CAMPANES

 

CAMPANES

 

Hi va haver un temps que, es creia que les campanes de les esglésies estaven dotades de uns poders sobrenaturals. Durant l’Edat Mitjana en molts països de la cristiandat , quan s’instal·lava una nova campana l’esdeveniment sempre anava acompanyat de grans cerimònies i també de grans banquets sempre que els pobles i el seu estatus social s’ho poguessin permetre.

Durant el segle XIV calamitós per tants conceptes, Anglaterra es va veure devorada per la pesta ( la Mort Negre) creien que si  repicaven les campanes foragitarien tan malvada pesta. Quasi 300 anys mes tard l’anglès Francis Hering, en la seva obra “ Regles, instruccions o advertències per èpoques de contagis pestilents”, on aconsellava:

-      Que les campanes de pobles i ciutats, repiquin sovint i amb molta freqüència, per purificar l’aire.

També es va arribar a creure que el toc de campanes en un enterro, allunyava el fantasma del difunt. Els antics romans al mes de maig celebraven la festa en honor als seus morts i tocaven les campanes de bronze al temps que cantaven “Esperits dels meus morts,endavant”. En el Pontifical romà es recomana tocar les campanes per expulsar els espectres embogits dels morts.

Hi ha nombroses llegendes que ens parlen de campanes que començaven a tocar sense cap intervenció humana. Alexandre Dumas en els seus  “Contes de viatges per el sud de França” explica que en l’any 1407 es van sentir uns patètics sons, entre ells el repic d’una campana, moments abans de que s’enfonsés un antic pont sobre el riu Roine.

Un altre llegenda ben curiosa del segle XIV de la ciutat polonesa de Breslau, que creien que si la campana de la catedral sonava per si sola, un dels canonges moriria.

Les bruixes, odiaven i temien les campanes de les esglésies i amb freqüència eren culpades de robar-les dels campanars per la nit. A la ciutat de Canewdon (comtat d’ Essex, Anglaterra) es deia que una campana , llançada al riu per set bruixes sonava sota l’aigua durant les grans tempestes. En plena època romàntica es tocaven les campanes de la parròquia de Dawlish , (en el comtat de  Devon) amb l’esperança de que “l’esperit de les campanes” havia de prevaldre sobre “l’esperit del llampec”. A  Malta fins l’any 1852 es repicaven les campanes de tots els temples fins a conjurar i dissoldre les grans borrasques.      

Amb el pas dels temps les campanes amb els seus diferents tocs, ens han assenyalat les hores, ens han cridat a sometents i tota mena d’esdeveniments, casaments , enterraments, naixements,tocs d’atenció que amb el pas del temps hem anat perdent.

Catalunya te censats 909 municipis amb campanes, totes amb un so diferent  i característic donat per el mestre campaner, son un bon instrument de comunicació  ben apreciat. Fins i tot n’hi ha que tenen nom.

Les noves tecnologies han estat la gran revolució social dels darrers anys, avui ja no ens fixem en el toc de les campanes, les comunicacions es fan per el telèfon Mobil, gairebé tots en tenim un que serveix per el que tan de temps feien les campanes convocar i mobilitzar la gent. Malgrat tot encara ara quan les sentim per molts de nosaltres ressonen llibertat.     

      

LES GALETES MARIA

 

LES GALETES MARIA

 

Quan La Gran Duquessa Maria Aleksándrovna de Rússia, filla del  Tsar  Alexandre II de Rússia i Maria de Hesse- Darmstadt  i tia del futur tsar Nicolás II. Es casà amb Alfred de Saxònia (duc d’Edimburg) era el quart , dels 9 fills de la reina Victoria del Regne Unit.

El casament va tenir lloc el 23 de gener de l’any 1874, en el Palau d’Hivern de Sant Petersburg. I per commemorar aquest esdeveniment, que es va convertir en l’acte social més important de l’any a tot Europa, va ser per aquest motiu, que l’empresa Peek Freans & Company propietat de James Peek i de George Hender Frean van crear la recepta d’aquesta singular galeta, que tenia la propietat de mantenir- se sencera quan la sucaves en llet calenta donant-li el nom en honor de la núvia,  “Maria biscuit”.

Ningú es podia imaginar que s’acabaria distribuint per tot el món amb aquest nom.

Espanya fou distribuïda per Eugeni Fontaneda des de  Aguilar del Campo on hi tenia la fabrica, en el any 1881. Corria la llegenda de que per la dècada de 1920 el famós fabricant la va anomenar així en honor a la seva petita neta.  

Maria mai fou feliç ni va arribar a adaptar-se a les costums angleses. Va morir l’any 1920 després de viure tot l’impacta que causà la mort del seu nebot, el tsar Nicolás II i quasi tota la seva família durant la revolució bolxevic al 1917.   

        

 

 

AGNÒCIDE

 

AGNÒCIDE

Agnòcide ja des de petita sempre havia volgut estudiar medicina i en particular arribar a ser una bona llevadora. En el segle IV Ac, els grecs tenien a les dones per practicar la medicina, que no sempre havia estat així. Poc abans que Agnòcide es decidís a dedicar-se aquesta practica havia estat una professió molt honorable i respectada. Una de les mes celebres llevadores era Fanareta la mare del filòsof Sòcrates. Però el mes famós contemporani de Sòcrates, Hipòcrites el pare de la medicina moderna, no admetia dones en la seva escola primària de medicina en la seva illa natal de Cos. Sembla ser que si els hi permetia estudiar els temes ginecològics en altres llocs d’ensenyança

Desgraciadament els atenencs mes poderosos no veien en bons ulls que les matrones tinguessin tan impressionant gama de talent i coneixements en el camp de la reproducció dels que serien els seus hereus. Així que van decidir prohibir que les dones practiquessin la medicina en general sota pena de mort.

Amb les portes tancades per estudiar la medicina i la ginecologia  va decidir tallar-se el cabell, es posà roba d’home i se’n va anar d’Atenes a Alexandria a estudiar amb un dels millors seguidors d’Hipòcrites. Fou ni mes ni menys que Heròfil de Calcedònia el primer anatomista i un dels fundadors de la llegendària escola de medecina d’Alexandria.

De tornada a Atenes ja graduada com a metge va tractar d’atendre un part particularment difícil, la dona es negava a deixar-se veure per els metges. Desesperada per ajudar Agnòcide va aixecar-se la túnica i es deixar veure els seus pits, la pacient al descobrir que era una dona es deixar a les seves mans. Ràpidament el secret es divulgà entre les dones i la seva practica va créixer tant que els altres metges es varen molestar molt per la falta de pacients i per aquest motiu començaren a fer córrer el rumor que seduïa i corrompia les esposes d’altres homes aixecant falsos testimonis per acusar-la de violació sexual amb penetració inclosa a dos pacients.

En el judici que va estar sotmesa, evidentment  es trobava entre l’espasa i la paret tenia que demostrar que estaven equivocats, tenia que revelar la veritat encara fer-ho signifiques la mort.  

El veredicte del consell del Areòpag va determinar que havia estat culpable, aleshores no va tenir mes remei que aixecar-se la túnica i deixar veure el seu cos, sense necessitat de paraules va deixar clar que era dona i no un home com havia fet creure.

Sabia que aquesta revelació seria considerada com un delicte pitjor que haver seduït i violat a les pacients, els hi havia donat la raó perfecta per executar-la.    

Era indubtable que Agnòcide havia violat la llei i tots els que estaven present en el judici sabien quin era el càstig, la pena de mort.

Però un gran obstacle ho va impedir, una multitud de dones furioses per la sentencia a qui ella havia ajudat,  moltes eren dones adinerades, esposes de metges i politics, van exigir la immediata alliberació de l’acusada.

Sense ella afirmaven, moltes estarien mortes o moririen en un futur si executaven a Agnòcide, declararen “totes morirem amb ella”.

 La rebel·lió va resultar no solsament  la alliberació de la famosa llevadora sinó també l’anul·lació de la llei que prohibia a les dones de practicar la medicina, sempre i quan nomes tractessin a pacients del mateix gènere.

 Vull senyalar que aquesta es una de les histories que sempre han estat i probablement sempre seran un misteri històric, algun erudits creuen que es un fet real, altres creuen que forma part del regne dels mites i llegendes.

La primera dada que coneixem sobre la seva existència es en la Faula  174 del autor llatí Higini en el segle I de la nostre Era.