diumenge, 28 de desembre del 2025

UN SOMRIURE

 

UN SOMRIURE

No costa res, però crea molt, enriqueix a qui la dona, sense empobrir a qui la rep, ningú es tan ric que pugui passar-ne ni tan pobre que no el pugui enriquir amb els seus fruits.

No pot ser comprada amb diners, demanada, prestada, ni robada perquè es quelcom que no rendeix cap benefici a ningú quan no es lliurada espontània i gratuïtament.

Somriu sempre, sobretot davant lo moltíssim que et dona la vida, i pensa que ningú necessita tan un somriure com aquell que no ni queda cap per donar.

 

 

dissabte, 27 de desembre del 2025

LES BALES MINIE

 

LES BALES MINIE

Durant el conflicte de la Guerra de Secessió dels Estats Units (1861-1865) hi van morir de 620.000 a 750.000 homes dels quals es que quasi dos terços no van morir d’un dispar sinó del que passava després de rebre’l.

Claude-Étienne Minie (1804-1879) famós oficial francès per dissenyar les bales Minie (1846) i tres anys més tard dissenyava el rifle que porta el mateix nom (1849).

Les bales Minie – projectils de plom que es deformaven al impactar – destrossaven ossos, arrencaven carn i deixaven les ferides tan obertes  que l’única  opció que tenia el cirurgià era amputar, i aquí començava el veritable infern. Les amputacions es feien sense guants, sense rentar-se les mans i amb serres que ja havien servit desenes de vegades. Els instruments es netejaven amb un drap. La sang del soldats es barrejava amb la dels que abans havien passat  per la taula d’operacions que solien ser una bassa de sang.

El resultat era que molts d’ells morien dies després, no per la bala sinó per septicèmia , gangrena, tètanus o la febre. Molts es despertaven després de la cirurgia només per veure i sentir com la pell s’enfosquia i de com una forta olor a podridura començava a sortir de les seves ferides o dels membres amputats, senyal de que la infecció ja els estava consumin en vida. A tot això s’hi sumaven malalties com la disenteria, còlera, pneumònia i febre tifoide que mataven a mes soldats que en qualsevol atac enemic. Els camps estaven plens de cossos debilitats, diarrees incontrolables, aigua contaminada i els núvols de mosques que convertien qualsevol ferida en una sentencia de mort.

La bala només era el principi lo que realment matava era el temps i la infecció que venia després de rebre un dispar.        

diumenge, 21 de desembre del 2025

EL MARINER DE SANT PAU

 

EL MARINER DE SANT PAU

Aquesta es una llegenda catalana de la que Mossèn Jacint Verdaguer en fou el principal transmissor.

Fa molts i molts anys un mariner de l’Empordà que feia viatges mar enllà fins a Mallorca, la seva família sempre l’esperava impacient quan tornava de la mar per gaudir amb ell les hores de lleure tots plegats. Un dia tot es va capgirar, quan era mar endins el cel s’enfosqui com les entranyes d’una balena i un vent huracanat va començar a sacsejar amb fúria la nau. Tots invocant a la Verge del Carme va aconseguir salvar-se mentre veia com la nau es feia miques. Al arribar a port veié desesperat com la mar havia arrasat casa seva i s’havia endut a tots els que estimava. Sol i trist va agafar l’únic objecte que li quedava; un rem i va decidir allunyar-se del mar fins a un lloc on ningú conegués l’objecte que duia amb ell.

Ja era la tardor i les fulles dels arbres començaven a caure quan va arribar a Banyoles, semblaven bona gent i les noies filaven vora l’estany. quan va veure l’aigua va recordar-li massa d’allà on venia i va decidir continuar el seu camí.

Tot caminant i buscant un lloc per quedar-se, ja era prop de Nadal va decidir parar-se a Besalú, els nois i noies jugaven contents a la plaça, fins i tot van convidar-lo a afegir-se al seus jocs, però quan va preguntar-li a una de les noies si sabia que era l’objecte que portava – un rem – va contestar-li ràpidament, sense dir rés més va continuar al seu camí.

Mirant les serralades, va travessar prats i boscos fins arribar a Olot. Ja era dilluns de Pasqua i va veure un grup de gent reunida en un dels barris de la ciutat. Celebraven la Pasqua i ballaven el ball del “Triai” un prat molt gran situat entre la Font Moixina i l’església de Sant Cristòfor les Fonts, s’hi va trobar molt bona i acollidora gent, però quan va demanar a diverses persones que era l’objecte que ell portava tots li van respondre que era un rem. Va pensar que encara no havia arribat al  seu destí i que calia continuar el seu camí.

Quan va arribar a Sant Pau de Seguries des de el primer moment s’hi va sentir com a casa. També estaven de festa en una ermita a prop del poble. Esbalaït es va quedar quan al preguntar-los que era l’objecte que portava a la mà i tots li contestaven que  el seu rem per una pala de forner, que es una pala per treure i posar el pa al forn. Va decidir que el seu viatge s’havia acabat, a Sant Pau es va quedar per refer la seva vida, va fer de pagès i amb el temps va tornar a formar una família i ha construir una masia que encara s’anomena “Cal Mariner” i es per això que a Sant Pau de Seguries tenen un gegant que es un mariner, per recordar aquell home que un dia hi va arribar al poble per quedar-se.   


divendres, 19 de desembre del 2025

NEULES I TURRONS

 

NEULES I TURRONS

Sembla que possiblement per aquells temps les neules eren planes , un semblant a una hòstia. Que portaven signes , senyals i emblemes i, a vegades amb textos curts que en castellà foren qualificats de “suplicaciones”.

La forma cilíndrica que les coneixem avui en dia , tenen el seu origen a l’any 1703 , un flagell de pesta tenia als barcelonins molt afectats i la celebració del Nadal era poc falaguera. El gremi de confiters i pastissers per aixecar l’esperit públic varen convocar un concurs per premiar dos dolços nous , que reunissin les condicions de bona sanitat , de conservar-se per temps sense malmetre’s i per poder-se vendre a bon preu , un d’aquests dolços s’havia d’assemblar a una pedra , i l’altre a un pergamí. Les autoritats van aprovar el projecta i es van comprometre propagar-los i recomanar-los. El concurs fou publicat el dia 27 d’octubre .

Fou concedit el premi assenyalat per el primer dolç a Pere Torro , que presenta un dolç fet amb mel , avellanes i pinyons la qual semblava una pedra.

L’altre premi fou concedit al confiter Pere Xercavins , amb la presentació d’una mena d’hòstia grossa , farcida i cargolada com un pergamí enrotllat.

El dia 2 de desembre en crida publica per el nunci de la ciutat la introducció dels nous dolços , recomanant al veïnat menjar-ne per postres des de la Puríssima (8 de desembre) fins la Candelera (2 de febrer).

APATS DE NADAL

 APATS DE NADAL

Aquests dies de grans festivitats , on totes les famílies es reuneixen al voltant de una taula , gaudint de beures i menjars , ve de una llarga tradició que es perd en la nit dels temps .
En el any 1267,  la ciutat de Barcelona  va signar , a Pedralbes , la concòrdia de pau amb Joan II ,fou fet un solemne dinar a la sala major del palau reial , es a dir al salo del tinell. Hi van concórrer mes de un centenar de persones.
Segons consta en la documentació conservada en l’Arxiu de la Corona d’Aragó  per l’àpat reial d’aquell Nadal de l’any 1267 es van consumir :   31 moltons , 350 ous, 30 parells de conills , 12 parells de perdius , 36 parells de capons , 5 parells d’oques , 5 quarteres de pa (una quartera de blat equivalia a 55 kg), 228 quartans de vi (el quarta equivalia a 6’12 litres) , deu sous de neules i altres coses. Els convidats la vigília havien menjat cols amb panses , peix , cigrons , castanyes , nous , i neules.