ORIGENS : LES ETIQUETES

LES  ETIQUETES

 

Podríem dir que des de el començament de la historia humana durant les primeres civilitzacions com la d’Egipte ja hi trobem les primeres referències de l’ús d’etiquetes elaborades amb papir.

Els fenicis que son, sens dubte els primers grans comerciants de la historia, impulsats per la necessitat de buscar nous territoris i especialment  interessats en els metalls que canviaven per cereals , olis o vins que portaven de comunitats indígenes d’un extrem a l’altre del Mediterrani. Els grecs en canvi estaven mes interessats per intercanviar un altre tipus de productes com teles, ceràmica o joies per aliments que no podien cultivar en els seus territoris.

Tot aquest moviment comercial s’organitzava des dels emporis (mercats) i les colònies que tenien per rebre aquests productes , emmagatzemar-los i distribuir-los. Tal era el volum de aquests intercanvis que crearen una magistratura per poder gestionar-los correctament.

Es en aquest moment es on les etiquetes cobren especial importància. La xarxa comercial romana va tenir un creixement molt important, que varen considerar necessari controlar la compra i venta dels aliments i com a mesura de control dels productes que es transportaven en àmfores els romans obligaven als productors registrar en els atuells el contingut, la data, el lloc, el pes , el nom del responsable de l’envasa’t i tambe el del distribuïdor del producte.

Podríem dir que les etiquetes comencen la seva historia amb Johannes Gutenberg i l’impremta moderna per vincular la historia de  les etiquetes a  la industria paperera que comença a desenvolupar-se en el segle XVI.

Foren els fabricants paperers que començaren a utilitzar dissenys en les etiquetes. El  primer fou el fabricant de paper Bernhart que en l’any 1550 usà les primeres faixes de paper amb un disseny al centre.

En el segle XVIII i amb la nova tecnologia com la maquina de fer paper, la litografia i la impressió a color han fet que l’industria gràfica es desenvolupes amb molta rapidesa. Que no solsament les etiquetes servien per informar sinó també per cridar l’atenció del consumidor.

Ja entrat al segle XX en concret en la dècada dels anys trenta  la Ray Stanton Avery comença a aplicar les etiquetes amb adhesiu en ampolles i tota mena de recipients de vidre entre altres. El seu fundador Stan Avery un dependent de Los Angeles amb ànsies de triomfar en els negocis ideà així una forma intel·ligent  per les tendes indiquessin el preu dels seus productes.

A partir d’aleshores l’etiqueta’t dels productes es va estendre arreu del mon i nomes unes dècades desprès ja es feien servir per marcar tot tipus d’envasos: alimentació, cosmètica, neteja, medicaments.... etc. Entre les primeres empreses que començaren emprar foren els fabricants de xocolates, i no tardaren massa en seguir els fabricants de begudes, sabons i un extens etc fins els nostres dies, en que son un mitjà de comunicació que les empreses usen per informar als compradors i sobretot per destacar i diferenciar-se  en un mercat cada vegada més competitiu.        

ORIGENS: EL TEATRE (SEGONA PART)

EL TEATRE (SEGONA PART)

 

A l’Edat Mitjana el teatre popular no va deixar mai d’existir però si va rebre una bona davallada durant les successives invasions barbares.

Amb la pacificació del territori per  Carlemany, el clergat es va interessar pel teatre a la fi de cristianitzar algunes manifestacions dramàtiques, cerimònies i rituals  pagans, i substituir-los per obres mes moralitzants per difondre les sagrades escriptures. Així dons les representacions en les esglésies de Misteris i Moralitats eren sens dubte per presentar de manera senzilla i entenedora la doctrina cristiana. Per tal de facilitar la comprensió es deixa el llatí per donar pas a les llengües vulgars o també dites vernacles que durant els segles XIII I XIV les peces religioses tingueren un gran impuls com la Passió de Crist i l’Assumpció de Maria que eren els espectacles per excel·lència.  Com també les representacions que encara perduren en els nostres dies com el Misteri d’Elx, l’escenificació de la Nativitat o el Cant de la Sibil·la que generalment eren cantades i amb fastuoses escenes simultànies que integraven amb el públic.   

De igual manera es continuaven els espectacles populars pagans d’entreteniment i critiques socials amb joglars i bufons, acròbates, musics i dansaires, destacant la comèdia de l’art ( espectacle improvisat al carrer) i les farses (obres breus i burlesques). Val a dir que la comèdia de l’art va introduir les primeres actrius ja que fins aleshores els personatges femenins eren interpretats per homes.

En els segles XVII i XVIII es creen els Corrales de Comèdia a España amb els dramaturgs del anomenat Segle d’Or com eren Lope de Vega, Tirso de Molina i Calderón de la Barca, al mateix temps que a Anglaterra triomfava el teatre Isabelí amb el seu màxim exponent que era  William Shakespeare.

A Catalunya la derrota de 1714 i el decret de Nova Planta no solsament va significar el tancament d’universitats i altres espais culturals també es va iniciar un procés d’imposició lingüística.

Amb la pèrdua de un marc cultural propi, els teatres van ser monopolitzats i els gèneres que prevalien en català van ser l’entremès burlesc i el sainet presentats sempre en habitatges privats. Al teatre culta en català va continuar a l’illa de Menorca aleshores dominada per Gran Bretanya destacant el dramaturg Joan Ramis amb les tragèdies Lucrecia i Rosaura.

L’any 1864 el teatre català fa el gran salt al públic quan va estrenar al Teatre Odèon amb l’obra L’Esquella de la Torratxa. L’èxit d’aquesta obra dona pas a la companyia La Gata que va representar les obres Les joies de la Roser, La Dida i El ferrer de Tall de Frederic Soler Pitarra (1839-1895) en aquest mateix teatre.

L’altre gran dramaturg català fou Angel Guimerà (1845-1924) desprès de guanyar els jocs florals del 1877 es va estrenar en el mon del teatre amb l’obra Gal·la Placidia , Guimerà ben aviat va destacar amb noves creacions com Mar i Cel que li donaren un ascens meteòric i el poble el va mitificar com havia passat amb Pitarra. A partir d’aquest moment Guimerà escriuria les seves millors obres: En Pólvora, Maria Rosa, La Festa del Blat, i potser la mes coneguda Terra Baixa.    

A la nostre ciutat de Girona avui en dia diria que el màxim  exponent del  teatre es l’actor, director, articulista i autor  Marti Peraferrer Vaireda  director del Teatre Amateur de Girona ( FITAG) amb obres de gran qualitat com La vida secreta de Tennessee Williams interpretada amb gran dramatúrgia  i com a director cal ressaltar entre altres La Punyalada de Maria Vaireda.

 

ORIGENS: EL TEATRE(PRIMERA PART)

EL TEATRE (PRIMERA PART)

Ja abans de la parla trobem manifestacions dramàtiques a totes les cultures del món que solien estar relacionades amb rituals, la majoria dels estudis consideren unànimement que l’origen del teatre esta relacionat amb aquests rituals màgics, que com l’art rupestre alguns estan relacionats amb la caça o amb les collites,autèntics espectacles que es rendia als Deus.

A l’antic Egipte a mitjans del segon mil·lenni abans de Crist, ja es feien representacions dramàtiques de la mort i resurrecció  d’Osiris ja amb mascares.

El teatre occidental neix com no podia ser d’altre manera a l’antiga Grècia amb els ritus òrfics i els festivals celebrats en honor a Dionís amb danses i cants que anomenaven (Ditiràmbics). Mes tard es començaren a  representar a les places dels pobles per companyies que incloïen nomes un actor. A finals del segle IV, fou cèlebre el poeta , actor i intèrpret  Tespis , que avui en dia per referir-se al mon del teatre en honor a ell s’al·ludeix a la frase “ El carro de Tespis”.

En les festes de la verema on els joves anaven cantant i dansant cap el temple del déu, un jove va ressaltar entre els dansaires i es transformar en el “ Corifeu” que dirigia tot el grup i amb el temps  apareixerien el “ Bard i el Rapsode” que eren narradors i recitadors.

Al segle V abans de Crist, s’estableixen a  Grècia els models tradicionals de tragèdia i la comèdia els dramaturgs  Esquil , Sòfocles i mes tard Eurípides, donaren gran complexitat a les seves obres i es comença a erigir grans teatres de pedra com el encara conservat el d’ Epidaure capaç de albergar 12000 persones. Es   construïen aprofitant les faldes de un turo i es disposaven de forma semicircular les graderies que envoltaven als musics. Als actors es canviaven en una edificació de nom “Skene”.

Al teatre grec se solien representar dos tipus d’obres la tragèdia  que eren de final molt tràgic que tractava de llegendes heroiques. La  comèdia que era una sàtira humorística que criticava sobretot als politics i assumptes de la vida quotidiana tot escrit en vers i sempre utilitzaven mascares.

Roma la ciutat Eterna , van heretar el teatre grec introduint  alguns trets distintius , el amfiteatres construïts inicialment de fusta a l’any 52 abans de Crist. Gneu Pompeu Magna va erigir a Roma el primer de pedra que a diferencia dels grecs estava construït en un terreny pla. A fi de millorar la acústica van reduir els musics en un semicercle i l’espectacle es representava en una plataforma “ el pulpitum” que es el precursor dels moderns escenaris. La graderia estava formava per tres parts. La Ima on s’asseien els senadors i la classe dirigent. La Mitjana on s’ubicava el poble pla i finalment La Suma que estava la part superior i on hi anaven les dones i els esclaus.  

 No puc deixar d’explicar una anècdota de quan jo estudiava batxiller (d’això ja fa molts anys) sobre els dramaturgs grecs: el professor de Literatura recordo que ens va donar la manera de no oblidar-nos mai mes dels dramaturgs en qüestió.

-      Penseu sempre en aquesta frase que ara os diré i sempre mes els recordareu:” Eurípides no me Sofocles que te Esquilo”.