ELS PERFUMS

 

ELS PERFUMS

 

Cada any amb l’arribada del Nadal, podem veure com la televisió ens inunda amb les campanyes de publicitat de diferents fragàncies  i altres perfums de tota mena de marques i firmes comercials. Però el perfum no es quelcom dels últims segles sinó que, tenen una llarga historia que es remunta fins l’antiguitat.

La paraula perfum prové del llatí, “per fumun” (per el fum) nom que pot resulta curiós però que té la seva explicació. Molt abans de que els perfums foren líquids, i es ruixés sobre la pell o als cabells, s’obtenien cremant resines, fustes i flors. El fum i les essències obtingudes d’aquesta forma, es el que s’aplicaven a la pell, a la roba i per les estàncies de la casa.

En les civilitzacions mediterrànies l’ús del perfum era molt comú, però destinat a un àmbit màgic/ religiós, a cerimònies i ritus a les diferents divinitats.

Els egipcis foren els primers a incorporar els perfums a la vida quotidiana. Els primers registres que es tenen ens assabenten de que s’utilitzaven des de olis perfumats per els cabells, banys amb essències florals per perfumar tot el cos. Un altre dels usos que en feien , era durant la momificació, durant els rituals s’untaven els cossos amb essències aromàtiques. Un exemple el trobem en la famosa tomba de Tutankhamon, on si varen trobar diversos ungüentaris amb pomades aromàtiques. No es gens estrany, que els egipcis fossin els primers en usar els perfums,els hidratava i donava suavitat a la pell, en un  clima molt sec i calorós. Els egipcis varen marcar un abans i un desprès en el us dels perfums gracies una bona part al seus alquimistes. Que no solsament usaven les essències per els ritus religiosos, sinó que tambe estaven molt presents en totes les àrees de la vida social.

Els grecs tambe van ser grans amants de perfumar els seus cossos,sobretot rere els banys termals tan assidus en aquesta cultura. No hi havia cap reunió familiar, sense celebrar el “ ritus d’ungir”. Aquest es feia untant els cossos dels assistents per purificar-los. Segons els textos antics els homes eren els que mes es perfumaven. Un d’ells el gran Alexandre Magna, es diu que consumia perfums tan en forma d’olis, encens com ungüents que perfumaven tot el seu cos. Fins i tot amarava les túniques amb safrà i d’altres especies per anar sempre ben aromatitzat.

Els romans sabem que varen assimilar i adquirir moltes de les costums gregues, per tant els perfums varen ser molt empleats durant la cultura romana. Però com sempre van portar aquesta costum fins a l’extrem. Perfumaven des de fonts d’aigua, roba, fins i tot les seves mascotes. Els perfums foren usats en tots els àmbits socials, pobres, rics, i tambe esclaus. Existien moltes formes per transportar els perfums la majoria amb petits atuells de vidre.

En les civilitzacions orientals els perfums eren sinònim de luxe i sofisticació , en la majoria  nomes eres usats per la noblesa i la reialesa. Tenien tanta influencia que deien que les essències o els  ungüents costaven mes que el propi or. Segons la Bíblia la reina de Saba li va fer el major regal al rei Salomó , un carregament de perfums i encens com la mirra que solsament era usada per els reis.

Amb l’arribada del cristianisme sabem que entre altres coses es varen prohibir els perfums per el seu caràcter sexual. Els alquimistes foren perseguits i els seus tallers destruïts.  

Durant l’època Medieval durant els segles XI i XII, amb les Creuades es va legalitzar altre vegada l’ús dels perfums amb els productes portats dels regnes conquerits. Els ungüents, perfums, encens i tota mena de essències tornaven a ser empleats per tot tipus de estatus social amb una gran reobertura comercial que arribava de països orientals on mai havien estat prohibits.  

En el Imperi Xinès tambe va estar el seu ús molt estès. Solien introduir saquets perfumats per enmig dels llençols, com fem avui en dia en els armaris i vestidors, solien cremar encens en totes les cases fins i tot perfumaven les banyeres. Una dada curiosa, es que en la cultura asiàtica existia la costum de donar a aquells que havien begut massa , un paper impregnat en essència de flor de taronger per dissimular l’olor a l’alcohol.

En el segle XVI, els perfums començarien a ser creats i usats molt semblant avui en dia. Es diu que el primer monarca en tornar a empolainar-se fou la reina consort d’Hongria, Isabel Piast (1305-1380). Segons la tradició la reina tenia greus problemes de salut, seguint les recomanacions va visitar un ermitá que era aleshores molt conegut per alleugerir dolors i curar malalties amb ungüents i d’altres pomades de la seva preparació. Aquest li va preparar un aigua que en poc temps va revifar i treure els dolors de la reina. Aquesta aigua no era res mes que, una elaboració a base de romaní i aigua destil·lada en un alambíc. Aigua que tenia les propietats per el mals de la reina  a més tonificar i perfumar  la pell.

El Renaixement va ser cabdal per l’industria alquimista dels perfums que va permetre una gran difusió de essències i olis especials.

Al igual que passaria amb l’art, Itàlia es va convertir en la capital de la perfumeria, de tots el racons de món els arribaven ingredients naturals per la fabricació de tot tipus de perfums. Encara que la Provenza fou el lloc per antonomàsia per recollir les matèries primes  destinades a la producció de perfums.

Sens dubte la perfumeria va fer un gir de 180º amb el descobriment de la síntesi química  a finals del segle XVIII a la ciutat de Paris. Un gran avanç sense precedents en un producte de us poc quotidià. Que des de aquest moment els perfums serien usats en totes les cases i persones com una forma de personalitat, higiene i el benestar.                                                           

LA PENA CAPITAL

LA PENA CAPITAL

Sempre s’ha cregut que el que sobreviu a una execució se li suspèn automàticament la aplicació de la sentencia. Es cert que s’han suspès execucions quan hi ha hagut imprevistos de ultima hora o la víctima s’ha recuperat, però mai ha existit una llei al menys en el mon occidental que ho fes obligatori.

Cert es que, en els països on la pena de mort era legal es concedia clemència per el sentit humanitari als criminals que sobrevivien a la seva execució.

A Anglaterra el cas mes cèlebre fou el de l’assassí John Lee recordat com “ l’home que no es va poder penjar” . tres vegades va pujar al patíbul de la presó d’Exeter en 1885 i en las tres ocasions va fallar la trampa que s’havia d’obrir sota els seus peus, en fallar el tercer intent fou eximit de la mort per raons humanitàries i condemnat  a cadena perpetua. Posteriorment fou posat en llibertat i va emigrar als Estats Units on hi va morir a l’any 1933.

Un dels primers casos comprovats d’ algú que va obtenir la llibertat absoluta desprès de la seva fallida execució fou el de Ann Green sentenciada a la forca en 1650 ala ciutat d’Òxford (Anglaterra) condemnada per infanticidi. Desprès d’haver estat penjada de la soga durant 30 minuts es reanima quan un cirurgia es disposava a realitzar la dissecció del seu cadàver. Ann Green es recuperà del tot es casà i va tenir tres fills.

Un altre curiós cas es el de Joseph Samuels de Nova Gales del Sud ( Australia) l’any 1803. De peu en el patíbul protestava encara reclama’n la seva innocència i acusava a un altre home del crim que per el qual seria penjat. Per dos vegades es trencà la soga i a la tercera es va tensar tan que els peus de Samuels es recolzaven al terra. El governador va suspendre l’execució de la sentencia i posteriorment fou penjat en el seu lloc l’home que Samuels acusava del crim.

John Smith condemnat per escàndol en 1705 a la ciutat de Londres, portava 15 minuts suspès de la forca quan arribar una ordre de suspensió de la sentencia. Mes tard es va poder comprovar que l’ordre era falsa però mentrestant es va tallar la corda i es va reanimar al condemnat que va aconseguir el perdó i va viure la resta dels seus dies amb sobrenom de “Smith el semi penjat”.

Tambe a la ciutat de Londres William Duell fou penjat l’any 1740 convicta d’assassinat es recuperar en la taula de dissecció com Ann Green se li perdonà la sentencia de mort i fou deportat a Australia.

En canvi no va tenir tanta sort ni se li atorga clemència a un assassí condemnat a la cadira elèctrica en la presó de Sing-Sing (Estats Units) de nom Bullen que ja executat i camí del cementiri es recuperà i fer escàpol del seu taüt però fou de nou capturat i de nou electrocutat.

Un dels casos mes curiosos dels condemnats que ha sobreviscut  a les execucions es el de l’escocesa Margaret Dickson a l’any 1728. Ja camí del cementiri desprès d’haver-la penjat i donada per morta, al passar per davant d’un hostal, tots els clients la varen veure saltar del taüt. Segons la llei d’Escòcia en aquella època al seu marit era ja viudo per ella haver estat executada oficialment, d’aquesta manera per legitimar altre cop la seva unió es van haver de tornar a casar-se.            

 De tota manera val ha dir que no tots tingueren aquesta sort , molts condemnats van morir penjats, lapidats, cadira elèctrica, garrot vil  etc.... i sortosament avui en dia molts de països han derogat la pena capital , però tambe desgraciadament encara n’hi ha on segueix vigent.           

   

LA GRAN MURALLA

LA GRAN MURALLA XINESA

De totes les obres fetes per la ma de l’home , la mes espectacular  per les  seves desmesurades mides es sens dubte la Gran Muralla Xinesa.

Amb una extensió de 2710 km., des de el Mar Groc , fins la Porta de Jade , punt per on sortia la antiga Ruta de la seda per internar-se en el desert del Asia Central.

Shi Huang Ti , emperador de la dinastia Ch’in , comença l’obra en el any 214 abans de J.C.  per protegir la vulnerable frontera septentrional  , que en aquells moments estava amenaçada per els tàrtars de Hsiung-nu ( els huns) , bàrbars que  mes tard provocarien la caiguda de l’imperi roma.

Delinqüents i criminals en desenes de mils redimien les seves penes treballant com esclaus en la construcció de la muralla. Segons la llegenda , l’obra costaria mes de un milió de vides.

En alguns trams les derivacions del terreny formen reductes especials , de vegades inclús existeixen una doble o triple línia de defenses , en altres trams la muralla es de fang , en altres amb revestiments de pedra o rajol. Era verdaderament útil?. Crec que en una època sense artilleria les muralles mantenien lluny a l’enemic . Però el gran problema  era el manteniment continu de una guarnició cosa que es feia  pràcticament impossible en aquela època.

Shi Huang Ti , va morir als quatre anys d’haver-se iniciat les obres els seus successors la varen continuar. La muralla es reparava i s’allargava contínuament , en alguns llocs el mur tenia 10 metres d’alçada i deu d’amplada a cada 180 metres hi havia una torre que feia dotze metres.

Al cap de 2000 anys de la seva construcció el espectacle de la muralla serpentejant per les muntanyes al nord de Pekin, encongeix a qui la contempla des de la terra o des de l’aire i encara de mes enllà dons es diu que, es l’única obra dels homes visible des de l’espai.     

CAMPANES

 

CAMPANES

 

Hi va haver un temps que, es creia que les campanes de les esglésies estaven dotades de uns poders sobrenaturals. Durant l’Edat Mitjana en molts països de la cristiandat , quan s’instal·lava una nova campana l’esdeveniment sempre anava acompanyat de grans cerimònies i també de grans banquets sempre que els pobles i el seu estatus social s’ho poguessin permetre.

Durant el segle XIV calamitós per tants conceptes, Anglaterra es va veure devorada per la pesta ( la Mort Negre) creien que si  repicaven les campanes foragitarien tan malvada pesta. Quasi 300 anys mes tard l’anglès Francis Hering, en la seva obra “ Regles, instruccions o advertències per èpoques de contagis pestilents”, on aconsellava:

-      Que les campanes de pobles i ciutats, repiquin sovint i amb molta freqüència, per purificar l’aire.

També es va arribar a creure que el toc de campanes en un enterro, allunyava el fantasma del difunt. Els antics romans al mes de maig celebraven la festa en honor als seus morts i tocaven les campanes de bronze al temps que cantaven “Esperits dels meus morts,endavant”. En el Pontifical romà es recomana tocar les campanes per expulsar els espectres embogits dels morts.

Hi ha nombroses llegendes que ens parlen de campanes que començaven a tocar sense cap intervenció humana. Alexandre Dumas en els seus  “Contes de viatges per el sud de França” explica que en l’any 1407 es van sentir uns patètics sons, entre ells el repic d’una campana, moments abans de que s’enfonsés un antic pont sobre el riu Roine.

Un altre llegenda ben curiosa del segle XIV de la ciutat polonesa de Breslau, que creien que si la campana de la catedral sonava per si sola, un dels canonges moriria.

Les bruixes, odiaven i temien les campanes de les esglésies i amb freqüència eren culpades de robar-les dels campanars per la nit. A la ciutat de Canewdon (comtat d’ Essex, Anglaterra) es deia que una campana , llançada al riu per set bruixes sonava sota l’aigua durant les grans tempestes. En plena època romàntica es tocaven les campanes de la parròquia de Dawlish , (en el comtat de  Devon) amb l’esperança de que “l’esperit de les campanes” havia de prevaldre sobre “l’esperit del llampec”. A  Malta fins l’any 1852 es repicaven les campanes de tots els temples fins a conjurar i dissoldre les grans borrasques.      

Amb el pas dels temps les campanes amb els seus diferents tocs, ens han assenyalat les hores, ens han cridat a sometents i tota mena d’esdeveniments, casaments , enterraments, naixements,tocs d’atenció que amb el pas del temps hem anat perdent.

Catalunya te censats 909 municipis amb campanes, totes amb un so diferent  i característic donat per el mestre campaner, son un bon instrument de comunicació  ben apreciat. Fins i tot n’hi ha que tenen nom.

Les noves tecnologies han estat la gran revolució social dels darrers anys, avui ja no ens fixem en el toc de les campanes, les comunicacions es fan per el telèfon Mobil, gairebé tots en tenim un que serveix per el que tan de temps feien les campanes convocar i mobilitzar la gent. Malgrat tot encara ara quan les sentim per molts de nosaltres ressonen llibertat.     

      

LES GALETES MARIA

 

LES GALETES MARIA

 

Quan La Gran Duquessa Maria Aleksándrovna de Rússia, filla del  Tsar  Alexandre II de Rússia i Maria de Hesse- Darmstadt  i tia del futur tsar Nicolás II. Es casà amb Alfred de Saxònia (duc d’Edimburg) era el quart , dels 9 fills de la reina Victoria del Regne Unit.

El casament va tenir lloc el 23 de gener de l’any 1874, en el Palau d’Hivern de Sant Petersburg. I per commemorar aquest esdeveniment, que es va convertir en l’acte social més important de l’any a tot Europa, va ser per aquest motiu, que l’empresa Peek Freans & Company propietat de James Peek i de George Hender Frean van crear la recepta d’aquesta singular galeta, que tenia la propietat de mantenir- se sencera quan la sucaves en llet calenta donant-li el nom en honor de la núvia,  “Maria biscuit”.

Ningú es podia imaginar que s’acabaria distribuint per tot el món amb aquest nom.

Espanya fou distribuïda per Eugeni Fontaneda des de  Aguilar del Campo on hi tenia la fabrica, en el any 1881. Corria la llegenda de que per la dècada de 1920 el famós fabricant la va anomenar així en honor a la seva petita neta.  

Maria mai fou feliç ni va arribar a adaptar-se a les costums angleses. Va morir l’any 1920 després de viure tot l’impacta que causà la mort del seu nebot, el tsar Nicolás II i quasi tota la seva família durant la revolució bolxevic al 1917.   

        

 

 

AGNÒCIDE

 

AGNÒCIDE

Agnòcide ja des de petita sempre havia volgut estudiar medicina i en particular arribar a ser una bona llevadora. En el segle IV Ac, els grecs tenien a les dones per practicar la medicina, que no sempre havia estat així. Poc abans que Agnòcide es decidís a dedicar-se aquesta practica havia estat una professió molt honorable i respectada. Una de les mes celebres llevadores era Fanareta la mare del filòsof Sòcrates. Però el mes famós contemporani de Sòcrates, Hipòcrites el pare de la medicina moderna, no admetia dones en la seva escola primària de medicina en la seva illa natal de Cos. Sembla ser que si els hi permetia estudiar els temes ginecològics en altres llocs d’ensenyança

Desgraciadament els atenencs mes poderosos no veien en bons ulls que les matrones tinguessin tan impressionant gama de talent i coneixements en el camp de la reproducció dels que serien els seus hereus. Així que van decidir prohibir que les dones practiquessin la medicina en general sota pena de mort.

Amb les portes tancades per estudiar la medicina i la ginecologia  va decidir tallar-se el cabell, es posà roba d’home i se’n va anar d’Atenes a Alexandria a estudiar amb un dels millors seguidors d’Hipòcrites. Fou ni mes ni menys que Heròfil de Calcedònia el primer anatomista i un dels fundadors de la llegendària escola de medecina d’Alexandria.

De tornada a Atenes ja graduada com a metge va tractar d’atendre un part particularment difícil, la dona es negava a deixar-se veure per els metges. Desesperada per ajudar Agnòcide va aixecar-se la túnica i es deixar veure els seus pits, la pacient al descobrir que era una dona es deixar a les seves mans. Ràpidament el secret es divulgà entre les dones i la seva practica va créixer tant que els altres metges es varen molestar molt per la falta de pacients i per aquest motiu començaren a fer córrer el rumor que seduïa i corrompia les esposes d’altres homes aixecant falsos testimonis per acusar-la de violació sexual amb penetració inclosa a dos pacients.

En el judici que va estar sotmesa, evidentment  es trobava entre l’espasa i la paret tenia que demostrar que estaven equivocats, tenia que revelar la veritat encara fer-ho signifiques la mort.  

El veredicte del consell del Areòpag va determinar que havia estat culpable, aleshores no va tenir mes remei que aixecar-se la túnica i deixar veure el seu cos, sense necessitat de paraules va deixar clar que era dona i no un home com havia fet creure.

Sabia que aquesta revelació seria considerada com un delicte pitjor que haver seduït i violat a les pacients, els hi havia donat la raó perfecta per executar-la.    

Era indubtable que Agnòcide havia violat la llei i tots els que estaven present en el judici sabien quin era el càstig, la pena de mort.

Però un gran obstacle ho va impedir, una multitud de dones furioses per la sentencia a qui ella havia ajudat,  moltes eren dones adinerades, esposes de metges i politics, van exigir la immediata alliberació de l’acusada.

Sense ella afirmaven, moltes estarien mortes o moririen en un futur si executaven a Agnòcide, declararen “totes morirem amb ella”.

 La rebel·lió va resultar no solsament  la alliberació de la famosa llevadora sinó també l’anul·lació de la llei que prohibia a les dones de practicar la medicina, sempre i quan nomes tractessin a pacients del mateix gènere.

 Vull senyalar que aquesta es una de les histories que sempre han estat i probablement sempre seran un misteri històric, algun erudits creuen que es un fet real, altres creuen que forma part del regne dels mites i llegendes.

La primera dada que coneixem sobre la seva existència es en la Faula  174 del autor llatí Higini en el segle I de la nostre Era.                 

         

GRANS MONUMENTS: EL COLOSSEU DE ROMA

EL COLOSSEU DE ROMA

El Colosseu de Roma , el grandiós estadi on es jugava amb la mort,, els jocs que s’hi celebraven dominaven la vida social de l’antiga ciutat, una barreja de cruels caceres,combats entre gladiadors, batalles simulades, incloses les navals i també lluites desiguals entre condemnats i besties ferotges.

En la política dels emperadors hi entrava lo de proveir a la ciutadania de lo que ells en deien “pa i espectacle” segurament per pal·liar les conseqüències del mal govern.

Al principi els jocs es celebraven en amfiteatre de fusta construït l’any 29 abans de Jesucrist, fins el gran incendi de Neró en que fou totalment destruït, els seus successors Vespasiá i Titus van aixecar-lo de nou en el lloc que abans ocupava la Casa Daurada del propi Neró, que mai va veure el Colosseu construït , ja que va ser inaugurat a l’any 80 desprès de Crist molts anys desprès de la seva mort.

El recinte ovalat de sorra, de 90 metres de longitud es disposa sobre un complexa sistema de passadissos subterranis i gàbies d’animals. Les graderies de pedra de 50 metres d’alçada i amb capacitat per 50.000 espectadors , les primeres files eren seients reservats per senadors i ciutadans eminents, en el centre hi havia el palco imperial i al voltant estava reservat per els consuls i les verges vestals, els patricis anaven desprès i a continuació la plebe , es a dir la massa del poble.

La gran cerimònia de inauguració va durar 100 dies i en aquest temps hi van morir 9000 besties salvatges, i nombrosos gladiadors apart dels que morien en les batalles navals o com ells ho anomenaven “Naumàquia”. S’emplenava l’estadi d’aigua fins una profunditat de 1’5 metres , per fer aquest tipus de batalles.

Sobre la quantitat de cristians sacrificats en el Colosseu no hi ha dades històriques al respecta.

Durant el segle VI l’amfiteatre va caure en desús i en els segles XIII i XIV els terratrèmols van causar  gravíssims danys en l’estructura.

La pedra va servir per altres construccions i van desaparèixer moltes de les estàtues que estaven dins les cavitats dels murs.

En el segle XIX es va procedir a la seva restauració però  el que avui en dia en resta es una imponent ruïna de pedra on encara si pot notar el eco ofegat de les veus assedegades de sang.   

JOAN DE CANYAMÀS (HEROI I MÀRTIR)

 

JOAN DE CANYAMÀS (HEROI I MÀRTIR)

 Pagès i antic remença nascut al petit llogarret de Canyamàs (Maresme) famós per el seu frustrat regicidi en la persona del rei Ferran II dit el Catòlic.

Trobant-se el rei a Barcelona el 7 de desembre de 1492, i sortint de Tinell on hi havia tingut una audiència fou agredit per el pagès remença, que el ferí al clatell amb una espasa. El monarca es recuperà i restà guarit a les tres setmanes. L’autor de tan greu atemptat era un pertorbat mental d’acord amb la versió oficial però en Joan de Canyamàs era un remença descontent per els fets reials de no complir els acords després de la sentència de Guadalupe a més d’haver-hi motius de recel per les noves mesures, que no eren favorables als remences.

En el moment dels fets els guàrdies reials van saltar-li al damunt amb l’ intenció de matar-lo allà mateix, però el magnànim rei Catòlic va decidir que en comptes d’acabar amb ell tan aviat  seria mes profitós a nivell d’escarment popular muntar-lo sobre un cadafal amb rodes i torturar-lo fins a la mort amb els ciutadans com espectadors.

Cinc dies mes tard, entre les 11 i les 12h. el tragueren de la presó sobre el cadafal  per executà la sentència a la que fou sotmès.        

Amb un gran salvatge acarnissament fou torturat: mugrons arrencats amb estenalles roents, extremitats amputades a cops de destral,arrencar-li tires de pell, buidar-li els dos ulls fins que finalment morir dessagnat quan passava per el passeig del Born.

Andrés Bernáldez autor de les “Memorias del reinado de los Reyes Católicos”ens explica en la seva crònica:

-      Primeramente le cortaron la mano con la que dió al Rey, y luego con tenazas ardiendo le sacaron una teta, después le sacaron un ojo, y después le cortaron la otra mano, y luego le sacaron el otro ojo, y luego la otra teta, y luego las narices y todo el cuerpo le abocaron los herreros con tenazas, e fueronle cortando los piés, y después que todos los miembros le fueron cortados sacaronle el corazon por las espaldas”.

Cal tenir en compte que malgrat tot aquest esfereïdor suplici el remença Joan de Canyamàs va respondre amb una  gran resistència i coratge, sobre això  l’ historiador i cronista de l’època Miquel Carbonell ens diu en les “Cròniques d’Espanya”:

-      “May es mogué ne parla ne dehia res n’es complanyia, com si donassen sobre una pedra”.

Desprès del esgarrifós i sagnant capítol en la vida d’aquests dos homes, el rei Ferran II el Catòlic ha passat a  l’historia com el gran monarca temerós de Deu, gran defensor de la cristiandat i descobridor de Nou Món.

El pobre Canyamàs, el pobre desgraciat titllat de boig i descrit per les cròniques de l’època com “pagès, bar e traïdor malvat” ha passat a l’historia com l’home que atemptar contra un rei i el preu que en va pagar, tot per escarmentar una població que només volia defensar els seus drets per tenir una vida més digna.    

      

EL NOU MON

 

EL NOU MÒN

Abans de que Cristòfol Colom arribes a la illa de Guanahaní  l’any 1492, es diu que fenicis, irlandesos,víkings, egipcis, fins i tot els xinesos ja hi havien desembarcat a terres del anomenat nou món. De tota manera cap d’aquestes gestes ha estat científicament provada per tan la gloria del descobriment ha quedat per el Gran Almirall amb els seus patrocinadors els Reis Catòlics.

Un arqueòleg de la Universitat de Quebec va desxifrar unes inscripcions en aquesta mateixa província canadenca, que en una d’elles estava escrit  “ L’expedició ha travessat el mar al servei de Hiram" ( rei de la ciutat fenícia de Tiro i amic dels israelites) segons el seu descobridor aquestes inscripcions  foren redactades amb la llengua que es parlava a Líbia 5000 anys aC, per tant podríem considerar que els fenicis foren els primers en trepitjar el nou món. La possibilitat de que els marins fenicis haguessin arribat a les costes americanes amb anterioritat a la guerra de Troia, amb viatgers homèrics resulta bastant improbable, n’hi ha que associen aquelles llunyanes costes amb l’Atlántida de Plató.

Barry Fell, doctor del museu de la universitat de Harvard (Estats Units) personalment va afirmar que vaixells egipcis arribaren a Amèrica per l’oceà Pacific en els anys 230 o 231 aC, que el viatge fou planejat per Eratóstenes i les naus capitanejades per Rata i Mawi. Totes aquestes suposicions es basen en el desxiframent de unes molt antigues inscripcions que haurien deixat els viatgers en les cavernes de West Irian a Nova Guinea i en la cova de Tinguiririca en les muntanyes del centre de Xile.

Sembla ser que en aquesta caverna s’hauria trobat una llegenda escrita en maori antic que hi diu que fins allà hauria arribat la flota de Mawi i que – “El navegant reclama aquesta terra per el rei d’Egipte, per la seva reina i per el seu noble fill. Agost, dia 5 del any 16 del Rei" (en aquesta data ho era Ptolomeo III).

Aquesta teoria però, fou desautoritzada per el professor Mario Orellana Rodríguez, director del departament de Ciències Antropològiques i Arqueològiques de la Universitat de Xile. Que afirma que en la cova de Tinguiririca les pictografies rupestres de les parets son d’origen indígena i no corresponen a cap tipus d’escriptura i tampoc es poden traduir.

En un altre teoria se suposa que un monjos irlandesos s’instal·laren en la costa atlàntica d’Amèrica del Nord durant els segles VI i VII de la nostre era, arribant per el sud fins les illes Bahames. Hipòtesi basada en el  – “ Navigatio Sancti Brendani” – manuscrit que narra els suposats viatges de San Brendano ( 484 – 577)  cap a l’any 570.

 Probablement , desprès de la caiguda de l’imperi romà,  Irlanda es va veure amenaçada per les tribus teutòniques paganes que envaïen Europa Occidental i aquests monjos es van veure obligats a fugir buscant un refugi per ells i les seves tradicions cristianes.

Del Navigatio  es dedueix que els sacerdots i monjos irlandesos podrien haver desembarcat a les costes americanes 900 anys abans de Colom. Sant Brendano l’heroi del viatge llegendari degué arribar  a Madeira o potser a Terranova ( a la illa de San Brendano) però res de tot això es pot provar en primer lloc per les fràgils embarcacions irlandeses amb el cascs folrats de pells untades amb grassa  i per altre part el Navigatio considerat durant segles com una col·lecció de relats imaginaris plantejant seriosos dubtes de la  autenticitat del seu contingut.

Uns 400 anys mes tard a finals del segle X els intrèpids navegants noruecs i danesos  iniciaven els viatges d’exploració que segons algunes teories els portarien fins les costes orientals d’Amèrica del nord. Segons antics documents víkings, conduits per Bjarni Herjulsson foren els primers en arribar a América l’any 985.

L’any 1000 una expedició comandada per Leif Ericson, “Leif el afortunat” va partir per establir una colònia. Flateyarbok crònica islandesa on hi figura el viatge d’ Ericson i els seus homes que podrien haver desembarcat en la costa del Labrador i seguiren per el sud fins la zona del cap Cod. Segons aquesta crònica, van veure que hi creixien raïms silvestres per lo que li donaren el nom de Vinlandia. Es curiós que no existeixin vestigis de la comunitat nòrdica en la costa americana ni a Groenlàndia, fet que a partir del segle XIV les cròniques dels exploradors víkings deixen de mencionar Vinlandia, i certament si alguna vegada ha existit una colònia vikinga a Amèrica s’ esfumat amb el temps.

L’any 1965 un grup d’historiadors anuncien a tot el mon haver trobat la prova definitiva de que l’arribada de Leif Ericson a les costes americanes. Es tractava de un mapa de Vinlandia que recolzava la seva teoria.

El mapa contenia els dibuixos d’Europa, Africa i Asia en la part superior esquerra apareixia una gran illa amb el nom de “Insula Vilanda”  i a sobre  una inscripció en llatí – “Per voluntat de Deu, desprès d’un llarg viatge des de l’illa de Groenlàndia fins les parts mes distants al sud de l’oceà occidental, els companys  Bjarni i Leif Ericson van descobrir una terra molt fèrtil que fins i tot tenia parres i per això fou anomenada Vinlandia” –. Aquest  mapa fou exposat durant 8 anys en la Universitat de Yale com el tresor mes preuat de la seva col·lecció cartogràfica, fins a principis del 1974 que es va demostrar que el mapa era una falsificació.

Amb el transcurs dels anys i desprès de aquesta molt hàbil falsificació  que fou un dels nombrosos fraus històrics que han volgut restar mèrit a la gran epopeia del gran descobriment per  fins avui en dia la figura del almirall Colom com el gran navegant que creua l’oceà en busca de les Indies i sense ell saber-ho va arribar a un continent fins aleshores desconegut.    

           

                 

      

 

  

EL NEGOCIANT DEL SEGLE

 EL NEGOCIANT DEL SEGLE

 

El comte Victor Lustig (en realitat es deia Robert V. Miller) un alt funcionari del Ministeri encarregat de la conservació d’edificis públics, tenia reunits a cinc negociants de Paris explicant-los  que la Torre Eiffel tenia que ser enderrocada , perquè el cost de la seva conservació era enormement car. La torre representava unes 7000 tones de ferro de la millor qualitat i els cinc negociants que tots es dedicaven a la compra venta foren convidats a presentar ofertes de compra en sobre tancat.

Les ofertes no van tardar en arribar i al dia següent André Poisson, un acabalat home de negocis va rebre, la per ell gran notícia de que la seva proposta havia estat acceptada.

Al cap d’una setmana Poisson havia reunit els diners i es va convenir l’entrevista definitiva. Però, ¿perquè es  preguntava Poisson , es fan tan importants negociacions en un hotel en comptes del Ministeri?.

Lustig va invitar al seu secretari personal, un també estafador francoamericà de nom Robert Arthur Tourbillon mes conegut com Dan Collins a que sortís de l’habitació i li dirigí unes paraules explicant-li que: “La vida de un funcionari del govern no es fàcil, tenim que rebre alts càrrecs, anar sempre ben vestits i tot això amb el sou que guanyem no n’hi ha prou i tenim que buscar maneres de complementar el nostre sou”. Poisson va entendre de seguida que estava davant de un membre del govern que amb aquestes paraules li demanava un suborn. Poisson ho va entendre al moment , era evident que aquest tipus de suggeriments no es podien fer en els llocs oficials com a l’interior de un Ministeri. Va entregar sense mes dilació i sense altre queixa un xec certificat i una cartera plena a vessar de bitllets de banc ( com a pagament del suborn) i va marxar triomfal amb el document de venta.

Al cap d’una hora el xec era cobrat i Lustig mai va dir a quant ascendia la xifra que havia rebut. Desprès ell i Collins s’instal·laven en un luxós compartiment del exprés de Viena.

Lustig natural de Bohèmia fill d’un respectable ciutadà i Collins un modest estafador van viure un mes en un dels millors hotels de Viena  i cada dia llegint els diaris i la premsa de Paris, però res es deia de l’estafa. El comprador massa avergonyit del frau havia deixat el camp lliure als dos estafadors per tornar a vendre la famosa torre. Així ho van fer però aquest cop la víctima va denunciar l’estafa a la policia, encara que els dos delinqüents mai foren detinguts.

Una de les estafes mes conegudes i sonades de Lustig fou “la maquina d’impressió de diners”. Ensenyava als seus clients una petita caixa en la que prèviament hi havia introduït tres bitllets autèntics de 100 dòlars i demostrava de com era capaç aquell estri de copiar un bitllet amb la petita queixa de que necessitava per fer-ho unes 6 hores.

El client pensant que li donaria grans beneficis comprava l’aparell a un preu molt alt normalment uns 30.000 dòlars, durant les dotze hores següents efectivament la maquina produïa uns altres dos bitllets de cent, però després ja nomes sortia papers en blanc. En el moment que s’adonaven que havien estat estafats, el nostre estafador ja estava molt lluny del lloc dels fets.

Anys després Victor Lustig es trasllada als Estats Units on va conèixer al no menys famós gàngster Al Capone a qui va convèncer per invertir 50.000 dòlars en un acord de dipòsit. Lustig va mantenir els diners en una caixa  de seguretat durant dos mesos. Passat aquest temps es va reunir amb Capone per dir-li que el negoci no havia anat bé, per suposat Lustig no havia fet res nomes tenir i guardar els diners,  Capone impressionat per la integritat i sinceritat del estafador el va premiar amb 5000 dòlars que va afegir al diners que ja havia aconseguit. 

L’any 1930 Lustig es va associà amb un químic de Nebraska de nom Tom Shaw un expert en fabrica plaques gravades per d’impressió de bitllets de banc falsificats. Organitzaren una xarxa de falsificació amb l’ intenció de  fer circular cents de mils bitllets falsos per tot el país.

El 10 de maig de l’any 1930 Lustig fou detingut per agents federals amb càrrecs de falsificació després d’una trucada anònima feta per la seva amant Billy May gelosa al assabentar-se  de que Lustig tenia una relació amb la jove amant del seu soci Shaw.

El dia abans del judici va fer escàpol de la Cámara  Federal de Detenció de la ciutat de Nova York. Fou capturat de nou 27 dies desprès a Pittsburgh. Lustig es va declarar culpable en el judici i fou condemnat  a 20 anys de reclusió a l’illa d’Alcatraz ( California). El 9 de març de 1947 va contraure pneumònia morint-se dos dies desprès en el Centre Mèdic Federal per reclusos de la ciutat de Springfield (Missouri).    

 En el seu certificat de defunció, en la casella on constava la seva ocupació figurava “aprenent de venedor”.

ELS PRIMERS AMERICANS

 

ELS PRIMERS AMERICANS

L’any 1954 en José Cortés treballava  obrint una rasa en el terreny que tenia a uns 30 km de la ciutat de Mèxic, l’aixada va topar amb quelcom dur, era un crani. Els arqueòlegs mexicans de seguida varen excavar el lloc i descobriren les despulles de un dia de caça que hauria tingut lloc 11000 anys abans. Uns valents i encoratjats caçadors van abatre un mamut a la llera de un pantà on el van matar i esquarterar. En José Cortés havia trobat l’esquelet d’un mamut i algunes armes primitives.

A uns pocs centenars de metres van descobrir mes ossos d’animals però el mes important fou un esquelet d’un caçador ( avui en dia conegut com l’Home de Tepexpan) mesurava 1’67m. i va morir a l’edat de 60 anys, 9000 anys aC.

Amb aquest i altres descobriments impulsaren les investigacions sobre els primers pobladors del continent americà. Actualment es creu que els primers homes procedents  d’Àsia arribaren a Alaska per el estret de Bering,que aleshores era un istme fa uns 32000 anys. Aquesta l’avala una troballa l’any 1966 d’uns ossos animals que mostren manipulació humana vora el riu Old Crow al nord del Yukon, la proba mes important i fefaent  es un estri fabricat amb os de  una cama de caribú, anomenat descarnador per els arqueòlegs que s’usava per  escorxar els animals i obtenir la pell per fer-se’n vestits i abrics, l’eina en un extrem era pla a forma d’espàtula i la vora era dentada amb aspecte de serra i que Segons el mètode del carboni radioactiu dona una antiguitat de 27000 anys.

Sembla ser que els primers pobladors d’Amèrica vinguts del continent asiàtic eren ja uns excel·lents agricultors fa aproximadament  8000 anys,  les tècniques agrícoles i ramaderes es creu que eren ja autòctones perquè, uns 2000 anys abans les aigües de l’Oceà Àrtic havien inundat l’estret de Bering i separat el nou món de l’antic.

Cap el 5000 aC. el Mon Antic sabia domesticar els cavalls,i pasturar els ramats d’ovelles, porcs, cabres i el bestiar boví. Cap d’aquests animals existia en el continent americà però a Mesoamerica  hi havia ànecs, galls d’indi, gossos i tambe abelles  que amb el temps foren domesticats. Els agricultors començaren a servir-se de les llama com bestia de carrega i l’alpaca per la seva llana. I mentrestant en el nostre mon antic es cultivava blat, civada, sègol, llenties i cigrons. En el Nou Món s’obtenia de la terra el blat de moro, fesols, patates, cacau, carbasses i tomates.

Mistery Hill es considerat el Stonehenge dels  Estats Units, situat  a North Salem ( New Hampshire ) i compren un conjunt d’edificacions de pedra, pous i càmeres subterrànies tot plegat ocupant unes 5 hectàrees. En el centre hi ha una pedra plana que s’estima que pesa unes cinc tones i l’anomenen Taula dels Sacrificis, doncs es creu que era el lloc on immolaven les víctimes. Les columnes de pedra que envolten tot aquest conjunt semblant estar relacionades amb les estacions de l’any.

Juntament a uns utensilis fabricats per l’home s’hi hi troba carbó vegetal amb una antiguitat comprovada científicament, es remunta a 2000 anys aC.

A Nova Anglaterra s’han trobat uns 150 llocs com aquest i hi ha una teoria que els relaciona amb la cultura de l’Edat del Bronze d’Europa.

ARMES SENSE PÓLVORA

 ARMES SENSE PÓLVORA 

Molt abans de que el món occidental utilitzes les armes de foc amb la invenció de la pólvora, els exercits contaven amb una gran varietat de ingenis per llançar projectils contra els seus enemics.

Un dels mes poderosos era “la ballesta” o tambe anomenat escorpit usada per les legions romanes. Consistia en un gran arc disposat sobre una plataforma que podia llançar una pedra de dos quilos i mig a una distancia de 500 metres. En el setge de Roma del any 537 imposat per Vitigés rei dels Ostrogots durant les guerres gòtiques,un dels seus cabdills fou clavat en un arbre per el dispar de un dard de ballesta, tres segles mes tard Paris fou assetjada per els víkings tambe dits normands (gent del nord) un dard de ballesta travessa netament tres dels assaltants.

Un altre maquina digna de menció era “la catapulta”un arma equivalent al morter modern que llançava els projectils. El braç de la catapulta amb un bol per els projectil en una punta, que el ser girat cap enrere tensava una corda feta de tripa d’animals. El braç es disparava cap endavant i era parat per una barra creuada llençant el projectil a uns 500 metres.

Aquests dos grans ingenis la ballesta i la catapulta s’utilitzaren fins el segle XII. L’antic mètode de trenar intestins animals per tenir la tensió necessària  fou d’alguna manera oblidat des de feia temps i en el seu lloc s’usaven cordes. Això vol dir per exemple que les maquines utilitzades per  els creuats no eren tan poderoses com les romanes. La solució fou una nova maquina de guerra que anomenaren “trabuc”, que no te res a veure amb l’arma de foc posterior que coneixem amb el mateix nom.   

 Aquest trabuc era una maquina d’artilleria semblant a la catapulta però a mes a mes portava un contrapès que feia oscil·lar el braç i disparar el projectil. N’hi havia de colossals amb un braç de 15 metres de longitud i un contrapès de 10 tones que podia llençar una pedra de 140 kg ames de 600 metres.

Les pedres no eren els únics projectils que llençaven. Els trabucs s’utilitzaven tambe per llençar el temut foc grec. Una mescla altament inflamable de sofre, quitrà, resina, nafta i estopa que remullaven amb trementina, cendra vegetal, i sallitre. Aquesta mescla ha estat considerada la gran arma dissuasòria de la baixa edat mitjana, la seva qualitat mes terrible era que l’aigua avivava mes les flames. Durant segles el secret de la fabricació del foc grec nomes fou conegut per els bizantins, que va fer la seva flota invencible fins que en el segle IX els àrabs van descobrir la formula i aviat la van utilitzar en contra l’imperi bizantí.

Utilitzaven tambe altres tàctiques mes subtils. De vegades els trabucs s’usaven per atemorir l’adversari, llençant els cadàvers d’enemics  o presoners vius sobre les muralles dels assetjats. Tambe es llençaven cavalls i animals putrefactes per estendre la pesta.

L’any 1442 durant el setge de Carolstein foren bolcats sobre la població 200 carros de fems.

Ha quedat constància de que  una de les ultimes ocasions que es va fer servir un trabuc fou en el setge de Rodes. Els  turcs batien la plaça amb canons pesats, però els cristians van construir un trabuc amb que varen aconseguir silenciar l’artilleria pesada de l’enemic.

Els dies del trabuc es van acabar amb la gran invenció de la pólvora empleada inicialment per els xinesos en el segle IV aC., i no fou coneguda per el mon occidental fins el segle XV en que es començaven a construir canons que resultaven terriblement insegurs.       

EL NEGRE DE BANYOLES

 

EL NEGRE DE BANYOLES

 Era temps de vacances i com molts altres dies, les tertúlies en el bar de la piscina alternant els banys amb cervesa i refrescos, no sé com ni de quina manera va sorgir el tema del “Negre de Banyoles” entre els tertulians que ens ajuntàvem cada dia hi havia un amic francès de nom Jean Louis que al sentir tal historia no donava crèdit a les nostres paraules. Li semblava tan histriònic i increïble el tema que no s’ho creia. De fet te raó un esser humà  dissecat es feia dificil d'entendre en el segle XX que es quan es va destapar tot aquest enrenou.

Tot va començar quan......

Els germans taxidermistes germans Jules i Edouard Verreaux van presenciar un enterrament  de un varo de la ètnia San o boiximà cap de una tribu del Kalahari de Botswana, que amb nocturnitat i amagats de tothom van desenterrar el cos per dissecar-lo a l’any 1830 per portar-lo a Paris.

L’any 1916 fou adquirit per el naturalista Francesc Darder (que fou tambe el primer director del Zoo de Barcelona) i exposat en la sala del home en el Museu Municipal Darder d’Història Natural de Banyoles, exposat en una vitrina, naturalitzat,guarnit amb plomes, llança i escut, al costat d’altres mòmies. Jo mateix, en els meus anys d’estudiant havia anat en excursions on es feien visites en aquest museu, per tant recordo perfectament la vitrina amb el negre.

El cos va romandre exposat en el museu sense cap controvèrsia fins que el 29 d’octubre de 1991, Alphonse Arcelín un metge d’origen haitià resident a Cambrils on va ser regidor de l’ajuntament pel PSC, va iniciar una campanya de denuncia contra la situació del boiximà. Va sol·licitar mitjançant una carta a Joan Solana alcalde de Banyoles la retirada immediata de les restes exposades al públic.

Aquest incident, va atreure l’atenció dels mitjans de comunicació que han van fer –ne un ressò molt important.

El primer pas per tornar el “negre” al seu lloc d’origen Botswana, es va realitzar al mateix any 1991, quan el  aleshores secretari de la UNESCO el català Federico Mayor Zaragoza es va reunir amb l’alcalde de Banyoles Joan Solana. Mes tard Kofi Annan  va arribar a Secretari General de la ONU  es va interessar per l’assumpte i tambe va parlar amb l’alcalde per la retirada del boiximà dissecat.

Durant aquests temps el negre havia adquirit molta fama i era  molt comú escoltar en anuncis diplomàtics referències al negre exposat

Alguns governs africans anunciaven i mostraven el seu suport a Arcelín que havia enviat diverses cartes a la premsa i a diversos caps d’estat africans.

En 1997 l’assumpte va ser discutit en diverses sessions tant en  les Nacions Unides com en l’Organització per la Unitat Africana , va ser en aquest any que el boiximà va ser retirat del museu Darder, aquest fet va molestar indignà molt als habitants de Banyoles que el consideraven com un membre de la família.

Al govern de Botswana va oferir tota mena d’ajuda i col·laboració a l’organització per la Unitat Africana a favor del soterrament del negre, una vegada fos retornat a l’Àfrica.

Davant les pressions per la retirada els veïns de Banyoles  mitjançant l’associació Amics dels Museus van presentar 7300 signatures en contra la repatriació del seu “negre”.

L’any 2000 desprès de mesos  de polèmiques , li llevaren la vestimenta ,la llança, la pell i la careta que va vestir en el museu Darder , el cos va ser enviat al Museu Nacional d’Antropologia d’Espanya a Madrid  on els seus ulls, pèl, òrgans i fins i tot els genitals van ser extrets. El crani i la resta d’ossos van ser enviats en un taüt a Botswana ja en el 2007.

Finalment va ser enterrat el 4 d’octubre del 2010 al parc Tsholofelo a Gaborone, amb honors reservats fins ara per herois nacionals. En el acte hi van assistir representants d’Espanya a Botswana i de l’Organització per la Unitat Africana així com la plana major de l’exèrcit i de la societat civil d’aquest país de l’Àfrica Austral.             

ORIGENS: LA BARRETINA CATALANA

LA BARRETINA CATALANA

 

Amb uns orígens ben misteriosos la peça de roba que ens identifica a tots els catalans es ni mes ni menys que la barretina, feta de llana en forma de bossa, de color vermell  amb un ribet negra al final.

Es creu que podria venir de la regió de Frígia que per el 1500 aC era el centre dels dominis hitites, per això es coneix com barret frigi arreu del mon. Si ens endinsem mes en la nit dels temps ens trobem vestigis de la nostre barretina tambe en els pobles etruscs en les peces d’art d’aquest poble hi trobem el barret frigi en les representacions de les amazones, una antiga nació de guerreres llegendàries, temudes per la seva destresa amb l’arc i el seu coratge i valentia.

Al voltant del segle IX aC en les terres de Israel i Palestina un obelisc negre de Shalmanaser III ens mostra els reis d’Israel i Gilzanu amb barretines i al rei Jehú esta acompanyat d’un seguici de servents amb el barret frigi.

Alguns historiadors parlen d’un origen gairebé tan antic com les mateixes civilitzacions i la barretina podria tenir un origen a l’Alt Egipte en època predinàstica o sigui entre cinc i set mil anys. Pobles que l’ han anat transmetent durant molts segles mitjançant el comerç, la guerra, la religió i la cultura.

En temps de l’imperi romà el barret frigi amb el nom de “pileus” l’usaven com a distintiu els liberatus ( els esclaus alliberats). Amb la caiguda de Roma , apareix un barret frigi en un mosaic de l’església bizantina de Sant Apol·linar el Nou a la ciutat de Ràvena: els mags d’Orient van adorar a Jesús i tots tres porten la barretina.

També va ser utilitzada com a símbol de llibertat  durant la guerra d’independència dels Estat Units i durant la revolució francesa ja en el segle XVIII i clarament se li dona un clar simbolisme de llibertat  i República. Es present en els escuts del Senat i de l’Armada dels Estats Units.

A Catalunya la barretina es començar a fer-ne ús per la segona meitat del segle XVII, fins la segona meitat del segle XIX, especialment en les grans ciutats on es va substituir per la gorra amb visera, per les zones rurals es va continuar usant fins el segle XX.

Actualment la barretina es considerada un símbol de  catalanitat i s’utilitza en acte folklòrics com poden ser ballades de sardanes o les figures del pessebre com el caganer.

Durant el segle XX els personatges que mes han popularitzat la barretina son sens dubte Jacint Verdaguer i Salvador Dalí.

Aquesta barretina, al barret mes antic d’Europa, que tan identifica al poble català es casualment el símbol de llibertat d’aquells pobles que han esdevingut una República lliure i democràtica desprès dels seus llargs i de vegades penosos processos.       

 

       

MISTERIS HISTORICS: LA COLONIA PERDUDA

LA COLONIA PERDUDA

A principis del segle XVIII uns exploradors que remuntaven el riu Lumber, Carolina del Nord,(Estats Units). Sorprenentment van descobrir uns indis de ulls grisos que parlaven una llengua molt semblant a l’anglès.

Aquesta tribu assegurava que els seus avantpassats podien “parlar en un llibre” expressió que feia pensar  i els exploradors entenien que sabien llegir.

Els descendents d’aquest misteriós poble viuen avui en dia a Robeson County, en les mateixes terres on anys enrere foren trobats. Coneguts com els indis Lumbees, tenen un color de pell que varia des de molt moreno a molt blanca i encara n’hi ha entre ells amb el cabell ros i ulls blaus.

Ningú coneix la verdadera historia d’aquesta tribu , però en el passar del temps s’ha anat gestant una curiosa teoria amb molta coherència.

Es creu que poden ser descendents dels expedicionaris anglesos desapareguts sense deixar rastre en 1591, que Walter Raleigh envià a la illa Roanoke. El riu Lumber esta a 320 km de la illa. Aquesta illa fou cedida per Isabel I d’Anglaterra a Raleigh que va organitzà dos intents de colonització. El primer fou abandonat a l’any 1586 degut a l’escassetat d’aliments i els continus atacs dels indis lumbees ( els exploradors espanyols en deien indios ojizarcos, “ulls blaus”).

Una expedició de mes de un centenar de colons entre homes i dones dirigida per el governador John White que arribà a Roanoke l’any 1587. White decideix tornar a Anglaterra amb un mínim d’acompanyants en busca de provisions i d’auxili, deixant estipulat que la resta de colons es veiessin obligats a marxar haurien de deixar escrit el nom del lloc on es dirigirien.

White no va tornar a Roanoke fins l’any 1591, degut a la guerra entre Espanya i Anglaterra. Nomes hi va trobar les restes de la fortalesa que havia estat saquejada i abandonada, els colons havien desaparegut sense deixar rastre, nomes quedava un indici, una paraula tallada en un arbre: "CROATOAN".

Els historiadors encara debaten el significat d’aquesta paraula uns suposen que es el nom de la tribu que els va atacar i varen matar als colons, altres creuen que Croatan podia haver estat el nom d’una fèrtil península del continent habitada per els pacífics indis Hatteras. Si els colons haguessin arribat al continent i com es pensa  s’haguessin barrejat amb els indis Hatteras els seus descendents podrien ser els actuals indis Lumbees.   

El governador John White va donar per fet al pitjor, va creure i va donar per morts tots els expedicionaris fins l’últim home, i s’entorna a Anglaterra pensant que era del tot impossible colonitzà una terra tan perillosa i salvatge.

Avui en dia hi ha probes suficients per pensar que estava equivocat dels 95 cognoms dels colons perduts de Roanoke, noms com Sampson, Costmore,  Locklear,  entre altres.... no menys de 40 es troben entre els Lumbees.

 

HEROIS: LOPE DE AGUIRRE

LOPE DE AGUIRRE

Militar,explorador i conqueridor basc nascut a Oñati l’any 1510 i mori a Barquimiseto(Veneçuela) al 26 oct.1561a l’edat de 43 anys. Conegut com Aguirre el boig i ell mateix s’anomenava El Pelegrí o com Princep de la llibertat. S’enfronta a la monarquia espanyola durant el regnat de Felip II.

Als 21 anys es trobava a Sevilla amb la intenció de partir cap el nou mon  amb l’ambició de trobar el fantàstic , mític i llegendari El Dorado. Al 1536 arribà a l’actual Perú i de seguida va ser conegut i famós per la seva crueltat , violència i joc brut.

Amb l’arribada de Blasco Núñez Vela portador de les noves lleis reials que volien acabar amb els abusos dels conqueridors a les tribus indígenes amb les “encomiendas” que s’atorgava al “comendador” rebre tots el pobles conquerits a canvi d’encarregar-se de cobrar els impostos que els indis havien de pagar a la monarquia. Als conqueridors no els agradava aquesta regulació i hagué un alçament contra el rei espanyol per part de Gonzalo Pizarro i Francisco Carvajal. Aguirre no es va sumar a la rebel·lió i va fugir amb el títol de sergent major. Quan va tornar a Potosí el jutge Francisco de Esquivel al va arrestar acusant-lo d’haver violat les lleis de protecció dels indis per el qual va ser assotat públicament cosa que ferí el seu orgull i mesos mes tard assassinar Esquivel.

L’expedició en busca del mític El Dorado a càrrec el virrei Andrés Hurtado de Mendoza  va ser una solució per allunyar la gent problemàtica i desenganyada. Al front hi anava Pedro de Ursúa i van partir al 26 d’octubre del 1560 navegant per el riu Marañon amb unes 1000 persones contant-hi els esclaus i entre ells hi anava Lope de Aguirre amb la seva filla mestissa Elvira.

Arribaren al oceà Atlàntic per el riu Orinoco fent estralls en les poblacions indígenes que trobaven al seu pas. El 23 de març del 1561 Aguirre instà al seu exercit a firmar una declaració de guerra a l’imperi espanyol que el proclamava a ell Princep del Perú, Terra Ferma i Xile enviant una carta al rei Felip II signant com “El Traïdor”

 Durant el mateix any conquesta l’Illa Margarita amb sang i foc, crueltat i violència enviant una nova carta al monarca espanyol aquest cop signant com El Pelegrí.

Veient-se envoltat per l’enemic mata a punyalades a la seva filla Elvira i ell morí del tret d’un arma de foc. El seu cos fou esquarterat, donat per menjar als gossos i el seu cap engabiat. Post- mortem va ser jutjat i declarat culpable.

Sobre ell i les seves actuacions han estat motiu de grans relats literaris com “ L’aventura equinoccial de Lope de Aguirre” de Ramon J. Sender o El camino de el Dorado del premi nobel Arturo Uslar Pietri.

Tambe en el cinema a conquerit èxits importants com Aguirre, der Zorn Gottes (Aguirre, la còlera de Déu) de Werner Herzog i protagonitzada per Klaus Kinski. Tambe El Dorado  dirigida per Antonio Saura i protagonitzada per Omero Antonutti.

   

  

 

ORIGENS: ELS COBERTS

ELS COBERTS

Avui en dia quan anem a un restaurant  trobem a la taula on ens hi disposem a gaudir de les excel·lències de la cuina lo que en hostaleria en diuen el parament o el mise en place que vol dir ni mes ni menys que tot al seu lloc. Normalment en una taula parada hi trobem per cada comensal, plats, copes, i coberts que segons la definició del diccionari de llengua catalana son el joc de cullera, forquilla i ganivet.

En els inicis els humans menjàvem amb les mans, en el àmbit de la transició del fet de menjar com un acte imprescindible per viure en el art de la cuina es tan antiga que no es pot datar històricament. Des de la prehistòria els homínids  que varen descobrir el foc ja van esdevenir els primers cuiners en tota regla.

El ganivet

Fou el primer estri usat per menjar, tot i que era utilitzat mes com eina de caça, per tallar les pells tambe a la cuina tenia la seva utilitat. Grecs , romans i fins l’època medieval cadascú es portava el seu i no es fins el segle XVII que es posen a taula. En la cort francesa en temps del Rei Lluis XIII el Cardenal Richelieu aleshores secretari d’estat va creure que els ganivets que també eren armes i que  cadascú portava apart de ser un perill que amb algunes discussions acabaven amb violència, hi havia la mala costum de al acabar de menjar els comensals es netejaven les dents amb la punta del ganivet, i es diu que va convèncer al Rei per arrodonir els ganivets i que ja es posessin a taula.

La cullera

Amb els primers assentaments i el desenvolupament de  l’agricultura, es comencen a fer brous , verdures i menjars líquids com sopes i clar calia un estri adient. La cullera que ve de la paraula llatina “cochleare” que era una antiga mesura en grans.

A l’antiga Roma ja es feien servir dos tipus de cullera  la major o  ligula i la menor era anomenada cochlea que tenia un mànec en forma d’agulla que servia per punxar trossos de carn i tambe per obrir musclos

Fins el segle XIX era apart del ganivet el sol estri utilitzat en els àpats. el principal material per fer-les era la fusta , mes tard es començà a fabricar-les de ferro o acer recobert d’estany i per la gent amb mes poder i riquesa s’emprava or i plata.

La forquilla

L’últim estri que ha arribat a les nostres taules, es diu que va arribar en forma de punxó i que es va inventar en l’imperi Bizantí. La  forquilla tal com la coneixem va néixer a França , l’església s’hi va oposar durant molts anys considerava que era un invent diabòlic. L’evolució va fer que aquest estri esdevingués el mes útil ja que serveix per aguantar quan es tallant les carns, per portar l’aliment a la boca sense embrutar-nos les mans.

Avui en dia ha evolucionat tant que hi ha molts tipus de forquilla, la forquilla d’entrada,se sol fer servir per els aperitius,la de taula que es mes gran ,la de peix mes ampla que la de taula, la de trinxar que te dues dents molt separades, la de postres que es mes petita i te de 3 a 4 dents, la de cargols que te dos pues i un llarg etc. De tot el que os pugueu imaginar.

La forquilla es va generalitzar a l’estat espanyol al segle XIX en concret va  ser Barcelona on es va crear la primera industria en la fabricació d’aquest avui en dia indispensable utensili.       

ORIGENS : LES ETIQUETES

LES  ETIQUETES

 

Podríem dir que des de el començament de la historia humana durant les primeres civilitzacions com la d’Egipte ja hi trobem les primeres referències de l’ús d’etiquetes elaborades amb papir.

Els fenicis que son, sens dubte els primers grans comerciants de la historia, impulsats per la necessitat de buscar nous territoris i especialment  interessats en els metalls que canviaven per cereals , olis o vins que portaven de comunitats indígenes d’un extrem a l’altre del Mediterrani. Els grecs en canvi estaven mes interessats per intercanviar un altre tipus de productes com teles, ceràmica o joies per aliments que no podien cultivar en els seus territoris.

Tot aquest moviment comercial s’organitzava des dels emporis (mercats) i les colònies que tenien per rebre aquests productes , emmagatzemar-los i distribuir-los. Tal era el volum de aquests intercanvis que crearen una magistratura per poder gestionar-los correctament.

Es en aquest moment es on les etiquetes cobren especial importància. La xarxa comercial romana va tenir un creixement molt important, que varen considerar necessari controlar la compra i venta dels aliments i com a mesura de control dels productes que es transportaven en àmfores els romans obligaven als productors registrar en els atuells el contingut, la data, el lloc, el pes , el nom del responsable de l’envasa’t i tambe el del distribuïdor del producte.

Podríem dir que les etiquetes comencen la seva historia amb Johannes Gutenberg i l’impremta moderna per vincular la historia de  les etiquetes a  la industria paperera que comença a desenvolupar-se en el segle XVI.

Foren els fabricants paperers que començaren a utilitzar dissenys en les etiquetes. El  primer fou el fabricant de paper Bernhart que en l’any 1550 usà les primeres faixes de paper amb un disseny al centre.

En el segle XVIII i amb la nova tecnologia com la maquina de fer paper, la litografia i la impressió a color han fet que l’industria gràfica es desenvolupes amb molta rapidesa. Que no solsament les etiquetes servien per informar sinó també per cridar l’atenció del consumidor.

Ja entrat al segle XX en concret en la dècada dels anys trenta  la Ray Stanton Avery comença a aplicar les etiquetes amb adhesiu en ampolles i tota mena de recipients de vidre entre altres. El seu fundador Stan Avery un dependent de Los Angeles amb ànsies de triomfar en els negocis ideà així una forma intel·ligent  per les tendes indiquessin el preu dels seus productes.

A partir d’aleshores l’etiqueta’t dels productes es va estendre arreu del mon i nomes unes dècades desprès ja es feien servir per marcar tot tipus d’envasos: alimentació, cosmètica, neteja, medicaments.... etc. Entre les primeres empreses que començaren emprar foren els fabricants de xocolates, i no tardaren massa en seguir els fabricants de begudes, sabons i un extens etc fins els nostres dies, en que son un mitjà de comunicació que les empreses usen per informar als compradors i sobretot per destacar i diferenciar-se  en un mercat cada vegada més competitiu.