divendres, 28 d’agost del 2026

ORIGENS: EL TEATRE

EL TEATRE 

Ja molts  abans de la parla trobem manifestacions dramàtiques a totes les cultures del món que solien estar relacionades amb rituals, la majoria dels estudis consideren unànimement que l’origen del teatre esta relacionat amb aquests rituals màgics, que com l’art rupestre alguns estan relacionats amb la caça o amb les collites, autèntics espectacles que es rendia als Deus.

A l’antic Egipte a mitjans del segon mil·lenni abans de Crist, ja es feien representacions dramàtiques de la mort i resurrecció  d’Osiris ja amb mascares.

El teatre occidental neix com no podia ser d’altre manera a l’antiga Grècia amb els ritus òrfics i els festivals celebrats en honor a Dionís amb danses i cants que anomenaven (Ditiràmbics). Mes tard es començaren a  representar a les places dels pobles per companyies que incloïen nomes un actor. A finals del segle IV, fou cèlebre el poeta  actor i intèrpret  Tespis. Avui en dia per referir-se al mon del teatre en honor a ell s’al·ludeix a la frase  "El carro de Tespis”.

En les festes de la verema on els joves anaven cantant i dansant cap el temple del déu, un jove va ressaltar entre els dansaires i es transformar en el “ Corifeu” que dirigia tot el grup i amb el temps  apareixerien el “ Bard i el Rapsode” que eren el narrador i el recitador.

Al segle V abans de Crist, s’estableixen a  Grècia els models tradicionals de tragèdia i la comèdia els dramaturgs  Esquil , Sòfocles i mes tard Eurípides, donaren gran complexitat a les seves obres i es comença a erigir grans teatres de pedra com el encara conservat el d’ Epidaure capaç de albergar 12000 persones. Es   construïen aprofitant les faldes de un turo i es disposaven de forma semicircular les graderies que envoltaven als musics. Als actors es canviaven en una edificació de nom “Skene”.

Al teatre grec se solien representar dos tipus d’obres la tragèdia  que eren de final molt tràgic que tractava de llegendes heroiques. La  comèdia que era una sàtira humorística que criticava sobretot als politics i assumptes de la vida quotidiana tot escrit en vers i sempre utilitzaven mascares.

Roma la ciutat Eterna , van heretar el teatre grec introduint  alguns trets distintius , el amfiteatres construïts inicialment de fusta a l’any 52 abans de Crist. Gneu Pompeu Magna va erigir a Roma el primer de pedra que a diferencia dels grecs estava construït en un terreny pla. A fi de millorar la acústica van reduir els musics en un semicercle i l’espectacle es representava en una plataforma “ el pulpitum” que es el precursor dels moderns escenaris. La graderia estava formava per tres parts. La Ima on s’asseien els senadors i la classe dirigent. La Mitjana on s’ubicava el poble pla i finalment La Suma que estava la part superior i on hi anaven les dones i els esclaus.  

 No puc deixar d’explicar una anècdota de quan jo estudiava batxiller (d’això ja fa molts anys) sobre els dramaturgs grecs: el professor de Literatura recordo que ens va donar la manera de no oblidar-nos mai mes dels dramaturgs en qüestió.

-      Penseu sempre en aquesta frase que ara os diré i sempre mes els recordareu: "Eurípides no me Sofocles que te Esquilo”.

  


dissabte, 22 d’agost del 2026

MOSSOS D'ESQUADRA

MOSSOS D’ESQUADRA

Els mossos d’esquadra foren creats per el rei Felip V el desembre de 1721, amb un doble propòsit: Detenció dels criminals i bandits dispersos per camins i muntanyes de Catalunya i per acabar amb els partidaris del arxiduc Carles d’Àustria acabada la Guerra de Successió espanyola.

El primer comandant del cos fou Pere Antoni Veciana de Rabassa, batlle de Valls, la seva família comandaria el cos fins la dècada de 1830. Com apunt històric cal senyalar quela primera esquadra del 1721 estava formada per el comandant Veciana, un segon comandant, 14 caporals i 105 mossos.

El 1868, any de la Gloriosa el general de Reus Joan Prim, donat el caràcter borbònic i tradicional del cos de Mossos d’Esquadra el va dissoldre fins que el rei Alfons XII el va restituí.

Durant la Segona República el cos fou transferit a la Generalitat de Catalunya fins el 1939 que amb la derrota de la Guerra Civil de nou el cos fou dissolt. El gener de 1952 el general Francisco Franco va decretà la seva restitució donat el seu reconegut caràcter borbònic, conservador i tradicional fins que finalment l’any 1980 foren transferits novament  a la administració autonòmica de Catalunya.      


dimecres, 19 d’agost del 2026

ELS PRIMERS AMERICANS

 

ELS PRIMERS AMERICANS

L’any 1954 en José Cortés treballava  obrint una rasa en el terreny que tenia a uns 30 km de la ciutat de Mèxic, l’aixada va topar amb quelcom dur, era un crani. Els arqueòlegs mexicans de seguida varen excavar el lloc i descobriren les despulles de un dia de caça que hauria tingut lloc 11000 anys abans. Uns valents i encoratjats caçadors van abatre un mamut a la llera de un pantà on el van matar i esquarterar. En José Cortés havia trobat l’esquelet d’un mamut i algunes armes primitives.

A uns pocs centenars de metres van descobrir mes ossos d’animals però el mes important fou un esquelet d’un caçador ( avui en dia conegut com l’Home de Tepexpan) mesurava 1’67m. i va morir a l’edat de 60 anys, 9000 anys aC.

Amb aquest i altres descobriments impulsaren les investigacions sobre els primers pobladors del continent americà. Actualment es creu que els primers homes procedents  d’Àsia arribaren a Alaska per el estret de Bering,que aleshores era un istme fa uns 32000 anys. Aquesta l’avala una troballa l’any 1966 d’uns ossos animals que mostren manipulació humana vora el riu Old Crow al nord del Yukon, la proba mes important i fefaent  es un estri fabricat amb os de  una cama de caribú, anomenat descarnador per els arqueòlegs que s’usava per  escorxar els animals i obtenir la pell per fer-se’n vestits i abrics, l’eina en un extrem era pla a forma d’espàtula i la vora era dentada amb aspecte de serra i que Segons el mètode del carboni radioactiu dona una antiguitat de 27000 anys.

Sembla ser que els primers pobladors d’Amèrica vinguts del continent asiàtic eren ja uns excel·lents agricultors fa aproximadament  8000 anys,  les tècniques agrícoles i ramaderes es creu que eren ja autòctones perquè, uns 2000 anys abans les aigües de l’Oceà Àrtic havien inundat l’estret de Bering i separat el nou món de l’antic.

Cap el 5000 aC. el Mon Antic sabia domesticar els cavalls,i pasturar els ramats d’ovelles, porcs, cabres i el bestiar boví. Cap d’aquests animals existia en el continent americà però a Mesoamerica  hi havia ànecs, galls d’indi, gossos i tambe abelles  que amb el temps foren domesticats. Els agricultors començaren a servir-se de les llama com bestia de carrega i l’alpaca per la seva llana. I mentrestant en el nostre mon antic es cultivava blat, civada, sègol, llenties i cigrons. En el Nou Món s’obtenia de la terra el blat de moro, fesols, patates, cacau, carbasses i tomates.

Mistery Hill es considerat el Stonehenge dels  Estats Units, situat  a North Salem ( New Hampshire ) i compren un conjunt d’edificacions de pedra, pous i càmeres subterrànies tot plegat ocupant unes 5 hectàrees. En el centre hi ha una pedra plana que s’estima que pesa unes cinc tones i l’anomenen Taula dels Sacrificis, doncs es creu que era el lloc on immolaven les víctimes. Les columnes de pedra que envolten tot aquest conjunt semblant estar relacionades amb les estacions de l’any.

Juntament a uns utensilis fabricats per l’home s’hi hi troba carbó vegetal amb una antiguitat comprovada científicament, es remunta a 2000 anys aC.

A Nova Anglaterra s’han trobat uns 150 llocs com aquest i hi ha una teoria que els relaciona amb la cultura de l’Edat del Bronze d’Europa.

dijous, 13 d’agost del 2026

LLEGENDES.CAT: LES MOSQUES DE SANT NARCIS


LES MOSQUES DE SANT NARCÍS
Bernat  Desclot  en les seves Cròniques ens descriu una epidèmia com un càstig diví a les tropes franceses que assetjaven la ciutat de Girona i que la tradició i llegenda popular varen atribuir a la profanació de la tomba de Sant Narcís, de la qual en sortiren unes mosques mortíferes.
Carles Vivó ens ho narrava d’aquesta manera  (Llegendes i Misteris de Girona).
El miracle de Sant Narcís va succeir, diuen, el setembre de 1286, quan l’exèrcit  del rei de França, Felip l’Ardit, va assetjar la ciutat de Girona amb el rei Pere d’Aragó.
Encara que la ciutat va capitular sense lluita, els francesos en entrar a la ciutat, es van portar de manera ignominiosa: van robar, insultar i oprimir els gironins; van assaltar esglésies tot fent riota dels objectes de culte i finalment van profanar el cos de Sant Narcís, guardat a la Col·legiata de Sant Feliu, fins i tot li varen trencar un braç.
En aquell  moment, del cos del Sant varen començar a sortir mosques gegants que picaven furiosament tant els soldats francesos com els seus cavalls. I tot seguit de ser picats, els enemics morien espeternegant.
Aquest suposat fet va ocasionar una multitud d’escrits, i llegendes que ha lligat sempre mes la imatge de les mosques amb la ciutat de Girona.  

dissabte, 8 d’agost del 2026

EL TAMERLÁ

 

EL TAMERLÁ

El Tamerlá (1336-1405) també conegut com Timur Lenk (Timur el coix) fou un conqueridor turc-mongol, fill d’un cap militar mongol i descendent per línia materna de Genguis Khan.

L’any 1941 en plena Segona Guerra Mundial, Iosif Stalin va autoritzà l’apertura de la tomba del gran guerrer enterrat a Samarcanda. Quan els arqueòlegs soviètics aixecaren la llosa funerària es trobar una inscripció en a l’interior que els advertia. – Qui gosi pertorbar aquesta tomba deslligarà un invasor més fort que jo – dos dies després el 22 de juny de 1941, Hitler llançava la “Operació Barba-roja”. La invasió nazi de la Unió Soviètica, el front més sagnant de tota la guerra. Les xifres ho diuen tot, milions de morts, ciutats arrasades l’inici d’un conflicte que marcaria el destí d’Europa.

Molts ho consideren una de les majors coincidències de la historia, altres parlen de maledicció. Lo cert es que el poder dels símbols i les supersticions no desapareixen ni tan sols en la era de la guerra moderna.

La tomba fou segellada l’any següent 1942 just abans de la batalla de Stalingrad que causà un gir decisiu que marcaria  el començament de la derrota alemanya. Casualitat o destí? Potser mai ho sabrem però en la historia ha quedat gravat com un recordatori

 – De vegades els morts sembla que ens avisen i murmuren advertències que els vius no ens atrevim a ignorar..        

 


divendres, 7 d’agost del 2026

AGNÒCIDE

 

AGNÒCIDE

Agnòcide ja des de petita sempre havia volgut estudiar medicina i en particular arribar a ser una bona llevadora. En el segle IV Ac, els grecs tenien a les dones per practicar la medicina, que no sempre havia estat així. Poc abans que Agnòcide es decidís a dedicar-se aquesta practica havia estat una professió molt honorable i respectada. Una de les mes celebres llevadores era Fanareta la mare del filòsof Sòcrates. Però el mes famós contemporani de Sòcrates, Hipòcrites el pare de la medicina moderna, no admetia dones en la seva escola primària de medicina en la seva illa natal de Cos. Sembla ser que si els hi permetia estudiar els temes ginecològics en altres llocs d’ensenyança

Desgraciadament els atenencs mes poderosos no veien en bons ulls que les matrones tinguessin tan impressionant gama de talent i coneixements en el camp de la reproducció dels que serien els seus hereus. Així que van decidir prohibir que les dones practiquessin la medicina en general sota pena de mort.

Amb les portes tancades per estudiar la medicina i la ginecologia  va decidir tallar-se el cabell, es posà roba d’home i se’n va anar d’Atenes a Alexandria a estudiar amb un dels millors seguidors d’Hipòcrites. Fou ni mes ni menys que Heròfil de Calcedònia el primer anatomista i un dels fundadors de la llegendària escola de medecina d’Alexandria.

De tornada a Atenes ja graduada com a metge va tractar d’atendre un part particularment difícil, la dona es negava a deixar-se veure per els metges. Desesperada per ajudar Agnòcide va aixecar-se la túnica i es deixar veure els seus pits, la pacient al descobrir que era una dona es deixar a les seves mans. Ràpidament el secret es divulgà entre les dones i la seva practica va créixer tant que els altres metges es varen molestar molt per la falta de pacients i per aquest motiu començaren a fer córrer el rumor que seduïa i corrompia les esposes d’altres homes aixecant falsos testimonis per acusar-la de violació sexual amb penetració inclosa a dos pacients.

En el judici que va estar sotmesa, evidentment  es trobava entre l’espasa i la paret tenia que demostrar que estaven equivocats, tenia que revelar la veritat encara fer-ho signifiques la mort.  

El veredicte del consell del Areòpag va determinar que havia estat culpable, aleshores no va tenir mes remei que aixecar-se la túnica i deixar veure el seu cos, sense necessitat de paraules va deixar clar que era dona i no un home com havia fet creure.

Sabia que aquesta revelació seria considerada com un delicte pitjor que haver seduït i violat a les pacients, els hi havia donat la raó perfecta per executar-la.    

Era indubtable que Agnòcide havia violat la llei i tots els que estaven present en el judici sabien quin era el càstig, la pena de mort.

Però un gran obstacle ho va impedir, una multitud de dones furioses per la sentencia a qui ella havia ajudat,  moltes eren dones adinerades, esposes de metges i politics, van exigir la immediata alliberació de l’acusada.

Sense ella afirmaven, moltes estarien mortes o moririen en un futur si executaven a Agnòcide, declararen “totes morirem amb ella”.

 La rebel·lió va resultar no solsament  la alliberació de la famosa llevadora sinó també l’anul·lació de la llei que prohibia a les dones de practicar la medicina, sempre i quan nomes tractessin a pacients del mateix gènere.

 Vull senyalar que aquesta es una de les histories que sempre han estat i probablement sempre seran un misteri històric, algun erudits creuen que es un fet real, altres creuen que forma part del regne dels mites i llegendes.

La primera dada que coneixem sobre la seva existència es en la Faula  174 del autor llatí Higini en el segle I de la nostre Era.                 

         

dimecres, 5 d’agost del 2026

ANTIC EGIPTE



     



ANTIC EGIPTE

Quan pensem en l'Antic Egipte, de seguida ens vénen al cap les grans piràmides, les misterioses mòmies, els temples monumentals i els poderosos faraons. Però aquesta fascinant civilització amaga un altre llegat igualment sorprenent: els seus coneixements mèdics.

Durant segles, els egipcis van desenvolupar tècniques i remeis que, vistos amb els ulls d'avui, poden semblar estranys o fins i tot extravagants. Tanmateix, molts d'aquests tractaments amagaven una sorprenent base científica.

Quan al segle XIX es van començar a desxifrar els primers papirs mèdics, nombrosos metges europeus —especialment alemanys— van reaccionar amb incredulitat. Els antics textos recomanaven aplicar excrements de cocodril i altres substàncies poc agradables per tractar ferides, inflamacions i infeccions. Aquella peculiar farmacopea fou batejada amb el nom de Dreckapotheke, és a dir, "farmàcia de la brutícia".

Amb el pas del temps, però, les rialles es van transformar en respecte. Avui sabem que alguns d'aquests remeis contenien microorganismes o compostos capaços de frenar el creixement de determinats bacteris. Sense conèixer els antibiòtics, els metges de l'Antic Egipte havien descobert, per pura observació i experiència, alguns tractaments sorprenentment efectius.

Una pintura trobada en una tomba de Beni Hassan, datada cap a l'any 2000 aC, mostra una acàcia, un arbre que els egipcis coneixien molt bé. A partir de les seves espigues preparaven un anticonceptiu barrejant-les amb mel i dàtils. La ciència moderna ha demostrat que la fermentació de l'acàcia pot produir àcid làctic, una substància amb efecte espermicida, fet que dona una base científica a aquest antic mètode anticonceptiu.

Però encara hi ha una curiositat més sorprenent.

Els antics egipcis també disposaven d'un sistema per detectar un embaràs en les seves primeres fases. El procediment consistia a recollir l'orina de la dona i regar amb ella dues bosses: una sembrada amb blat i l'altra amb ordi. Si els grans germinaven, es considerava que la dona estava embarassada. Segons la tradició, si germinava primer el blat, el futur nadó seria una nena; si ho feia l'ordi, seria un nen.

Encara que la predicció del sexe no té fonament científic, diversos estudis realitzats al segle XX van demostrar que, en molts casos, l'orina de dones embarassades afavoria realment la germinació dels cereals gràcies als canvis hormonals produïts durant la gestació.

Resulta sorprenent pensar que una civilització de fa més de quatre mil anys ja havia desenvolupat coneixements mèdics que, en alguns casos, no començarien a ser confirmats per la ciència moderna fins mil·lennis després. Potser els antics egipcis encara tenen molts secrets per revelar-nos.

dilluns, 3 d’agost del 2026

CASTELL DE SANT FERRAN

 

CASTELL DE SANT FERRAN

El Castell de Sant Ferran de Figueres es la fortalesa abaluartada més gran d’Europa per perímetre i el monument artificial de majors dimensions de Catalunya. Ocupa 32-32,5 hectàrees (320.000 m2) a l’interior i arriba a les 55 hectàrees (550.000m2) incloent-hi els glacis (talussos inclinats davant una fortalesa). Està situat sobre un turó al nord-est de Figueres ( pla dels Caputxins) a l’Alt Empordà, amb vistes a la plana empordanesa, la serra de l’Albera i el golf de Roses.

Origen i construcció ( segle XVIII)

Després del Tractat del Pirineus (1659) Espanya va perdre el Rosselló i altres territoris catalans del nord, i el Fort de la Bellaguarda (Le Perthús) va passar a mans franceses. Això va deixar desprotegida la frontera i va fer necessària una nova defensa a l’Empordà.

El projecte va avançar sota el regnat de Ferran VI, amb l’impuls del Marques de le la Ensenada. L’enginyer militar Juan Martín Cermeño va dissenyar la fortalesa, inspirada en el sistema de Vauban; el seu fill Pedro Martin Cermeño també hi va intervenir. Es va triar el turó de Figueres (calia traslladar el convent dels Caputxins). L’inici de les obres van començar el 4 de setembre de 1753 i la primera pedra es va col·locar el 13 de desembre del mateix any. Hi van treballar uns 4000 obrers (aleshores més homes que habitants tenia Figueres). El 1766 es va der una inauguració parcial de la construcció. Les obres interiors i acabaments és varen allargar dècades i no es van considerar completades del tot fins el 1892 (alguns edificis van quedar inacabats com l’església).

Aquesta fortalesa a ser concebuda per allotjar uns 5000–6000 soldats, 500 cavalls, provisions per a 10.000 mil persones durant un any i fins a 200-250 peces d’artilleria. Destaca el sistema de cisternes subterrànies ( capacitat d’uns 10 milions de litres d’aigua de pluja) els fossats unes 10 hectàrees , sis baluards interiors, hornabecs (dos mitjos baluards) revellins (fortificació militar triangular exterior construït davant la muralla i al altre costat del fossat per protegir les portes i els baluards defensius) contraguàrdies i un perímetre d’uns 3.125 m2.

Historia militar i usos posteriors

Malgrat les dimensions i el seu elevat cost, la seva historia militar va ser limitada i sovint de rendicions, cosa que li va valer el sobrenom francès de “ Belle inutile”.

·         Guerra Gran / Guerra de la Convenció (1793-1795): capitula el 1794 després d’un setge curt d’uns 7 dies sense gaire resistència.

·         Guerra del Francès (1808-1814): Ocupat pels francesos el 1808 i recuperat temporalment el 1811 amb un cop de mà nocturn liderat per Francesc Rovira amb uns 10.000 homes. Els francesos el recuperen i el mantenen fins el 1814 (una de les ultimes places que varen entregar)  a l’any 1810 hi va morir el general Mariano Álvarez de Castro ( defensor de Girona) dintre les cavallerisses del castell hi ha la capella en honor seu.

·         1823: La fortalesa es rendeix als Cent Mil Fills de Sant Lluís.

·         El segle XIX i principis del XX: Usos diversos fins els anys 1904/1906 i 1907 que es converteix parcialment en un  penal civil fins 1933.

Durant la Guerra civil ( 1936-1939) va allotjar part de les obres del Museu del Prado. L’1 de febrer de 1939 s’hi va celebrar l’ultima reunió de les Corts de la segona República espanyola amb Juan Negrin (en sòl espanyol). Pocs dies després va caure a mans de les tropes franquistes.

Sota el franquisme ( 1940-1942) va funcionar com a camp de concentració de republicans retornats de França. Després va ser caserna o presó militar fins a 1991, hi van estar empresonats entre altres els objectors de consciència, membres de la Union Militar Democràtica i alguns condemnats pel intent de cop d’estat del 23 de febrer del 1981 incloent-hi Antonio Tejero.    

Actualitat

Des de 1997 s’obren visites guiades regulars. El 2003 es crea un consorci (Ministeri de Defensa, Generalitat de Catalunya i Ajuntament de Figueres) per la seva gestió. Es conserva  en bon estat i destaca per les visites a les cisternes, el fossat i les galeries subterrànies (els contramines) les cavallerisses on es pot visitar la capella de Álvarez de Castro. Està declarat com a Bé Cultural d’interès Nacional.

Es un exemple d’enginyeria monumental militar del segle XVIII que tot hi la seva poca eficàcia bèl·lica ha marcat la historia de Figueres i de Catalunya i avui en dia es un important patrimoni visitable que jo sincerament us recomano.

   

 

 

dijous, 30 de juliol del 2026

MARE DE DÉU DEL CAMP (GARRIGUELLA)

 

MARE DE DÉU DEL CAMP (GARRIGUELLA)

La Mare de Déu del Camp és, probablement, el monument medieval més misteriós de Garriguella. El que avui veiem és una ermita dels segles XVI i XVII, però sota aquesta aparença s'amaga la història d'un antic priorat benedictí que va tenir una gran importància religiosa a l'Alt Empordà. 

El més fascinant és la llegenda sobre la seva fundació. Segons una tradició escrita al segle XIV, l'emperador Carlemany va fundar Santa Maria del Camp l'any 797. La història explica que les tropes franques combatien els sarraïns en aquestes terres quan la intervenció miraculosa de la Mare de Déu els va concedir la victòria. En agraïment, Carlemany hauria ordenat construir una església dedicada a Santa Maria enmig dels camps empordanesos. Ara bé, des del punt de vista històric, aquesta narració és gairebé amb tota seguretat llegendària. Molts monestirs medievals catalans van atribuir la seva fundació a Carlemany per prestigiar els seus orígens i obtenir més influència religiosa i política.

Hi ha un detall que em sembla especialment evocador. El nom "del Camp" no és casual. A l'edat mitjana era habitual dedicar santuaris marians als camps de conreu per demanar la protecció de les collites. La Mare de Déu era considerada protectora dels pagesos, de la pluja necessària i de la fertilitat de la terra. Possiblement, els pagesos de Garriguella hi acudien en processó per demanar bones veremes, especialment en una terra que ja aleshores vivia del conreu de la vinya i l'olivera.

M'atreviria a imaginar una escena del segle XIII: desenes de pagesos arribant al priorat amb espelmes i ofrenes d'oli o de vi nou. El prior beneint els camps abans de la collita mentre les campanes ressonaven per tota la plana empordanesa. Potser alguns pelegrins aprofitaven el camí per continuar després cap a Sant Pere de Rodes.

Un altre misteri és que de l'església medieval no es conserva cap element visible. L'edifici actual va substituir completament l'anterior, de manera que encara avui no sabem amb exactitud quina era la seva arquitectura romànica ni les seves dimensions originals. Qui sap si sota terra encara resten vestigis del vell priorat benedictí esperant ser estudiats pels arqueòlegs.

La història real del monestir no deixa dubte de la real importància que va tenir per les terres emporitanes

  • Va ser un priorat benedictí.
  • Va dependre del monestir de Santa Maria de Roses.
  • L'any 1592 va passar, juntament amb Santa Maria de Roses, a dependre del monestir de Santa Maria d'Amer.
  • La vida monàstica es va mantenir fins a la desamortització de 1835.
  • Després es va convertir en santuari marià i s'hi celebrava un multitudinari aplec el mes de maig.

dilluns, 27 de juliol del 2026

LES REGLES DEL FUTBOL QUE JO RECORDO

 

LES REGLES DEL FUTBOL QUE JO RECORDO

1-    El més grassonet sempre era el porter

2-    El partit s’acabava quan estàvem tots cansats

3-    Encara que anéssim 10 a 0 sempre es decidia “l’últim de marcar guanya”

4-    No hi havia àrbitre.

5-    Només es pitava falta si és molt clara o algú plorava

6-    El fora de joc no existia

7-    Si l’amo de la pilota s’enfadava, s’acabava el partit

8-    Els millors no podien estar al mateix equip i eren els que triaven

9-    Triava primer el que guanyava a parells o sanats

10- El més dolent sempre quedava l’últim de estar triat

11- Es para el partit quan passava una mare amb el fill, una persona gran o algun vehicle.

12- Els més dolents sempre eren defenses

13- Si arribaven el més grans per jugar, s’abandonava el camp

14- Les porteries eren dos pedres o dos jaquetes, o dos maletes de vegades amb els llibres a dintre

15- Quan la pilota passava per sobre el porter tots cridàvem “alta” i el gol no valia

16-  Quan la pilota sortia del camp i anava lluny, el que la tirat la va a buscar

17- Si hi ha penal, es treu el grassonet de porter i s’hi posava el més bo de l’equip.

I vet aquí el nostre futbol de carrer.

 

dimecres, 15 de juliol del 2026

EL MANUSCRIT VOYNICH (EL LLIBRE QUE NINGÚ HA POGUT LLEGIR)

 


EL MANUSCRIT VOYNICH ( EL LLIBRE QUE NINGÚ HA POGUT LLEGIR)

Què passaria si existís un llibre que ningú fos capaç de llegir? Un llibre estudiat per lingüistes, criptògrafs, historiadors i fins i tot experts en intel·ligència artificial, però que continués guardant el seu secret. Aquest llibre existeix, i es coneix com el Manuscrit Voynich.

UN DESCOBRIMENT SORPRENENT

L'any 1912, el llibreter i col·leccionista Wilfrid Voynich va adquirir un manuscrit antic en una vila jesuïta prop de Roma. De seguida va comprendre que tenia a les mans una obra extraordinària. Les seves pàgines estaven plenes de dibuixos de plantes desconegudes, mapes, figures femenines, símbols astronòmics i un text escrit en una llengua que ningú havia vist mai. Des d'aquell moment, el llibre va passar a portar el seu cognom: Manuscrit Voynich.

UN LLIBRE MOLT MÉS ANTIC DEL QUE ES PENSAVA

Durant molts anys es va creure que podia ser una falsificació. Però l'any 2009, unes proves de datació amb carboni-14 van revelar que el pergamí havia estat fabricat entre els anys 1404 i 1438, és a dir, a començaments del segle XV.

Aquesta descoberta va descartar la teoria que fos una invenció moderna i va convertir el manuscrit en un dels grans enigmes medievals.

L’ALFABET QUE NINGÚ ENTÉN

El manuscrit conté prop de 240 pàgines escrites amb un alfabet desconegut. Els signes semblen seguir patrons propis d'una llengua real: hi ha paraules curtes i llargues, algunes es repeteixen sovint i d'altres només apareixen una vegada. Malgrat això, cap investigador no ha estat capaç de traduir-ne una sola frase amb certesa.

LES MISTERIOSES IL·LUSTRACIONS

Un dels aspectes més fascinants del llibre són els seus dibuixos. Hi apareixen plantes que no coincideixen amb cap espècie coneguda, rodes amb estrelles i constel·lacions, estranys diagrames circulars i desenes de dones banyant-se en unes estructures connectades per tubs, com si fossin canals o conduccions d'aigua.

Aquestes imatges han donat lloc a infinitat d'interpretacions. Alguns pensen que és un tractat de medicina, d'altres un llibre d'alquímia o fins i tot un manual d'astronomia.

LES PRINCIPALS TEORIES

Al llarg de més d'un segle, s'han proposat moltes explicacions. Alguns investigadors creuen que el text està escrit en una llengua desconeguda o ja desapareguda. Altres pensen que és un sofisticat sistema de xifratge creat per protegir coneixements secrets.

També hi ha qui defensa que és un llibre sense cap significat real, escrit únicament per enganyar els seus lectors. Fins i tot s'ha suggerit que podria contenir coneixements mèdics, botànics o filosòfics reservats a un cercle molt reduït de persones. Cap d'aquestes hipòtesis, però, ha pogut ser demostrada.

NI ELS ORDINADORS L’HAN POGUT DESXIFRAR

Durant les darreres dècades, especialistes en criptografia, matemàtiques i intel·ligència artificial han analitzat el manuscrit utilitzant els ordinadors més potents. Tot i això, el text continua resistint qualsevol intent de traducció. És un dels pocs documents medievals que encara desafien la tecnologia del segle XXI.

ON ES CONSERVA AVUI?

Actualment, el Manuscrit Voynich es conserva a la Biblioteca Beinecke de Llibres Rars i Manuscrits de la Universitat de Yale, als Estats Units, on és una de les peces més valuoses de la seva col·lecció. Investigadors de tot el món continuen estudiant-lo amb l'esperança que algun dia es pugui revelar el seu secret.

EL MISTERI CONTINUA VIU

Han passat més de sis-cents anys des que algú va escriure aquest extraordinari llibre. Qui en va ser l'autor? Quina llengua hi va utilitzar? Quin coneixement amaguen les seves pàgines? Potser algun dia la resposta sortirà a la llum. O potser el Manuscrit Voynich continuarà sent, per sempre, el llibre que ningú no ha pogut llegir.

I tu, què en penses? Creus que es tracta d'un llibre ple de coneixement ocult o d'un dels enganys més elaborats de la història? Comparteix la teva opinió als comentaris.

dimecres, 1 de juliol del 2026

LA BIBLIA

 

LA BIBLIA

La Bíblia és el llibre més traduït i més llegit en tota la historia de la humanitat. Sigui la que sigui la tradició, el seu missatge central és encara una font de fe i saviesa per milions de persones arreu del món.

La quantitat de llibres no es un número fixe, varia segons la tradició religiosa i el cànon que cada comunitat reconeix com oficial. “El Cànon Bíblic” es la llista oficial que cada tradició accepta com sagrats. Al llarg dels segles els líders religiosos de cada tradició s’han reunit i han decidit quins llibres entren i quins no i és per aquest motiu que existeixen diferents versions en el nombre de llibres.   

BIBLIA JUEVA

24 llibres organitzats en tres seccions:

Tora (llei): Gènesis, Èxode, Levític, Nombres i Deuteronomi

Nevi’m (profetes): Josuè, Jutges, Samuel, Reis, Isaïes, Jeremies, Ezequiel, i els dotze profetes menors.

Ket vim (Escrits): Salms, Proverbis, i Job entre altres.

BIBLIA PROTESTANT / EVANGELICA

66 llibres en total:

Antic Testament – 39 llibres

Nou Testament – 27 llibres

Els líders de la reforma van decidir basar-se en el cànon hebreu i no incloure els anomenat llibres Deuterocanònics o Apòcrifs.

BIBLIA CATOLICA

73 llibres en total:

Antic Testament – 46 llibres

Nou Testament – 27 llibres

Inclou 7 llibres addicionals coneguts com els deuterocanònics: Tobies, Judit, 1 i 2 Macabeus, Saviesa, Siràcida (També conegut com Eclesiàstic) i Baruc.

BIBLIA ORTODOXA

Entre 78 i 81 llibres segons la branca:

Antic Testament – 51 llibres (o més)

Nou Testament – 27 llibres

Les esglésies Ortodoxes Orientals inclouen textos addicionals que ni catòlics ni protestants reconeixen i no acostumen a distingir entre protocanònics, i deuterocanònics.

A totes les tradicions

 

 

 

  

 

 

 

dijous, 25 de juny del 2026

EL BARBER DE SANT JOAN LES FONTS

 

EL BARBER DE SANT JOAN LES FONTS

Camí d’Olot on tenien el seu Quarter general vagaven els guerrillers d’en Savalls. Un bon dia el pacífic barber de sant Joan les Fonts restà esglaiat en veure irrompre a la barberia tres homes fortament armats dos d’ells amb uns gens tranquil·litzadors trabucs.

-       Afaita’m – ordena l’home que semblava ser el que més manava –

-       Déu sap que és afaitar la meva feina. Però heu de saber que no estic acostumat a exercir de tal mena. Pot ser que la meva mà tremoli tot veient eixos trabucs encarats vers la meva humil persona.

-       Dons tingues en compte, que avui serà la fermesa del teu pols qui respongui de la teva vida. Ai de tu si marques tan sols d’una petita esgarrinxada, la gorja del general Savalls.

Ja espot suposar amb quins ànims va haver de fer la feina el bon home de l’Olegari Torras, barber de Sant Joan les Fonts, tot dissimulant la seva angoixa davant els dos trabucaires que no deixaren d’apuntar-lo mentre afaitava al General en cap de les tropes carlines.     

divendres, 19 de juny del 2026

LES NOVES SET MERAVELLES DEL MON

 

LAS SET NOVES MERAVELLES DEL MON

 

Bernard Weber inspirat per les set meravelles del mon antic, al setembre de l’any 1999 va donar a conèixer el projecte d’aquest concurs que inicialment tenia 177 monuments arreu del mon, xifra que es va anar reduint fins que el dia 7 de juliol del 2007, es va donar a conèixer les guanyadores del concurs a l’Estádio de la Luz de Lisboa ( Portugal).

La decisió es va fer per votació popular i tothom que hi va participar mitjançant correu electrònic o be per un telèfon de pagament.

Aquest sistema per elegir un guanyador va estar molt criticat ja que el vot per telèfon no era del tot objectiu, perquè els habitants dels països participants votaven per la meravella local. Fet que la UNESCO entre altres va denunciar la mercantilització del  concurs.

La Gran Piràmide de Gizeh va estar candidata honorifica ja que es l’única meravella del mon antic que encara es conserva les altres totes ha desaparegut.

Les seleccionades foren:

1 – La Gran Muralla Xinesa ( Xina)

2 – La ciutat de Petra (Jordània)

3 – El Crist Redentor (Brasil)

4 – Machu Picchu (Perú)

5 – Chichen Itzá ( Mèxic)

6 – El Colosseu de Roma (Itàlia)

7 – El Taj Mahal (Índia)

Entre les candidates no seleccionades s'hi troben:

El Castell de Neuschwanstein (Alemanya), l’Acròpolis d’Atenes (Grècia), l’Alhambra de Granada (Espanya), la Torre Eiffel ( França), la Estàtua de la Llibertat ( Estats Units), Stonehenge (Regne Unit), els Moais de l’Illa de Pasqua (Xile) o L’Opera de Sidney ( Austràlia).

L’UNESCO va declarar que no avalava aquesta campanya totalment mediàtica i a títol personal de l’organitzador, afirmava també que la votació no era universal ja que deixava fora a tota la gent que no tenien accés a internet o als telèfons de pagament, alguns pensaven que era un projecte amb finalitat econòmica ja que s’havia de pagar per votar en aquest sentit Bernard Weber va afirmar que tots els suposats beneficis anirien per la restauració de monuments.

 

      

CULTURA MILITAR

La tradición de dirigirse a un superior como "Mi Capitán" o "Mi Sargento" tiene raíces históricas que se remontan a la influencia francesa en el ejército español.

CULTURA MILITAR

 Un poco de Cultura Militar, ¿por qué usamos nosotros el termino "mi" para referirnos a un superior? 

Esto se remonta a la llegada de la dinastía de los borbones a España allá por 1767.

En esa época era común usar el “Señor” antes de cada profesión , así al médico se lo llamaba “Señor Doctor “ al docente “Señor Profesor “, "Señor Maestro",entre otros. 

Sabemos que señor en francés se dice monsieure, entonces, para llamar a, por ejemplo, un Capitán, se decía “Monsieure le Capitaine“, o a un Sargento "Monsieur le Sergent". Lo que luego fue abreviado a “Mon Capitaine” o " Mon Sergent". 

Esta costumbre fue llevada a España, y al castellanizarse se sustituyó por el “ Mi Capitán“, "Mi Sargento", trato éste, que nosotros conocemos hoy.

Es así que el uso de “Mi“, no refiere a un adjetivo posesivo, sino por el contrario a un gesto de respeto sustitutivo de la palabra “señor”.

 

dijous, 18 de juny del 2026

PINK FLOYD


PINK FLOYD

Pink Floyd és una de les bandes més famoses de la història del rock i, tanmateix, molta gent desconeix la fascinant història que s'amaga darrere del seu nom.

A mitjans dels anys seixanta, el grup actuava sota el nom de Tea Set. Una nit, just abans de pujar a l'escenari, els seus membres van descobrir que una altra banda del mateix cartell utilitzava exactament el mateix nom. Calia trobar una solució ràpidament.

El fundador del grup, Syd Barrett, va trobar la inspiració en el blues nord-americà. Combinant els noms de dos músics de blues de l'estil Piedmont, Pink Anderson i Floyd Council, va crear una nova denominació: The Pink Floyd Sound.

El que va començar com una decisió improvisada es va acabar convertint en una elecció definitiva. Amb el temps, el nom es va escurçar simplement a Pink Floyd, i la banda es va convertir en una de les formacions més influents i innovadores de la història del rock.

Una solució senzilla a un problema inesperat va acabar donant lloc a un dels noms més icònics de la música.

"De vegades, les millors històries neixen de les casualitats."

dimecres, 17 de juny del 2026

C.I.R. 9 EL CAMPAMENTO


 

 

C.I.R. 9 EL CAMPAMENTO

La presencia del ejército en San Climent Sescebes se remonta a unos cuantos años atrás. El 30 de septiembre de 1927 el Diario de Gerona publicaba que habían finalizado les maniobres militares en el término municipal donde se repetían cada año.

La zona donde se practicaban según el diario El Autonomista del día 12-10-1932 era en la zona limitada por la frontera francesa, la línea del ferrocarril a Portbou, la carretera nacional (NII) y la línea Campmany-Masarac-Llança. El día 14 del mismo mes i año se reunieron todas las fuerzas supervisadas por el General Batet en Sant Climent para hacer prácticas con fuego real, al norte en la línea Vilartolí-Espolla.

En el año 1946 el Comandante de Ingenieros Sánchez Jurado inició los trámites para la constitución del primer campamento, comprando unos terrenos en la ribera del lado derecho del rio Anyet, al NE del pueblo. Se hicieron tres instalaciones simples en forma de barracones (oficinas, cocina i servicios) mientras que de 800 a 1000 reclutas se alojaban en unas tiendas de fotos, que se desmontaban después de los tres únicos meses al año (de marzo a mayo) que duraba la instrucción.

En 1952 el Ministerio del Ejercito decidió comprar más terrenos para ampliarlo i consolidarlo, sustituyendo paulatinamente las tiendas de lona por barracones de madera, mejorando también las instalaciones generales con enfermería, duchas, nueva cocina y comedores.

El campamento se convirtió en el año 1964 en el Centro de Instrucción de Reclutas (CIR) numero 9, el único que había en la IV Región Militar, en Cataluña. Esta decisión comportaba muchas cosas, pero las que tuvieron más incidencia para el pueblo de Sant Climent fue la reforma del calendario de instrucción que pasaba de uno a cuatro reemplazos al año con el aumento de reclutas. Residían en el pequeño municipio y durante todo el año unos 4000 habitantes más, que la mayoría cada tarde tenían un permiso de paseo para salir del recinto militar.

El zenit de los reemplazos eran las juras de bandera, un espectacular signo puntual (cuatro veces al año) del que vivía el pueblo que en aquel momento tenía   un censo de 915 habitantes (1970). A las juras asistían los familiares de los soldados (un cálculo aproximado de unas seis o siete mil personas más) que colapsaban la población, i a la hora de comer todos los pueblos colindantes. Al igual que las carreteras i caminos de acceso, en aquellos tiempos que no había autopistas ni variantes ni circunvalaciones la Nacional II pasaba por los núcleos urbanos las crónicas recogen las grandes colas de transito que se formaban entre Girona i Figueres.

En el año 1986 el plan de modernización del ejército (META) de 1986 hizo desaparecer el CIR 9 como tal. El 26 de septiembre de 1997 el Consejo de Ministros aprobaba la creación de las primeras plazas de soldados profesionales i la supresión de Servicio Militar Obligatorio.  


dimarts, 16 de juny del 2026

ELS METGES DE LA PESTA

 

ELS METGES DE LA PESTA

Els metges de la pesta van esdevenir una de les imatges més inquietants de l'Edat Mitjana. Amb les seves màscares de bec plenes d'herbes aromàtiques, intentaven protegir-se d'una malaltia que va causar milions de morts. Coneixies la seva història?

Durant els temps de la pesta negra, o pesta bubònica, va aparèixer un dels personatges més coneguts i inquietants de la història: els metges de la pesta. No eren necessàriament grans experts en medicina, però la seva tasca fou molt valorada en aquells temps tràgics.

Vestien llargues túniques recobertes de cera per protegir-se del contagi i portaven una inquietant màscara amb ulleres de vidre i un llarg bec d’au. Aquest bec s’omplia d’herbes aromàtiques i substàncies perfumades, ja que aleshores es creia que la pesta es transmetia pels mals olors de l’aire.

També duien un bastó amb el qual examinaven els malalts sense necessitat de tocar-los directament. La seva presència esdevingué un autèntic símbol de mort i desesperació. Quan aquests metges apareixien pels carrers amb el seu aspecte tenebrós, la població sabia que la malaltia i el perill de mort eren molt a prop.

dijous, 4 de juny del 2026

LA MALDICION DE TUTANKAMON

 

LA MALDICION DE TUTANKAMON

Pocas historias arqueológicas han generado tantas leyendas como el descubrimiento de la tumba de Tutankamon en 1922. Desde entonces, una serie de muertes y acontecimientos extraños alimentaron la creencia de que el faraón había lanzado una maldición contra quienes perturbasen su descanso eterno. La llamada “maldición del faraón” se convirtió rápidamente en uno de los grandes misterios del siglo XX.

El descubrimiento de la tumba

En noviembre de 1922, el arqueólogo Howard Carter y Lord Carnarvon lograron abrir la tumba del joven faraón Tutankamon en el Valle de los Reyes, en Egipto. El hallazgo fue extraordinario. A diferencia de otras tumbas saqueadas siglos atrás, gran parte del tesoro funerario permanecía intacto.

Según la leyenda, el mismo día en que los arqueólogos cruzaron el umbral de la tumba ocurrieron hechos extraños. Se levantó una fuerte tormenta de arena mientras un halcón —símbolo de la realeza egipcia— sobrevolaba la entrada antes de dirigirse hacia el oeste, el misterioso “más allá” de las creencias egipcias.

La muerte de Lord Carnarvon

Cinco meses después del descubrimiento, Lord Carnarvon sufrió la picadura de un mosquito en la mejilla izquierda. La herida se infectó y, debilitado por una septicemia, enfermó de neumonía. Murió en El Cairo el 5 de abril de 1923 a la 1:55 de la madrugada.

La leyenda asegura que, en el mismo instante de su muerte, las luces de la ciudad se apagaron repentinamente. Al mismo tiempo, en su residencia de Hampshire, en Inglaterra, su perro habría comenzado a aullar antes de morir también.

Posteriormente, al examinar la momia de Tutankamon, algunos afirmaron haber descubierto una pequeña marca en la mejilla izquierda del faraón, similar al lugar donde Carnarvon había recibido la picadura.

Una cadena de muertes misteriosas

Tras la muerte de Carnarvon, la prensa comenzó a relacionar otros fallecimientos con la supuesta maldición.

Aubrey Herbert, hermanastro de Carnarvon, murió de peritonitis. El magnate estadounidense Ali Jay Gould falleció de neumonía poco después de visitar la tumba, mientras que el millonario sudafricano Woolf Joel murió tras una caída. Richard Bethell, secretario de Howard Carter y encargado de catalogar parte del tesoro, apareció muerto en 1929 en circunstancias nunca del todo aclaradas. Meses después, su padre, Lord Westbury, se suicidó arrojándose por una ventana. En su habitación conservaba un jarrón de alabastro procedente de la tumba de Tutankamon.

Durante los años siguientes murieron otras personas relacionadas con el descubrimiento, aunque muchas de ellas fallecieron por causas naturales.

Howard Carter y el fin de la leyenda

Curiosamente, el hombre más vinculado al descubrimiento jamás creyó en la maldición. Howard Carter continuó trabajando durante años en el estudio de la tumba y murió en 1939 por causas naturales, a los 64 años de edad.

Su longevidad fue utilizada por muchos historiadores para cuestionar la supuesta maldición.

El misterio continúa

En 1966, cuando el gobierno egipcio autorizó el traslado de los tesoros de Tutankamon a una exposición en París, Mohamed Ibrahim, director de antigüedades egipcias, se mostró contrario a la salida de las piezas por temor a la maldición.

Poco después de una reunión oficial en El Cairo, Ibrahim fue atropellado por un automóvil y murió dos días más tarde.

¿Maldición o coincidencia?

Aunque la mayoría de historiadores consideran que la llamada “maldición del faraón” fue amplificada por la prensa y el gusto de la época por lo sobrenatural, las extrañas coincidencias contribuyeron a crear leyendas más famosas de la arqueología moderna.

Más de un siglo después del descubrimiento de la tumba, el misterio de Tutankamon continúa fascinando al mundo.

dimecres, 3 de juny del 2026

ELS SET SAVIS DE GRECIA


ELS SET SAVIS DE GRÈCIA

La figura dels Set Savis de Grècia forma part de la tradició cultural de l'antiguitat grega. Eren homes reconeguts per la seva intel·ligència, prudència i capacitat de govern, i van viure aproximadament entre els segles VII i VI aC. Les seves paraules i ensenyaments foren recollits per autors com Plató i Plutarc, que els presentaren com a exemples de saviesa i de conducta moral.

Igual que les Set Meravelles de l'Antiguitat, els Set Savis es convertiren en un referent per a les generacions posteriors. Les seves màximes han arribat fins als nostres dies com a consells breus però plens de significat. Cal tenir present que moltes de les anècdotes que s'expliquen sobre les seves vides provenen de la tradició antiga i combinen història i llegenda

TALES DE MILET (624 aC – 547 aC)

Filòsof, matemàtic i astrònom, va néixer a Milet, a la regió de Jònia. És considerat el primer dels Set Savis i una de les figures fonamentals del pensament grec. A més d'interessar-se per les qüestions morals, va dedicar gran part de la seva vida a l'estudi de l'astronomia, disciplina que va aprofundir durant els seus viatges a Egipte.

La tradició li atribueix la predicció d'un eclipsi solar i la divisió de l'any en dotze mesos.

MÀXIMA: «En la confiança hi ha el perill.»

BIES DE PRIENE (600 aC – 530 aC)

Natural de Priene, a Jònia, fou conegut per la seva intel·ligència i sentit de la justícia.

S'explica que, quan la seva ciutat fou conquerida per l'enemic, els habitants fugien carregats amb els seus objectes més valuosos. Bies, en canvi, no duia res. Quan li preguntaren per què no s'havia endut les seves riqueses, va respondre:

—Ho porto tot amb mi.

Amb aquestes paraules es referia a la seva saviesa, l'únic bé que ningú no li podia prendre.

També es conta que va morir després d'esforçar-se intensament defensant un amic durant un judici.

MÀXIMA: «La majoria dels homes són dolents.»

PITAC DE MITILENE (650 aC – 570 aC)

Governant i estrateg de Mitilene, a l'illa de Lesbos, va destacar tant per les seves qualitats militars com per la seva capacitat política.

Segons la tradició, va posar fi a un conflicte amb Atenes acceptant un combat singular contra el general atenenc Frinó, del qual va sortir vencedor.

Posteriorment governà la ciutat durant deu anys, intentant limitar el poder de la noblesa amb el suport de les classes populars. Després d'aquest període va renunciar voluntàriament al poder.

MÀXIMA: «Has de saber escollir l'oportunitat.»

PERIANDRE DE CORINT (segle VII aC – 583 aC)

Periandre fou tirà de Corint i és probablement el personatge més controvertit dels Set Savis. Les fonts antigues el descriuen com un governant sever i autoritari, però també com un dirigent eficaç.

Durant el seu regnat, Corint va assolir una gran prosperitat econòmica. Va impulsar reformes administratives, va afavorir el comerç i va promoure mesures destinades a reduir la influència de l'aristocràcia i millorar la situació dels sectors més humils de la població.

Diverses llegendes expliquen episodis de gran crueltat atribuïts al seu govern, tot i que la seva exactitud històrica és difícil de comprovar.

MÀXIMA: «Sigues previsor en totes les coses.»

SOLÓ D'ATENES (638 aC – 558 aC)

Legislador, poeta i estadista atenenc, és una de les figures més importants de la història política de Grècia.

Els atenencs li van confiar la redacció de noves lleis per reformar la ciutat. Soló va impulsar mesures econòmiques, agrícoles, jurídiques i socials que contribuïren a establir les bases de la futura democràcia atenenca.

Després de completar la seva tasca legislativa, va emprendre diversos viatges per ampliar els seus coneixements. La tradició explica que, en tornar, moltes de les seves reformes ja havien estat modificades pels seus successors.

Alguns autors antics també li atribueixen la regulació dels bordells públics d'Atenes, encara que aquesta qüestió continua sent objecte de debat entre els historiadors.

MÀXIMA: «Res en excés; tot amb mesura.»

CLEÒBUL DE LINDOS

Cleòbul fou governant de Lindos, a l'illa de Rodes. Fill d'Evàgores, va gaudir de fama tant per la seva força física com per la seva saviesa.

Va dedicar gran part de la seva vida a l'estudi de la natura i defensava que el millor govern era aquell en què els ciutadans temien més la deshonra personal que el càstig de la llei.

MÀXIMA: «La moderació és el millor.»

QUILÓ D'ESPARTA (600 aC – 520 aC)

Quiló fou un destacat governant espartà i una de les figures polítiques més influents de la seva època.

Se li atribueixen reformes destinades a reforçar el control dels magistrats i a consolidar les institucions de l'Estat espartà. També és relacionat amb la disciplina i l'educació militar que caracteritzaren la societat espartana.

La llegenda explica que va morir d'alegria en veure el seu fill coronat vencedor als Jocs Olímpics.

MÀXIMA: «No desitgis allò impossible.»

L'HERÈNCIA DELS SET SAVIS

Han passat més de dos mil cinc-cents anys des de l'època dels Set Savis, però moltes de les seves reflexions continuen conservant una sorprenent actualitat. La prudència, la moderació, el sentit de la justícia, la previsió o la capacitat d'aprofitar les oportunitats són valors que encara avui formen part de la nostra manera d'entendre una vida assenyada.

Potser aquest és el veritable llegat dels Set Savis: recordar-nos que la saviesa no consisteix només a acumular coneixements, sinó també a saber viure amb equilibri i bon judici.