HEROIS.CAT:L'ABAD OLIBA

L’ABAD OLIBA

Oliba (mort a Cuixà l’any 1046). Succeí al seu pare Oliba Cabreta de Besalú al front del comtat (al 988) però a l’any 1002 renuncià al comtat i ingressà en el monestir de Ripoll. Fou elegit abad de Ripoll i de Cuixà i bisbe de Vic.

Contribuir fermament en la repoblació del Bages, la Segarra i l’Anoia , però la seva gran obra fou limitar la violència de la societat feudal del seu temps. Promogué e instaurà la pau i treva de Déu com a resposta de l’església als intents populars de defensar-se de la violència dels senyors i nobles.

La pau i treva de déu combinava dos plantejaments: la pau de Déu , que era el dret de refugi que l’església oferia en els temples i les sagreres i la treva de Déu es a dir la prohibició temporal de realitzar activitats de guerra durant un temps determinat, en definitiva una doble limitació en el temps i en l’espai.

La primera assemblea de pau i treva de Déu es celebra a Toluges en l’any 1027, presidida per l’Abad Oliba. Aquí es proclamà la inviolabilitat dels bens eclesiàstics i es reafirma la prohibicio de exercir la violència en les esglésies i les sagreres i es prohibir tambe la guerra des de l’hora nona (les 3 de la tarda) del dissabte hasta la primera hora del dilluns( les 6 del mati) perquè tots poguessin complir els deures del dia dominical.

Aquesta mena treva setmanal es va anar ampliant en el llarg dels anys, així en l’assemblea de la ciutat de Vic l’any 1033 es determinà que la treva comences el dijous, i en la ciutat de Girona la prohibició de la violència es va estendre des de el diumenge desprès de Pasqua fins el dia de Pentecosta.

L’ incompliment  d’aquestes lleis , eren castigades amb tota la força de les sancions mes rigoroses com eren les excomunicacions.                

       

LLEGENDES.CAT: LES MOSQUES DE SANT NARCIS

LES MOSQUES DE SANT NARCÍS

Bernat  Desclot  en les seves Cròniques ens descriu una epidèmia com un càstig diví a les tropes franceses que assetjaven la ciutat de Girona i que la tradició i llegenda popular varen atribuir a la profanació de la tomba de Sant Narcís, de la qual en sortiren unes mosques mortíferes.

Carles Vivó ens ho narrava d’aquesta manera  (Llegendes i Misteris de Girona).

El miracle de Sant Narcís va succeir, diuen, el setembre de 1286, quan l’exèrcit  del rei de França, Felip l’Ardit, va assetjar la ciutat de Girona amb el rei Pere d’Aragó.

Encara que la ciutat va capitular sense lluita, els francesos en entrar a la ciutat, es van portar de manera ignominiosa: van robar, insultar i oprimir els gironins; van assaltar esglésies tot fent riota dels objectes de culte i finalment van profanar el cos de Sant Narcís, guardat a la Col·legiata de Sant Feliu, fins i tot li varen trencar un braç.

En aquell  moment, del cos del Sant varen començar a sortir mosques gegants que picaven furiosament tant els soldats francesos com els seus cavalls. I tot seguit de ser picats, els enemics morien espeternegant.

Aquest suposat fet va ocasionar una multitud d’escrits, i llegendes que ha lligat sempre mes la imatge de les mosques amb la ciutat de Girona.  

ORIGENS: BEGUDES QUOTIDIANES

BEGUDES QUOTIDIANES

CAFÉ

La historia del cafè es perd en el temps. Es coneixia a Etiòpia des de l’any 1000 AC i es creu que en un principi s’usava com aliment  i s’obtenia vi de la polpa fermentada. Segons una antiga llegenda el cafè al descobrí un pastor que s’adona que quan el seu ramat menjava les baies del cafè es posava  amb molta agitació i presa del nerviosisme.

D’Etiòpia passa a Aràbia, on el seu us es generalitzà i en el segle XV arribar a ésser la beguda predilecta dels musulmans.

D’Aràbia es va estendre a Egipte, Turquia i fins les Indies Occidentals. Els navegants italians l’introduïren a Europa cap a l’any 1615.

Els eclesiàstics italians en un principi el rebutjaren i el titllaren de “beguda de infidels” , mes tard el Papa Climent VIII el cristianitzà i a mitjans del segle XVII , el cafè ja s’havia estès per tot el continent europeu.

WHISKY

La primera referència escrita sobre el whisky,licor destil·lat a base de civada i malt, prové d’Escòcia i data del 1494. Però el procés de destil·lació era conegut ja des de el segle X, i es creu que hauria estat portat per comerciants àrabs importadors d’estany. Hi ha probes de que els antics egipcis ja sabien destil·lar el alcohol que contenien els grans. El nom de alcohol prové de l’àrab “ al-koh’l” que significa ”antimoni polvoritzat”.

Però la paraula whisky prové del gales que significa “aigua de la vida” nom usat també per designar altres begudes alcohòliques com: “aiguardent”,en català, “ aguardiente” en castellà “eau de vie” en francès, “ akvavit” en suec, i en llatí  es coneixia com “ aqua vitae.”     

HEROIS.CAT: JOAN BLANCA

JOAN BLANCA

Segons la versió tradicional Joan Blanca a l’any 1475  era cònsol en cap de la ciutat de Perpinyà. En la vila catalana capital del Rosselló,  venia a ésser una mena de conseller en cap com a la ciutat de Barcelona.

En aquest any , la ciutat estava assetjada per les tropes franceses que feien guerra contra el Comte-Rei Joan II, el qual els catalans s’havien reconciliat desprès d’una lluita de dotze anys.

La situació de la vila era desesperada. Els assetjats patien fam fins a l’extrem que s’havien d’alimentar de carn de cavall i també de rates. D’això vingué el renom als perpinyanesos de "menjarates" val a dir que aquest renom equival pel seu origen a sinònim d’una gran fermesa i com un títol de gran heroïcitat.

En una de les sortides que els assetjats feren, en una operació dirigida per el fill únic de Joan Blanca, que aleshores era capità de l’exèrcit català amb la mala sort que aquest jove capità caigués presoner a mans de l’enemic.

Les tropes franceses per obligar a Joan Blanca a capitular l’amenaçaren en matar el seu fill si no s’avenia a la rendició. Davant l’amenaça Joan Blanca tingué un gest heroic. Va declarar que ell era primer de tot, fidel al seu rei i a la seva pàtria, i que preferia la mort del seu fill que cometre cap traïció,i que si fos necessari el mateix donaria les armes per cometre el crim.

Aquesta es la versió tradicional , dels fets però la realitat ens diu que l’any 1475 , Joan Blanca ja no era consol de la vila , ho havia estat dos anys abans. Si es cert que el seu fill caigué presoner en 1474, un any abans i fou executat.

Uns fets històrics , que la llegenda s’ha cuidat de teatralitzar els fets i probablement les frases del pare s’hi haurien posat posteriorment dels fets, però això no vol dir que en Joan Blanca i el seu fill no siguin mereixedors de recordar-los , i en efecte una lapida en la casa pairal dels Blanca a Perpinyà ens recorda aquests fets heroics de la ciutat, però no fa cap esment de la famosa llegenda.

ORIGENS : EL CALENDARI

EL CALENDARI

Els calendaris mes reculats en la historia estaven basats en els  cicles de la lluna aproximadament de 29 dies i mig per circumval·lar la terra. Els calendaris antics jueus i mahometans es basaven totalment en la lluna amb mesos alternatius de 29 i 30 dies , que conformaven un any de 354 dies.

Aquest sistema aviat  s’avança  al pas de les estacions , els astrònoms jueus es serviren d’un altre esdeveniment per posar-se al ritme que marcaven les estacions: l’eclipsi de lluna. Observaren que tenien lloc cada dinou anys i van arribar a la conclusió de que 7 de cada 19 anys haurien de tenir 13 mesos en lloc de 12.

Però recordar quins any havien de tenir tants o quants mesos era una feina feixuga i era un gran inconvenient per el que es varen fer varis intents per idear un calendari que s’aproximés a la duració real del temps que necessita la terra per donar una volta al sol – 365 dies , 5 hores 48 minuts i 46 segons sense que es perdés un any del cicle de la lluna , o sigui 12 mesos.

Els romans utilitzaven un calendari creat per Numa Pompili , segon rei de la ciutat cap a l’any 700 AC. Es basava en un any de 355 dies dividits en 12 mesos. No es va fer cap modificació fins l’any 45 AC., fins que Juli Cèsar hi va afegir 10 dies per completar els 365.

També fou Juli Cèsar , el que introduir l’any de traspàs o bixest cada quatre anys ( amb 30 dies al febrer per compensar l’excedent d’hores sobre els 365 dies que tarda la terra en completar el seu cicle anual.

El calendari de Cèsar era molt mes exacte que els antecessors i va perdurar molt de temps , però encara excedia en 0’0078 dies que al cap de 1500 anys significaven 10 dies complerts.

Fou el papa Gregori XIII que establi el calendari actualment vigent a occident. A l’any 1582 va resoldre el problema dels deu dies sobrants amb el senzill mètode d’abolir-los , de manera que decreta que nomes per aquell any el 4 d’octubre anava seguit per el 15. Aquesta decisió provoca aldarulls entre la població perquè creien que el govern els havia robat els 10 dies. Anglaterra adopta aquesta mesura 170 anys després que amb el transcurs del temps s’acumula un dia mes  i n’hagueren d' abolir 11 dies .     

HOPE UN DIAMANT MORTAL

THE HOPE UN DIAMANT MORTAL

El valuós diamant que es guarda en el museu Smithsonian de Washington. Una pedra preciosa que sembla inofensiva , però aquesta joia freda i brillant te uns antecedents de sang i passió , es creu que la seva bellesa es culpable de mes de 20 morts.

Segons la llegenda , la primera víctima fou un sacerdot hindú que va caure en el seu embruix fa mes de cinc cents anys poc després de extraure la gema del riu Kistna , al sud-oest de la Índia. Es va atrevir  robar-la del front d’un ídol en un temple. Fou descobert i torturat fins a la mort.

El diamant apareix en Europa el 1642 a mans de un contrabandista francès de nom Jean Baptiste Tafernier.  Amb la seva venta Tafernier va aconseguir els diners suficients per comprar-se un títol nobiliari i una propietat. Però el seu fill , un jugador empedreït que va contraure tantes deutes en el joc , que es va veure obligat a vendre tot el que tenia. Arruïnat se’n torna a la Índia per refer la seva fortuna , però  va morir en el intent al ser atacat per una gossada de gossos salvatges.

La joia reapareix com a propietat del Rei Lluis XIV de França , que va fer tallar-la de nou , que es convertir en una peça de 67’5 quirats , en lloc dels 112’5 que tenia. Nicolas Fouquet funcionari del govern la va agafar per nomes assistir a un ball oficial i fou acusat de desfalc i va passar la resta de la seva vida a presó. El mateix Rei Sol es posar malalt i morir abandonat mentre el seu regne s’ensorrava per diferents revessos militars. També van morir tres membres mes de la família real que havien usat el diamant i trobaren la carícia mortal, la princesa Lamballe que li costava diuen de treure-se’l , fou linxada per una multitud. Lluis XVI i la seva esposa Maria Antonieta que l’havien heretat van morir guillotinats.

Durant la revolució francesa  al 1792 el diamant torna a desaparèixer per 40 anys en que durant aquest temps van sorgir infinitat de llegendes. Es diu que un joier francès Jacques Celot vivia tan obsessionat per la bellesa del diamant que es tornar boig fins a suïcidar-se. El príncep rus Ivan Kanitovski el va regala al seu amant francès per  seguidament matar-lo de un tret , mes tard ell també fou assassinat. També s’assegura que Catalina la Gran de Rússia el portava la joia posada abans de morir de apoplexia.

El diamant torna aparèixer quan un joier holandes el torna a tallar fins al seu pes actual 44’5 quirats però el seu fill el robà i ell es va treure la vida. La sagnant joia va recorre tot Europa passant de unes mans a altres fins arribar a Henry Thomas Hope un banquer irlandès immensament ric  que el comprar per 30.000 lliures i li donar el nom actual, el seu net moriria arruïnat.

El 1908 el sultà Abdul Hamid comprà el diamant per 400.000 dòlars , el regala a la seva esposa Subaya , i a continuació la mata d’una punyalada , un any després ell perdia el tron.

La fatídica joia arribava a Estat Units  Ned McLean , un magnat dels negocis la comprar l’any 1911 per 154.000 dòlars. En els 40 anys següents el seu fill Vincent fou atropellat per un cotxe, McLean arruïnat completament va acabar els seus dies en un hospital psiquiàtric  , la seva filla moria per una ingesta de barbitúrics i la seva esposa Evelyn es tornar morfinòmana.

Nomes el joier Harry Winston que comprar la pedra preciosa al hereus de la família McLean s’escapolí de la mort , va regalar la joia al Smithsonian.        

       

HEROIS.CAT: MUSICS D'AMER

MUSICS D’AMER

“Amer vila de musics” aquesta curta frase que mes d’una vegada haureu sentit, principalment els amerencs , ja que des de temps molt reculats aquest poble ha tingut la seva “cobla” o ja en temps  mes moderns la seva orquestra.

Fins l’any 1870 no trobem probes documentals , però si hi ha noticies de conjunts mes antics.

En una antiga fotografia es mostra un conjunt de set musics que aleshores ja era una cobla completíssima amb els següents instruments: un clarinet , una tuba , un fiscorn , un cornetí , una flauta , i dos violins, actuaven a Susqueda i se’ls veu rodejats de amics i familiars.

Aquesta cobla , era molt sol·licitada en les festes majors per els pobles de la comarca , tenien una molt bona fama perquè tocaven tota classe de musica com era , els “quatre contrapassos” , el “pucigola” (el llarg i el curt) i el “cerdà” que eren imprescindibles en totes les festes majors , sobretot per la seva especialitat en la sardana curta (la llarga encara no existia) feien servir els mateixos instruments per oferir també sessions de ballables.

Es molt curiós la forma que eren contractats, la cobla demanava un duro ( 5 pessetes = 0’03 euros) per music , cosa que aleshores es trobava car, després d’un llarg estira i arronsa per rebaixar el preu , finalment s’acceptava però s’exigia que : devien presentar-se ben vestits, portar sabates ( de cap manera espardenyes) i barret de plat d’or.

Acceptades les condicions els musics es traslladaven al poble a peu, al arribar els donaven un bon esmorzar que solia constar de dos plats “ sopa d’all” i “niua” (sang , fetge i perdiu). Cantaven l’ofici religiós de rigor i després a la sortida tocaven el “contrapàs llarg” i dos sardanes curtes.

Per la tarda “ contrapassos” ,”sardanes curtes” i alguns balls de cobla al acabar recollien els instruments i marxaven a peu cap a casa seva tal com hi havia arribat.

Es conte que una vegada foren atacat per uns lladres de camins , però com eren set es pogueren defensar i arribaren a casa sans i estalvis amb el “duro” tan bonament guanyat.  

Text de : Esteve Vila