LA MARCA HISPÀNICA

 

LA MARCA HISPÀNICA

 A finals del segle VIII i als inicis del segle IX l’imperi carolingi va crear una franja de frontera contra Al-Andalus: la Marca hispànica. No era un estat sinó comtats militars que la seva tasca era completament defensiva. El 785 l’exercit de Carlemany conquereix Girona i la ciutat es lliura sota la influencia franca. El 801 cau Barcelona a mans de Ludovic el Pietós, a partir d’aquí neixen el Comtats Catalans: Girona, Barcelona, Osona, Urgell, Cerdanya, Pallars, Ribagorça, Empúries, Rosselló, Besalú, Conflent... els comtes que governaven eren nomenats per el rei franc  tenien la missió i deure de guardar la marca (frontera) i repoblar la zona.

Cada comtat tenia al seu comte, castells i parròquies, el càrrec no era hereditari i depenia de la confiança del rei franc. L’església es cuidava de l’estructura del territori amb seus a les principals ciutats i monestirs que organitzaven les terres i escrivien i guardaven els pergamins

La vida de frontera era rural i molt dura. Per recuperar les zones buides i abandonades per els efectes de la guerra és fomentaven les aprisions. Si un pagès desbrossava i conreava terres ermes en guanyava la propietat. Així van néixer els alous (propietats lliures) i petits nuclis. Castells i torres fortificades vigilaven els camins, el molins i els conreus de les valls. Als monestirs varen ser grans centres espirituals i d’aprenentatge, quasi sempre sota les  regles benedictines.

La Marca no era un lloc tranquil per viure, hi havia ràtzies (incursions rapides) i represàlies d’un i altre bàndol. El comte Guifré el Pilós (840 – 897) va viure i lluitar sempre sota aquest context va morir el 897 combatent una incursió dirigida per Lubb ibn Muhammad senyor de Lleida.

El comte Guifré va fer dos canvis importants i decisius. L’hereditat comtal el càrrec passa a ser patrimoni familiar. Això va donar continuïtat a la nissaga del casal de Barcelona i amb la reorganització del territori impulsant Osona/Vic i patrocinant Ripoll al 880 i Sant Joan de les Abadesses al 885 que actuen com els motors culturals i colonitzadors.

El  985 Abu-Àmir Muhàmmad ibn Abi-Àmir al-Maafiri – “al-Mansur” – ( sobrenom nom que significa el victoriós) saqueja Barcelona. El comte Borrell II demana ajuda al rei franc Lotari que va ignorar la petició. Al 988 el comte Borrell II no renova el jurament de vassallatge. A partir d’aquest any ja es pot parlar d’una  Catalunya independent on el comte no depèn de cap senyor superior.

Els monestirs com Ripoll difonen l’escriptura i coneixement, Vic esdevé centre religiós i administratiu. Barcelona creix com a centre comercial. L’administració és en llatí i la llengua parlada evoluciona cap al català.

De la franja militar carolíngia a tot un mosaic de comtats, d’aquí tota la nissaga hereditària de Guifré i després a una autonomia des de el 988 es forma lentament el naixement polític de Catalunya. Mentrestant els monestirs son els centres espirituals i culturals on s’hi preservava el coneixement i s’organitzava el territori.

Les quatre barres – la senyera – representaven la legitimat dels comtes de Barcelona que van anant estenent la seva influència sobre els altres comtats que amb el temps acaba simbolitzant el poder polític català.   

   

 

 

   

QÜESTIÓ DE LÒGICA

 

QÜESTIÓ DE LÒGICA

Lògica japonesa:

Si algú pot fer-ho, significa que jo també puc fer-ho. Si ningú pot fer-ho, significa que jo tinc de ser el primer en fer-ho.

Lògica llatina:

Si algú pot fer-ho, que ho faci ell. Si ningú no pot fer-ho. Perquè tinc de fer-ho jo?

La manera de pensar no és universal, sempre estarà marcada per la cultura que hem heretat. La nostra tendeix a ser analítica, coherent i trobar respostes clares. En canvi el pensament japonès la lògica sovint es construeix a partir del context, les relacions i allò que no es diu explícitament.

Les formes de pensar no son mai una millor que l’altre, sinó responen a maneres diferents d’entendre la realitat. Mentre que a Occident es prioritza la precisió i la definició. Al Japó es valora la intuïció i la capacitat d’adaptar-se a les situacions.

Entendre aquestes diferències ens ajuda a comprendre millor altres cultures i a qüestionar els nostres esquemes mentals i obrir-nos a noves formes de veure el món.

CINC LLEIS FAMOSES

 CINC LLEIS FAMOSES

1 – LLEI DE MURPHY – Quan més tems que quelcom passi, el més probable es que succeeixi.

2 – LLEI DE KIDLIN – Si escrius un problema de forma clara i especifica, hauràs resolt la meitat.

3 – LLEI DE GILBERT -  Quan assumeixes una feina, trobar la millor manera  d’aconseguir un bon resultat, es sempre la teva responsabilitat.

4 – LLEI DE WILSON – Si prioritzes el teu coneixement i la teva intel·ligència els diners seguiran arribant.     

5 – LLEI DE PARETO – Estableix que: per molts resultats de forma general el 80% de les conseqüències provenen de 20 % de les causes

HERÓ DE ALEXANDRIA

 

HERÓ D’ALEXANDRIA

 

Les maquines escurabutxaques, casi un simbol del nostre temps ja fou dissenyada per el filòsof i matemàtic grec Heró d’Alexandria que va viure en aquesta ciutat en el segle I de la nostre era.

Es tractava d’una maquina amb la finalitat de distribuir en els temples l’aigua de les ablucions. L’aigua emplenava una urna que tenia un petit conducta de sortida en la part inferior, en el extrem superior d’aquest conducte que es trobava en el interior de la urna es tancava amb un tap que estava lligat al extrem d’una barra horitzontal que es podia.  moure com un balanci. La moneda introduïda per una ranura queia directament sobre l’altre costat del balanci i durant uns segons basculava aixecant el tap, deixant sortir l’aigua que anava a parar a una petita copa. Tan bon punt la moneda queia al fons de l’urna (solia ser una moneda de 5 dracmes) el balanci tornava a la posició normal tancant el tap del conducte i la sortida de l’aigua. Avui en dia s’usa un sistema anàleg en les mes senzilles maquines accionades per monedes com les maquines automàtiques de cafè.

Heró un veritable cervell de l’antiguitat va mostra el seu talent creador en els mes variats camps del saber, en la musica, la filosofia, la guerra, les matemàtiques, la enginyeria i les finances. Fou també autor de llibres importants sobre geometria,es diu tambe que va ser capaç de calcular la distancia de Roma a Alexandria observant un eclipsi.

Entre els seus dissenys mes útils hi ha la premsa de biga per obtenir l’oli de les olives i una premsa de rosca per treure el suc dels raïms.

Va construir també una maquina per fer cargols de fusta i a l’hora un altre per fer rosques de fusta per poder-los cargolar, d’aquesta manera s’avançava als temps que encara haurien de passar uns 1700 anys abans que es pogués fer servir el modern tornavís.

La seva aportació en el camp militar consistia en una potent ballesta anomenada “gastrophetes” on introduí dos banyes d’animals i una corda trenada de tendons. Contribuí en la musica  amb la construcció de dos òrgans semiautomàtics. Un funcionava mitjançant una bomba neumàtica accionada per una turbina o per un moli de vent, l’altre s’accionava bombejant aigua en un tanc d’aire.

El mes avançat del seus invents fou la “eolípila”, un genuí motor de vapor. Constava d’una esfera osca amb varis tubs d’escapament, al emplenar-la d’aigua i al fer-la bullir el vapor s’escapava per els tubs i l’imprimia un moviment de rotació. El mon va haver d’esperar fins a finals del segle XVIII  per que James Watt trobés una aplicació practica a aquella energia.

Però el mes espectacular dels seus invents fou la d’obrir i tancar les immenses portes dels temples per control remot.

Quan el sacerdot encenia el foc de l’altar s’obria per si sol la gra porta del santuari davant l’estupefacció del públic. El secret estava que al encendre el foc s’escalfava l’aire d’una cambra amagada en l’altar.

L’aire expansionat baixava per un conducta fins a un recipient ple d’aigua situat sota la cambra amagada.

L’aigua del recipient era impulsada per el llarg d’una conducció fins a un altre recipient lligat amb cordes a un mecanisme connectat a la base de les portes del temple, quan el recipient s’emplenava descendia per el pes de l’aigua i posava en marxa el mecanisme que obria les portes, com el sacerdot estava lluny, els assistents pensaven que les portes s’obrien per voluntat dels Deus. Quan el foc s’apagava l’aire es refredava i es contreia i tota l’operació s’efectuava al revés, s’absorbia l’aigua del recipient, queia en un contrapès i les portes es tancaven aparentment sense intervenció humana.

No se sap quants dels invents de Heró d’Alexandria s’utilitzaren realment però les probes trobades en els seus llibres ens revelen aquest home amb un ingeni creador, gloria de la civilització grega, molt per sobre dels seus temps.   

   

ORIGENS: ELS GRECS A CATALUNYA

ELS GRECS A CATALUNYA

Els catalans tenim l’orgull de la influencia  que en la nostre formació i civilització com a poble hi tingueren els grecs. Podríem dir que l’Empordà com  expansió hel·lènica i el camp de Tarragona com a lloc de gran influencia romana foren cabdals, de fet es diu que els empordanesos son grecs i els tarragonins son romans però això no deixa de ser una fantasia popular.

Pel que toca a l’Empordà cal dir que el nom d’aquesta comarca de veritat si es d’ascendència  grega. Ve de l’antiga població d’Empúries, fundada pels grecs en el golf de Roses.

En el segle VI abans de Jesucrist, arribaren a les nostres costes una expedició grega sortida de Marsella on ja s’hi havia establert una important colònia de grecs de Fòcia (ciutat jònica de l’Àsia Menor). Aquells grecs marsellesos fundaren la ciutat d’Emporion (Empúries) nom que vol dir mercat, d’aquesta manera la colonització hel·lènica fou comercial i no pas guerrera.

En primer lloc aquests hel·lens es van establir el lloc que correspon a Sant Marti d’Empúries, avui en dia es un petit promontori, però en aquells temps era una illeta que amb el temps i en el créixer la colònia s’establiren en el litoral del golf.

Al costat de la nova factoria hel·lènica de la costa empordanesa hi havia un poblat de indigetes, indígenes  ibers, així que convivien dos ciutats dintre un mateix recinte però separades en l’interior.

El colonitzadors grecs es limitaven a construir ciutats fortificades que els servien de base per el seu tràfic comercial, calia però esta preparats contra possibles atacs dels indigetes, que segons els textos de vells autors eren gent feréstega i  dura que es dedicaven principalment a la caça i la ramaderia.

La primera petita població que van construir a la illeta de Sant Marti d’Empúries fou anomenada Paleòpolis o ciutat vella, la fundada desprès al litoral fou la Neopolis o ciutat nova.

Cal remarcar que les tribus indígenes ibers  no eren navegants ni pescadors s’estenia cap a la banda de terra , mentre que la Neapolis grega s’alçava tocant la platja.

El que ens diu l’autor llatí Tit Livi i el que ens han demostrat les excavacions fetes es dedueix que el seu perímetre era de uns 600 metres. Les cases estaven apinyades i escalonades en terraplens, les portes devien donar als carrers traçats a nivell, i les tanques devien donar a les pujades i escales,com es l’estil encara de molts poblets empordanesos.

Les muralles bastides amb grosses pedres ofereixen una semblança amb les muralles ciclopies de Tarragona.   

Els grecs s’havien aliat amb Roma que els protegia, i amb motiu de les guerres entre Roma i Cartago els romans desembarcaren a Empúries l’any 218 abans de Jesucrist a fi de tallar les comunicacions amb els cartaginesos que ocupaven la península Iberica i evitar així una possible intendència per l’exèrcit d’Hanibal que marxava cap Itàlia.

Aquest punt emporità fou també l’entrada de la conquesta romana de Catalunya i Espanya, que es van establir al costat de la ciutat indígena, que fa que en aquest recó del nostre petit país hi van conviure tres diferents pobles , grecs, romans i els ibers. Mes tard els hel·lènics fundaren un altre ciutat Rhode (Roses) i no se sap certament si en el litoral català hi hagué altres factories fundades per els grecs.                

GRANS OBRES: THE UNION PACIFIC

THE UNION PACIFIC

Probablement no era el temps ni el lloc mes apropiat per construir una línia fèrria. Havia estellat la guerra de secessió dels Estats Units i  els  indis campaven , com i quan volien per les planes centrals.

L’any 1862 el Congres va aprovar un acta per la construcció de la Union Pacífic, la companyia de ferrocarril que obriria l’oest al mon. Es va acordar que la companyia californiana ,Central Pacífic iniciaria els treballs de de Sacramento en direcció est i la Union Pacífic  des de Omaha i Nebraska en direcció oest , les obres es començaren en 1863.

Els homes ce la Central Pacífic , a les ordres de Charlie Crocker  propietari de uns magatzems , se les van haver de veure amb les vessants granítiques de Sierra Nevada , a nomes 130 km del punt de sortida.

A l’altre banda els treballadors de la Union Pacífic , que comandava el general Grenville Dodge , no ho van tenir gens fàcil havent de creuar el territori dels indis Sioux i Xeienes , que ja estaven molt molestos per els cables de la xarxa telegràfica  que ells anomenaven “ fils parlants “ i a mes ara el ferrocarril amenaçava en arruïnar les zones de caça.

Per cada km. De via el general Dodge necessitava 25 vagons de material , que els hi enviaven des de Missouri a 80 km de distancia.

Les travesses de roure que valien 3’5 dòlars cada una els hi arribaven de Pennsylvania a 1300 km.

A finals de 1866 la Union Pacífic havia estes 500 km de via , i la Central Pacífic que tan sols estava a 140 km del punt de partida havia conquerit Sierra Nevada amb els seus 2140 metres d’altitud.

Els homes del general Dodge eren irlandesos en la seva majoria , i Crocker comandava un gran nombre de xinesos dels qui va dir “ Han repetit la gesta de la gran muralla, l’obra mes llarga del mon”. L’hivern del mateix any molt dels homes van morir congelats o sepultats per la neu las dos línies es trobaren en Ogden (Utah) l’equip que havia sortit de l’oest va cobrir 1110 km, i l’altre equip procedent de l’est va fer 1747 km , els xinesos de Crocker i els irlandesos de Dodge havien conquerit l’oest , establint el servei ferroviari de costa a costa.

    

---

 [u1]

DRACS

 

DRACS

Per Occident, el drac amb la cua eriçada, cobert d’escames i vomitant  foc  per la boca, representa el Mal, però en el llunya Orient  els dracs eren éssers bondadosos que, simbolitzaven la pluja, el vent i la boira.

Per els coreans cada riu, llacs i tota corrent d’aigua tenia el seu drac. En el centre i Nord de la Xina els dracs eren déus de la pluja que irrigaven els arrossars formant núvols amb l’alè. Es creu que a Liang dos dracs varen lluitar en un petit llac en el any 503 a.C, que de les seves goles van expel·lir una boira tan espessa que va enfosquir tota la comarca.

Des de els temps mes remots s’han atribuït als dracs les inundacions i  tempestats quan  lluitaven per els rius, o per on ells  sobrevolaven. Les erosionades pedres rodones de la llera dels torrents que baixaven de muntanya es tenien per ous de drac, que al ser ferits per els llamps deixaven en llibertat petits dracs que volaven cap el cel.

Provocaven remolins a la terra i trombes d’aigua en el mar. Quan sortien de els seus caus fumejants i volaven per l’aire, amb les urpes esquinçaven els núvols originant la pluja.

Els dracs xinesos podien ser de diferents colors, el negre per la destrucció, era també del drac del tro de la família imperial, el groc per la sort, i el blau per anuncià el naixement d’un gran home.  (La nit que va néixer Confuci es van veure dos dracs d’aquest color per els voltants de la casa de la seva mare).

Adoptaven metamorfosis sorprenents , podien brillar en la foscor, fer-se invisibles, reduir-se a la mida d’una eruga, o tambe fer-se tan gran que tapava cel i terra. Es creia que dormien al fons del mar en palaus de perles i que quan parlaven ho feien amb una veu agradable com els penjolls de coure.

Els ossos de drac, un dels fàrmacs mes utilitzats de la medicina tradicional xinesa, eren segurament fòssils de animals prehistòrics que es guardaven en forma de grans o pols.

A l’Occident l’ imaginació encara anava mes enllà, es creia que els dracs devoraven els homes i custodiaven tresors al fons del mar o amagats a la terra. Volaven de nit escopint foc o verí com anunci de guerres i calamitats.

Les llegendes dels herois que maten dracs ens ofereixen nombroses versions, en general totes sagnants per acabar amb la terrible bèstia, era la gesta que coronava la carrera de quasi tots els antics herois: Sigfrid, Sigurd, Beowulf, Sant Jordi, Sant Miquel, Artur, Tristán i també Lancelot.

El ferrer John Smith de Deerhurst el comtat de Gloucester, (GB) es diu que va donar llet a un famèlic i voraç drac, que desprès de beure una quantitat immensa es va tombar al sol per dormir i el ferrer va aprofitar per tallar-li el cap. Un altre heroi britànic de Lyminster ( Susex) va preparar un pastis enverinat, tan gran que per portar-lo va haver d’agafar un carro, el drac famolenc es va empassar d’una queixalada el pastis , el carro i els cavalls.

En la majoris dels casos els dracs s’alimenten de donzelles, però Topsell un escriptor de principis del segle XVII en el seu llibre “Historia dels quadrúpedes” els hi atribueix una dieta mes sana tan per ells com els humans. “ Conserven la salut (tal com afirmava Aristòtil) a base de enciams silvestres que els feien vomitar quan havien ingerit quelcom nociu al seu cos, el pitjor de tots era la poma perquè els emplenava l’estomac d’aire.

Els homes creien que la majoria dels dracs eren terrorífics i malèfics que  nomes en sentir el nom la gent es tancava a casa a pany i forrellat. Però sembla ser que també n’hi havia d’amics i bons. Plini l’escriptor llatí parla d’un home de nom Thoas d’Arcàdia, que el seu fidel drac el salvà del atac d’uns bandits.

Les llegendes de dracs s’estenen per tants països que es podríem fer la pregunta de : Qui eren? Las representacions dels artistes  semblen extraordinàriament a les reconstruccions científiques dels antics dinosaures.

Els dinosaures van desaparèixer fa 70 milions i els avantpassats de l’home no van aparèixer fins fa dos milions i mig, per tant l’home no ha estat testimoni presencial de l’època dels gran rèptils. Però si es pot haver creat la llegenda dels dracs quan els primitius avantpassats trobaven els fòssils de les immenses besties  que en varen treure la conclusió  de que pertanyien uns animals  gegants amb un aspecte de voraç llangardaixos. De fet si fou així no anaven mal encaminats i estaven molt a la vora de la veritat.