ORIGENS:ELS JOCS OLÍMPICS

ELS JOCS OLÍMPICS

Instituïts  segons la llegenda per l’heroi i semi-deu Hèracles  formaven part de de les mes antigues i famoses festes nacionals gregues. Es celebraven cada quatre anys a la ciutat d’Olímpia i durant el  període entre uns jocs i els altres s’anomenava Olimpíada.

Històricament l’any 776 aC , apareix com la data de la primera celebració  se sap per la llista dels vencedors escrita per Hipies d’Elide al segle V aC. La popularitat va créixer tan que en poc temps i acudirien atletes de tota Grècia i també de les colònies que hi havia aleshores a Occident i a Orient.

El recinte on es celebraven els jocs era considerat sagrat s’anomenava l’Altis , i estava prohibit la presencia d’exercits armats en tot el seu contorn. En un principi els jocs es feien en un sol dia , però a partir del 432 aC ja duraven cinc dies , el dia inaugural dedicat a cerimònies religioses , tres dies de competicions , i el dia de clausura amb homenatge als vencedors.

Els exercicis gimnàstics constituïen la part central dels jocs , però amb el temps si n’hi anaren afegint , la lluita , el pentatló , el pugilat , (boxa) les curses de cavalls i quadrigues , el pancraci ( una lluita que hi dura poc per la seva perillositat , ja que tot valia ).

El cinquè dia els vencedors eren coronats amb un branquilló de olivera borda ,ereccions d’estàtues, la dedicació dels epinicis (himnes triomfals) dels poetes famosos de l’època. Durant tota l’antiguitat els jocs van adquirir un caràcter llegendari fins que Teodosi els prohibir al 393 , i fins el segle XIX ( juny de  1894) que foren restaurats per Pierre de Freddy, baró de Coubertin , i ja en el mateix any es funda també el COI , (Comitè Olímpic Internacional).

I per acabar recordar que a l’any 1992 aquest llegendaris jocs es celebraren a la ciutat de Barcelona.

SEGLE XIX (METGES)

METGES (SEGLE XIX) 

Un dels grans descobriments del segle XIX fou el de l’anestesia , al 1842 , per el jove metge Crawford Williamson Long , qui va realitzar una intervenció  sense dolor amb èxit ,al 30 de març del mateix any a James Venables que estava afectat per dos petits tumors al cap .

Abans de aquesta gran fita , els metges intentaven narcotitzar els pacients que havien de operar amb tècniques molt rudimentàries en el mon de la medicina com era : semi asfixiar-los , emborratxar-los , congelar la part del cos que anaven a intervenir , o be fer-los inhalar el fum de plantes narcòtiques , aquest eren el mètodes mes comuns.

En aquests temps la reputació del cirurgians venia donada segons la rapidesa i destresa en que manejaven el escalpel (una mena de bisturí) En el segle XVIII , el doctor William Cheselden , del Hospital Saint Tomàs de Londres , tardava menys de un minut en tallar i ficar el dit per extreure una pedra de la bufeta urinària. Mes tard ja en el segle XIX , el doctor Robert Linston de University College va  adquirir certa fama per el temps que tardava en amputar una cama, menys de 30 segons.

A principis d’aquest segle , França importava anualment entre 30 i 40 milions de sangoneres , que eren utilitzades per els metges per eliminar la sang en les picades de serps i també com anticoagulant en la cirurgia , a causa d’aquest motiu les sangoneres varen estar en perill d’extinció.

En Anglaterra , durant la primera meitat del segle XIX , les escoles de medicina requerien tants cadàvers per les practiques dels estudiants que era una forma i un veritable  morbós mercat negre.

John William Burke i William Hare juntament amb el professor d’anatomia de la universitat d’Edimburg, el seu principal client ,foren penjats de la forca a l’any 1930 , se’ls hi atribuïen entre 15 i 30 assassinats.   

FRANCO EL DICTADOR

FRANCO EL DICTADOR

 Plutarc amb la seva obra mes coneguda , Vides Paral·leles ja ens parla de coincidències i comparacions entre personatges diferents , en aquesta obra entre grecs i romans com per exemple les vides de Alexandre Magna i Juli Cèsar. Jo mateix , vaig publicar en aquest blog les coincidències entre els dos presidents americans  Abraham  Lincoln i John f. Kennedy , però en aquest cas no es tracta de comparar entre personatges diferents sinó una sola persona ,que enllaça el principi i final d’una guerra amb la seva mort, ni mes ni menys que el dictador F. Franco.

La guerra civil espanyola esclata un 18 de juliol de l’any 1936 , i acaba el dia 1 d’abril de l’any 1939 , amb la famosa frase de “Españoles , la guerra ha terminado”. Si tenim en compte que el dia després el 2 d’abril de 1939 comença la Era Franco , una dictadura que va durar uns quaranta anys

Tinguem en compte les xifres que ens dona la historia , la veritat que amb una simple suma el resultat es acollonant sinó fixeu-vos  be :

Si sumen la data de l’esclat de  la guerra 18-7 36 amb la de la nova era Franco 2-4-39 en dona el resultat esfereïdor.

18 – 7 – 36

   2 – 4 – 39

20 – 11 – 75

Sumant el dies amb dies , els mesos amb mesos i els anys amb anys ens dona la data de la mort del dictador.

Hem de creure dons que potser tots tenim un destí escrit , o tenia  aquest home un fet diferencial que ell mateix es va predeterminar el seu propi destí , o es senzillament una simple coincidència ,  això no ho sabrem mai.

 

ORIGENS : EL FUTBOL

FUTBOL

Moltes de  les antigues cultures des de l’egípcia a l’asteca , ja es coneixien els jocs rituals de pilota. A la Xina , en el segle III abans de Crist, existia el ts’uchu  un esport semblant al futbol. Que consistia en introduir ,amb el peu una pilota de cuiro dins un cistell. Al Japó, el kemani va entusiasmar en el segle VII, però solament entre els cortesans mes distingits , els jugadors es disposaven en cercle i es passaven la pilota tan de temps com fora possible sense que toques al terra i ja tenien unes sabates especials nomes per aquest joc.

Les arrels mes antigues i directes del futbol podrien trobar-se en els jocs de pilota que els antics romans portaren a Gran Bretanya durant la seva ocupació. La gran passió que va generà aquest joc entre els anglesos , hi queda tan adaptat i habituat , que en els segles XIV i XV les autoritats es veieren obligades a fer prohibicions sobre el joc degut al furor que ocasionava, no es d’estranyar dons que amb aquesta fascinació Anglaterra es convertís en el país natal del futbol modern.

El 26 d’octubre de l’any 1863 es fundà la primera federació de clubs del món   (Football Association ) i en el any 1882 començava a exercir la International Board la mes alta instancia que regulava tot lo referent a aquest esport. A l’any 1904 es creava la FIFA (Federació Internacional de Futbol Associació) on s’hi integren totes les federacions nacionals d’aquest esport.

A Espanya fou reconegut com a esport professional a l’any 1928 al crear-se el Campionat de Lliga , (que la guanyar al Futbol Club Barcelona) , dos anys mes tard  1930 s’organitzava el primer campionat internacional.

La resta ja és historia

ENCAIXADA DE MANS

L’origen de l’encaixada de mans es perd en la nit dels temps. Es remunta a més de cinc mil anys d’antiguitat, tal com testimonien alguns jeroglífics egipcis que representen pactes entre homes o entre deïtats que s’estrenyen les mans en senyal d’acord.

Un dels antecedents més importants prové de Babilònia, cap a l’any 1800 aC. Durant les festivitats de l’Any Nou, el monarca babilònic havia de realitzar un acte de submissió davant Marduk, la divinitat suprema de Babilònia. Aquest ritual consistia a dirigir-se fins a l’estàtua del déu i agafar-li la mà en senyal de respecte i fidelitat. Quan els assiris van envair Babilònia, i per evitar possibles revoltes del poble conquerit, van mantenir aquesta tradició, la van adoptar com a pròpia i la van estendre per tot el Pròxim Orient.

A Grècia i a Roma també es saludaven encaixant les mans, però d’una manera diferent de l’actual. En lloc d’estrènyer-se la mà, s’agafaven fortament el braç dret. Aquest costum provenia d’un ritual molt antic, nascut en una època marcada pels constants enfrontaments entre pobles i tribus. Quan dos viatgers es trobaven en camins sovint deserts i insegurs, el primer que feien era mostrar les armes i observar la reacció de l’altre. Si cap dels dos mostrava intencions hostils, desaven l’espasa i s’agafaven el braç dret en senyal de confiança i de pau, demostrant així que no tornarien a empunyar l’arma.

Amb el pas del temps, aquesta tradició s’ha convertit en un gest de bona voluntat i cordialitat que ha arribat fins als nostres dies gairebé sense canvis. Avui continuem utilitzant l’encaixada de mans per donar la benvinguda, acomiadar-nos o, senzillament, saludar-no

ORIGENS : PARAULES

PARAULES

Tot sovint ens preguntem de on venen els noms que donem a les coses , llocs , menjars , etc...... jo n’he trobat alguns i creieu , que n’hi ha que la seva procedència es ben curiosa , tot seguit os en vull dir uns quants  que crec son els que mes encara fem servir avui en dia.

ADULTERI : En llatí i també en un del seus significats actuals equival a deixar perdre , però una formula jurídica de l’antiguitat ( adulterare matrimonium ) s’imposà i es determinar que adulteri sigui avui en dia per antonomàsia la traducció de tal frase.

CANDIDAT : Quan els tribunes de l’antiga Roma  emprenien les seves campanyes polítiques , sempre anaven vestits amb una toga blanquíssima per causar una bona impressió els seus electors. La paraula llatina ( candidatus ) significa ni mes ni menys que persona vestida de blanc , i va arribar a ser sinònim de tot aquell que desitja obtenir algun càrrec o dignitat.

ASSASSÍ : Durant 200 anys i utilitzant la ciutat de Alamut al sud de Persia     actual Iran , una secta assassina de fanàtics religiosos va terroritzar tot el Mig Orient. Sota l’influencia de les drogues mataven a plaer , eren els Hashshishin es a dir consumidors de haixix. Els mongols varen acabar amb la secta el segle XIII , però la versió del seu nom llatinitzat a perdurat fins encara avui en dia.

QUIZ : En el any 1780 , un empresari de teatre de Dublín , de nom Daly , va apostar que abans de 24 hores introduiria una paraula nova a la llengua anglesa. Durant tota una nit es va dedicar a pintar amb guix la paraula “ quiz “ en un munt de parets de la ciutat , al dia següent l’estranya paraula estava en boca de tothom però ningú sabia el que significava. Així el vocable es va convertir en sinònim de trencaclosques i mes tard ha donat nom a un conjunt de preguntes. 

ORIGENS: APATS DE NADAL

APATS DE NADAL

Aquests dies de grans festivitats , on totes les famílies es reuneixen al voltant de una taula , gaudint de beures i menjars , ve de una llarga tradició que es perd en la nit dels temps .

En el any 1267,  la ciutat de Barcelona  va signar , a Pedralbes , la concòrdia de pau amb Joan II ,fou fet un solemne dinar a la sala major del palau reial , es a dir al salo del tinell. Hi van concórrer mes de un centenar de persones.

Segons consta en la documentació conservada en l’Arxiu de la Corona d’Aragó  per l’àpat reial d’aquell Nadal de l’any 1267 es van consumir :   31 moltons , 350 ous, 30 parells de conills , 12 parells de perdius , 36 parells de capons , 5 parells d’oques , 5 quarteres de pa (una quartera de blat equivalia a 55 kg), 228 quartans de vi (el quarta equivalia a 6’12 litres) , deu sous de neules i altres coses. Els convidats la vigília havien menjat cols amb panses , peix , cigrons , castanyes , nous , i neules.

NEULES I TORRONS

Sembla que possiblement per aquells temps les neules eren planes , un semblant a una hòstia. Que portaven signes , senyals i emblemes i, a vegades amb textos curts que en castellà foren qualificats de “suplicaciones”.

La forma cilíndrica que les coneixem avui en dia , tenen el seu origen a l’any 1703 , un flagell de pesta tenia als barcelonins molt afectats i la celebració del Nadal era poc falaguera. El gremi de confiters i pastissers per aixecar l’esperit públic varen convocar un concurs per premiar dos dolços nous , que reunissin les condicions de bona sanitat , de conservar-se per temps sense malmetre’s i per poder-se vendre a bon preu , un d’aquests dolços s’havia d’assemblar a una pedra , i l’altre a un pergamí. Les autoritats van aprovar el projecta i es van comprometre propagar-los i recomanar-los. El concurs fou publicat el dia 27 d’octubre .

Fou concedit el premi assenyalat per el primer dolç a Pere Torro , que presenta un dolç fet amb mel , avellanes i pinyons la qual semblava una pedra.

L’altre premi fou concedit al confiter Pere Xercavins , amb la presentació d’una mena d’hòstia grossa , farcida i cargolada com un pergamí enrotllat.

El dia 2 de desembre en crida publica per el nunci de la ciutat la introducció dels nous dolços , recomanant al veïnat menjar-ne per postres des de la Puríssima (8 de desembre) fins la Candelera (2 de febrer).