UN SOMRIURE

 

UN SOMRIURE

No costa res, però crea molt, enriqueix a qui la dona, sense empobrir a qui la rep, ningú es tan ric que pugui passar-ne ni tan pobre que no el pugui enriquir amb els seus fruits.

No pot ser comprada amb diners, demanada, prestada, ni robada perquè es quelcom que no rendeix cap benefici a ningú quan no es lliurada espontània i gratuïtament.

Somriu sempre, sobretot davant lo moltíssim que et dona la vida, i pensa que ningú necessita tan un somriure com aquell que no ni queda cap per donar.

 

 

LES BALES MINIE

 

LES BALES MINIE

Durant el conflicte de la Guerra de Secessió dels Estats Units (1861-1865) hi van morir de 620.000 a 750.000 homes dels quals es que quasi dos terços no van morir d’un dispar sinó del que passava després de rebre’l.

Claude-Étienne Minie (1804-1879) famós oficial francès per dissenyar les bales Minie (1846) i tres anys més tard dissenyava el rifle que porta el mateix nom (1849).

Les bales Minie – projectils de plom que es deformaven al impactar – destrossaven ossos, arrencaven carn i deixaven les ferides tan obertes  que l’única  opció que tenia el cirurgià era amputar, i aquí començava el veritable infern. Les amputacions es feien sense guants, sense rentar-se les mans i amb serres que ja havien servit desenes de vegades. Els instruments es netejaven amb un drap. La sang del soldats es barrejava amb la dels que abans havien passat  per la taula d’operacions que solien ser una bassa de sang.

El resultat era que molts d’ells morien dies després, no per la bala sinó per septicèmia , gangrena, tètanus o la febre. Molts es despertaven després de la cirurgia només per veure i sentir com la pell s’enfosquia i de com una forta olor a podridura començava a sortir de les seves ferides o dels membres amputats, senyal de que la infecció ja els estava consumin en vida. A tot això s’hi sumaven malalties com la disenteria, còlera, pneumònia i febre tifoide que mataven a mes soldats que en qualsevol atac enemic. Els camps estaven plens de cossos debilitats, diarrees incontrolables, aigua contaminada i els núvols de mosques que convertien qualsevol ferida en una sentencia de mort.

La bala només era el principi lo que realment matava era el temps i la infecció que venia després de rebre un dispar.        

EL MARINER DE SANT PAU

 

EL MARINER DE SANT PAU

Aquesta es una llegenda catalana de la que Mossèn Jacint Verdaguer en fou el principal transmissor.

Fa molts i molts anys un mariner de l’Empordà que feia viatges mar enllà fins a Mallorca, la seva família sempre l’esperava impacient quan tornava de la mar per gaudir amb ell les hores de lleure tots plegats. Un dia tot es va capgirar, quan era mar endins el cel s’enfosqui com les entranyes d’una balena i un vent huracanat va començar a sacsejar amb fúria la nau. Tots invocant a la Verge del Carme va aconseguir salvar-se mentre veia com la nau es feia miques. Al arribar a port veié desesperat com la mar havia arrasat casa seva i s’havia endut a tots els que estimava. Sol i trist va agafar l’únic objecte que li quedava; un rem i va decidir allunyar-se del mar fins a un lloc on ningú conegués l’objecte que duia amb ell.

Ja era la tardor i les fulles dels arbres començaven a caure quan va arribar a Banyoles, semblaven bona gent i les noies filaven vora l’estany. quan va veure l’aigua va recordar-li massa d’allà on venia i va decidir continuar el seu camí.

Tot caminant i buscant un lloc per quedar-se, ja era prop de Nadal va decidir parar-se a Besalú, els nois i noies jugaven contents a la plaça, fins i tot van convidar-lo a afegir-se al seus jocs, però quan va preguntar-li a una de les noies si sabia que era l’objecte que portava – un rem – va contestar-li ràpidament, sense dir rés més va continuar al seu camí.

Mirant les serralades, va travessar prats i boscos fins arribar a Olot. Ja era dilluns de Pasqua i va veure un grup de gent reunida en un dels barris de la ciutat. Celebraven la Pasqua i ballaven el ball del “Triai” un prat molt gran situat entre la Font Moixina i l’església de Sant Cristòfor les Fonts, s’hi va trobar molt bona i acollidora gent, però quan va demanar a diverses persones que era l’objecte que ell portava tots li van respondre que era un rem. Va pensar que encara no havia arribat al  seu destí i que calia continuar el seu camí.

Quan va arribar a Sant Pau de Seguries des de el primer moment s’hi va sentir com a casa. També estaven de festa en una ermita a prop del poble. Esbalaït es va quedar quan al preguntar-los que era l’objecte que portava a la mà i tots li contestaven que  el seu rem per una pala de forner, que es una pala per treure i posar el pa al forn. Va decidir que el seu viatge s’havia acabat, a Sant Pau es va quedar per refer la seva vida, va fer de pagès i amb el temps va tornar a formar una família i ha construir una masia que encara s’anomena “Cal Mariner” i es per això que a Sant Pau de Seguries tenen un gegant que es un mariner, per recordar aquell home que un dia hi va arribar al poble per quedar-se.   

NEULES I TURRONS

 

NEULES I TURRONS

Sembla que possiblement per aquells temps les neules eren planes , un semblant a una hòstia. Que portaven signes , senyals i emblemes i, a vegades amb textos curts que en castellà foren qualificats de “suplicaciones”.

La forma cilíndrica que les coneixem avui en dia , tenen el seu origen a l’any 1703 , un flagell de pesta tenia als barcelonins molt afectats i la celebració del Nadal era poc falaguera. El gremi de confiters i pastissers per aixecar l’esperit públic varen convocar un concurs per premiar dos dolços nous , que reunissin les condicions de bona sanitat , de conservar-se per temps sense malmetre’s i per poder-se vendre a bon preu , un d’aquests dolços s’havia d’assemblar a una pedra , i l’altre a un pergamí. Les autoritats van aprovar el projecta i es van comprometre propagar-los i recomanar-los. El concurs fou publicat el dia 27 d’octubre .

Fou concedit el premi assenyalat per el primer dolç a Pere Torro , que presenta un dolç fet amb mel , avellanes i pinyons la qual semblava una pedra.

L’altre premi fou concedit al confiter Pere Xercavins , amb la presentació d’una mena d’hòstia grossa , farcida i cargolada com un pergamí enrotllat.

El dia 2 de desembre en crida publica per el nunci de la ciutat la introducció dels nous dolços , recomanant al veïnat menjar-ne per postres des de la Puríssima (8 de desembre) fins la Candelera (2 de febrer).

APATS DE NADAL

 APATS DE NADAL

Aquests dies de grans festivitats , on totes les famílies es reuneixen al voltant de una taula , gaudint de beures i menjars , ve de una llarga tradició que es perd en la nit dels temps .

En el any 1267,  la ciutat de Barcelona  va signar , a Pedralbes , la concòrdia de pau amb Joan II ,fou fet un solemne dinar a la sala major del palau reial , es a dir al salo del tinell. Hi van concórrer mes de un centenar de persones.

Segons consta en la documentació conservada en l’Arxiu de la Corona d’Aragó  per l’àpat reial d’aquell Nadal de l’any 1267 es van consumir :   31 moltons , 350 ous, 30 parells de conills , 12 parells de perdius , 36 parells de capons , 5 parells d’oques , 5 quarteres de pa (una quartera de blat equivalia a 55 kg), 228 quartans de vi (el quarta equivalia a 6’12 litres) , deu sous de neules i altres coses. Els convidats la vigília havien menjat cols amb panses , peix , cigrons , castanyes , nous , i neules.

ELS PICTES

 

ELS PICTES

Fa uns 2000 anys a les terres salvatges del nord de Britannia vivia un poble que ni tan sols el totpoderós imperi romà va poder conquerir “els pictes”

Per els romans eren poc més que salvatges despullats i amb llança. Però la realitat era un altre, eren formidables guerrers amb el cos cobert de tatuatges  blaus i amb cadenes de ferro com signe de riquesa. No necessitaven roba les seves marques eren el seu blindatge. Juli Cèsar en queda tan impressionat d’ells que va escriure – “ És tenyeixen amb pintures blaves, que fa que el seu aspecte sigui aterridor, porten el cabell llarg i s’afaiten tot el cos menys el cap i el bigoti”.

El nom de “pictes” (els pintats) els hi fou donat per els romans , cada cos era un llenç de símbols d’animals i poder. Anaven a guerrejar coberts d’art i de feres desafiant a les legions més poderoses de la historia.

Durant segles els pictes van defensar les seves terres contra les invasions però no fou l’espasa qui els va vèncer, fou la Creu.

En el segle IV començaren arribar missioners entre ells Sant Columba que segons la llegenda va derrotar un monstre al riu Ness per guanyar-se el respecte dels clans pictes. Amb el temps la creu va guanyar als tatuatges i la paraula es va imposar al crit de guerra.. i poc després ... van desaparèixer.

Cap el segle X van fer fonedissos de la historia com la boira de les Highlands escoceses no van deixar llibres ni tan sols testimonis escrits. Avui en dia tot el que sabem d’ells es del que ens expliquen els que van intentar conquerir-los i mai ho van aconseguir.      

 

LES RELIQUÍES DEL COMTE TALLAFERRO

 

LES RELIQUIES DEL COMTE TALLAFERRO

Les relíquies dels patrons de Besalú Sant Prim i Sant Felicià foren donades per el comte Bernat Tallaferro  amb motiu de la consagració del nou temple de Sant Pere que formava part del monestir benedictí fundat el 977 per el comte –bisbe Miró.

L’abat Fontanella que era un simpatitzant de la gent d’Olot, va tenir la fatal idea de cedir les preuades relíquies dels Sants a l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot que va causar indignació i un fort despit dels besaluencs. Una multitud armada, enfurismada i traient foc per els queixals es va dirigir cap Olot disposats a recuperar les relíquies dels seus Sants patrons. La força publica els va haver  d’aturar, ja que si no s’hauria pogut produir un gran terrabastall que haguera fet feredat. La qüestió fou portada a la seu romana que al 1619 va adjudicar les relíquies a Sant Esteve d’Olot provocant una gran consternació a la gent de Besalú. L’abat Fontanella mai més va posar els peus a la vila comtal i es va quedar a viure a Olot. Malgrat tot Sant Prim i Sant Felicià son encara patrons de Besalú.         

EL TAMERLÁ

 

EL TAMERLÁ

El Tamerlá (1336-1405) també conegut com Timur Lenk (Timur el coix) fou un conqueridor turc-mongol, fill d’un cap militar mongol i descendent per línia materna de Genguis Khan.

L’any 1941 en plena Segona Guerra Mundial, Iosif Stalin va autoritzà l’apertura de la tomba del gran guerrer enterrat a Samarcanda. Quan els arqueòlegs soviètics aixecaren la llosa funerària es trobar una inscripció en a l’interior que els advertia. – Qui gosi pertorbar aquesta tomba deslligarà un invasor més fort que jo – dos dies després el 22 de juny de 1941, Hitler llançava la “Operació Barba-roja”. La invasió nazi de la Unió Soviètica, el front més sagnant de tota la guerra. Les xifres ho diuen tot, milions de morts, ciutats arrasades l’inici d’un conflicte que marcaria el destí d’Europa.

Molts ho consideren una de les majors coincidències de la historia, altres parlen de maledicció. Lo cert es que el poder dels símbols i les supersticions no desapareixen ni tan sols en la era de la guerra moderna.

La tomba fou segellada l’any següent 1942 just abans de la batalla de Stalingrad que causà un gir decisiu que marcaria  el començament de la derrota alemanya. Casualitat o destí? Potser mai ho sabrem però en la historia ha quedat gravat com un recordatori

 – De vegades els morts sembla que ens avisen i murmuren advertències que els vius no ens atrevim a ignorar..        

 

JAN PETIT

 

JAN PETIT

En Jan Petit és una cançó i una dansa tradicional catalana, segons Joan Amades a principis del segle XX, en alguns llocs aquesta cançó també es cantava i ballava per carnestoltes amb una coreografia eròtica en la qual el terme “dit” era interpretat en sentit figurat.

La cançó deu el seu origen a Joan Petit un pagès occità que al 1643 va capitanejar la “Revolta dels Crocants” a Vilafranca de Roergue contra el rei de França Lluis  XIV. Quan va ser capturat, va estar condemnat a mort al suplici de “La Roda” un dels més cruels que mai s’han vist, i aquesta es la raó perquè en la cançó es citen diferents parts del cos que s’anaven mutilant mentre la feien girar.

Consistia en lligar el condemnat en una roda mentre el botxí li anava trencant els ossos amb un mall per dislocar-li les extremitats, sempre procurant no causar-li hemorràgies internes letals, fins al punt que es podia tocar el cap amb els turmells. Llavors es pujava la roda damunt de una columna i es deixava al pobre desgraciat allà dalt fins que moria de dolor. Aquest fet va generar aquesta cançó popular encara vigent a Occitània, a Catalunya i també amb alguna variació al País Basc on es coneix amb el nom dep7 “ Ipurdi Dantza”. On es canta que en Jan Petit ballava per el rei de França amb els membres que li anaven trinxant, ara un dit, ara la mà, ara un braç, ara un peu.......... així ballava en Jan Petit   

 

QUIZ

 

QUIZ

L’origen de la paraula “Quiz” es força misteriosa i té varies teories, la més acceptada es que aquest mot té el seu origen al final del segle XVIII i es conta que: En el any 1780, un empresari de teatre de la ciutat de Dublín (Irlanda) de nom Richard Daly va apostar que en 24 hores introduiria una nova paraula a la llengua anglesa. Durant tota una nit es va dedicar a pintar amb guix la paraula “Quiz” en un munt de parets de la ciutat. Al dia següent l’estranya paraula estava en boca de tothom, però ningú sabia el que significava. Així el vocable es va convertir en sinònim de pregunta o proba, especialment més tard ha donat nom a un conjunt de preguntes.

Des de aleshores la paraula Quiz ha estat emprada per referir-se ha un petit test  i s’ha mantingut en el idioma com una forma popular per avaluar coneixements.     

 

 

WILLIAM WALLACE

 

WILLIAM WALLACE

William Wallace simbol de la rebel·lió escocesa contra la corona anglesa fou capturat prop de Glasgow i traslladat encadenat a Londres. El seu nom ja era llegenda entre els guerrers i pagesos escocesos que l’usaven per donar exemple del preu de la desobediència.

Wallace no era un noble, no pertanyia a cap família poderosa ni buscava la gloria personal. Era un home nascut a Elderslie un petit poble i format dins la convicció de que cap estranger podria governar la seva terra.

L’espurna que provocar l’alçament fou l’execució de la seva dona Marion Braidfute assassinada per soldats anglesos.

Amb només un grapat d’homes va desafiar a l’exercit més poderós d’Europa, la seva victòria al 1297 “Stirling Bridge Battle” (Batalla del Pont de Stirling) va sorprendre a Eduard I conegut com “Hammer of the Scots” (Martell dels Escocesos). Durant aquest  temps Wallace fou nombrat “Guardian of Scotland” una distinció que simbolitzava la independència d’un poble que es negava a rendir-se.

Però el poder militar i polític anglès era implacable i venjatiu. Al 1298  el seu exercit fou derrotat  i dispersat a Falkirk. Wallace va fugir convertint-se en un fugitiu durant anys, mentre la noblesa escocesa negociava per la seva rendició. Finalment i traït per un dels seus fou entregat els anglesos i traslladat a Londres per ser jutjat.

El 23 d’agost de 1305, al davant d’una multitud de gent reunits a Smithfield, Wallace va escoltar la seva sentencia “culpable d’alta traïció”. La seva resposta va ser una frase que ha sobreviscut al temps i encara ressona per les parets escoceses. – No puc ser traïdor, dons mai he jurat lleialtat al rei anglès –

La seva execució fou una de les més cruels de l’Edat Mitjana. Fou arrastrat fins  per cavalls per el carrers de Londres, penjat fins quasi morir, mutilat i finalment decapitat i esquarterat. Els seus membres foren exposats a diferents ciutats d’Anglaterra com advertència. Però l’intent d’esborrar el seu nom el va convertir en un heroi immortal.  

La corona anglesa va voler sembrar la por, però al que va néixer fou el mite. El seu cós fou destruït però el seu crit encara se sent. Wallace es va convertir en símbol de valentia i coratge que encara ressona quan un poble lluita per la seva llibertat

EL REI SAVI

 

EL REI SAVI

Khalil Gibrán el famós poeta libanès (1883-1931) en una de les més celebrades obres (El Boig 1918) ens narra aquest petit conte, que ben bé el podríem recomanar a algun dels nostres polítics actuals.

Hi havia una vegada, en una llunyana ciutat que anomenaven Wirani governada per un Rei que tractava els seus súbdits amb poder i molta saviesa. Hi havia també al mig de la ciutat un pou de aigua clara i fresca que en gaudien tots el ciutadans, també el Rei i els seus cortesans dons era l’únic pou de la ciutat. Una nit quan tot estava en calma i la gent dormia, una bruixa va entrar a la ciutat i va tirar set gotes d’un misteriós líquid dins el pou al mateix temps que deia.

-       “Des de aquest moment, qui begui d’aquesta aigua es tornarà boig”.

L’endemà tots els habitants de la ciutat van beure de l’aigua del pou, excepte el Rei i el seu gran camarlenc i tots es van tornar bojos, tal com havia previst la bruixa. Aquell mateix dia per els carrers i al mercat la gent només feien que xiuxiuejar

-       “El Rei està boig, el nostre Rei i el seu gran camarlenc han perdut la raó, no podem permetre que ens governi un Rei boig , l’hem de destronar”.

Per la nit el Rei va ordenar que li portessin d’aigua del pou en una gran copa d’or i quan li van portar insaciablement en va beure i va passà la copa al camarlenc per que també en begués.

L’endemà hi va haver joia i alegria en aquella llunyana ciutat de Wirani, perquè el seu Rei i el seu gran camarlenc havien recuperat la raó.  

 

 

LA GUILLOTINA

 

LA GUILLOTINA

L’any 1792, a França es va introduir un nou mètode d’execució amb la intenció de fer-la mes humana : “la Guillotina”. Fins aleshores les penes de mort per decapitació s’aplicaven amb espasa, però es requeria un cop extremadament precís i encertat. Una errada en el cop podia convertir l’execució en un espectacle de un prolongat sofriment. Fou el doctor Joseph-Ignace Guillotin qui va proposar aquest nou mètode que garantia la mort rapida i suposadament indolora.

La idea semblava lògica però aviat van sorgir dubtes inquietants. Es deia per exemple, que quan Ana Bolena fou executada amb espasa al 1536, la seva boca es movia com si intentés parlar mentre el seu cap s’exhibia al públic. En 1793 durant la revolució francesa Charlotte Corday fou condemnada per assassinar a Marat. Després de la decapitació el botxí va aixecar el cap i li donà unes bufetades. Les galtes de Madame Corday es van ruboritzar i el seu rostre semblava expressar indignació

Es possible que encara estès conscient? El metge francès Gabriel Beaurieux va investigar-ho. Durant una execució es posar al costat del lloc on cauria el cap d’un reu ajusticiat, quan va caure dins el cistell el metge al va cridà per el seu nom. Sorprenentment els ulls de l’home al van mirar, va fer-ho una segona vegada amb el mateix resultat, al tercer intent el rostre ja estava inerta.

Beaurieux després dels seus estudis va determinar que el cervell humà pot romandre conscient entre 25 i 30 segons després de la decapitació. Experiments moderns amb ratolins mostren que després de la decapitació hi ha activitat cerebral fins a 4 segons. Encara que el cervell depèn del oxigen, un cop tallat el fluix, continua rebent l’últim alè contingut en el sistema. Aquesta petita espurna es suficient per generar una ràfega de consciencia, com una llum que parpelleja abans d’apagar-se.

El pulmons i les cordes vocals ja s’han quedat fora, però la mirada  podria ser l’ultima forma de comunicació de qui sap que s’està morint. Potser “ La Guillotina” no fou tan indolora com es va pensar que seria i potser que durant uns segons el reu estava plenament conscient de la mort.  

         

   

CENTENNIAL LIGHT

 

CENTENNIAL LIGHT

Des de l’any 1901 hi ha una bombeta encesa incandescent, fabricada a ma per la Shelby Electric Company de Shelby, Ohio (USA). A finals de la dècada de 1890, fou donada per l’empresari local Dennis Bernal al Departament de Bombers  de Livermore, Califòrnia en el any 1901. Inicialment amb 60W, avui en dia emet una llum tènue 4W que gracies a la seva alta qualitat de construcció i de que rarament s’apaga, nomes ha estat breument desconnectada per mudances o reparacions.

Actualment es troba en l’Estació de Bombers de Livermore, 4550 East Avenue on està vigilada per un comitè i també esta visible per el públic, simbolitzant la durabilitat de la tecnologia pionera d’il·luminació.    

S'ACCABADORA

 

S’ACCABADORA

En els pobles rurals de la illa de Sardenya hi va existir fins fa poc d’unes dècades una figura tan misteriosa com temuda “S’accabadora”

Era una dona vestida de negre i amb el rostre cobert, sempre cridada amb secret per els familiars d’un malalt terminal. No era metge, però complia una funció reconeguda per la comunitat: acabar amb el sofriment de qui ja no hi havia esperança.

Acudia sempre de nit i el moribund des del seu llit sabia al veure-la que la seva agonia i dolor estava a punt d’acabar-se. De vegades utilitzava un coixí, altres vegades la majoria utilitzava el seu “mazzolu” un petit bastó de olivera borda amb al que donava un mortífer cop al front. Després s’han anava en silenci tal com hi havia arribat, havent complert una missió sagrada.

Els familiars lluny de condemnar-la li oferien en gratitud: pa ,vi ,oli i productes de la terra. Per ells no era un crim sinó un acte de compassió, en un món sense metges propers i que l’agonia i el sofriment del malalt podia allargar-se setmanes,  S’accabadora era la que li donava un final digne.

La seva existència estava tan integrada a la cultura sarda que es deia que moltes vegades aquesta mateixa dona podia ser partera i acabadora: vestida de blanc portava la vida i vestida de negre l’acomiadava. Els últims casos documentats foren en el 1929 i al 1952, però el seu record encara viu a la memòria oral de molts pobles. Per els sards la mort mai fou tabú sinó simplement la conclusió natural del cicle de la vida.       

LA MÀ DEL MORT

 

LA MÀ DEL MORT

Deadwood 1 d’agost de 1876, en un bar amb un fum espès i una taula de pòquer on hi estava assentat el famós pistoler Wild Bill Hickok amb la llarga barba i el seu revòlver al cinto, era el més temut de l’oest amb la fama que arrastrava  enemics arreu on anava.

També hi estava Jack McCall un borratxo decrèpit i ressentit. La nit abans McCall havia perdut tots els seus diners jugant amb Hickok, i encara que Bill molt condescendent li va oferir unes monedes per menjar, aquest gest per part de McCall fou rebut com una humiliació.

A l’endemà McCall va tornar però no per jugar, sinó amb l’idea clara de matar. Wild Bill que mai s’assentava d’esquena a la porta en McCall si va acostà per darrera i amb el seu revòlver calibre 45 va disparà directa a la nuca. Wild Bill Hickok va morir a l’instant tenia 39 anys. Les seves cartes varen caure al terra dos asos i dos vuits des de aleshores aquesta combinació en el pòquer es coneix com “la mà del mort”.  

ABRUJÓ

 

ABRUJÓ

El “Tribulus Terrestris” (abrujó o obriülls) una mina antipersona de l’antiga Roma que podia canviar el curs d’un combat o fins i tot d’una guerra. La idea era molt simple quatre o més pues de ferro que es tirin com es tirin una de les puntes sempre quedava apuntant enlaire. Escampats en gran quantitat dins el camp de batalla podien aturar una carga de cavalleria, frena els carros de combat i causar moltes baixes a la infanteria, un arma simple i d’una gran eficàcia que no solament fou usada en l’antiguitat sinó també durant tota l’Edat Mitjana. Un arma que fins i tot la trobem avui en dia, molt mes sofisticada en alguns controls de les nostres carreteres.

CICLOPS

 

CICLOPS

En l’antiga Grècia, existia una llegenda que parlava de essers gegants amb un sol ull al front. Aquests essers eren coneguts com “ciclops” i es deia que eren fills de Posidó el Deu del Mar i de les tempestes.

D’on surt aquesta llegenda? Una teoria fascinant suggereix que l’origen del mite dels ciclops podria estar relacionat amb els cranis d’elefant. Aquests tenen un forat al mig del rostre que podria haver estat interpretat com que es tractava d'un esser de un sol ull, però la realitat es on va connectada la seva trompa.

La llegenda dels ciclops segueix essent un misteri intrigant que ens recorda la capacitat de la humanitat per crear histories i mites a partir de l’observació de la natura. Quins altres secrets ens amaguen les antigues llegendes?

TORNAR A SER

 

TORNAR A SER

Si quan Napoleó va intentar envair Espanya ho hagués aconseguit, ara l’ensenyança escolar seria en francès, els llibres i diaris en francès, el nom dels carrers en francès, però els espanyols a casa seva parlarien en castellà amb l’esperança de que algun dia tornaria a ser Espanya. Afortunadament no va ser així.

Si Hitler amb la seva obsessió de conquerir Europa hagués envaït Espanya, ara l’ensenyança escolar seria en alemany, els llibres i diaris en alemany etc...però els espanyols a casa seva parlarien castellà amb l’esperança de que algun dia tornaria a ser Espanya. Afortunadament no va ser així.

Fa 300 anys Felip V va envair, va posar setge a Barcelona i per desgracia ho va aconseguir. I va néixer el desig que encara perdura en molts catalans de tornar a ser Catalunya. “Comprenden”

Carta escrita en castellà a un diari per Josep Font Juncosas. (jo m’he pres la llibertat de reproduir-la en català).

     

SI TENS UN PA....

 

SI TENS UN PA...

Si vostè té un pa i jo tinc un euro, i jo li compro el pa, jo tindré un pa i vostè tindrà un euro, i veurà un equilibri en aquest intercanvi: això es A te un euro i B te un pa i a la inversa, B té el pa i A té el euro. Això dons es un equilibri perfecte. Però si vostè té un sonet de Verlaine ,o el teorema de Pitàgoras i jo no tinc rés i vostè me’ls ensenya, al final d’aquest intercanvi jo tindré el sonet i el teorema i vostè els haurà conservat. En el primer cas hi ha equilibri això es “mercaderia”. En el segon cas hi ha creixement això es “cultura”        

Michel Serres, nascut a Agen (1 de setembre de 1930 – 1 de juny de 2019 Paris) filòsof i historiador de les ciències. Fou membre de la Acadèmia Europea de Ciències i Arts i de l’Acadèmia Francesa.

 

EL MUR

 

EL MUR

El mur de Berlín ( Berliner Mauer) formava part de la frontera dintre el territori alemany que separava el Berlín Oest del Berlín Est, des del 13 d’agost de 1961 fins el 9 de novembre de 1989. Aquest mur es el símbol mes conegut de la guerra freda i de la divisió d’Alemanya. Al menys 86 persones van morir a mans de les forces de seguretat de la RDA mentre intentaven fugir cap a l’Oest. Altres fonts parlen de 238 morts incloent-hi els morts en accidents.

El 21 de juliol de 1990 es va celebrar a Berlin la reunificació d’Alemanya, es donar lloc la històrica presentació del grup anglès Pink Floyd. 300.000 persones van presenciar l’espectacle de rock “The Wall” en el lloc que ocupava el vergonyós mur.   

COCA-COLA

 

COCA-COLA

 

John S. Pemberton nascut el 8 de juliol de 1831 a Konxville, Geòrgia (U.S.A) conegut mundialment per haver creat la formula de la Coca-Cola. La seva creació va tenir i encara té un gran impacte en la industria de begudes i en la cultura global.

Pemberton de professió farmacèutic, buscava una desenvolupar una beguda medicinal que l’ajudés a alleujar els dolors que tenia després de haver estat ferit en la Guerra Civil Americana. En el any 1886 en el seu laboratori de Atlanta, Geòrgia, Pemberton va crear un xarop a base de fulles de coca i nou de cua, barrejat amb aigua carbonatada, que inicialment la beguda es va comercialitzar com un tònic medicinal anomenat “French Wine Coca”

Quan a Atlanta va prohibir-se l’alcohol en 1886, Pemberton va modificar la seva formula per crear una beguda no alcohòlica. El resultat va ser la Coca-Cola, una beguda que molt aviat va guanyar popularitat per el seu sabor únic i refrescant. El nom i l’icònic logotip de Coca-Cola foren creats per el soci de Pemberton, Frank M. Robinson.

Encara que Pemberton es va vendre els drets de la seva formula a varis socis degut a problemes financers i de salut, el seu invent es convertiria en una de les marques més valuosa i reconeguda com a símbol d’innovació i èxit comercial.

John S. Pemberton va morir el 16 d’agost de 1888 però el seu llegat perdura en cada ampolla de Coca-Cola que es gaudeix arreu el món.         

PEPSI

 

PEPSI

 

Caleb Bradham un farmacèutic de New Bern, Carolina del Nord (USA) es conegut per haver creat la famosa beguda “Pepsi”. Al 1893 Bradham va inventar una beguda anomenada Brad’s Drink dins la seva farmàcia, beguda que més tard es coneixeria arreu del món com Pepsi-Cola.

Bradham va crear aquesta beguda Brad’s Drink com un refresc per la seva farmàcia utilitzant una barreja de sucre, aigua, caramel, nou de cua, llimona i nou moscada. Al 1898 va canviar al nom de la beguda com Pepsi-cola combinant les paraules “pepsina” i “cola” per reflectir els ingredients i els beneficis digestius percebuts.

Pepsi-cola ràpidament es feu molt popular i en el any 1902 Bradham va fundar la Pepsi-Cola Company i al llargs de les dècades s’expandirà competint amb la famosa marca Coca-Cola convertint-se amb una de les marques mes conegudes a nivell mundial.

    

 

LLATINADES

 

LLATINADES

De ben segur que ens haguéssim estalviat algunes decepcions si haguéssim sabut un xic de llatí.

La paraula “mestre” prové del llatí “magister” i aquesta de l’adverbi “magis” que significa “més” o “més que”. A l’antiga Roma el “magister” era al que estava per sobre els altres ja fos per coneixements o per les habilitats adquirides.

La paraula “ministre” prové del llatí “minister” i aquesta de l’adverbi “minus” que significa “menys” o “menys que” . i en l’antiga Roma el “minister” el al servent o el subordinat que tenia pocs coneixements i en prou feines habilitats.

En definitiva gracies al llatí sabem que: qualsevol pots ser ministre, però no mestre.

 

GARROT VIL

 

GARROT VIL

 Durant més de un segle, Espanya executava als seus condemnats amb una cadira de ferro  i un cargol mortal. El mecanisme era brutal: es feia girar una maneta i un punxó travessava el coll de la víctima trencant les vertebres cervicals. Si s’aconseguia la mort era instantània... sinó començava una llarga agonia per estrangulament.

Aquest instrument s’anomena “Garrot Vil” i fou considerat irònicament un mètode mes “digne” que la forca.

Fou usat des de 1820 fins 1974. L’ultima execució es va realitzar a finals del franquisme amb la mort del català Salvador Puig Antich a la presó Model de Barcelona el 2 de març de 1974,  a les 9’20 del matí. El botxí encarregat de l’execució fou Antonio Lopez Sierra de Madrid. Salvador Puig Antich fou condemnat a mort en un context de repressió política i resistència antifranquista, per l’assassinat del subinspector de policia Francisco Anguas Barragán.

Uns anys mes tard amb la Constitució de 1978 fou abolida per sempre la pena de mort, però la petjada deixada per el garrot vil ha quedat gravada en la nostra historia com un símbol fosc de justícia i tortura.    

EL ROMANÍ

 EL ROMANÍ

Humil i modesta herba de nom científic Rosmarinus officinalis, que es fa per els boscos i també es cultiva pels jardins, S’usa per: els nervis, mal de cor, desgana, fetge, remei pulmonar. A l’exterior combat els dolors articulars i és molt útil per tonificar el cos cansat després de treballs violents o de llargues caminades. També ens serveix per rentar i desinfectar llagues.

Diu una llegenda que quan la Sagrada Família fugia cap Egipte, el romaní va posar-se més branques i es va fer mes ufana per tal de amagar-la dels seus perseguidors. És per això que en altres indrets l’anomenen “Arbre de Maria” una planta beneïda que floreix tot l’any.

Mossèn Cinto Verdaguer en la seva poesia “Lo Romaní” fa referencia a aquesta llegenda i explica com les orenetes ensenyaven el camí a la Sagrada Família. Però el botxins del rei Herodes cada cop s’apropaven més i ja es podien sentir el repicar de les armes. Maria demana al tamariu que els vulgui acollir i aquet li diu que les seves branques so massa altes, que vagi als canyissos que li podran donar abric; però els canyissos no tenen cor i l’emmenen al romaní i aquest “si tenia fulla verda i de més verda es va revestí” mentre la Verge tremola i Jesús li somriu. Quan la llopada s’ha allunyat l’Infant diví va parlar així.

“Puix la vida tu em salvares,

romaní bon romaní,

les branques que són verdes

de flors les vull embellir,

com el mantell de la mare

de color blau turquí.

A quiscuna de ses festes

perquè vagis mes bonic.

Ton vestidet d’esmaragda

Jo sembraré de safirs...... “       

SEGADORS

 

SEGADORS

Aquest ofici mil·lenari que avui en dia ja està en vies d’extinció, era una feina molt dura, no tan sols per la feina de la sega, sinó també per el fet de que era un treball en plena època de calor. En les cases de pagès  s’implicava tota la família del més gran al més petit, la feina consistia en segar el blet, l’ordi, la civada i deixar-la a terra en petits manats anomenats “gabelles” que després s’anaven recollint fins a fer-ne una “garba” d’això en deien “anar a donar gabelles” i al final s’anaven replegant aquestes garbes per fer una “garbera”. Quan s’acabava la sega es començava a “batre” aquesta feina consistia en carregar les garbes al carro i portar-les a l’era per escampar-ho tot per l’era i aleshores el matxo o mula amb un corró de pedra anava donant tombs per sobre la sega, en acabar si feia aire es “ventava” per separar el gra de la palla.

A més dels grups familiars de feina en temps de sega, es reunien quadrilles de segadors compostes per quatre ,sis, vuit o més falç, dirigits per un “majoral”. Solien tancar el grup de segadors dones, joves o gent gran que feien la recollida i lligat de les garbes.

Segador era el que tenia per professió segar els camps, ja sigui tallar sembrats o l’herba i recollir-la. En temps ja molt reculats era un ofici de temporada dins el calendari agrícola que es feia amb falç i dalla.

Avui en dia amb la mecanització dels treballs agrícoles pràcticament tota la feina la pot realitzar un sol home, amb gran diferència de la feinada que tenien abans per convertir en farina el preuat gra.

 

ABANS DEL GÈNESI

 

ABANS DEL GÈNESI

Molt abans de Noé, molt abans dels primers llibres de la Bíblia ja es narrava una historia de diluvi, judici i redempció. Es el relat de Utnapishtim (amo de la vida).

L’home que va sobreviure al gran diluvi en un dels textos més antics de la humanitat: l’Epopeia de Gilgameix escrita en tabletes cuneïformes de fa més de 4000 anys en l’antiga Sumèria.

Els déus sumeris farts dels sorolls, els pecats i el caos de la humanitat, Enlil el déu del vent i senyor suprem, exigeix l’aniquilació total. La decisió es implacable un diluvi arrasarà tota vida sobre la terra.

Però Enki, déu de les aigües profundes i de la saviesa no pot permetre la extinció complerta. En un acte de compassió i de rebel·lia contra el suprem Enlil, li va xiuxiuejar el secret del destí al just Utnapishtim des de rere les parets de la seva cabana. Ordenant-li de construir una gran embarcació, un arca cúbica d’exactes proporcions per preservar la vida humana i animal.

Durant sis dies i set nits l’aigua ho cobreix tot. La humanitat desapareix sota les ones furioses de l’aigua. Quan finalment les aigües retrocedeixen l’arca es va posar al cim de una muntanya de nom Nisir.

Utnapishtim primer va deixar anar un colom, després una oreneta i finalment un corb que aquest no va tornar com havien fet els altres, era la senyal de que la terra tornava a respirar.

Sobre terra ferma, l’heroi del diluvi ofereix un sacrifici als déus, l’aroma de l’encens s’alça cap el cel i els déus commoguts per la seva pietat és penedeixen per la seva decisió i Enlil accepta que la humanitat ha de continuar. En recompensa Utnapishtim i la seva esposa reben el don de la immortalitat convertint-se en els guardians d’una saviesa perduda i ancestral.

Aquest relat tan anterior al Gènesi te uns paral·lelismes molt profunds amb la historia de Noé. Una memòria comuna d’un cataclisme global compartida per civilitzacions més antigues. Molts investigadors creuen que es tracta d’una inundació real, potser a causa del final de l’última glaciació o el col·lapse del Mar Negre.

L’historia de Utnapishtim és més que un mite, es una advertència, un càntic a la resiliència i un recordatori de que el verdader i autèntic coneixement (com el que Enki protegia) no sempre està amb els poderosos, sinó amb els justos.               :

PÍO BAROJA

 PÍO BAROJA

Escriptor espanyol de la generació del 98, reunit al Nuevo Cafè Levante de Madrid cap el 1904 amb altres intel·lectuals de l’època de renom com Valle-Inclán i Benito Pérez Galdós, afirmava que existeixen diferents tipus d’espanyols, i que s’ubiquen a diferents estadis del saber:

1-    Els que no saben rés

2-    Els que no volen saber

3-    Els que odien saber

4-    Els que pateixen per no saber

5-    Els que aparenten saber

6-    Els que triomfen sense saber

7-    Els que viuen gracies a que els altres no saben

Aquests últims s’anomenen a si mateixos “polítics” i a vegades també “intel·lectuals”

Sembla que després de més d’un segle encara no han canviat massa les coses en “l’estadi del saber

EL TER I EL FRESER

 

EL TER I EL FRESER

 

Diu la llegenda que, fa molts i molts anys, a la part més alta del Ripollès, van néixer dos rius, molt a prop, sota el Pic de Bastiments.

El Ter era seriós, responsable i treballador i tenia molt clar que la seva missió era córrer cingles avall i fer camí cap al mar, on havia de portar la seva aigua. En canvi el Freser era un riu juganer que li agradava encantar-se en el paisatge i fer curses i apostes.

Un dia, el Freser li va dir al Ter:

-          Tu sempre tan responsable i avorrit, juguem una mica!

Però el Ter li va contestar que no, que havia de portar aigua fins al mar. Llavors el Freser li va dir:

-          Per què no fem una cursa?

-          I jo que hi guanyo? – li va dir el Ter

-          Mira baixem corrent fins a Ripoll, allà ajuntem les nostres aigües fins el mar i el primer que arribi es quedarà amb el nom del riu.

-          Fet! – va dir el Ter

Van comptar... Una, dues i... tres! i van començar la cursa. El Ter va baixar tan ràpid com va poder, saltant marges i pedres. El Freser es va anar encantant, mirant ocells, papallones, arbres i flors i quan va arribar a Ripoll el Ter ja feia estona que hi era

El Freser es va posar molt trist, però com que ho havia promès, va donar les seves aigües al Ter i van baixar sempre més junts fins al mar. Per això, de Ripoll en avall, hi ha un sol riu i es diu Ter.

 

PAU CASALS

 

PAU CASALS

El 24 d’octubre de 1971, Pau Casals  va rebre la medalla de la pau de les Nacions Unides entregada pel birmà U Thant secretari general de l’ONU. Aquell dia es va estrenar l’Himne a les Nacions Unides sota la direcció del músic català. Pau Casals molt emocionat va pronunciar en anglès aquest discurs a punt de complir els 95 anys.    “Estic molt emocionat.... Aquest és l’honor més gran que he rebut mai, perquè parla del que tota la vida he sentit i m’ha inspirat. La meva mare, una dona excepcional, genial, va començar a parlar-me de pau quan jo era un nen, ja que en aquell temps hi havia moltes guerres i jo vaig néixer enmig de una guerra (es referia a la Tercera Guerra Carlina 1872-1876). Per aquest motiu tot el que ve de les Nacions Unides va directament al meu cor i segueixo atentament tot el que les Nacions Unides fá.

 Soc català. Catalunya es avui una província d’Espanya. Però, que ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món; us diré per què, Catalunya va tenir el primer parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir l’inici de les Nacions Unides. Totes les autoritats de Catalunya es van trobar al segle XI en una ciutat de França en aquell temps Catalunya (es referia a Toluges al Rosselló, on es va celebrar la primera assemblea de pau i treva de Déu dels comtats catalans l’any 1027 sota la presidència de l’abat Oliba) per parlar de pau.... al segle XI! Pau al món, en contra de les guerres i de la inhumanitat de les guerres. Això va ser Catalunya.”   

Aquella sessió de Dia de les Nacions Unides fou l’esdeveniment musical retransmès que havia tingut més difusió en la historia fins el moment. Es va connectar amb setanta-cinc emissores de cinc continents amb cable transatlàntic i la CBS la va emetre per televisió. La imatge de Pau Casals lluitador per la pau va arribar a milions de llars, diaris i revistes publicades arreu van consolidar el missatge. El músic català amb les Nacions Unides de fons fou associat immediatament com a símbol de pau.        

L'ORDE DEL TEMPLE

 

 

L’ORDE DEL TEMPLE

El dia 18 de mars de1314 va ser executat a París per ordre del rei de França i amb el vistiplau del Papa, Jacques de Molay el darrer Gran Mestre del Temple. El motiu real va ser el gran poder acumulat per l'Orde, que es negava a la política d'unificació dels Ordes que impulsava el rei francès i que tenia un gran poder financer. El motiu fals van ser les acusacions oficials de sodomia i adoració d'ídols (l'ídol Bafomet).

L’Orde es fundada per cavallers francesos i aprovada per el sant Pare 1118-1119 Pascual II, amb el nom de “l’Orde dels Pobres Cavallers de Crist i del Temple de Salomó” amb la finalitat de protegir els pelegrins cristians a Terra Santa, després de la primera conquesta de Jerusalem durant la primera croada de l’any 1099.

El 1130 el comte de Barcelona Ramon Berenguer III ingressa en l'Orde del Temple, fou el primer sobirà de la península ibèrica, després de convidar els Ordes a participar en la defensa de la seva frontera hispànica amb el els musulmans.

El 1134, el rei d'Aragó Alfons el Bataller, sense hereus, deixa el seu regne en herència a tres ordes militars, entre els quals hi ha el Temple, en reconeixement a la contribució dels ordes en les seves importants conquestes contra els musulmans.

A partir de 1137, el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, a qui el germà d'Alfons, Ramir el Monjo, dona el regne d'Aragó i la seva filla en matrimoni, negocia amb els tres Ordes i l'Església ser reconegut com a sobirà d'Aragó, cosa que l'Església acaba reconeixent. A l'Orde del Temple Ramon Berenguer concedeix el castell de Montsó.

El 1213, el rei Jaume I, dels 6 als 9 anys, és educat al castell templer de Montsó per templers i pel mestre de l'Orde del Temple “fra Guillem de Mont-Rodon” (nascut a Taradell, Osona) mestre del Temple a Aragó, Catalunya i Provença.

No tots els Grans Mestres de l'Orde van ser francesos. Alguns dels Grans Mestres de l'Orde van ser catalans o aragonesos, com ara Arnau de Torroja, Gilbert Erill o Pere de Montagut, que eren catalans o nascuts en territoris del rei d'Aragó.

El 1303 fra Roger de Flor, un antic sergent templer a Terra Santa que s'havia posat al servei de la Corona d'Aragó durant la guerra per Sicília, esdevé el líder carismàtic dels almogàvers en l'expedició a Grècia.

El 1314, quan és executat Jacques de Molay, el rei d'Aragó és Jaume II el Just. No se sap si aquest rei va tenir una reacció més o menys hostil o agraïda amb l'acció del rei francès, però sabem que va tenir una actitud positiva, perquè va fundar l'Orde de Montesa, el qual havia de continuar administrant els fons de l'Orde del Temple i administrant-ne el patrimoni, especialment al regne de València, on directament l'Orde del Temple es va convertir en l'Orde de Montesa.

 

 

 

LA BATALLA DE L'ESQUIROL

 

LA BATALLADE L’ESQUIROL

El juliol de 1813 el capità general de Catalunya Charles Mathieu Isidore  Decaen va `posar en marxa un pla per encerclar les tropes aliades que s’estaven aplegant a Vi, capital administrativa i militar patriota. Mentre ell s’apropava des de Barcelona pel Vallès, ordena al general Jean Maximilien Lamarque que s’hi encaminés des de Olot. El punt de trobada havia d’ésser el poble de l’Esquirol. El 8 de juliol, el general Lamarque, sortí d’Olot conduint una columna de 1500 francesos i uns tres-cents miquelets ,forçant el pas de la Salut, baixant cap a l’Esquirol i avançant-se fins a Roda de Ter, on des de l’altre costat del riu fou deturat per tres cossos d’exercit del general Josep Manso i Solà i del aristòcrata i militar català Joaquim Ibañez-Cuevas i de Valonga, Baró d’Eroles i quart marqués de La Cañada-Ibañez amb uns 8000 homes inclosos els miquelets i un regiment rus just acabat d’arribar . el combat durà 9 hores.

El 9 de juliol, replegant-se davant els aliats, va haver de defensar-se a la Salut durant dos dies i quan els seus homes ja havien esgotat la munició, se’n va sortir gracies a l’arribada d’una columna de reforç manada per el general Frèderic Auguste Beurmann que arribava des de Amer. Els imperials van tornar a provar altre cop de trencar les línies enemigues, però hagueren de desistir enfront la resistència de les tropes insurrectes.   

 

 

JACK DANIEL'S

 

JACK DANIEL’S

Jasper Newton Daniel va néixer el 1850 a Lynchburg, Tennesse, al 7 anys s’escapá de casa seva. El va adoptar el reverend Dan Call, que els diumenges celebrava missa i els diluns produia licor en una destilaría de la seva propietat. Va ser aquí on va aprendre l’art de destilar el whisky i més tard compraría el negoci.

En 1864 es va produir el whiskey “Jack Daniel’s Old Nº 7” un whisky d’autor que amb el pas del temps es convertiria en una icona de la marca per el seu particular procés. La beguda abans d’envellir, passa per un filtre de carbó gota a gota. Aquest pas asseguren que és la clau del seu original sabor i tarda entre 3 i 5 dies en realitzar-se. “el carbó aconsegueix en dies el que una bota pot tardar anys a aconseguir” afirma Jeff Arnett el mestre destil·lador de l’actual firma.

Per aquesta etapa s’utilitza carbó fet de les brases del “Auró Sucrer”. També un  altre punt fonamental es l’aigua. Daniel va adquirir la mina d’aigua de Cave Spring Hollow per 2148 dòlars que s’utilitza com a font principal per el seu famós “whiskey”.

Jack Daniel va registrà la destil·laria al 1866 i avui en dia es tracta d’un del whiskey mes venut del mon. L’any 2021 es van comercialitzar 121,5 milions de litres produint-lo de la mateixa manera que fa 150 anys.

Un matí del 1906 intentant obrir la caixa forta del seu despatx, no recordava la combinació, frustrat i emprenyat per la situació va començar a donar cosses a la massissa caixa de ferro que li ocasionà una fractura al peu que li derivà una infecció i una gangrena per tota la cama. El 1911 va morir per les complicacions derivades d’aquells fatals cops.com que no tenia fills van heretar el negoci els seus nebots Lem i Jess Motlow.   

                                 

CATALUNYA

 

CATALUNYA

L’origen etimològic de Catalunya ha estat i encara avui en dia és un misteri per resoldre. Hi ha diverses teories sobre l’origen del gentilici “català” i el topònim de “Catalunya”. Una diu que Catalunya deriva de terra de castells i que hauria evolucionat des del mot català antic “castlà” que era com es denominava l’amo d’un castell, l’evolució d’aquest mot resultaria en les formes llatines de Catalania, Catalonia, o Catalaunia. Un altre teoria ens diu que deriva de “Ghotlandia” es a dir “terra de gots”  que els francs anomenaven “Gotia” al territori on sorgiria Catalunya. Altres autors consideren que Catalunya seria una derivació del mot “laketani” que era el nom d’una tribu ibèrica (el lacetans) que poblaven la Catalunya central. El mot laketani va evolucionar a “catelani”,”catelans” i finalment a “catalans” i d’aquí en sorgir “Catalania i Catalunya”. De fet el nom d’algunes comarques son una derivació del nom llatí de les tribus que hi habitaven com ceretans (Cerdanya), ausetans (Osona) o ilergets (Lleida). Una altre teoria ens diu que l’origen es troba en una tribu celta que s’anomenaven “catalauns” que estaven assentats a la Gàl·lica i que haurien emigrat al nord-est de la península ibèrica. De totes aquestes teories no n’hi ha cap amb proves concloents que donin suport a l’origen del nom de la nostre terra. Com ja us he dit tot un misteri.