HEROIS.CAT: ROSTANY

ROSTANY (primer comte gironi)

Primer comte conegut de Girona-Besalú , un magnat got segurament establert a la Septimania o al Rosselló i que es podria identificar amb el Rodestagnus que el tres de juny de l’any 782 , com a vassall de Carlemany , assistir a un judici guanyat per Daniel arquebisbe de Narbona , contra el comte narbonès Miló

Es desconeix la data exacte en que va començar a administrar el comtat de Girona, però es molt probable que fos imposat per Carlemany immediatament després de la conquesta de Girona en el any 785.

Durant el seu govern va reforçar tot el sistema defensiu del comtat davant el continu atac de les ràtzies sarraïnes , ja que aleshores era un territori fronterer que quedar molt despoblat fins la conquesta de Barcelona en que la marca ( frontera ) es desplaçar.

Es molt probable que ell participes en la conquesta de Barcelona abans del 801 , com la incursió que va tenir lloc l’any 795  per un hispano-got de nom Joan del comtat de Narbona.

Cal destacar també la defensa del comtat i el seu territori per el  comte Rostany, per la gran expedició de Abd al Malik , que atacà Girona amb poderoses maquines de guerra i que aconseguí enderrocar les muralles però no pogué apoderar-se de la ciutat.

També l’any 801 participar molt activament en la conquesta de Barcelona , Rostany dirigir un cos d’exercit que en el moment inicial per assetjar la ciutat mentre Guillem de Tolosa i Ademar de Narbona es dirigien a les comarques occidentals , l’Emperador  Lluis el Piadós romania en el Rosselló amb tropes de reserva .  

  Ref. Bibliografiques: Josep M.Salrach. Formacio Nacional de Catalunya.

ELS TRES DESITJOS DE ALEXANDRE MAGNE

 

ELS TRES DESITJOS DE ALEXANDRE MAGNE

Es molt possible que aquest text sigui una més de les moltes llegendes que ha generat el mite d’aquest gran conqueridor.

Deixeu-me reiterar una vegada més, com ja he dit altres vegades que les llegendes en que siguin boniques ja n’hi ha prou.

Trobant-se en els últims moments de la seva vida, Alexandre va convocar als seus generals per comunica’ls els tres últims desitjos:

1.    – Que el seu taüt fos portat a coll per el metges que fins l’últim dia havien tingut cura d’ell.

2.    – Que tots els tresors que havia conquerit ( plata, or, pedres precioses, etc.) fossin escampats per tot el camí fins al lloc on seria enterrat.

3.    – Que les seves mans quedessin balancejant per fora el taüt i que tothom les poguessin veure.

Un dels seus generals sorprès per tan insòlits desitjos va preguntar-li al gran conqueridor quines eren les seves raons. Alexandre li donar les raons que tenia:

1.    – Vull  que els més eminents metges carreguin el meu taüt per demostrar que ells no tenen davant la mort el poder de curar.

2.    – Vull que el terra es quedi cobert dels meus tresors per que tots puguin veure que, tots el bens materials aquí conquerits, aquí es queden.

3.    – Vull que les meves mans es balancegin al vent per que tothom pugui veure que venim amb les mans buides, i amb les mans buides ens en n’anem.      

 

 

 

L'ENIGMA DE PANCHO VILLA

 

L’ENIGMA DE PANCHO VILLA

 

José Doroteo Arango Arámbula mes conegut com Pancho Villa (1878 – 1923) fou un del líders més importants i una figura clau de la revolució mexicana.

Protagonista d’una curiosa anècdota que a més a més te un repte matemàtic molt interesant, si voleu podeu respondre la solució, no val utilitzar la calculadora ubiqueu-vos en el context de la historia.

Es veu que Pancho Villa parlant amb una mestra de Zacatecas jurava i perjurava que tots els soldats federals sense excepció eren molt “burros” per fer comptes. La mestra només reia, però entre rialles va acabar per acceptar-li una juguesca al general Villa, amb la condició de que si li demostrava que tots eren “burros” aquella mateixa nit sortiria amb ell.

Quan començava a fosquejar Villa va ordenar a un dels seus soldats que anés a buscar la mestra i la portes a l’atri de l’església on hi tenia 11 soldats federals que acabaven de capturar. Al arribar la mestra al general li va dir:

-       -  Mire, mi reina estos pelones ayer masacraron a todos los de un pueblo muy cerca de aquí. Lo menos que podemos hacer es fusilarlos a todos. Pero para demostrarle que todos ellos son muy “burros” los dejaré ir si tan solo uno de ellos me contesta bien una sencilla pregunta.

El general va preguntar a cadascun dels presoners

-      -  ¿ Cual es el resultado de multiplicar el número de dedos de tus manos  por el número de dedos de tus pies y luego dividirlo por un medio y sumarle el número de meses del año?

Tots el presoners van contestar que el resultat era 62. Villa va dir que aquest no era el resultat alhora que els indicava al camí del “paredon” per afusellar-los.

Quina creus que seria la solució, et salvaries?

 

 

 

 

 

  

 

SEKHMET (LA DEESA)

 

SEKHMET (LA DEESSA)

Sekhmet, “La mes poderosa”, “La invencible”, “La terrible”, La gran deessa mare”, “La deessa de l’amor”.

Fou una deessa filla de Ra i esposa de Ptah de la mitologia egípcia, símbol de la força i el poder, . Era considerada la deessa de la guerra i de la venjança, però també deessa de la curació.

A l’entrada del temple dedicat a aquesta deessa hi ha un text escrit amb lletres d’or, que s’ha traduït de la manera següent:

-       Només et demano que entris a casa meva amb respecte.

-       Per servir-te no necessito la teva devoció, sinó la teva sinceritat

-       Tampoc les teves creences, sinó la teva set de coneixements

-       Entra amb els teus vicis, les teves pors i els teus odis, des dels més grans als més petits.

-       Puc ajudar-te a dissoldre’ls. Pots mirar-me i estimar-me com a dona, com a mare, com filla, com germana, com amiga, però mai em miris per sobre de tu mateix.

-       Si la devoció que tens per un Deu qualsevol, es més gran que la que tens per el Deu que esta dintre teu, ofens ambdós i ofens a l’un.

Un text que no et deixa indiferent, podria ser vàlid per la nostra societat i els temps que vivim on cada vegada es prescindeix més dels valors i del respecte.   

 

SERRALLONGA

 

SERRALLONGA

Joan Sala i Ferrer, alias “Serrallonga” nascut a Viladrau el 21 d’abril de 1594 i morí executat a Barcelona el 8 de gener de 1634. El Dietari del Consell Barceloní  recull la noticia de la manera següent:

Dilluns a VIII de gener de 1634 fonch Joan Sala, àlies Serrallonga, natural de la parròchia de Viladrau ,bisbat de Vich, bandoler molt facinerós, cap de quadrilla que havia molts anys que regnave. Fonch la sentència cent assots, axorellat (tallades les orelles), aportat amb un carretó, atenallat, i fets quatre quartos i lo cap posat en una de les torres del portal de Sant Antoni de la present ciutat. “Anima eius requiescat in pace. Amen”

Convertit en un mite tenim un munt de llegendes i cançons  que parlant de la vida i fets d’aquest famós bandoler. Una de les cançons tracta d’un robatori en un hostal (alguns diuen cap a la banda d’Olot) com queda immortalitzat en el cançoner d’en Josep Gibert  “Cançons de Bandolers i Lladres de Camí Ral”

-       Trobant.me sense diners,

Jo i la camarada mia,

Anàrem a un hostal;

De diners prou n’hi havia......

Se n’emportaren prop de quatre-centes lliures, temps després el bandoler hi torna en aparença de client. Entre ell i la hostalera hi ha un diàleg divertit:

-       Teniu gent de mala vida?

-       Bé, n’hi ha haguda per mi: m’han robat tot quan tenia

-       Me’n dirà senyora hostessa, el lladre quin nom tenia?

-       El traïdor d’en Serrallonga, llamp que li llevés la vida!

(Jo penso de baix en baix: “El que em desitges et vinga”.)

-       M’estressa comptem, comptem que jo anar-me’n voldria.

-       Això val nou rals cabals, que és una rodona lliure.

-       Els nou rals, ja els heu vist prou, mestressa, posa’ls podríeu

en el llibre dels perduts,  junt amb les quatre-centes lliures.....

i la cançó acaba amb una fanfarronada de valent:

-       A la taula hi ha dos mossos,

que em miren com jo me’ls mire

que ell porten “flabiols”,

per cert, jo també en tenia,

que si ells haguessin “sonat”

jo també “sonat” hauria.

El “flabiol” era el pedrenyal, arma de foc emprada els segles XVI i XII que es disparava amb pedrenyera (pedra foguera) igual que un trabuc, tenia l’avantatja de ser mes curta i mes manejable malgrat que la seva potencia era menor que les altres armes de foc de l’època.

  

ELS ENCANTS

 

ELS ENCANTS

 

D'on ve el nom d'els Encants? us ho heu preguntat mai?

Els Encants de Barcelona és un dels mercats més antics dels que encara existeixen en Europa. Els seus orígens es situen al s. XIII i actualment té més de 750 anys d’història. Sembla que cap a l’any 1200 ja es celebraven subhastes publiques i vendes al “encant” a la Plaça Sant Jaume, on estaria situat possiblement el primer mercat, però en aquest temps ha estat ubicat en molts altres indrets de la ciutat (al costat de la Llotja i la Plaça d’Antoni López, la Rambla, Avda. Mistral, Mercat de Sant Antoni o més recentment a la Plaça de les Glòries)

Avui podem trobar pràcticament de tot, però als seus inicis predominaven, sobretot, llibres, ferralla i drapaires. El fet de vendre al encant tenia els seus orígens en el costum de subhastar els béns dels difunts per tal d’aconseguir diners per pagar possibles deutes i donar el sobrant a la vídua.

I per què el nom d’encant? Doncs perquè abans els objectes s’anunciaven cridant o cantant, és a dir “en cant”.

I d’on ve la paraula subhasta? Doncs prové de l’època romana quan els legionaris venien el seu botí de guerra. Ho feien plantant la llança a terra i a sota posaven els objectes que volien vendre, o sigui que els posaven sota la llança (sub-asta).

 

UN PESSIC DE SAL

 

UN PESSIC DE SAL

 La sal comuna el senzill condiment que es troba en tota classe de menjars, es la substancia de la historia. Tan necessària per l’existencia del home que per la seva causa s’han declarat guerres, s’han creat i desaparegut imperis i al seu voltant s’hi han desenvolupat civilitzacions.  

El seu protagonisme al llarg dels segles li han donat un caràcter sagrat i amb un fort simbolisme, per exemple Homer per ressaltar la riquesa de la ciutat de Troia ens diu que els seus herois sempre mengen la carn amb sal. En les llegendes bíbliques la dona de Lot es va convertir en estàtua de sal per haver desobeït les ordres del Senyor i mirar enrere mentre es destruïa les ciutats de Sodoma i Gomorra. En algunes cultures s’oferia junt amb el pa com un gest de hospitalitat envers els hostes.

La paraula “salari” ens recorda permanentment la importància d’aquest condiment. Els legionaris romans rebien un “salarium”(una ració de sal) mes tard la paraula va donar significat als diners necessaris per comprar-la i ja estava a un pas del significat que te actualment, encara avui en dia.

L’home des de temps remots sabia que tenia que procurar-se la sal o resignar-se a morir, sense ella es pertorba el delicat equilibri de l’aigua en el nostre organisme i es pot produir la mort per deshidratació. En l’Edat de Pedra els homes seguien els ramats fins els saliners (afloraments de sal de roca, que els animals detectaven per la seva supervivència) i transportaven la sal de roca a les cavernes fins que varen descobrir algú mes segur i profitós com els manantials d’aigua salada. Moltes cultures primitives es desenvoluparen al voltant d’aquests manantials tals com Droitwich ( Anglaterra),el Tirol francès, i Saale ( Alemania) fet que obliga els homes a destruí boscos enters per alimentar les fogueres on s’hi evaporava l’aigua per obtenir el preuat condiment.

Quan els primers europeus convertien la producció de sal en una de les industries mes primordials, en les altres parts del mon es feia al mateix. Xina els primers assentaments van aparèixer junt a les fosses salines del riu Groc. A la vall del Jordà cap el 8000 aC. van  sorgir poblacions junt al mar Mort, extremadament salat i el mont Sodoma tambe ric en sal.

Durant milers d’anys els mitjans de transport es varen perfeccionar i possibilitaren als pobles viure lluny de les fonts salines. Els primers agricultors egipcis per exemple s’abastien amb embarcacions que portaven la sal des de les llacunes de la desembocadura del Nil.

El mar sempre ha estat el principal proveïdor salí, fins al punt de que el nivell de les aigües han determinat importants seqüències de la historia. L’oceà deixa al retirar-se o al endinsar-se a terra ferma llacs i aiguamolls salins.

Cap a l’any 500 aC. el nivell del mar es trobava a uns 90 centímetres per sota del nivell actual. Fou aleshores quan les civilitzacions grega i fenícia van arribar a tenir grans reserves de sal amb les que comerciaven juntament amb les existències procedents de la llunyana Hispania.                 

Al 400 aC. es va crear a  Itàlia la “Via Salaris” o ruta de la sal que avui en dia encara subsisteixi es la mes antiga del país, per on es portava la sal des de Roma a la regió de Sabinia en el centre de la península italiana.

Durant 1000 anys el comerç de la sal floreix al voltant del mar del Nord, del Mediterrani, i del Atlàntic entre altres. Però el mar anava pujant, cap el 500 dC. estava a 90 centímetres per sobre el nivell actual. Europa va declinar el comerç a mida que les salines anaven desapareixent sota les onades. Mentrestant els àrabs que tenien accés al mar Mort prosperaren canviant la sal per l’or, el marbre i altres cobejades mercaderies.

L’hegemonia de la sal dels àrabs va durar fins el segle IX en que es retiraren les aigües i els francesos, anglesos i holandesos es feren productors de sal. De nou van intervenir les onades al segle XVI que tornaren a negar les salines de les costes europees, centenars d’embarcacions creuaven els oceans transportant la sal des de els països amb grans reserves per els afectats per les inundacions.

Els comerciants sense escrúpols s’adonaren que en el continent africà aquesta mercaderia es valorava sobre la llibertat i la sal va presidir les transaccions  en la tracta d’esclaus, en el interior on la sal era escassa les famílies cedien els fills per un grapat de sal.

Avui en dia el mon consumeix 80 milions de tones de sal que procedeixen en part de les salines subterrànies, de llacs i de roques salades. Però el 30 per cent del total prové de les salines costeres tan amenaçades per les pujades del mar com les antigues salines submergides que potser d’aquí uns anys els nostres descendents en trauran  el preuat condiment.