CAMPINGS

 

ELS CAMPINGS

 

Els càmpings aquests llocs moderns per gaudir de la activitat d’acampada que sens dubte en gaudeix molta  gent i que ha agafat una embranzida molt important, sobretot després de la pandèmia.

Aquesta activitat podríem dir que es remunta a varis mil·lennis d’antiguitat. Probablement foren les poblacions nòmades de tot el món les primeres en fer de l’acampada  seva manera de viure. Es traslladaven d’un lloc a l’altre per buscar millors pastures i o millors condicions climàtiques per la caça i pesca. Necessitaven habitatges fàcils de transportar, munta i desmuntar. Vestigis d’aquelles formes de vida son els “Tipis” dels indis natius nord-americans, la “Yurta” asiàtica o la “Jaima”  del nord d’Àfrica. Aquestes podríem dir que van ser les primeres tendes de campanya de la historia

En temps dels grans conqueridors com Alexandre Magne i després també en el imperi romà aquest tipus d’habitatge transportable per els descans i la protecció dels soldats durant els viatges de conquesta van adquirir un us exclusivament militar.

Posteriorment  la reialesa europea també es va valer de grans carpes per allotjar- se amb els seus acompanyants durant els seus viatges, com ens il·lustren algunes pintures clàssiques famoses.

Segles mes tard en el any 1855 un oficial del exercit dels Estats Units inspirat per el tipis indis,  va crear la primera tenda de campanya moderna.

Els primers càmpings de la historia van començar aparèixer pocs anys després, durant la segona meitat del segle XIX i principis del XX. Una aproximació fou el Gunnery Camp fundat per Frederick Gunn propietari d’una escola per nens a Washington, amb l’idea de practicar senderisme, pesca, i sobretot l’observació de la natura.

El primer càmping de la historia potser sigui el que es va inaugurà a la Illa de Man l’any 1894 que per la seva popularitat en pocs anys va augmentar a 600 persones per setmana i en pocs anys va haver de ser ampliat per donar cabuda a 1500 tendes i un menjador.

A França la primera referencia del campisme ens arriba al 1898 dels escrits del viatger i explorador Lucien Braudy de Saunier. En les seves còniques es refereix als habitatges mòbils tirats per cavalls, dels aristòcrates britànics. Segons les informacions que dona es tractava d’una activitat exclusiva de la noblesa que recorrien les seves immenses terres fent parades per dormir i descansar en les caravanes.

A principis del segle XX i abans dels estralls de la primera guerra mundial l’acampada era practicada principalment per excursionistes de la burgesia, membres de la societat que disposaven de temps lliure salut i medis per abandonar l’aire contaminat de les grans ciutats.

El primer manual del campista sempre acompanyat del dissenys d’un equip  d’acampada fàcilment transportable va aparèixer el 1908 per Thomas H. Holding un experimentat campista que viatjava per Escòcia i Irlanda.

Mentrestant les associacions  de campistes que ja havien començat a fundar-se durant la segona meitat del segle XIX es van anant ampliant i consolidant. Es el cas del Club Francès de Càmping establert al 1910, o al de Les Campeurs de France creat al 1912 per el Touring Club de França. Algunes d’aquestes associacions ja en el període entreguerres van comprar terrenys per crear llocs per l’acampada. Quasi al mateix temps es desenvolupaven caravanes i autocaravanes, en els seus principis obres d’artesans, la seva popularitat va créixer tant que es van industrialitzar. Arist Dethleffs fabricant alemany de pals d’esquí  va construir la primera caravana moderna al 1931, amb la idea de que la seva família pugues acompanyar-lo en els seus llargs viatges de negocis.

L’any 1951 també a Alemanya la marca Volkswagen va començar a produir en sèrie el model TI. Malgrat, tot les ventes de caravanes no es van disparar fins als anys 60.

Durant el segon terç del segle XX, amb la setmana laboral de 40 hores, les vacances pagades així com la forta empenta de les ventes de cotxes varen ser factors determinants per el turisme d’acampada.

I així fins a l’actualitat dels nostres dies, els càmpings s’han convertit en una forma de fer turisme sa i en ambients naturals  arreu del món.        

      

LLIBRES

 

LLIBRES

La Bíblia el llibre mes sagrat de la cristiandat, s’estima que al llarg dels segles s’han produït al voltant de cinc mil milions de copies, la majoria en les ultimes dècades, tres mil nou-cents milions entre els anys 1960 i 2013. Això el converteix en el llibre mes influent de tots els temps.

Sabíeu que la quarta llengua en que es va editar i imprimir aquest llibre fou el català.

La primera fou La Vulgata, la versió llatina realitzada al principi del segle IV i oficialitzada per el concili de Trento encomanada per el Papa Damas i Jeroni d’Estridó. Impresa per Johannes Gutenberg (inventor de l’impremta) a Maguncia en el any 1455.

La segona fou traduïda al alemany impresa per Johannes Mentelin a Estrasburg en l’any 1466.

La tercera es la versió toscana (italià) per Nicolo Malermi impresa a Venècia  en l’any 1471.

La quarta es ni més ni menys que la versió catalana de Bonifaci Ferrer,  impresa a València per Alfonso Fernàndez de Córdoba i Lambert Palmart en l’any 1478.

Els volums d’aquesta Bíblia foren confiscats i cremats per la Inquisició Espanyola anomenada El Sant Ofici. 

Sabíeu que existeix un llibre que mai ningú podrà acabar de llegir i que nomes consta de 10 pagines.

L’any 1960 l’escriptor francès Raymond Queneanu, va presentar el que probablement sigui el llibre mes extens del món.

Es tracta de “ Cent Mille Miliards de poemes”, que només en 10 pagines en que cada una hi ha un sonet. Els versos mantenen tots la mateixa rima i estan tallats en tires, de manera que es poden combinar amb els altres sonets.

Així el nombre total de combinacions possibles que te el llibre es de 10 elevat a 14, és a dir cent bilions de poemes diferents. Això implica que mai ningú podrà llegir el llibre enter per molt que vulgui, ja que es tardaria uns quants milions d’anys en ajuntar tots els possibles poemes i això sense dormir ni menjar ni descansar, en tan sols 10 pagines.

Qualsevol combinació que fem formarà sempre un sonet amb sentit tan les estrofes, els versos, el ritme i la rima. A mes es molt probable que fent un poema a l’atzar el lector sigui el primer en llegir-lo ja que segons afirmava el mateix autor si tardem uns 45 segons en llegir un sonet, i altres 15 segons en preparar el pròxim, per llegir totes les combinacions tardaríem aproximadament uns 200 milions d’anys.   

      

MATA HARI

 

MATA HARI

El 15 d’octubre de 1917, a Vincennes (França) acusada d’espionatge, fou afusellada la ballarina i famosa amant de homes poderosos. Mata Hari. Nascuda el 7 d’agost del 1876 a Leeuwarden (Holanda) amb el nom de Margaretha Geertruida Zelle. La prematura mort de sa mare no li afecta la infància, ja que son pare la va cuidar d’una manera exemplar envoltada d’amor i benestar.

Als 18 anys va contraure matrimoni amb un militar que va conèixer per correspondència, molt mes gran que ella, que havia confessat que els uniformes eren la seva perdició.

Durant la seva estància a la illa de Java (Indonesia) el seu fill fou enverinat per un criat, aquest fet va ser devastador per el seu marit que s’entregà a una vida de vici i enfonsat en l’alcohol va  abandonar poc a poc la vida conjugal. Margaretha aleshores va començar a tenir relacions extramatrimonials aprenent sofisticades tècniques sexuals orientals.

De volta a Europa, ja separada i a causa dels  problemes econòmics  que parcialment els anava solucionant com a ballarina d’estriptease, tot un succés a la ciutat de Paris. Es feu passar per una princesa de Java per contactar amb les altes esferes del poder de la ciutat, arribant a ser la cortesana mes sol·licitada d’Europa. Per les seves trobades amb polítics alemanys, al 1917 fou acusada d’espionatge i d’entregar informació sobre les tropes franceses, processada en un judici vergonyós fou condemnada a mort.

El 17 d’octubre fou posada al davant de 12 soldats per afusellar-la  que tal era la importància i dimensió d’aquesta dona per els soldats que li varen disparar a curta distancia, amb els nervis, nomes 4 d’ells van encertar-li al cos i un d’aquest quatre li va travessar el cor.

El seu cos no fou enterrat, es va portar a la facultat de medicina a excepció del seu cap que fou embalsamat i traslladada al Museu de Criminals de França, fins que fou robada en 1958.  

        

SALUT I FORÇA AL CANUT

 

SALUT I FORÇA AL CANUT

Avui en dia quan diem i sentim aquesta frase “salut i força al canut” tots entenem que desitgem bona salut i molt bona potencia per tenir bones relacions sexuals, però la realitat es molt diferent el mot “canut” no es refereix a la virilitat masculina.

En l’Edat Mitjana el “canut” era una banya de bou buidada o un tub de fusta o canya on els bandolers i guardaven la pólvora, mes tard també servia als comerciants per guardar els diners de les seves ventes i negocis. Amb el pas inexorable del temps s’anomenava “canut” a la bossa de cuiro o també al cilindre que portaven els pagesos cordat a la cintura o amagat dintre la faixa amb lo que havien recaptat en un dia de mercat.

Així dons en un principi quan et deien aquesta avui en dia famosa frase era per desitjar-te salut i els diners a la bossa que no faltessin.

 

L'ARBRE DE NADAL

 

L’ARBRE DE NADAL

 

Una de les tradicions més populars que ens porta el Nadal es la de guarnir un arbre que gairebé es fa arreu del món.

L’origen d’aquesta tradició la trobem al nord d’Europa on els primers cristians que hi van arribar es van sorprendre molt en descobrir els seus pobladors celebraven en unes dates properes al Nadal cristià.

En el estat alemany de Niedersachsen (Baixa Saxònia) hi vivia una comunitat pagana que en el solstici d’hivern rendien tribut a Frey el Deu mes formós i d’aspecte poderós, que regia la pluja, la llum del sol i el natural desenvolupament de la terra.

Cada any seleccionaven un nen i l’oferien en sacrifici a Frey en un arbre que el consideraven sagrat l’Iggdrasill o Freixe Universal. A dalt de tot el brancatge estava Asgard (la morada dels deus) amb el Valhalla (el palau d’Odin). Les arrels simbolitzaven el Helheim ( el regne dels morts).

L’any 723 dC, Bonifaci de Maguncia, un enviat de l’Església Catòlica per evangelitzar la regió de Geismar va decidir interrompre l’acte del sacrifici per salvar la vida de l’infant. Armat amb una destral i en nom de Jesucrist va tallar l’arbre i el va substituir per un avet “que aquest arbre sigui el símbol del Déu veritable, les seves fulles estan sempre verdes i mai moriran” va exclamar el religiós proclamat Sant el 1805.

Després de tallar l’arbre sagrat Sant Bonifaci va ornar i embellir l’avet amb elements que recordaven fets bíblics: pomes per simbolitzar el pecat original i les temptacions i unes espelmes enceses que indicaven la presencia de la gracia i llum de Jesucrist, en temps posteriors també  representacions d’àngels per cerciorar-se de que els sacrificis humans estaven oblidats.

Amb el temps les civilitzacions de tot el mon cristià van acceptar la tradició del arbre i es van adaptar a les festes del Nadal. Els ornaments han canviat però segueixen tenint un esperit religios. Em canviat les boles per les pomes i les lluminàries per les espelmes.

De fet la raó per la que l’Església Catòlica hagi permès que l’arbre sigui un dels ornaments per celebrar el naixement  de Jesús el Fill de Déu, es per els religiosos una mostra del triomf de la llum sobre la foscor del paganisme.

 

 

DEACON BRODIE

 

DEACON BRODIE

A mitjans del segle XVIII en la ciutat d’Edimburg William Brodie era un personatge molt respectat, fill d’un ric ebenista, fou rector d’una comunitat maçònica i exercia com a regidor de l'ajuntament.

A mes a mes va servir de model per un dels protagonistes més terrorífics de la literatura anglesa: el del esquizofrènic científic doctor Jeckill, imaginat per l’escriptor Robert Louis Stevenson.

Brodie al igual que el aparentment gentil doctor, rere la careta de recta virtut, amagava una vida secreta. Durant el dia era un pròsper home de negocis i per la nit era jugador i lladre. Ningú coneixia el seu ben guardat secret, ni tan sols les seves dues amants amb les que va tenir cinc fills, sense saber res la una de l’altre.

William Brodie va començar la seva carrera delictiva quan tenia 27 anys, va ser l’agost de 1768 que va obtenir un duplicat de les claus d’un banc i va robar 800 lliures esterlines. Durant els divuit anys següents va cometre infinitat de robatoris ningú mai va sospitar d’ell.

El principi del fi de les seves maleses arribar al 1786, quan amb la complicitat  de tres lladres de pa sucat amb oli, va tramar el seu cop mes agosarat, l’assalt a les oficines centrals de recaptació d’Escòcia.

La banda fou descoberta en plena feina per un treballador, Brodie va poder escapolir-se però un dels lladres John Brown el va delatà per evitar el desterrament per aquest i altres delictes que havia comès. Brodie va fugir a Amsterdam amb l’esperança d’escapar cap Amèrica

Al dia abans de la seva fugida cap el nou continent la policia va aconseguir detenir-lo. Brodie fou tornat a Escòcia i jutjat a Edimburg en la mateixa sala d’audiència on ell mesos abans havia intervingut  com a jurat.

Les probes per acusar-lo foren indiscutibles i esclafadores, la policia va trobar probes de la seva doble identitat, claus falses, pistoles i el elegant vestit de jaqueta i pantaló de color negre que usava per els seus robatoris.

Fou condemnat a mort, però l’home que havia estat rient-se de la llei i la justícia encara no estava vençut. La nit abans de la seva execució, va folrar amb filferro la roba que portava del coll fins els peus per esmorteir l’estrebada de la forca, a mes es col·locar en el coll un tub de plata per aguantar la pressió del llaç corredís de la corda. Cap d’aquests trucs va funcionar, i el dia 1 d’octubre del 1788 moria penjat en el patíbul d’Edimburg.

Un segle després Robert Louis Stevenson i William Henley van escriure una obra basada en la vida i fets de William Brodie. Deacon Brodie or the double life ( El Diaca Brodie o la doble vida) es va representá a Londres en 1884 i en aquesta obra de teatre el lladre confessa que se sent lliure actuant de nit com un vulgar lladre.

Dos anys mes tard Stevenson modificà el tema titulant-lo The strange case of Dr. Jeckill and Mr. Hide ( L’estrany cas del doctor Jeckill I mister Hide). Molt apassionant relat de com l’autor ens explica perquè el mal fa presa en un respectable home de negocis.

El doctor Jeckill gracies als seus experiments amb drogues descobreix que “ l’home no es un sinó dos” i descriu “ com vaig aprendre a reconèixer l’intima dualitat del home” i ens narra com de fascinat esta del seu experiment “si un home es pogués  allotjar-se en dos identitats separades, la vida es veuria lliure de tot el que resulta angoixós, l’injust podria seguir el camí lliure dels seus anhels i del remordiment del seu altre jo mes intransigent. I el just podria anar fent mes tranquil i segur cap a la perfecció practicant les bones obres que volgués sense estar exposat al descontent i a la penitencia del seu altre jo maligna”.         

     

       

   

    

BLOODY MARY -

 

BLOODY MARY

Des del Harry’s Bar de Paris, l’any 1921 Fernand Petiot va donar origen al còctel, al qual el seus principals ingredients son el suc de tomàquet i el vodka. Beguda de fama mundial i que arreu es coneix amb el nom de “Bloody Mary”

Es diu que aquest nom li ve donat d’uns fets històrics a rel de la mort del rei d’Anglaterra, Eduard VI l'any 1553. El tron anglès va passar a mans de Maria I de Tudor (1516-1558) filla de Enric VIII i de Catalina d’Aragó, filla dels conegudíssims Reis Catòlics ( Isabel I de Castella i de Ferran el Catòlic).

Durant el seu regnat es va fixar com objectiu principal tornar al catolicisme, empresa que va portar de manera molt repressiva i violenta fet que li donà el nom de “Maria la Sanguinària”, Bloody Mary en llengua britànica.