EL TEATRE (SEGONA PART)
A l’Edat Mitjana el
teatre popular no va deixar mai d’existir però si va rebre una bona davallada
durant les successives invasions barbares.
Amb la pacificació
del territori per Carlemany, el clergat
es va interessar pel teatre a la fi de cristianitzar algunes manifestacions dramàtiques,
cerimònies i rituals pagans, i substituir-los
per obres mes moralitzants per difondre les sagrades escriptures. Així dons les
representacions en les esglésies de Misteris i Moralitats eren sens dubte per
presentar de manera senzilla i entenedora la doctrina cristiana. Per tal de
facilitar la comprensió es deixa el llatí per donar pas a les llengües vulgars
o també dites vernacles que durant els segles XIII I XIV les peces religioses
tingueren un gran impuls com la Passió de Crist i l’Assumpció de Maria que eren
els espectacles per excel·lència. Com també
les representacions que encara perduren en els nostres dies com el Misteri d’Elx,
l’escenificació de la Nativitat o el Cant de la Sibil·la que generalment eren
cantades i amb fastuoses escenes simultànies que integraven amb el públic.
De igual manera es
continuaven els espectacles populars pagans d’entreteniment i critiques socials
amb joglars i bufons, acròbates, musics i dansaires, destacant la comèdia de l’art
( espectacle improvisat al carrer) i les farses (obres breus i burlesques). Val
a dir que la comèdia de l’art va introduir les primeres actrius ja que fins
aleshores els personatges femenins eren interpretats per homes.
En els segles XVII i
XVIII es creen els Corrales de Comèdia a España amb els dramaturgs del anomenat
Segle d’Or com eren Lope de Vega, Tirso de Molina i Calderón de la Barca, al
mateix temps que a Anglaterra triomfava el teatre Isabelí amb el seu màxim
exponent que era William Shakespeare.
A Catalunya la
derrota de 1714 i el decret de Nova Planta no solsament va significar el
tancament d’universitats i altres espais culturals també es va iniciar un procés
d’imposició lingüística.
Amb la pèrdua de un
marc cultural propi, els teatres van ser monopolitzats i els gèneres que prevalien
en català van ser l’entremès burlesc i el sainet presentats sempre en
habitatges privats. Al teatre culta en català va continuar a l’illa de Menorca
aleshores dominada per Gran Bretanya destacant el dramaturg Joan Ramis amb les tragèdies
Lucrecia i Rosaura.
L’any 1864 el teatre català
fa el gran salt al públic quan va estrenar al Teatre Odèon amb l’obra L’Esquella
de la Torratxa. L’èxit d’aquesta obra dona pas a la companyia La Gata que va
representar les obres Les joies de la Roser, La Dida i El ferrer de Tall de
Frederic Soler Pitarra (1839-1895) en aquest mateix teatre.
L’altre gran
dramaturg català fou Angel Guimerà (1845-1924) desprès de guanyar els jocs
florals del 1877 es va estrenar en el mon del teatre amb l’obra Gal·la Placidia
, Guimerà ben aviat va destacar amb noves creacions com Mar i Cel que li
donaren un ascens meteòric i el poble el va mitificar com havia passat amb
Pitarra. A partir d’aquest moment Guimerà escriuria les seves millors obres: En
Pólvora, Maria Rosa, La Festa del Blat, i potser la mes coneguda Terra Baixa.
A la nostre ciutat de
Girona avui en dia diria que el màxim exponent del teatre es l’actor, director, articulista i
autor Marti Peraferrer Vaireda director del Teatre Amateur de Girona ( FITAG)
amb obres de gran qualitat com La vida secreta de Tennessee Williams interpretada
amb gran dramatúrgia i com a director cal
ressaltar entre altres La Punyalada de Maria Vaireda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada