divendres, 7 d’agost del 2026

AGNÒCIDE

 

AGNÒCIDE

Agnòcide ja des de petita sempre havia volgut estudiar medicina i en particular arribar a ser una bona llevadora. En el segle IV Ac, els grecs tenien a les dones per practicar la medicina, que no sempre havia estat així. Poc abans que Agnòcide es decidís a dedicar-se aquesta practica havia estat una professió molt honorable i respectada. Una de les mes celebres llevadores era Fanareta la mare del filòsof Sòcrates. Però el mes famós contemporani de Sòcrates, Hipòcrites el pare de la medicina moderna, no admetia dones en la seva escola primària de medicina en la seva illa natal de Cos. Sembla ser que si els hi permetia estudiar els temes ginecològics en altres llocs d’ensenyança

Desgraciadament els atenencs mes poderosos no veien en bons ulls que les matrones tinguessin tan impressionant gama de talent i coneixements en el camp de la reproducció dels que serien els seus hereus. Així que van decidir prohibir que les dones practiquessin la medicina en general sota pena de mort.

Amb les portes tancades per estudiar la medicina i la ginecologia  va decidir tallar-se el cabell, es posà roba d’home i se’n va anar d’Atenes a Alexandria a estudiar amb un dels millors seguidors d’Hipòcrites. Fou ni mes ni menys que Heròfil de Calcedònia el primer anatomista i un dels fundadors de la llegendària escola de medecina d’Alexandria.

De tornada a Atenes ja graduada com a metge va tractar d’atendre un part particularment difícil, la dona es negava a deixar-se veure per els metges. Desesperada per ajudar Agnòcide va aixecar-se la túnica i es deixar veure els seus pits, la pacient al descobrir que era una dona es deixar a les seves mans. Ràpidament el secret es divulgà entre les dones i la seva practica va créixer tant que els altres metges es varen molestar molt per la falta de pacients i per aquest motiu començaren a fer córrer el rumor que seduïa i corrompia les esposes d’altres homes aixecant falsos testimonis per acusar-la de violació sexual amb penetració inclosa a dos pacients.

En el judici que va estar sotmesa, evidentment  es trobava entre l’espasa i la paret tenia que demostrar que estaven equivocats, tenia que revelar la veritat encara fer-ho signifiques la mort.  

El veredicte del consell del Areòpag va determinar que havia estat culpable, aleshores no va tenir mes remei que aixecar-se la túnica i deixar veure el seu cos, sense necessitat de paraules va deixar clar que era dona i no un home com havia fet creure.

Sabia que aquesta revelació seria considerada com un delicte pitjor que haver seduït i violat a les pacients, els hi havia donat la raó perfecta per executar-la.    

Era indubtable que Agnòcide havia violat la llei i tots els que estaven present en el judici sabien quin era el càstig, la pena de mort.

Però un gran obstacle ho va impedir, una multitud de dones furioses per la sentencia a qui ella havia ajudat,  moltes eren dones adinerades, esposes de metges i politics, van exigir la immediata alliberació de l’acusada.

Sense ella afirmaven, moltes estarien mortes o moririen en un futur si executaven a Agnòcide, declararen “totes morirem amb ella”.

 La rebel·lió va resultar no solsament  la alliberació de la famosa llevadora sinó també l’anul·lació de la llei que prohibia a les dones de practicar la medicina, sempre i quan nomes tractessin a pacients del mateix gènere.

 Vull senyalar que aquesta es una de les histories que sempre han estat i probablement sempre seran un misteri històric, algun erudits creuen que es un fet real, altres creuen que forma part del regne dels mites i llegendes.

La primera dada que coneixem sobre la seva existència es en la Faula  174 del autor llatí Higini en el segle I de la nostre Era.                 

         

dimecres, 5 d’agost del 2026

ANTIC EGIPTE



     



ANTIC EGIPTE

Quan pensem en l'Antic Egipte, de seguida ens vénen al cap les grans piràmides, les misterioses mòmies, els temples monumentals i els poderosos faraons. Però aquesta fascinant civilització amaga un altre llegat igualment sorprenent: els seus coneixements mèdics.

Durant segles, els egipcis van desenvolupar tècniques i remeis que, vistos amb els ulls d'avui, poden semblar estranys o fins i tot extravagants. Tanmateix, molts d'aquests tractaments amagaven una sorprenent base científica.

Quan al segle XIX es van començar a desxifrar els primers papirs mèdics, nombrosos metges europeus —especialment alemanys— van reaccionar amb incredulitat. Els antics textos recomanaven aplicar excrements de cocodril i altres substàncies poc agradables per tractar ferides, inflamacions i infeccions. Aquella peculiar farmacopea fou batejada amb el nom de Dreckapotheke, és a dir, "farmàcia de la brutícia".

Amb el pas del temps, però, les rialles es van transformar en respecte. Avui sabem que alguns d'aquests remeis contenien microorganismes o compostos capaços de frenar el creixement de determinats bacteris. Sense conèixer els antibiòtics, els metges de l'Antic Egipte havien descobert, per pura observació i experiència, alguns tractaments sorprenentment efectius.

Una pintura trobada en una tomba de Beni Hassan, datada cap a l'any 2000 aC, mostra una acàcia, un arbre que els egipcis coneixien molt bé. A partir de les seves espigues preparaven un anticonceptiu barrejant-les amb mel i dàtils. La ciència moderna ha demostrat que la fermentació de l'acàcia pot produir àcid làctic, una substància amb efecte espermicida, fet que dona una base científica a aquest antic mètode anticonceptiu.

Però encara hi ha una curiositat més sorprenent.

Els antics egipcis també disposaven d'un sistema per detectar un embaràs en les seves primeres fases. El procediment consistia a recollir l'orina de la dona i regar amb ella dues bosses: una sembrada amb blat i l'altra amb ordi. Si els grans germinaven, es considerava que la dona estava embarassada. Segons la tradició, si germinava primer el blat, el futur nadó seria una nena; si ho feia l'ordi, seria un nen.

Encara que la predicció del sexe no té fonament científic, diversos estudis realitzats al segle XX van demostrar que, en molts casos, l'orina de dones embarassades afavoria realment la germinació dels cereals gràcies als canvis hormonals produïts durant la gestació.

Resulta sorprenent pensar que una civilització de fa més de quatre mil anys ja havia desenvolupat coneixements mèdics que, en alguns casos, no començarien a ser confirmats per la ciència moderna fins mil·lennis després. Potser els antics egipcis encara tenen molts secrets per revelar-nos.

dilluns, 3 d’agost del 2026

CASTELL DE SANT FERRAN

 

CASTELL DE SANT FERRAN

El Castell de Sant Ferran de Figueres es la fortalesa abaluartada més gran d’Europa per perímetre i el monument artificial de majors dimensions de Catalunya. Ocupa 32-32,5 hectàrees (320.000 m2) a l’interior i arriba a les 55 hectàrees (550.000m2) incloent-hi els glacis (talussos inclinats davant una fortalesa). Està situat sobre un turó al nord-est de Figueres ( pla dels Caputxins) a l’Alt Empordà, amb vistes a la plana empordanesa, la serra de l’Albera i el golf de Roses.

Origen i construcció ( segle XVIII)

Després del Tractat del Pirineus (1659) Espanya va perdre el Rosselló i altres territoris catalans del nord, i el Fort de la Bellaguarda (Le Perthús) va passar a mans franceses. Això va deixar desprotegida la frontera i va fer necessària una nova defensa a l’Empordà.

El projecte va avançar sota el regnat de Ferran VI, amb l’impuls del Marques de le la Ensenada. L’enginyer militar Juan Martín Cermeño va dissenyar la fortalesa, inspirada en el sistema de Vauban; el seu fill Pedro Martin Cermeño també hi va intervenir. Es va triar el turó de Figueres (calia traslladar el convent dels Caputxins). L’inici de les obres van començar el 4 de setembre de 1753 i la primera pedra es va col·locar el 13 de desembre del mateix any. Hi van treballar uns 4000 obrers (aleshores més homes que habitants tenia Figueres). El 1766 es va der una inauguració parcial de la construcció. Les obres interiors i acabaments és varen allargar dècades i no es van considerar completades del tot fins el 1892 (alguns edificis van quedar inacabats com l’església).

Aquesta fortalesa a ser concebuda per allotjar uns 5000–6000 soldats, 500 cavalls, provisions per a 10.000 mil persones durant un any i fins a 200-250 peces d’artilleria. Destaca el sistema de cisternes subterrànies ( capacitat d’uns 10 milions de litres d’aigua de pluja) els fossats unes 10 hectàrees , sis baluards interiors, hornabecs (dos mitjos baluards) revellins (fortificació militar triangular exterior construït davant la muralla i al altre costat del fossat per protegir les portes i els baluards defensius) contraguàrdies i un perímetre d’uns 3.125 m2.

Historia militar i usos posteriors

Malgrat les dimensions i el seu elevat cost, la seva historia militar va ser limitada i sovint de rendicions, cosa que li va valer el sobrenom francès de “ Belle inutile”.

·         Guerra Gran / Guerra de la Convenció (1793-1795): capitula el 1794 després d’un setge curt d’uns 7 dies sense gaire resistència.

·         Guerra del Francès (1808-1814): Ocupat pels francesos el 1808 i recuperat temporalment el 1811 amb un cop de mà nocturn liderat per Francesc Rovira amb uns 10.000 homes. Els francesos el recuperen i el mantenen fins el 1814 (una de les ultimes places que varen entregar)  a l’any 1810 hi va morir el general Mariano Álvarez de Castro ( defensor de Girona) dintre les cavallerisses del castell hi ha la capella en honor seu.

·         1823: La fortalesa es rendeix als Cent Mil Fills de Sant Lluís.

·         El segle XIX i principis del XX: Usos diversos fins els anys 1904/1906 i 1907 que es converteix parcialment en un  penal civil fins 1933.

Durant la Guerra civil ( 1936-1939) va allotjar part de les obres del Museu del Prado. L’1 de febrer de 1939 s’hi va celebrar l’ultima reunió de les Corts de la segona República espanyola amb Juan Negrin (en sòl espanyol). Pocs dies després va caure a mans de les tropes franquistes.

Sota el franquisme ( 1940-1942) va funcionar com a camp de concentració de republicans retornats de França. Després va ser caserna o presó militar fins a 1991, hi van estar empresonats entre altres els objectors de consciència, membres de la Union Militar Democràtica i alguns condemnats pel intent de cop d’estat del 23 de febrer del 1981 incloent-hi Antonio Tejero.    

Actualitat

Des de 1997 s’obren visites guiades regulars. El 2003 es crea un consorci (Ministeri de Defensa, Generalitat de Catalunya i Ajuntament de Figueres) per la seva gestió. Es conserva  en bon estat i destaca per les visites a les cisternes, el fossat i les galeries subterrànies (els contramines) les cavallerisses on es pot visitar la capella de Álvarez de Castro. Està declarat com a Bé Cultural d’interès Nacional.

Es un exemple d’enginyeria monumental militar del segle XVIII que tot hi la seva poca eficàcia bèl·lica ha marcat la historia de Figueres i de Catalunya i avui en dia es un important patrimoni visitable que jo sincerament us recomano.

   

 

 

dijous, 30 de juliol del 2026

MARE DE DÉU DEL CAMP (GARRIGUELLA)

 

MARE DE DÉU DEL CAMP (GARRIGUELLA)

La Mare de Déu del Camp és, probablement, el monument medieval més misteriós de Garriguella. El que avui veiem és una ermita dels segles XVI i XVII, però sota aquesta aparença s'amaga la història d'un antic priorat benedictí que va tenir una gran importància religiosa a l'Alt Empordà. 

El més fascinant és la llegenda sobre la seva fundació. Segons una tradició escrita al segle XIV, l'emperador Carlemany va fundar Santa Maria del Camp l'any 797. La història explica que les tropes franques combatien els sarraïns en aquestes terres quan la intervenció miraculosa de la Mare de Déu els va concedir la victòria. En agraïment, Carlemany hauria ordenat construir una església dedicada a Santa Maria enmig dels camps empordanesos. Ara bé, des del punt de vista històric, aquesta narració és gairebé amb tota seguretat llegendària. Molts monestirs medievals catalans van atribuir la seva fundació a Carlemany per prestigiar els seus orígens i obtenir més influència religiosa i política.

Hi ha un detall que em sembla especialment evocador. El nom "del Camp" no és casual. A l'edat mitjana era habitual dedicar santuaris marians als camps de conreu per demanar la protecció de les collites. La Mare de Déu era considerada protectora dels pagesos, de la pluja necessària i de la fertilitat de la terra. Possiblement, els pagesos de Garriguella hi acudien en processó per demanar bones veremes, especialment en una terra que ja aleshores vivia del conreu de la vinya i l'olivera.

M'atreviria a imaginar una escena del segle XIII: desenes de pagesos arribant al priorat amb espelmes i ofrenes d'oli o de vi nou. El prior beneint els camps abans de la collita mentre les campanes ressonaven per tota la plana empordanesa. Potser alguns pelegrins aprofitaven el camí per continuar després cap a Sant Pere de Rodes.

Un altre misteri és que de l'església medieval no es conserva cap element visible. L'edifici actual va substituir completament l'anterior, de manera que encara avui no sabem amb exactitud quina era la seva arquitectura romànica ni les seves dimensions originals. Qui sap si sota terra encara resten vestigis del vell priorat benedictí esperant ser estudiats pels arqueòlegs.

La història real del monestir no deixa dubte de la real importància que va tenir per les terres emporitanes

  • Va ser un priorat benedictí.
  • Va dependre del monestir de Santa Maria de Roses.
  • L'any 1592 va passar, juntament amb Santa Maria de Roses, a dependre del monestir de Santa Maria d'Amer.
  • La vida monàstica es va mantenir fins a la desamortització de 1835.
  • Després es va convertir en santuari marià i s'hi celebrava un multitudinari aplec el mes de maig.

dilluns, 27 de juliol del 2026

LES REGLES DEL FUTBOL QUE JO RECORDO

 

LES REGLES DEL FUTBOL QUE JO RECORDO

1-    El més grassonet sempre era el porter

2-    El partit s’acabava quan estàvem tots cansats

3-    Encara que anéssim 10 a 0 sempre es decidia “l’últim de marcar guanya”

4-    No hi havia àrbitre.

5-    Només es pitava falta si és molt clara o algú plorava

6-    El fora de joc no existia

7-    Si l’amo de la pilota s’enfadava, s’acabava el partit

8-    Els millors no podien estar al mateix equip i eren els que triaven

9-    Triava primer el que guanyava a parells o sanats

10- El més dolent sempre quedava l’últim de estar triat

11- Es para el partit quan passava una mare amb el fill, una persona gran o algun vehicle.

12- Els més dolents sempre eren defenses

13- Si arribaven el més grans per jugar, s’abandonava el camp

14- Les porteries eren dos pedres o dos jaquetes, o dos maletes de vegades amb els llibres a dintre

15- Quan la pilota passava per sobre el porter tots cridàvem “alta” i el gol no valia

16-  Quan la pilota sortia del camp i anava lluny, el que la tirat la va a buscar

17- Si hi ha penal, es treu el grassonet de porter i s’hi posava el més bo de l’equip.

I vet aquí el nostre futbol de carrer.

 

dimecres, 15 de juliol del 2026

EL MANUSCRIT VOYNICH (EL LLIBRE QUE NINGÚ HA POGUT LLEGIR)

 


EL MANUSCRIT VOYNICH ( EL LLIBRE QUE NINGÚ HA POGUT LLEGIR)

Què passaria si existís un llibre que ningú fos capaç de llegir? Un llibre estudiat per lingüistes, criptògrafs, historiadors i fins i tot experts en intel·ligència artificial, però que continués guardant el seu secret. Aquest llibre existeix, i es coneix com el Manuscrit Voynich.

UN DESCOBRIMENT SORPRENENT

L'any 1912, el llibreter i col·leccionista Wilfrid Voynich va adquirir un manuscrit antic en una vila jesuïta prop de Roma. De seguida va comprendre que tenia a les mans una obra extraordinària. Les seves pàgines estaven plenes de dibuixos de plantes desconegudes, mapes, figures femenines, símbols astronòmics i un text escrit en una llengua que ningú havia vist mai. Des d'aquell moment, el llibre va passar a portar el seu cognom: Manuscrit Voynich.

UN LLIBRE MOLT MÉS ANTIC DEL QUE ES PENSAVA

Durant molts anys es va creure que podia ser una falsificació. Però l'any 2009, unes proves de datació amb carboni-14 van revelar que el pergamí havia estat fabricat entre els anys 1404 i 1438, és a dir, a començaments del segle XV.

Aquesta descoberta va descartar la teoria que fos una invenció moderna i va convertir el manuscrit en un dels grans enigmes medievals.

L’ALFABET QUE NINGÚ ENTÉN

El manuscrit conté prop de 240 pàgines escrites amb un alfabet desconegut. Els signes semblen seguir patrons propis d'una llengua real: hi ha paraules curtes i llargues, algunes es repeteixen sovint i d'altres només apareixen una vegada. Malgrat això, cap investigador no ha estat capaç de traduir-ne una sola frase amb certesa.

LES MISTERIOSES IL·LUSTRACIONS

Un dels aspectes més fascinants del llibre són els seus dibuixos. Hi apareixen plantes que no coincideixen amb cap espècie coneguda, rodes amb estrelles i constel·lacions, estranys diagrames circulars i desenes de dones banyant-se en unes estructures connectades per tubs, com si fossin canals o conduccions d'aigua.

Aquestes imatges han donat lloc a infinitat d'interpretacions. Alguns pensen que és un tractat de medicina, d'altres un llibre d'alquímia o fins i tot un manual d'astronomia.

LES PRINCIPALS TEORIES

Al llarg de més d'un segle, s'han proposat moltes explicacions. Alguns investigadors creuen que el text està escrit en una llengua desconeguda o ja desapareguda. Altres pensen que és un sofisticat sistema de xifratge creat per protegir coneixements secrets.

També hi ha qui defensa que és un llibre sense cap significat real, escrit únicament per enganyar els seus lectors. Fins i tot s'ha suggerit que podria contenir coneixements mèdics, botànics o filosòfics reservats a un cercle molt reduït de persones. Cap d'aquestes hipòtesis, però, ha pogut ser demostrada.

NI ELS ORDINADORS L’HAN POGUT DESXIFRAR

Durant les darreres dècades, especialistes en criptografia, matemàtiques i intel·ligència artificial han analitzat el manuscrit utilitzant els ordinadors més potents. Tot i això, el text continua resistint qualsevol intent de traducció. És un dels pocs documents medievals que encara desafien la tecnologia del segle XXI.

ON ES CONSERVA AVUI?

Actualment, el Manuscrit Voynich es conserva a la Biblioteca Beinecke de Llibres Rars i Manuscrits de la Universitat de Yale, als Estats Units, on és una de les peces més valuoses de la seva col·lecció. Investigadors de tot el món continuen estudiant-lo amb l'esperança que algun dia es pugui revelar el seu secret.

EL MISTERI CONTINUA VIU

Han passat més de sis-cents anys des que algú va escriure aquest extraordinari llibre. Qui en va ser l'autor? Quina llengua hi va utilitzar? Quin coneixement amaguen les seves pàgines? Potser algun dia la resposta sortirà a la llum. O potser el Manuscrit Voynich continuarà sent, per sempre, el llibre que ningú no ha pogut llegir.

I tu, què en penses? Creus que es tracta d'un llibre ple de coneixement ocult o d'un dels enganys més elaborats de la història? Comparteix la teva opinió als comentaris.

dimecres, 1 de juliol del 2026

LA BIBLIA

 

LA BIBLIA

La Bíblia és el llibre més traduït i més llegit en tota la historia de la humanitat. Sigui la que sigui la tradició, el seu missatge central és encara una font de fe i saviesa per milions de persones arreu del món.

La quantitat de llibres no es un número fixe, varia segons la tradició religiosa i el cànon que cada comunitat reconeix com oficial. “El Cànon Bíblic” es la llista oficial que cada tradició accepta com sagrats. Al llarg dels segles els líders religiosos de cada tradició s’han reunit i han decidit quins llibres entren i quins no i és per aquest motiu que existeixen diferents versions en el nombre de llibres.   

BIBLIA JUEVA

24 llibres organitzats en tres seccions:

Tora (llei): Gènesis, Èxode, Levític, Nombres i Deuteronomi

Nevi’m (profetes): Josuè, Jutges, Samuel, Reis, Isaïes, Jeremies, Ezequiel, i els dotze profetes menors.

Ket vim (Escrits): Salms, Proverbis, i Job entre altres.

BIBLIA PROTESTANT / EVANGELICA

66 llibres en total:

Antic Testament – 39 llibres

Nou Testament – 27 llibres

Els líders de la reforma van decidir basar-se en el cànon hebreu i no incloure els anomenat llibres Deuterocanònics o Apòcrifs.

BIBLIA CATOLICA

73 llibres en total:

Antic Testament – 46 llibres

Nou Testament – 27 llibres

Inclou 7 llibres addicionals coneguts com els deuterocanònics: Tobies, Judit, 1 i 2 Macabeus, Saviesa, Siràcida (També conegut com Eclesiàstic) i Baruc.

BIBLIA ORTODOXA

Entre 78 i 81 llibres segons la branca:

Antic Testament – 51 llibres (o més)

Nou Testament – 27 llibres

Les esglésies Ortodoxes Orientals inclouen textos addicionals que ni catòlics ni protestants reconeixen i no acostumen a distingir entre protocanònics, i deuterocanònics.

A totes les tradicions