LA CAVORCA DELS BANDOLERS

 

LA CAVORCA DELS BANDOLERS

 

La Cavorca o Mina dels bandolers, es una gran esquerda de 50 metres de llarg i 4 de fondària situada entre la zona fronterera de Osona i La Garrotxa. Un gran forat al costat del camí ral que va de Vic a Olot.

Durant el segle XVII en aquesta camí ral de Vic-Olot i en especial per les Marrades del Grau dit també – els  zig zags del Grau – l’Hostal del Grau  es trobava en aquest tram i també la Mina dels Bandolers un amagatall natural perfecte. Era una parada quasi bé obligatòria per els negociants que assistien a la fira de Sant Lluc d’Olot. Aquest  tram era el lloc preferit dels bandolers que s’aprofitaven del perill que suposaven les fortes pendents, els revolts tancats i perillosos, la densa vegetació facilitava als lladres assaltar els viatgers carregats de diners.     

Els saltejadors de camins s’amagaven i es feien fonedissos en aquests indrets que les autoritats que d’una manera molt superficial (potser per por) vigilaven el boscatge. Un dia un somatén en nom de la justícia va capturar la Pastora del Coll (amant d’un dels bandolers) revelant el lloc del amagatall. Capturats els lladres varen ser empresonats a l’Hostal del Grau i penjats de la biga de la sala des de aleshores coneguda com la “biga dels penjats” i així diuen que es va acabar l’era dels bandolers en aquesta ruta, tot i que molts com Serrallonga, Ramon Felip i d’altres van deixar la seva empremta en la historia del camí ral  Vic-Olot.

La fira de Sant Lluc es de lluny la mes emblemàtica de la comarca de La Garrotxa visitada per gent d’arreu de Catalunya per descobrir la cultura, l’art i totes les parades d’artesania que ofereix la ciutat d’Olot als vilatans i la gent que la visita des de fa 700 anys.     

 

 

 

 

 

 

 

EL BANDOLER

 

EL BANDOLER

Un de les primeres cançons d’èxit de Lluis Llach fou “El Bandoler” qui era aquest bandoler de sobrenom anomenat en “La Pera”

Sembla ser que va néixer a Valls el 7 de setembre de 1791, quan tenia deu anys va entrar en un hort del Mas Robuster situat a les afores de Valls amb uns amics i el propietari el enxampà robant peres i els va perseguir, en Joan s’hi va encarar i va rebre un mastegot. I el futur bandoler li va respondre: “ els nens es fan grans i no oblidaré el que ha passat”

El 30 de setembre de 1809, eren temps de la guerra del francès, Serra va estar reclutat i un dia portant el fusell va disparar i matar el caporal Francesc Rosell, qui l’havia amonestat de paraula per haver robat una barretina a Vila-rodona. En Serra es va escapar i canviar de bàndol, es va unir a un grup d’afrancesats amb carta blanca per fer el que li donés la gana. Els anomenaven “els caragirats”.

Diuen que Serra es va distingir per la seva crueltat matava per el gust de matar i trobava plaer en veure agonitzar i morir a les seves víctimes, això si diuen que donava temps a la víctima per resar un Crec en un Déu i després posava dos ciris a la verge del Carme de Valls.

Un dia de novembre de 1814 en Serra va tornar al mas Robuster, va recordar al pagès la trobada 14 anys abans i el va estomacar i malferir de valent fins a creure’l mort. però el pobre pagès durant la seva agonia va tenir temps d’explicar la historia a uns coneguts que el van auxiliar i per aquell fet d’haver matat un home per una pera li queda el sobrenom de “La Pera”.

El 4 de maig de 1815 fou detingut en el Mas d’en Simó on hi vivia la seva companya. La seva execució no es va produir fins el 19 desembre del mateix any. El van sentenciar per la mort de tres persones i l’incendi de tres masos. Entre els morts que se li imputaven no hi havia la del mas Robuster que va donar origen al seu sobrenom. En Joan Serra “La Pera” va morir penjat a la forca i posteriorment esquarterat. Aquell dia Valls s’ompli de gent que va voler seguir i veure la mort del famós i cruel bandoler.

   

SERRALLONGA

 

SERRALLONGA

Joan Sala i Ferrer, alias “Serrallonga” nascut a Viladrau el 21 d’abril de 1594 i morí executat a Barcelona el 8 de gener de 1634. El Dietari del Consell Barceloní  recull la noticia de la manera següent:

Dilluns a VIII de gener de 1634 fonch Joan Sala, àlies Serrallonga, natural de la parròchia de Viladrau ,bisbat de Vich, bandoler molt facinerós, cap de quadrilla que havia molts anys que regnave. Fonch la sentència cent assots, axorellat (tallades les orelles), aportat amb un carretó, atenallat, i fets quatre quartos i lo cap posat en una de les torres del portal de Sant Antoni de la present ciutat. “Anima eius requiescat in pace. Amen”

Convertit en un mite tenim un munt de llegendes i cançons  que parlant de la vida i fets d’aquest famós bandoler. Una de les cançons tracta d’un robatori en un hostal (alguns diuen cap a la banda d’Olot) com queda immortalitzat en el cançoner d’en Josep Gibert  “Cançons de Bandolers i Lladres de Camí Ral”

-       Trobant.me sense diners,

Jo i la camarada mia,

Anàrem a un hostal;

De diners prou n’hi havia......

Se n’emportaren prop de quatre-centes lliures, temps després el bandoler hi torna en aparença de client. Entre ell i la hostalera hi ha un diàleg divertit:

-       Teniu gent de mala vida?

-       Bé, n’hi ha haguda per mi: m’han robat tot quan tenia

-       Me’n dirà senyora hostessa, el lladre quin nom tenia?

-       El traïdor d’en Serrallonga, llamp que li llevés la vida!

(Jo penso de baix en baix: “El que em desitges et vinga”.)

-       M’estressa comptem, comptem que jo anar-me’n voldria.

-       Això val nou rals cabals, que és una rodona lliure.

-       Els nou rals, ja els heu vist prou, mestressa, posa’ls podríeu

en el llibre dels perduts,  junt amb les quatre-centes lliures.....

i la cançó acaba amb una fanfarronada de valent:

-       A la taula hi ha dos mossos,

que em miren com jo me’ls mire

que ell porten “flabiols”,

per cert, jo també en tenia,

que si ells haguessin “sonat”

jo també “sonat” hauria.

El “flabiol” era el pedrenyal, arma de foc emprada els segles XVI i XII que es disparava amb pedrenyera (pedra foguera) igual que un trabuc, tenia l’avantatja de ser mes curta i mes manejable malgrat que la seva potencia era menor que les altres armes de foc de l’època.