SERRALLONGA

 

SERRALLONGA

Joan Sala i Ferrer, alias “Serrallonga” nascut a Viladrau el 21 d’abril de 1594 i morí executat a Barcelona el 8 de gener de 1634. El Dietari del Consell Barceloní  recull la noticia de la manera següent:

Dilluns a VIII de gener de 1634 fonch Joan Sala, àlies Serrallonga, natural de la parròchia de Viladrau ,bisbat de Vich, bandoler molt facinerós, cap de quadrilla que havia molts anys que regnave. Fonch la sentència cent assots, axorellat (tallades les orelles), aportat amb un carretó, atenallat, i fets quatre quartos i lo cap posat en una de les torres del portal de Sant Antoni de la present ciutat. “Anima eius requiescat in pace. Amen”

Convertit en un mite tenim un munt de llegendes i cançons  que parlant de la vida i fets d’aquest famós bandoler. Una de les cançons tracta d’un robatori en un hostal (alguns diuen cap a la banda d’Olot) com queda immortalitzat en el cançoner d’en Josep Gibert  “Cançons de Bandolers i Lladres de Camí Ral”

-       Trobant.me sense diners,

Jo i la camarada mia,

Anàrem a un hostal;

De diners prou n’hi havia......

Se n’emportaren prop de quatre-centes lliures, temps després el bandoler hi torna en aparença de client. Entre ell i la hostalera hi ha un diàleg divertit:

-       Teniu gent de mala vida?

-       Bé, n’hi ha haguda per mi: m’han robat tot quan tenia

-       Me’n dirà senyora hostessa, el lladre quin nom tenia?

-       El traïdor d’en Serrallonga, llamp que li llevés la vida!

(Jo penso de baix en baix: “El que em desitges et vinga”.)

-       M’estressa comptem, comptem que jo anar-me’n voldria.

-       Això val nou rals cabals, que és una rodona lliure.

-       Els nou rals, ja els heu vist prou, mestressa, posa’ls podríeu

en el llibre dels perduts,  junt amb les quatre-centes lliures.....

i la cançó acaba amb una fanfarronada de valent:

-       A la taula hi ha dos mossos,

que em miren com jo me’ls mire

que ell porten “flabiols”,

per cert, jo també en tenia,

que si ells haguessin “sonat”

jo també “sonat” hauria.

El “flabiol” era el pedrenyal, arma de foc emprada els segles XVI i XII que es disparava amb pedrenyera (pedra foguera) igual que un trabuc, tenia l’avantatja de ser mes curta i mes manejable malgrat que la seva potencia era menor que les altres armes de foc de l’època.

  

HEROIS.CAT:L'ABAD OLIBA

L’ABAD OLIBA

Oliba (mort a Cuixà l’any 1046). Succeí al seu pare Oliba Cabreta de Besalú al front del comtat (al 988) però a l’any 1002 renuncià al comtat i ingressà en el monestir de Ripoll. Fou elegit abad de Ripoll i de Cuixà i bisbe de Vic.

Contribuir fermament en la repoblació del Bages, la Segarra i l’Anoia , però la seva gran obra fou limitar la violència de la societat feudal del seu temps. Promogué e instaurà la pau i treva de Déu com a resposta de l’església als intents populars de defensar-se de la violència dels senyors i nobles.

La pau i treva de déu combinava dos plantejaments: la pau de Déu , que era el dret de refugi que l’església oferia en els temples i les sagreres i la treva de Déu es a dir la prohibició temporal de realitzar activitats de guerra durant un temps determinat, en definitiva una doble limitació en el temps i en l’espai.

La primera assemblea de pau i treva de Déu es celebra a Toluges en l’any 1027, presidida per l’Abad Oliba. Aquí es proclamà la inviolabilitat dels bens eclesiàstics i es reafirma la prohibicio de exercir la violència en les esglésies i les sagreres i es prohibir tambe la guerra des de l’hora nona (les 3 de la tarda) del dissabte hasta la primera hora del dilluns( les 6 del mati) perquè tots poguessin complir els deures del dia dominical.

Aquesta mena treva setmanal es va anar ampliant en el llarg dels anys, així en l’assemblea de la ciutat de Vic l’any 1033 es determinà que la treva comences el dijous, i en la ciutat de Girona la prohibició de la violència es va estendre des de el diumenge desprès de Pasqua fins el dia de Pentecosta.

L’ incompliment  d’aquestes lleis , eren castigades amb tota la força de les sancions mes rigoroses com eren les excomunicacions.                

       

HEROIS.CAT: JOAN BLANCA

JOAN BLANCA

Segons la versió tradicional Joan Blanca a l’any 1475  era cònsol en cap de la ciutat de Perpinyà. En la vila catalana capital del Rosselló,  venia a ésser una mena de conseller en cap com a la ciutat de Barcelona.

En aquest any , la ciutat estava assetjada per les tropes franceses que feien guerra contra el Comte-Rei Joan II, el qual els catalans s’havien reconciliat desprès d’una lluita de dotze anys.

La situació de la vila era desesperada. Els assetjats patien fam fins a l’extrem que s’havien d’alimentar de carn de cavall i també de rates. D’això vingué el renom als perpinyanesos de "menjarates" val a dir que aquest renom equival pel seu origen a sinònim d’una gran fermesa i com un títol de gran heroïcitat.

En una de les sortides que els assetjats feren, en una operació dirigida per el fill únic de Joan Blanca, que aleshores era capità de l’exèrcit català amb la mala sort que aquest jove capità caigués presoner a mans de l’enemic.

Les tropes franceses per obligar a Joan Blanca a capitular l’amenaçaren en matar el seu fill si no s’avenia a la rendició. Davant l’amenaça Joan Blanca tingué un gest heroic. Va declarar que ell era primer de tot, fidel al seu rei i a la seva pàtria, i que preferia la mort del seu fill que cometre cap traïció,i que si fos necessari el mateix donaria les armes per cometre el crim.

Aquesta es la versió tradicional , dels fets però la realitat ens diu que l’any 1475 , Joan Blanca ja no era consol de la vila , ho havia estat dos anys abans. Si es cert que el seu fill caigué presoner en 1474, un any abans i fou executat.

Uns fets històrics , que la llegenda s’ha cuidat de teatralitzar els fets i probablement les frases del pare s’hi haurien posat posteriorment dels fets, però això no vol dir que en Joan Blanca i el seu fill no siguin mereixedors de recordar-los , i en efecte una lapida en la casa pairal dels Blanca a Perpinyà ens recorda aquests fets heroics de la ciutat, però no fa cap esment de la famosa llegenda.