PÍO BAROJA

 PÍO BAROJA

Escriptor espanyol de la generació del 98, reunit al Nuevo Cafè Levante de Madrid cap el 1904 amb altres intel·lectuals de l’època de renom com Valle-Inclán i Benito Pérez Galdós, afirmava que existeixen diferents tipus d’espanyols, i que s’ubiquen a diferents estadis del saber:

1-    Els que no saben rés

2-    Els que no volen saber

3-    Els que odien saber

4-    Els que pateixen per no saber

5-    Els que aparenten saber

6-    Els que triomfen sense saber

7-    Els que viuen gracies a que els altres no saben

Aquests últims s’anomenen a si mateixos “polítics” i a vegades també “intel·lectuals”

Sembla que després de més d’un segle encara no han canviat massa les coses en “l’estadi del saber

EL TER I EL FRESER

 

EL TER I EL FRESER

 

Diu la llegenda que, fa molts i molts anys, a la part més alta del Ripollès, van néixer dos rius, molt a prop, sota el Pic de Bastiments.

El Ter era seriós, responsable i treballador i tenia molt clar que la seva missió era córrer cingles avall i fer camí cap al mar, on havia de portar la seva aigua. En canvi el Freser era un riu juganer que li agradava encantar-se en el paisatge i fer curses i apostes.

Un dia, el Freser li va dir al Ter:

-          Tu sempre tan responsable i avorrit, juguem una mica!

Però el Ter li va contestar que no, que havia de portar aigua fins al mar. Llavors el Freser li va dir:

-          Per què no fem una cursa?

-          I jo que hi guanyo? – li va dir el Ter

-          Mira baixem corrent fins a Ripoll, allà ajuntem les nostres aigües fins el mar i el primer que arribi es quedarà amb el nom del riu.

-          Fet! – va dir el Ter

Van comptar... Una, dues i... tres! i van començar la cursa. El Ter va baixar tan ràpid com va poder, saltant marges i pedres. El Freser es va anar encantant, mirant ocells, papallones, arbres i flors i quan va arribar a Ripoll el Ter ja feia estona que hi era

El Freser es va posar molt trist, però com que ho havia promès, va donar les seves aigües al Ter i van baixar sempre més junts fins al mar. Per això, de Ripoll en avall, hi ha un sol riu i es diu Ter.

 

PAU CASALS

 

PAU CASALS

El 24 d’octubre de 1971, Pau Casals  va rebre la medalla de la pau de les Nacions Unides entregada pel birmà U Thant secretari general de l’ONU. Aquell dia es va estrenar l’Himne a les Nacions Unides sota la direcció del músic català. Pau Casals molt emocionat va pronunciar en anglès aquest discurs a punt de complir els 95 anys.    “Estic molt emocionat.... Aquest és l’honor més gran que he rebut mai, perquè parla del que tota la vida he sentit i m’ha inspirat. La meva mare, una dona excepcional, genial, va començar a parlar-me de pau quan jo era un nen, ja que en aquell temps hi havia moltes guerres i jo vaig néixer enmig de una guerra (es referia a la Tercera Guerra Carlina 1872-1876). Per aquest motiu tot el que ve de les Nacions Unides va directament al meu cor i segueixo atentament tot el que les Nacions Unides fá.

 Soc català. Catalunya es avui una província d’Espanya. Però, que ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món; us diré per què, Catalunya va tenir el primer parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir l’inici de les Nacions Unides. Totes les autoritats de Catalunya es van trobar al segle XI en una ciutat de França en aquell temps Catalunya (es referia a Toluges al Rosselló, on es va celebrar la primera assemblea de pau i treva de Déu dels comtats catalans l’any 1027 sota la presidència de l’abat Oliba) per parlar de pau.... al segle XI! Pau al món, en contra de les guerres i de la inhumanitat de les guerres. Això va ser Catalunya.”   

Aquella sessió de Dia de les Nacions Unides fou l’esdeveniment musical retransmès que havia tingut més difusió en la historia fins el moment. Es va connectar amb setanta-cinc emissores de cinc continents amb cable transatlàntic i la CBS la va emetre per televisió. La imatge de Pau Casals lluitador per la pau va arribar a milions de llars, diaris i revistes publicades arreu van consolidar el missatge. El músic català amb les Nacions Unides de fons fou associat immediatament com a símbol de pau.        

L'ORDE DEL TEMPLE

 

 

L’ORDE DEL TEMPLE

El dia 18 de mars de1314 va ser executat a París per ordre del rei de França i amb el vistiplau del Papa, Jacques de Molay el darrer Gran Mestre del Temple. El motiu real va ser el gran poder acumulat per l'Orde, que es negava a la política d'unificació dels Ordes que impulsava el rei francès i que tenia un gran poder financer. El motiu fals van ser les acusacions oficials de sodomia i adoració d'ídols (l'ídol Bafomet).

L’Orde es fundada per cavallers francesos i aprovada per el sant Pare 1118-1119 Pascual II, amb el nom de “l’Orde dels Pobres Cavallers de Crist i del Temple de Salomó” amb la finalitat de protegir els pelegrins cristians a Terra Santa, després de la primera conquesta de Jerusalem durant la primera croada de l’any 1099.

El 1130 el comte de Barcelona Ramon Berenguer III ingressa en l'Orde del Temple, fou el primer sobirà de la península ibèrica, després de convidar els Ordes a participar en la defensa de la seva frontera hispànica amb el els musulmans.

El 1134, el rei d'Aragó Alfons el Bataller, sense hereus, deixa el seu regne en herència a tres ordes militars, entre els quals hi ha el Temple, en reconeixement a la contribució dels ordes en les seves importants conquestes contra els musulmans.

A partir de 1137, el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, a qui el germà d'Alfons, Ramir el Monjo, dona el regne d'Aragó i la seva filla en matrimoni, negocia amb els tres Ordes i l'Església ser reconegut com a sobirà d'Aragó, cosa que l'Església acaba reconeixent. A l'Orde del Temple Ramon Berenguer concedeix el castell de Montsó.

El 1213, el rei Jaume I, dels 6 als 9 anys, és educat al castell templer de Montsó per templers i pel mestre de l'Orde del Temple “fra Guillem de Mont-Rodon” (nascut a Taradell, Osona) mestre del Temple a Aragó, Catalunya i Provença.

No tots els Grans Mestres de l'Orde van ser francesos. Alguns dels Grans Mestres de l'Orde van ser catalans o aragonesos, com ara Arnau de Torroja, Gilbert Erill o Pere de Montagut, que eren catalans o nascuts en territoris del rei d'Aragó.

El 1303 fra Roger de Flor, un antic sergent templer a Terra Santa que s'havia posat al servei de la Corona d'Aragó durant la guerra per Sicília, esdevé el líder carismàtic dels almogàvers en l'expedició a Grècia.

El 1314, quan és executat Jacques de Molay, el rei d'Aragó és Jaume II el Just. No se sap si aquest rei va tenir una reacció més o menys hostil o agraïda amb l'acció del rei francès, però sabem que va tenir una actitud positiva, perquè va fundar l'Orde de Montesa, el qual havia de continuar administrant els fons de l'Orde del Temple i administrant-ne el patrimoni, especialment al regne de València, on directament l'Orde del Temple es va convertir en l'Orde de Montesa.

 

 

 

LA BATALLA DE L'ESQUIROL

 

LA BATALLADE L’ESQUIROL

El juliol de 1813 el capità general de Catalunya Charles Mathieu Isidore  Decaen va `posar en marxa un pla per encerclar les tropes aliades que s’estaven aplegant a Vi, capital administrativa i militar patriota. Mentre ell s’apropava des de Barcelona pel Vallès, ordena al general Jean Maximilien Lamarque que s’hi encaminés des de Olot. El punt de trobada havia d’ésser el poble de l’Esquirol. El 8 de juliol, el general Lamarque, sortí d’Olot conduint una columna de 1500 francesos i uns tres-cents miquelets ,forçant el pas de la Salut, baixant cap a l’Esquirol i avançant-se fins a Roda de Ter, on des de l’altre costat del riu fou deturat per tres cossos d’exercit del general Josep Manso i Solà i del aristòcrata i militar català Joaquim Ibañez-Cuevas i de Valonga, Baró d’Eroles i quart marqués de La Cañada-Ibañez amb uns 8000 homes inclosos els miquelets i un regiment rus just acabat d’arribar . el combat durà 9 hores.

El 9 de juliol, replegant-se davant els aliats, va haver de defensar-se a la Salut durant dos dies i quan els seus homes ja havien esgotat la munició, se’n va sortir gracies a l’arribada d’una columna de reforç manada per el general Frèderic Auguste Beurmann que arribava des de Amer. Els imperials van tornar a provar altre cop de trencar les línies enemigues, però hagueren de desistir enfront la resistència de les tropes insurrectes.   

 

 

JACK DANIEL'S

 

JACK DANIEL’S

Jasper Newton Daniel va néixer el 1850 a Lynchburg, Tennesse, al 7 anys s’escapá de casa seva. El va adoptar el reverend Dan Call, que els diumenges celebrava missa i els diluns produia licor en una destilaría de la seva propietat. Va ser aquí on va aprendre l’art de destilar el whisky i més tard compraría el negoci.

En 1864 es va produir el whiskey “Jack Daniel’s Old Nº 7” un whisky d’autor que amb el pas del temps es convertiria en una icona de la marca per el seu particular procés. La beguda abans d’envellir, passa per un filtre de carbó gota a gota. Aquest pas asseguren que és la clau del seu original sabor i tarda entre 3 i 5 dies en realitzar-se. “el carbó aconsegueix en dies el que una bota pot tardar anys a aconseguir” afirma Jeff Arnett el mestre destil·lador de l’actual firma.

Per aquesta etapa s’utilitza carbó fet de les brases del “Auró Sucrer”. També un  altre punt fonamental es l’aigua. Daniel va adquirir la mina d’aigua de Cave Spring Hollow per 2148 dòlars que s’utilitza com a font principal per el seu famós “whiskey”.

Jack Daniel va registrà la destil·laria al 1866 i avui en dia es tracta d’un del whiskey mes venut del mon. L’any 2021 es van comercialitzar 121,5 milions de litres produint-lo de la mateixa manera que fa 150 anys.

Un matí del 1906 intentant obrir la caixa forta del seu despatx, no recordava la combinació, frustrat i emprenyat per la situació va començar a donar cosses a la massissa caixa de ferro que li ocasionà una fractura al peu que li derivà una infecció i una gangrena per tota la cama. El 1911 va morir per les complicacions derivades d’aquells fatals cops.com que no tenia fills van heretar el negoci els seus nebots Lem i Jess Motlow.   

                                 

CATALUNYA

 

CATALUNYA

L’origen etimològic de Catalunya ha estat i encara avui en dia és un misteri per resoldre. Hi ha diverses teories sobre l’origen del gentilici “català” i el topònim de “Catalunya”. Una diu que Catalunya deriva de terra de castells i que hauria evolucionat des del mot català antic “castlà” que era com es denominava l’amo d’un castell, l’evolució d’aquest mot resultaria en les formes llatines de Catalania, Catalonia, o Catalaunia. Un altre teoria ens diu que deriva de “Ghotlandia” es a dir “terra de gots”  que els francs anomenaven “Gotia” al territori on sorgiria Catalunya. Altres autors consideren que Catalunya seria una derivació del mot “laketani” que era el nom d’una tribu ibèrica (el lacetans) que poblaven la Catalunya central. El mot laketani va evolucionar a “catelani”,”catelans” i finalment a “catalans” i d’aquí en sorgir “Catalania i Catalunya”. De fet el nom d’algunes comarques son una derivació del nom llatí de les tribus que hi habitaven com ceretans (Cerdanya), ausetans (Osona) o ilergets (Lleida). Una altre teoria ens diu que l’origen es troba en una tribu celta que s’anomenaven “catalauns” que estaven assentats a la Gàl·lica i que haurien emigrat al nord-est de la península ibèrica. De totes aquestes teories no n’hi ha cap amb proves concloents que donin suport a l’origen del nom de la nostre terra. Com ja us he dit tot un misteri.   

TALLAFERRO

 TALLAFERRO

Els guerrers sarraïns venen amb vaixells per envair Catalunya i el comte Tallaferro els combat ferotgement. Sant Guillem de Tolosa (768-812) lliura a Tallaferro una espasa perquè el cristianisme no perdi contra l’Islam. Aquesta espasa llegendària pertanyia a Otger Cataló, valent heroi que havia lluitat contra els sarraïns en èpoques pretèrites. Otger Cataló, caigut i ferit en batalla, hauria mort als braços d’un avi de Sant Guillem que es va quedar l’espasa com a símbol de la defensa del  cristianisme.

Durant la nit el comte en un ferotge combat; capturat i malferit es portat a una nau enemiga. De cop els fallaires venen nedant i calen foc a les naus ancorades. El foc en forma de serps alades incendia tots els vaixells dels sarraïns. El guerrers cristians fugen i els invasors moren ofegats.

Quan ix el sol un fallaire vell prega en el nom del Pare i de l’Esperit Sant i cura la ferida del comte Tallaferro. Aquest llença un sospir de tristor i compassiu, pensa amb el pobres pares dels joves sarraïns morts.

Lo comte Tallaferro ja veu ses naus, lluhint la mitja lluna damunt dels pals, astre de mal auguri per nostres camps, i exclama ab ulls encesos i braços alts: Bon Deu  ¿s’han fet pe’l moro els ports catalans?.

CANIGÓ CANT V ( MOSSEN CINTO VERDAGUER)

CONCLAVE

 

CONCLAVE

 

La historia del “Conclave” (lloc tancat amb clau) més llarg de l’historia que va durar casi tres anys, va provocar que el Papa Gregori X instaurés noves regles per els conclaves.

Amb anterioritat els cardenals estaven custodiats i incomunicats en el palau en que s’hagués mort el Papa, que excepte per malaltia, només podien abandonar-lo un cop elegit un successor.

Es preveia que si tres dies després de l’entrada dels cardenals en el conclave, no hi havia hagut elecció, la consistència dels menjars es reduiria de dos a un plat durant els cinc següents dies.

Passats aquests cinc dies encara no hi havia successor, els menjars es reduirien només a pa, aigua i vi fins a l’elecció. Fins i tot s’arribà a desmuntar el sostre de on residien.

Com a conseqüència, al final de l’estiu de 1270, tres cardenals varen morir degut a les precàries condicions, pluges, el fred, el racionament i la vellesa. Després de dos anys i nou mesos d’espera es va decidí elegir a Teobaldo Visconti un ardiaca que no pertanyia al col·legi cardenalici ni tan sols es trobava a Itàlia en aquells moments sinó en una creuada a Terra Santa.

Visconti de 61 anys que encara no havia estat ordenat sacerdot, va acceptar l’elecció amb el nom de Gregori X. Fou coronat a Roma el 13 de mars del 1272 malgrat que no tenia cap experiència en la Cúria, però tenia un gran coneixement de la situació política d’Europa i no es deixava manipular per la resta de cardenals.  

      

SOMRIURE

 

SOMRIURE

Un somriure no costa res i produeix molt, no dura més que un instant, però el seu record pot ser etern. Dona felicitat als de casa i dona suport a la feina. I si t’ensopegues amb algú que no sap donar un somriure ,dóna-li el teu, perquè ningú té tanta necessitat d’un somriure. Com el que no pot donar-lo als altres

Mahatma Gandhi

 

EL BANDOLER

 

EL BANDOLER

Un de les primeres cançons d’èxit de Lluis Llach fou “El Bandoler” qui era aquest bandoler de sobrenom anomenat en “La Pera”

Sembla ser que va néixer a Valls el 7 de setembre de 1791, quan tenia deu anys va entrar en un hort del Mas Robuster situat a les afores de Valls amb uns amics i el propietari el enxampà robant peres i els va perseguir, en Joan s’hi va encarar i va rebre un mastegot. I el futur bandoler li va respondre: “ els nens es fan grans i no oblidaré el que ha passat”

El 30 de setembre de 1809, eren temps de la guerra del francès, Serra va estar reclutat i un dia portant el fusell va disparar i matar el caporal Francesc Rosell, qui l’havia amonestat de paraula per haver robat una barretina a Vila-rodona. En Serra es va escapar i canviar de bàndol, es va unir a un grup d’afrancesats amb carta blanca per fer el que li donés la gana. Els anomenaven “els caragirats”.

Diuen que Serra es va distingir per la seva crueltat matava per el gust de matar i trobava plaer en veure agonitzar i morir a les seves víctimes, això si diuen que donava temps a la víctima per resar un Crec en un Déu i després posava dos ciris a la verge del Carme de Valls.

Un dia de novembre de 1814 en Serra va tornar al mas Robuster, va recordar al pagès la trobada 14 anys abans i el va estomacar i malferir de valent fins a creure’l mort. però el pobre pagès durant la seva agonia va tenir temps d’explicar la historia a uns coneguts que el van auxiliar i per aquell fet d’haver matat un home per una pera li queda el sobrenom de “La Pera”.

El 4 de maig de 1815 fou detingut en el Mas d’en Simó on hi vivia la seva companya. La seva execució no es va produir fins el 19 desembre del mateix any. El van sentenciar per la mort de tres persones i l’incendi de tres masos. Entre els morts que se li imputaven no hi havia la del mas Robuster que va donar origen al seu sobrenom. En Joan Serra “La Pera” va morir penjat a la forca i posteriorment esquarterat. Aquell dia Valls s’ompli de gent que va voler seguir i veure la mort del famós i cruel bandoler.