ELS PRIMERS AMERICANS

 

ELS PRIMERS AMERICANS

L’any 1954 en José Cortés treballava  obrint una rasa en el terreny que tenia a uns 30 km de la ciutat de Mèxic, l’aixada va topar amb quelcom dur, era un crani. Els arqueòlegs mexicans de seguida varen excavar el lloc i descobriren les despulles de un dia de caça que hauria tingut lloc 11000 anys abans. Uns valents i encoratjats caçadors van abatre un mamut a la llera de un pantà on el van matar i esquarterar. En José Cortés havia trobat l’esquelet d’un mamut i algunes armes primitives.

A uns pocs centenars de metres van descobrir mes ossos d’animals però el mes important fou un esquelet d’un caçador ( avui en dia conegut com l’Home de Tepexpan) mesurava 1’67m. i va morir a l’edat de 60 anys, 9000 anys aC.

Amb aquest i altres descobriments impulsaren les investigacions sobre els primers pobladors del continent americà. Actualment es creu que els primers homes procedents  d’Àsia arribaren a Alaska per el estret de Bering,que aleshores era un istme fa uns 32000 anys. Aquesta l’avala una troballa l’any 1966 d’uns ossos animals que mostren manipulació humana vora el riu Old Crow al nord del Yukon, la proba mes important i fefaent  es un estri fabricat amb os de  una cama de caribú, anomenat descarnador per els arqueòlegs que s’usava per  escorxar els animals i obtenir la pell per fer-se’n vestits i abrics, l’eina en un extrem era pla a forma d’espàtula i la vora era dentada amb aspecte de serra i que Segons el mètode del carboni radioactiu dona una antiguitat de 27000 anys.

Sembla ser que els primers pobladors d’Amèrica vinguts del continent asiàtic eren ja uns excel·lents agricultors fa aproximadament  8000 anys,  les tècniques agrícoles i ramaderes es creu que eren ja autòctones perquè, uns 2000 anys abans les aigües de l’Oceà Àrtic havien inundat l’estret de Bering i separat el nou món de l’antic.

Cap el 5000 aC. el Mon Antic sabia domesticar els cavalls,i pasturar els ramats d’ovelles, porcs, cabres i el bestiar boví. Cap d’aquests animals existia en el continent americà però a Mesoamerica  hi havia ànecs, galls d’indi, gossos i tambe abelles  que amb el temps foren domesticats. Els agricultors començaren a servir-se de les llama com bestia de carrega i l’alpaca per la seva llana. I mentrestant en el nostre mon antic es cultivava blat, civada, sègol, llenties i cigrons. En el Nou Món s’obtenia de la terra el blat de moro, fesols, patates, cacau, carbasses i tomates.

Mistery Hill es considerat el Stonehenge dels  Estats Units, situat  a North Salem ( New Hampshire ) i compren un conjunt d’edificacions de pedra, pous i càmeres subterrànies tot plegat ocupant unes 5 hectàrees. En el centre hi ha una pedra plana que s’estima que pesa unes cinc tones i l’anomenen Taula dels Sacrificis, doncs es creu que era el lloc on immolaven les víctimes. Les columnes de pedra que envolten tot aquest conjunt semblant estar relacionades amb les estacions de l’any.

Juntament a uns utensilis fabricats per l’home s’hi hi troba carbó vegetal amb una antiguitat comprovada científicament, es remunta a 2000 anys aC.

A Nova Anglaterra s’han trobat uns 150 llocs com aquest i hi ha una teoria que els relaciona amb la cultura de l’Edat del Bronze d’Europa.

ARMES SENSE PÓLVORA

 ARMES SENSE PÓLVORA 

Molt abans de que el món occidental utilitzes les armes de foc amb la invenció de la pólvora, els exercits contaven amb una gran varietat de ingenis per llançar projectils contra els seus enemics.

Un dels mes poderosos era “la ballesta” o tambe anomenat escorpit usada per les legions romanes. Consistia en un gran arc disposat sobre una plataforma que podia llançar una pedra de dos quilos i mig a una distancia de 500 metres. En el setge de Roma del any 537 imposat per Vitigés rei dels Ostrogots durant les guerres gòtiques,un dels seus cabdills fou clavat en un arbre per el dispar de un dard de ballesta, tres segles mes tard Paris fou assetjada per els víkings tambe dits normands (gent del nord) un dard de ballesta travessa netament tres dels assaltants.

Un altre maquina digna de menció era “la catapulta”un arma equivalent al morter modern que llançava els projectils. El braç de la catapulta amb un bol per els projectil en una punta, que el ser girat cap enrere tensava una corda feta de tripa d’animals. El braç es disparava cap endavant i era parat per una barra creuada llençant el projectil a uns 500 metres.

Aquests dos grans ingenis la ballesta i la catapulta s’utilitzaren fins el segle XII. L’antic mètode de trenar intestins animals per tenir la tensió necessària  fou d’alguna manera oblidat des de feia temps i en el seu lloc s’usaven cordes. Això vol dir per exemple que les maquines utilitzades per  els creuats no eren tan poderoses com les romanes. La solució fou una nova maquina de guerra que anomenaren “trabuc”, que no te res a veure amb l’arma de foc posterior que coneixem amb el mateix nom.   

 Aquest trabuc era una maquina d’artilleria semblant a la catapulta però a mes a mes portava un contrapès que feia oscil·lar el braç i disparar el projectil. N’hi havia de colossals amb un braç de 15 metres de longitud i un contrapès de 10 tones que podia llençar una pedra de 140 kg ames de 600 metres.

Les pedres no eren els únics projectils que llençaven. Els trabucs s’utilitzaven tambe per llençar el temut foc grec. Una mescla altament inflamable de sofre, quitrà, resina, nafta i estopa que remullaven amb trementina, cendra vegetal, i sallitre. Aquesta mescla ha estat considerada la gran arma dissuasòria de la baixa edat mitjana, la seva qualitat mes terrible era que l’aigua avivava mes les flames. Durant segles el secret de la fabricació del foc grec nomes fou conegut per els bizantins, que va fer la seva flota invencible fins que en el segle IX els àrabs van descobrir la formula i aviat la van utilitzar en contra l’imperi bizantí.

Utilitzaven tambe altres tàctiques mes subtils. De vegades els trabucs s’usaven per atemorir l’adversari, llençant els cadàvers d’enemics  o presoners vius sobre les muralles dels assetjats. Tambe es llençaven cavalls i animals putrefactes per estendre la pesta.

L’any 1442 durant el setge de Carolstein foren bolcats sobre la població 200 carros de fems.

Ha quedat constància de que  una de les ultimes ocasions que es va fer servir un trabuc fou en el setge de Rodes. Els  turcs batien la plaça amb canons pesats, però els cristians van construir un trabuc amb que varen aconseguir silenciar l’artilleria pesada de l’enemic.

Els dies del trabuc es van acabar amb la gran invenció de la pólvora empleada inicialment per els xinesos en el segle IV aC., i no fou coneguda per el mon occidental fins el segle XV en que es començaven a construir canons que resultaven terriblement insegurs.       

EL NEGRE DE BANYOLES

 

EL NEGRE DE BANYOLES

 Era temps de vacances i com molts altres dies, les tertúlies en el bar de la piscina alternant els banys amb cervesa i refrescos, no sé com ni de quina manera va sorgir el tema del “Negre de Banyoles” entre els tertulians que ens ajuntàvem cada dia hi havia un amic francès de nom Jean Louis que al sentir tal historia no donava crèdit a les nostres paraules. Li semblava tan histriònic i increïble el tema que no s’ho creia. De fet te raó un esser humà  dissecat es feia dificil d'entendre en el segle XX que es quan es va destapar tot aquest enrenou.

Tot va començar quan......

Els germans taxidermistes germans Jules i Edouard Verreaux van presenciar un enterrament  de un varo de la ètnia San o boiximà cap de una tribu del Kalahari de Botswana, que amb nocturnitat i amagats de tothom van desenterrar el cos per dissecar-lo a l’any 1830 per portar-lo a Paris.

L’any 1916 fou adquirit per el naturalista Francesc Darder (que fou tambe el primer director del Zoo de Barcelona) i exposat en la sala del home en el Museu Municipal Darder d’Història Natural de Banyoles, exposat en una vitrina, naturalitzat,guarnit amb plomes, llança i escut, al costat d’altres mòmies. Jo mateix, en els meus anys d’estudiant havia anat en excursions on es feien visites en aquest museu, per tant recordo perfectament la vitrina amb el negre.

El cos va romandre exposat en el museu sense cap controvèrsia fins que el 29 d’octubre de 1991, Alphonse Arcelín un metge d’origen haitià resident a Cambrils on va ser regidor de l’ajuntament pel PSC, va iniciar una campanya de denuncia contra la situació del boiximà. Va sol·licitar mitjançant una carta a Joan Solana alcalde de Banyoles la retirada immediata de les restes exposades al públic.

Aquest incident, va atreure l’atenció dels mitjans de comunicació que han van fer –ne un ressò molt important.

El primer pas per tornar el “negre” al seu lloc d’origen Botswana, es va realitzar al mateix any 1991, quan el  aleshores secretari de la UNESCO el català Federico Mayor Zaragoza es va reunir amb l’alcalde de Banyoles Joan Solana. Mes tard Kofi Annan  va arribar a Secretari General de la ONU  es va interessar per l’assumpte i tambe va parlar amb l’alcalde per la retirada del boiximà dissecat.

Durant aquests temps el negre havia adquirit molta fama i era  molt comú escoltar en anuncis diplomàtics referències al negre exposat

Alguns governs africans anunciaven i mostraven el seu suport a Arcelín que havia enviat diverses cartes a la premsa i a diversos caps d’estat africans.

En 1997 l’assumpte va ser discutit en diverses sessions tant en  les Nacions Unides com en l’Organització per la Unitat Africana , va ser en aquest any que el boiximà va ser retirat del museu Darder, aquest fet va molestar indignà molt als habitants de Banyoles que el consideraven com un membre de la família.

Al govern de Botswana va oferir tota mena d’ajuda i col·laboració a l’organització per la Unitat Africana a favor del soterrament del negre, una vegada fos retornat a l’Àfrica.

Davant les pressions per la retirada els veïns de Banyoles  mitjançant l’associació Amics dels Museus van presentar 7300 signatures en contra la repatriació del seu “negre”.

L’any 2000 desprès de mesos  de polèmiques , li llevaren la vestimenta ,la llança, la pell i la careta que va vestir en el museu Darder , el cos va ser enviat al Museu Nacional d’Antropologia d’Espanya a Madrid  on els seus ulls, pèl, òrgans i fins i tot els genitals van ser extrets. El crani i la resta d’ossos van ser enviats en un taüt a Botswana ja en el 2007.

Finalment va ser enterrat el 4 d’octubre del 2010 al parc Tsholofelo a Gaborone, amb honors reservats fins ara per herois nacionals. En el acte hi van assistir representants d’Espanya a Botswana i de l’Organització per la Unitat Africana així com la plana major de l’exèrcit i de la societat civil d’aquest país de l’Àfrica Austral.             

ORIGENS: LA BARRETINA CATALANA

LA BARRETINA CATALANA

 

Amb uns orígens ben misteriosos la peça de roba que ens identifica a tots els catalans es ni mes ni menys que la barretina, feta de llana en forma de bossa, de color vermell  amb un ribet negra al final.

Es creu que podria venir de la regió de Frígia que per el 1500 aC era el centre dels dominis hitites, per això es coneix com barret frigi arreu del mon. Si ens endinsem mes en la nit dels temps ens trobem vestigis de la nostre barretina tambe en els pobles etruscs en les peces d’art d’aquest poble hi trobem el barret frigi en les representacions de les amazones, una antiga nació de guerreres llegendàries, temudes per la seva destresa amb l’arc i el seu coratge i valentia.

Al voltant del segle IX aC en les terres de Israel i Palestina un obelisc negre de Shalmanaser III ens mostra els reis d’Israel i Gilzanu amb barretines i al rei Jehú esta acompanyat d’un seguici de servents amb el barret frigi.

Alguns historiadors parlen d’un origen gairebé tan antic com les mateixes civilitzacions i la barretina podria tenir un origen a l’Alt Egipte en època predinàstica o sigui entre cinc i set mil anys. Pobles que l’ han anat transmetent durant molts segles mitjançant el comerç, la guerra, la religió i la cultura.

En temps de l’imperi romà el barret frigi amb el nom de “pileus” l’usaven com a distintiu els liberatus ( els esclaus alliberats). Amb la caiguda de Roma , apareix un barret frigi en un mosaic de l’església bizantina de Sant Apol·linar el Nou a la ciutat de Ràvena: els mags d’Orient van adorar a Jesús i tots tres porten la barretina.

També va ser utilitzada com a símbol de llibertat  durant la guerra d’independència dels Estat Units i durant la revolució francesa ja en el segle XVIII i clarament se li dona un clar simbolisme de llibertat  i República. Es present en els escuts del Senat i de l’Armada dels Estats Units.

A Catalunya la barretina es començar a fer-ne ús per la segona meitat del segle XVII, fins la segona meitat del segle XIX, especialment en les grans ciutats on es va substituir per la gorra amb visera, per les zones rurals es va continuar usant fins el segle XX.

Actualment la barretina es considerada un símbol de  catalanitat i s’utilitza en acte folklòrics com poden ser ballades de sardanes o les figures del pessebre com el caganer.

Durant el segle XX els personatges que mes han popularitzat la barretina son sens dubte Jacint Verdaguer i Salvador Dalí.

Aquesta barretina, al barret mes antic d’Europa, que tan identifica al poble català es casualment el símbol de llibertat d’aquells pobles que han esdevingut una República lliure i democràtica desprès dels seus llargs i de vegades penosos processos.       

 

       

MISTERIS HISTORICS: LA COLONIA PERDUDA

LA COLONIA PERDUDA

A principis del segle XVIII uns exploradors que remuntaven el riu Lumber, Carolina del Nord,(Estats Units). Sorprenentment van descobrir uns indis de ulls grisos que parlaven una llengua molt semblant a l’anglès.

Aquesta tribu assegurava que els seus avantpassats podien “parlar en un llibre” expressió que feia pensar  i els exploradors entenien que sabien llegir.

Els descendents d’aquest misteriós poble viuen avui en dia a Robeson County, en les mateixes terres on anys enrere foren trobats. Coneguts com els indis Lumbees, tenen un color de pell que varia des de molt moreno a molt blanca i encara n’hi ha entre ells amb el cabell ros i ulls blaus.

Ningú coneix la verdadera historia d’aquesta tribu , però en el passar del temps s’ha anat gestant una curiosa teoria amb molta coherència.

Es creu que poden ser descendents dels expedicionaris anglesos desapareguts sense deixar rastre en 1591, que Walter Raleigh envià a la illa Roanoke. El riu Lumber esta a 320 km de la illa. Aquesta illa fou cedida per Isabel I d’Anglaterra a Raleigh que va organitzà dos intents de colonització. El primer fou abandonat a l’any 1586 degut a l’escassetat d’aliments i els continus atacs dels indis lumbees ( els exploradors espanyols en deien indios ojizarcos, “ulls blaus”).

Una expedició de mes de un centenar de colons entre homes i dones dirigida per el governador John White que arribà a Roanoke l’any 1587. White decideix tornar a Anglaterra amb un mínim d’acompanyants en busca de provisions i d’auxili, deixant estipulat que la resta de colons es veiessin obligats a marxar haurien de deixar escrit el nom del lloc on es dirigirien.

White no va tornar a Roanoke fins l’any 1591, degut a la guerra entre Espanya i Anglaterra. Nomes hi va trobar les restes de la fortalesa que havia estat saquejada i abandonada, els colons havien desaparegut sense deixar rastre, nomes quedava un indici, una paraula tallada en un arbre: "CROATOAN".

Els historiadors encara debaten el significat d’aquesta paraula uns suposen que es el nom de la tribu que els va atacar i varen matar als colons, altres creuen que Croatan podia haver estat el nom d’una fèrtil península del continent habitada per els pacífics indis Hatteras. Si els colons haguessin arribat al continent i com es pensa  s’haguessin barrejat amb els indis Hatteras els seus descendents podrien ser els actuals indis Lumbees.   

El governador John White va donar per fet al pitjor, va creure i va donar per morts tots els expedicionaris fins l’últim home, i s’entorna a Anglaterra pensant que era del tot impossible colonitzà una terra tan perillosa i salvatge.

Avui en dia hi ha probes suficients per pensar que estava equivocat dels 95 cognoms dels colons perduts de Roanoke, noms com Sampson, Costmore,  Locklear,  entre altres.... no menys de 40 es troben entre els Lumbees.

 

HEROIS: LOPE DE AGUIRRE

LOPE DE AGUIRRE

Militar,explorador i conqueridor basc nascut a Oñati l’any 1510 i mori a Barquimiseto(Veneçuela) al 26 oct.1561a l’edat de 43 anys. Conegut com Aguirre el boig i ell mateix s’anomenava El Pelegrí o com Princep de la llibertat. S’enfronta a la monarquia espanyola durant el regnat de Felip II.

Als 21 anys es trobava a Sevilla amb la intenció de partir cap el nou mon  amb l’ambició de trobar el fantàstic , mític i llegendari El Dorado. Al 1536 arribà a l’actual Perú i de seguida va ser conegut i famós per la seva crueltat , violència i joc brut.

Amb l’arribada de Blasco Núñez Vela portador de les noves lleis reials que volien acabar amb els abusos dels conqueridors a les tribus indígenes amb les “encomiendas” que s’atorgava al “comendador” rebre tots el pobles conquerits a canvi d’encarregar-se de cobrar els impostos que els indis havien de pagar a la monarquia. Als conqueridors no els agradava aquesta regulació i hagué un alçament contra el rei espanyol per part de Gonzalo Pizarro i Francisco Carvajal. Aguirre no es va sumar a la rebel·lió i va fugir amb el títol de sergent major. Quan va tornar a Potosí el jutge Francisco de Esquivel al va arrestar acusant-lo d’haver violat les lleis de protecció dels indis per el qual va ser assotat públicament cosa que ferí el seu orgull i mesos mes tard assassinar Esquivel.

L’expedició en busca del mític El Dorado a càrrec el virrei Andrés Hurtado de Mendoza  va ser una solució per allunyar la gent problemàtica i desenganyada. Al front hi anava Pedro de Ursúa i van partir al 26 d’octubre del 1560 navegant per el riu Marañon amb unes 1000 persones contant-hi els esclaus i entre ells hi anava Lope de Aguirre amb la seva filla mestissa Elvira.

Arribaren al oceà Atlàntic per el riu Orinoco fent estralls en les poblacions indígenes que trobaven al seu pas. El 23 de març del 1561 Aguirre instà al seu exercit a firmar una declaració de guerra a l’imperi espanyol que el proclamava a ell Princep del Perú, Terra Ferma i Xile enviant una carta al rei Felip II signant com “El Traïdor”

 Durant el mateix any conquesta l’Illa Margarita amb sang i foc, crueltat i violència enviant una nova carta al monarca espanyol aquest cop signant com El Pelegrí.

Veient-se envoltat per l’enemic mata a punyalades a la seva filla Elvira i ell morí del tret d’un arma de foc. El seu cos fou esquarterat, donat per menjar als gossos i el seu cap engabiat. Post- mortem va ser jutjat i declarat culpable.

Sobre ell i les seves actuacions han estat motiu de grans relats literaris com “ L’aventura equinoccial de Lope de Aguirre” de Ramon J. Sender o El camino de el Dorado del premi nobel Arturo Uslar Pietri.

Tambe en el cinema a conquerit èxits importants com Aguirre, der Zorn Gottes (Aguirre, la còlera de Déu) de Werner Herzog i protagonitzada per Klaus Kinski. Tambe El Dorado  dirigida per Antonio Saura i protagonitzada per Omero Antonutti.

   

  

 

ORIGENS: ELS COBERTS

ELS COBERTS

Avui en dia quan anem a un restaurant  trobem a la taula on ens hi disposem a gaudir de les excel·lències de la cuina lo que en hostaleria en diuen el parament o el mise en place que vol dir ni mes ni menys que tot al seu lloc. Normalment en una taula parada hi trobem per cada comensal, plats, copes, i coberts que segons la definició del diccionari de llengua catalana son el joc de cullera, forquilla i ganivet.

En els inicis els humans menjàvem amb les mans, en el àmbit de la transició del fet de menjar com un acte imprescindible per viure en el art de la cuina es tan antiga que no es pot datar històricament. Des de la prehistòria els homínids  que varen descobrir el foc ja van esdevenir els primers cuiners en tota regla.

El ganivet

Fou el primer estri usat per menjar, tot i que era utilitzat mes com eina de caça, per tallar les pells tambe a la cuina tenia la seva utilitat. Grecs , romans i fins l’època medieval cadascú es portava el seu i no es fins el segle XVII que es posen a taula. En la cort francesa en temps del Rei Lluis XIII el Cardenal Richelieu aleshores secretari d’estat va creure que els ganivets que també eren armes i que  cadascú portava apart de ser un perill que amb algunes discussions acabaven amb violència, hi havia la mala costum de al acabar de menjar els comensals es netejaven les dents amb la punta del ganivet, i es diu que va convèncer al Rei per arrodonir els ganivets i que ja es posessin a taula.

La cullera

Amb els primers assentaments i el desenvolupament de  l’agricultura, es comencen a fer brous , verdures i menjars líquids com sopes i clar calia un estri adient. La cullera que ve de la paraula llatina “cochleare” que era una antiga mesura en grans.

A l’antiga Roma ja es feien servir dos tipus de cullera  la major o  ligula i la menor era anomenada cochlea que tenia un mànec en forma d’agulla que servia per punxar trossos de carn i tambe per obrir musclos

Fins el segle XIX era apart del ganivet el sol estri utilitzat en els àpats. el principal material per fer-les era la fusta , mes tard es començà a fabricar-les de ferro o acer recobert d’estany i per la gent amb mes poder i riquesa s’emprava or i plata.

La forquilla

L’últim estri que ha arribat a les nostres taules, es diu que va arribar en forma de punxó i que es va inventar en l’imperi Bizantí. La  forquilla tal com la coneixem va néixer a França , l’església s’hi va oposar durant molts anys considerava que era un invent diabòlic. L’evolució va fer que aquest estri esdevingués el mes útil ja que serveix per aguantar quan es tallant les carns, per portar l’aliment a la boca sense embrutar-nos les mans.

Avui en dia ha evolucionat tant que hi ha molts tipus de forquilla, la forquilla d’entrada,se sol fer servir per els aperitius,la de taula que es mes gran ,la de peix mes ampla que la de taula, la de trinxar que te dues dents molt separades, la de postres que es mes petita i te de 3 a 4 dents, la de cargols que te dos pues i un llarg etc. De tot el que os pugueu imaginar.

La forquilla es va generalitzar a l’estat espanyol al segle XIX en concret va  ser Barcelona on es va crear la primera industria en la fabricació d’aquest avui en dia indispensable utensili.