quan va estallar la segona guerra mundial, no va dubtar ni un moment i col·labora intensament amb la resistència on demostra una gran valentia i molta inteligencia per recabar informació i també per sortejar els perills que tot això envoltava.
Quan els nazis van ocupar Paris, Josephine amagar a casa seva membres de la resistència i transmet missatges entre grups clandestins.
En una ocasió viatjar a Lisboa per actuar en un espectacle, pero en realitat el viatge era una tapadera per passar informació als combatents de França Lliure. També quan s’esqueia actuava davant les tropes aliades per aixecar la moral dels soldats, diuen que va ser nomenada subtinent de les Forces Aèries franceses.
Un cop acabada la segona guerra mundial el propi De Gaulle va escriure el prefaci del llibre de Jacques Abtey sobre les gestes de la cantant "La guerra secreta de Josephine Baker". A més a més la ballarina va rebre amb tots honors la Medalla de la Resistència i la Legió d’honor per els seus serveis a França.
dimarts, 12 de març del 2019
ORIGENS: LA REPUBLICA CATALANA
LA REPÚBLICA CATALANA
Estat català creat a Barcelona el 16 de gener de 1641, per la junta de Braços del principat, a proposta del insigne Pau Claris,com a definitiva separació de l'obediència a Felip IV de Castella que havia envaït el principat ( guerra dels Segadors ). Pau Claris amb tot evita una proclamació oficial de la República, potser per no excloure una pau negociada. La creació d’una república havia estat aconsellada per el Cardenal Richelieu com a solució al conflicte, pero el seu representant B.Du Plessis-Besançon feu que l’ajut francès fos deliberadament ineficaç.
Els homes que en aquell temps dirigien la política catalana amb Pau Claris al capdavant, president de la Generalitat de Catalunya cregueren que havia arribat l’hora de les solucions radicals , feia mesos que havien entrat amb negociacions amb França per pactar una aliança. L’aliança ja era un fet pero l’auxili militar del dels francesos resultava insuficient davant el gran desplegament de tropes de l'exèrcit castellà manat pel marques de Los Vélez format per uns 30.000 homes.
Havent faltat Felip IV al seu jurament de respectar les llibertats catalanes, la Junta de Braços generals es considera deslligada de tots els deures de fidelitat i respecte al rei d’Espanya. Els consellers de la Generalitat en la sessió de la Junta de Braços celebrada el 16 de gener de l’any 1641 proposaren que Catalunya es constituís en República sota la protecció de França. La proposició fou acceptada a reserva de consultar amb el Consell de Cent de Barcelona , que dona un parer favorable, i des de el dia 17 de gener hi hagué legalment la República Catalana.
Pero el nou règim no va arribar a consolidar-se, el dia 23 de gener una nova reunió de la Junta Braços, els consellers van declarar que s’havien topat amb greus inconvenients per l'organització de la República. Uns d’aquests inconvenients eren l’escassetat de recursos i de forces militars per combatre el poderós exèrcit castellà que vencent totes les resistències que li eren oposades i que s’acostava molt de pressa a la ciutat de Barcelona. Davant la situació creada els consellers proposaren que fos proclamat comte de Barcelona el rei de França Lluís XIII, amb aquest fet la República Catalana va acabar en aquest dia per bé que van passar uns mesos abans de venir l'acceptació del monarca francès.
La República Catalana de l’any 1641 fou la dels set dies. pero en la història dels pobles hi ha fets , que per breus que siguin deixen una brillantor que mai més no s’apaga.
Aquest és el primer intent històric de instaurar una república a Catalunya com podeu observar hi ha molta similitud amb l'últim intent que es el que ens ha tocat viure en els nostres dies.
Estat català creat a Barcelona el 16 de gener de 1641, per la junta de Braços del principat, a proposta del insigne Pau Claris,com a definitiva separació de l'obediència a Felip IV de Castella que havia envaït el principat ( guerra dels Segadors ). Pau Claris amb tot evita una proclamació oficial de la República, potser per no excloure una pau negociada. La creació d’una república havia estat aconsellada per el Cardenal Richelieu com a solució al conflicte, pero el seu representant B.Du Plessis-Besançon feu que l’ajut francès fos deliberadament ineficaç.
Els homes que en aquell temps dirigien la política catalana amb Pau Claris al capdavant, president de la Generalitat de Catalunya cregueren que havia arribat l’hora de les solucions radicals , feia mesos que havien entrat amb negociacions amb França per pactar una aliança. L’aliança ja era un fet pero l’auxili militar del dels francesos resultava insuficient davant el gran desplegament de tropes de l'exèrcit castellà manat pel marques de Los Vélez format per uns 30.000 homes.
Havent faltat Felip IV al seu jurament de respectar les llibertats catalanes, la Junta de Braços generals es considera deslligada de tots els deures de fidelitat i respecte al rei d’Espanya. Els consellers de la Generalitat en la sessió de la Junta de Braços celebrada el 16 de gener de l’any 1641 proposaren que Catalunya es constituís en República sota la protecció de França. La proposició fou acceptada a reserva de consultar amb el Consell de Cent de Barcelona , que dona un parer favorable, i des de el dia 17 de gener hi hagué legalment la República Catalana.
Pero el nou règim no va arribar a consolidar-se, el dia 23 de gener una nova reunió de la Junta Braços, els consellers van declarar que s’havien topat amb greus inconvenients per l'organització de la República. Uns d’aquests inconvenients eren l’escassetat de recursos i de forces militars per combatre el poderós exèrcit castellà que vencent totes les resistències que li eren oposades i que s’acostava molt de pressa a la ciutat de Barcelona. Davant la situació creada els consellers proposaren que fos proclamat comte de Barcelona el rei de França Lluís XIII, amb aquest fet la República Catalana va acabar en aquest dia per bé que van passar uns mesos abans de venir l'acceptació del monarca francès.
La República Catalana de l’any 1641 fou la dels set dies. pero en la història dels pobles hi ha fets , que per breus que siguin deixen una brillantor que mai més no s’apaga.
Aquest és el primer intent històric de instaurar una república a Catalunya com podeu observar hi ha molta similitud amb l'últim intent que es el que ens ha tocat viure en els nostres dies.
dijous, 7 de març del 2019
MONUMENTS.CAT: LA CATEDRAL DE GIRONA
LA CATEDRAL DE GIRONA
Tradicionalment s’ha atribuït la paternitat de la formidable nau única de la catedral de Girona a l’eminent arquitecte dels segles XIV i XV Guillem Bofill, bé que li correspon el mèrit de tirar endavant aquest gran projecte.
Inicialment aquest projecte en línies generals fou concebut per l’arquitecte Pere Capmagre, que fou mestre d’obres de la seu fins l’any 1359. Del 1357 al 1360 construí el claustre de la col.legiata de Sant Feliu, que no triga gaire temps en ser enderrocada. Es creu que ell pot haver estat el responsable de tan ambiciós proecte de la gran nau única.
Pere Sacoma en l’any 1386 emprengué la construcció, pero davant del d'esverament general que intervenir el mateix rei Joan I ,fins que una comissió de tècnics van emetre un dictamen sobre les possibilitats de resistencia que foren totalment desfavorables i Sacoma hagué de renunciar i abandonar el projecte. A la seva mort 1394, Guillem Morey reprèn el primitiu projecte de tres naus.
Guillem Bofill pedrapiquer de l’obra ja en temps de Sacoma , fou nomenat mestre major en 1404. Fou aleshores que insisti en restablir el projecte de nau única , recolzant-se en la solidesa de la part enllestida per Pere Sacoma. El 23 de gener de l’any 1416 el bisbe Dalmau de Mur obri una enquesta entre dotze tècnics que acabar el 8 de març de l’any següent. Els consultants mitjançant el seus dictàmens, set d’ells es decanten per el projecte de tres naus , però mai varen condemnar el pla de nau única, que va ser defensat per els altre cinc, entre ells el mateix Bofill, què comptà amb el vot positiu del famós Guillem Sagrera. El bisbe Mur un cop convençut donar carta blanca a Bofill, que prossegui el grandiós projecte.
La nau que té 23’86 metres de llum, només seria superada al mon ,molt de temps després per la nau de Sant Pere de Roma que té 27’50 metres. La seu de Girona fou considerada al segle XV, com una veritable meravella arquitectònica , ja que superava de llarg al màxim de llum fins aleshores que era el de la catedral occitana d’Albi només amb 19’68 metres. La fe de Bofill en aquest projecte i la seva realització el converteixen en un dels noms més transcendents de l’arquitectura medieval.
Tradicionalment s’ha atribuït la paternitat de la formidable nau única de la catedral de Girona a l’eminent arquitecte dels segles XIV i XV Guillem Bofill, bé que li correspon el mèrit de tirar endavant aquest gran projecte.
Inicialment aquest projecte en línies generals fou concebut per l’arquitecte Pere Capmagre, que fou mestre d’obres de la seu fins l’any 1359. Del 1357 al 1360 construí el claustre de la col.legiata de Sant Feliu, que no triga gaire temps en ser enderrocada. Es creu que ell pot haver estat el responsable de tan ambiciós proecte de la gran nau única.
Pere Sacoma en l’any 1386 emprengué la construcció, pero davant del d'esverament general que intervenir el mateix rei Joan I ,fins que una comissió de tècnics van emetre un dictamen sobre les possibilitats de resistencia que foren totalment desfavorables i Sacoma hagué de renunciar i abandonar el projecte. A la seva mort 1394, Guillem Morey reprèn el primitiu projecte de tres naus.
Guillem Bofill pedrapiquer de l’obra ja en temps de Sacoma , fou nomenat mestre major en 1404. Fou aleshores que insisti en restablir el projecte de nau única , recolzant-se en la solidesa de la part enllestida per Pere Sacoma. El 23 de gener de l’any 1416 el bisbe Dalmau de Mur obri una enquesta entre dotze tècnics que acabar el 8 de març de l’any següent. Els consultants mitjançant el seus dictàmens, set d’ells es decanten per el projecte de tres naus , però mai varen condemnar el pla de nau única, que va ser defensat per els altre cinc, entre ells el mateix Bofill, què comptà amb el vot positiu del famós Guillem Sagrera. El bisbe Mur un cop convençut donar carta blanca a Bofill, que prossegui el grandiós projecte.
La nau que té 23’86 metres de llum, només seria superada al mon ,molt de temps després per la nau de Sant Pere de Roma que té 27’50 metres. La seu de Girona fou considerada al segle XV, com una veritable meravella arquitectònica , ja que superava de llarg al màxim de llum fins aleshores que era el de la catedral occitana d’Albi només amb 19’68 metres. La fe de Bofill en aquest projecte i la seva realització el converteixen en un dels noms més transcendents de l’arquitectura medieval.
dimecres, 6 de març del 2019
LLEGENDES.CAT:L'AGULLOLA DE RUPIT
L’AGULLOLA DE RUPIT
L’agullola de Rupit és el cimbori més vistós i espectacular de tota la comarca de les Guilleries. La fantasia popular s’hi ha exhibit molt. Tothom sap que aquestes rareses de la natura es deuen primordialment per els efectes l'erosió , la pluja, els vents i les glaçades etc...sobre les estructures dels terrenys. No obstant la singularitat d’aquests llocs obren sempre la ment a la ingenuïtat de la gent on aqui no hi falten llegendes per explicar tal raresa d’aquest penyal descomunal ,despres de la cinglera que queda per sobre de les pregoneses entre Querós i al poble ara soterrat d’aigua de Susqueda.
Molts segles enrere vivia per els voltants de Querós, un gegant bonhomiós volgut i estimat per tota la gent de la contrada. El temps transcorre i ell s’anava fent vell, i, a la seva edat ja no li plaien les xafogors caniculars de l’estiu que rostian aquells fondalls de les Guilleries. Després d'haver-hi pensat molt tot i dolguent-se’n va decidir anar-se’n a una altra contrada més acollidora on esperar el final de la seva llarga vida. Pero va voler deixar un record perenne de la seva estada en els terrenys guillers per tal que en tinguessin perpetua memoria les futures generacions. Per tant , un bon dia s'enfila muntanyes amunt i posant un peu al llom del Pla Boixer i l’altre als cimboris del Far, i agafant una destral ben afilada i amb gran empenta obrí una esberla a la cinglera de Sant Joan de Fàbregues. De tal fet resta en peu el descomunal penyal, que d’arreu captiva la mirada i es un eloquent testimoni del pas del gegant llegendari.
El poeta torellonenc, Dr. Fortià Solà en el seu llibre “ El Cabrerès “ ens el descriu d’aquesta majestuosa manera.
Penyal descomunal
després de la cinglera
¿ ets fita o ets senyal
de tanta gent feinera
que viu per aquests cims
roquerols i abisms?
Ens diuen també les veus populars que el vell gegant troba un bon acolliment al placid Collsacabra i que les complagudes fades cabrereses li donaren hospitalitat i en el seu honor bastiren l’alterós setial del Pla d’Aiats que encara avui en dia és la muntanya capdeventera i més prominent de tot el Collsacabra.
L’agullola de Rupit és el cimbori més vistós i espectacular de tota la comarca de les Guilleries. La fantasia popular s’hi ha exhibit molt. Tothom sap que aquestes rareses de la natura es deuen primordialment per els efectes l'erosió , la pluja, els vents i les glaçades etc...sobre les estructures dels terrenys. No obstant la singularitat d’aquests llocs obren sempre la ment a la ingenuïtat de la gent on aqui no hi falten llegendes per explicar tal raresa d’aquest penyal descomunal ,despres de la cinglera que queda per sobre de les pregoneses entre Querós i al poble ara soterrat d’aigua de Susqueda.
Molts segles enrere vivia per els voltants de Querós, un gegant bonhomiós volgut i estimat per tota la gent de la contrada. El temps transcorre i ell s’anava fent vell, i, a la seva edat ja no li plaien les xafogors caniculars de l’estiu que rostian aquells fondalls de les Guilleries. Després d'haver-hi pensat molt tot i dolguent-se’n va decidir anar-se’n a una altra contrada més acollidora on esperar el final de la seva llarga vida. Pero va voler deixar un record perenne de la seva estada en els terrenys guillers per tal que en tinguessin perpetua memoria les futures generacions. Per tant , un bon dia s'enfila muntanyes amunt i posant un peu al llom del Pla Boixer i l’altre als cimboris del Far, i agafant una destral ben afilada i amb gran empenta obrí una esberla a la cinglera de Sant Joan de Fàbregues. De tal fet resta en peu el descomunal penyal, que d’arreu captiva la mirada i es un eloquent testimoni del pas del gegant llegendari.
El poeta torellonenc, Dr. Fortià Solà en el seu llibre “ El Cabrerès “ ens el descriu d’aquesta majestuosa manera.
Penyal descomunal
després de la cinglera
¿ ets fita o ets senyal
de tanta gent feinera
que viu per aquests cims
roquerols i abisms?
Ens diuen també les veus populars que el vell gegant troba un bon acolliment al placid Collsacabra i que les complagudes fades cabrereses li donaren hospitalitat i en el seu honor bastiren l’alterós setial del Pla d’Aiats que encara avui en dia és la muntanya capdeventera i més prominent de tot el Collsacabra.
Per els meus amics del Collsacabra
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)