LLEGENDES.CAT: LES MOSQUES DE SANT NARCIS

LES MOSQUES DE SANT NARCÍS

Bernat  Desclot  en les seves Cròniques ens descriu una epidèmia com un càstig diví a les tropes franceses que assetjaven la ciutat de Girona i que la tradició i llegenda popular varen atribuir a la profanació de la tomba de Sant Narcís, de la qual en sortiren unes mosques mortíferes.

Carles Vivó ens ho narrava d’aquesta manera  (Llegendes i Misteris de Girona).

El miracle de Sant Narcís va succeir, diuen, el setembre de 1286, quan l’exèrcit  del rei de França, Felip l’Ardit, va assetjar la ciutat de Girona amb el rei Pere d’Aragó.

Encara que la ciutat va capitular sense lluita, els francesos en entrar a la ciutat, es van portar de manera ignominiosa: van robar, insultar i oprimir els gironins; van assaltar esglésies tot fent riota dels objectes de culte i finalment van profanar el cos de Sant Narcís, guardat a la Col·legiata de Sant Feliu, fins i tot li varen trencar un braç.

En aquell  moment, del cos del Sant varen començar a sortir mosques gegants que picaven furiosament tant els soldats francesos com els seus cavalls. I tot seguit de ser picats, els enemics morien espeternegant.

Aquest suposat fet va ocasionar una multitud d’escrits, i llegendes que ha lligat sempre mes la imatge de les mosques amb la ciutat de Girona.  

LA CAVORCA DELS BANDOLERS

 

LA CAVORCA DELS BANDOLERS

 

La Cavorca o Mina dels bandolers, es una gran esquerda de 50 metres de llarg i 4 de fondària situada entre la zona fronterera de Osona i La Garrotxa. Un gran forat al costat del camí ral que va de Vic a Olot.

Durant el segle XVII en aquesta camí ral de Vic-Olot i en especial per les Marrades del Grau dit també – els  zig zags del Grau – l’Hostal del Grau  es trobava en aquest tram i també la Mina dels Bandolers un amagatall natural perfecte. Era una parada quasi bé obligatòria per els negociants que assistien a la fira de Sant Lluc d’Olot. Aquest  tram era el lloc preferit dels bandolers que s’aprofitaven del perill que suposaven les fortes pendents, els revolts tancats i perillosos, la densa vegetació facilitava als lladres assaltar els viatgers carregats de diners.     

Els saltejadors de camins s’amagaven i es feien fonedissos en aquests indrets que les autoritats que d’una manera molt superficial (potser per por) vigilaven el boscatge. Un dia un somatén en nom de la justícia va capturar la Pastora del Coll (amant d’un dels bandolers) revelant el lloc del amagatall. Capturats els lladres varen ser empresonats a l’Hostal del Grau i penjats de la biga de la sala des de aleshores coneguda com la “biga dels penjats” i així diuen que es va acabar l’era dels bandolers en aquesta ruta, tot i que molts com Serrallonga, Ramon Felip i d’altres van deixar la seva empremta en la historia del camí ral  Vic-Olot.

La fira de Sant Lluc es de lluny la mes emblemàtica de la comarca de La Garrotxa visitada per gent d’arreu de Catalunya per descobrir la cultura, l’art i totes les parades d’artesania que ofereix la ciutat d’Olot als vilatans i la gent que la visita des de fa 700 anys.     

 

 

 

 

 

 

 

EL MARINER DE SANT PAU

 

EL MARINER DE SANT PAU

Aquesta es una llegenda catalana de la que Mossèn Jacint Verdaguer en fou el principal transmissor.

Fa molts i molts anys un mariner de l’Empordà que feia viatges mar enllà fins a Mallorca, la seva família sempre l’esperava impacient quan tornava de la mar per gaudir amb ell les hores de lleure tots plegats. Un dia tot es va capgirar, quan era mar endins el cel s’enfosqui com les entranyes d’una balena i un vent huracanat va començar a sacsejar amb fúria la nau. Tots invocant a la Verge del Carme va aconseguir salvar-se mentre veia com la nau es feia miques. Al arribar a port veié desesperat com la mar havia arrasat casa seva i s’havia endut a tots els que estimava. Sol i trist va agafar l’únic objecte que li quedava; un rem i va decidir allunyar-se del mar fins a un lloc on ningú conegués l’objecte que duia amb ell.

Ja era la tardor i les fulles dels arbres començaven a caure quan va arribar a Banyoles, semblaven bona gent i les noies filaven vora l’estany. quan va veure l’aigua va recordar-li massa d’allà on venia i va decidir continuar el seu camí.

Tot caminant i buscant un lloc per quedar-se, ja era prop de Nadal va decidir parar-se a Besalú, els nois i noies jugaven contents a la plaça, fins i tot van convidar-lo a afegir-se al seus jocs, però quan va preguntar-li a una de les noies si sabia que era l’objecte que portava – un rem – va contestar-li ràpidament, sense dir rés més va continuar al seu camí.

Mirant les serralades, va travessar prats i boscos fins arribar a Olot. Ja era dilluns de Pasqua i va veure un grup de gent reunida en un dels barris de la ciutat. Celebraven la Pasqua i ballaven el ball del “Triai” un prat molt gran situat entre la Font Moixina i l’església de Sant Cristòfor les Fonts, s’hi va trobar molt bona i acollidora gent, però quan va demanar a diverses persones que era l’objecte que ell portava tots li van respondre que era un rem. Va pensar que encara no havia arribat al  seu destí i que calia continuar el seu camí.

Quan va arribar a Sant Pau de Seguries des de el primer moment s’hi va sentir com a casa. També estaven de festa en una ermita a prop del poble. Esbalaït es va quedar quan al preguntar-los que era l’objecte que portava a la mà i tots li contestaven que  el seu rem per una pala de forner, que es una pala per treure i posar el pa al forn. Va decidir que el seu viatge s’havia acabat, a Sant Pau es va quedar per refer la seva vida, va fer de pagès i amb el temps va tornar a formar una família i ha construir una masia que encara s’anomena “Cal Mariner” i es per això que a Sant Pau de Seguries tenen un gegant que es un mariner, per recordar aquell home que un dia hi va arribar al poble per quedar-se.   

L'ANY DE LA PICOR

 

L’ANY DE LA PICOR 

Segur que no es la primera vegada que sents aquesta expressió “és de l’any de la picor” i el que si sabem i n’estem segurs es que l’any de la picor fa referencia a moltíssim temps enrere.

L’any 1471va ser una època de molta fam a causa de la pèrdua de bona part de les collites. I per si no en tinguessin prou per l’escassetat de recursos durant aquell any també hi va haver una gran plaga de puces arreu del territori català. Les puces no paraven de reproduir-se i picaven a la dèbil i afamada gran part de la població.

Un cop acabada la plaga i passats uns quants anys es va començar a fer servir aquesta expressió que ha arribat fins els nostres dies. N’hi ha que diuen que “l’any de la picor” es la versió curta de l’expressió original que aleshores es deia “De l’any de la picor, quant tothom gratava”

 

LA FARIGOLA

 

FARIGOLA

Diu la tradició que, durant la Setmana Santa i principalment els dos dies Sants, la farigola fa més olor que mai i augmenta les seves virtuts remeieres. Segons la llegenda, mentre Jesús era a la Creu, la muntanya del Gòlgota es va cobrir de farigola que hi va néixer espontàniament per perfumar l’ambient amb la seva olor i fer més suportable al Senyor la dura estada a la Creu. Es per aquest motiu que la que es collida els dies Sants es conserva tot l’any, la flor és més olorosa alhora que guareix el mal de ventre millor que cap remei.

Diu Mossèn Cinto Verdaguer que, segons els pagesos de la Plana de Vic, la suau sentor i religiosa  de la farigola li prové del fet que fou la darrera cosa que tocaren els peus de Nostra Senyor Jesucrist en pujar al cel el dia de l’Ascensió. I també quan davallava per la muntanya de les oliveres, la Verge Maria soleta sense son Fill Santíssim la farigola desitjosa de consolar-la es va estendre amorosament a ses divines plantes dels peus en rosada i interminable catifa. això a merescut que en algun indret de França s’ha li hagi donat el nom de Tapis de Maria.

-       Quan ja de la terra, Jesús se’n volava,

el cim de la serra s’enfarigolava 

 l’herbeta eixerida, de sos peus eixida

de flors s’esmaltà

          

LA TAULA DELS TRES BISBES

 

LA TAULA DELS TRES BISBES

La taula dels tres bisbes es troba al Coll de Sant Marçal entre Les Agudes i el Matagalls. Punt de confluència dels bisbats de Girona, Vic i Barcelona.

Diu la llegenda que aquí i seien els tres bisbes sense haver de sortir cap d’ells de la seva diòcesi. Fa mil anys s’hi van reunir per resoldre quins eren els límits de la seves respectives diòcesis.

Quan varen arribar a un acord ho celebraren amb un licor que els va servir un pagès, un licor sense nom fet amb herbes aromàtiques. Li van posar el nom de Ratafia, que ve del llatí “Rat Fiat” i que vol dir “Pacte Tancat”, “Queda Signat” o “Sigui Ratificat”. Heus aquí l’origen del nostre licor més genuí.    

SERRALLONGA

 

SERRALLONGA

Joan Sala i Ferrer, alias “Serrallonga” nascut a Viladrau el 21 d’abril de 1594 i morí executat a Barcelona el 8 de gener de 1634. El Dietari del Consell Barceloní  recull la noticia de la manera següent:

Dilluns a VIII de gener de 1634 fonch Joan Sala, àlies Serrallonga, natural de la parròchia de Viladrau ,bisbat de Vich, bandoler molt facinerós, cap de quadrilla que havia molts anys que regnave. Fonch la sentència cent assots, axorellat (tallades les orelles), aportat amb un carretó, atenallat, i fets quatre quartos i lo cap posat en una de les torres del portal de Sant Antoni de la present ciutat. “Anima eius requiescat in pace. Amen”

Convertit en un mite tenim un munt de llegendes i cançons  que parlant de la vida i fets d’aquest famós bandoler. Una de les cançons tracta d’un robatori en un hostal (alguns diuen cap a la banda d’Olot) com queda immortalitzat en el cançoner d’en Josep Gibert  “Cançons de Bandolers i Lladres de Camí Ral”

-       Trobant.me sense diners,

Jo i la camarada mia,

Anàrem a un hostal;

De diners prou n’hi havia......

Se n’emportaren prop de quatre-centes lliures, temps després el bandoler hi torna en aparença de client. Entre ell i la hostalera hi ha un diàleg divertit:

-       Teniu gent de mala vida?

-       Bé, n’hi ha haguda per mi: m’han robat tot quan tenia

-       Me’n dirà senyora hostessa, el lladre quin nom tenia?

-       El traïdor d’en Serrallonga, llamp que li llevés la vida!

(Jo penso de baix en baix: “El que em desitges et vinga”.)

-       M’estressa comptem, comptem que jo anar-me’n voldria.

-       Això val nou rals cabals, que és una rodona lliure.

-       Els nou rals, ja els heu vist prou, mestressa, posa’ls podríeu

en el llibre dels perduts,  junt amb les quatre-centes lliures.....

i la cançó acaba amb una fanfarronada de valent:

-       A la taula hi ha dos mossos,

que em miren com jo me’ls mire

que ell porten “flabiols”,

per cert, jo també en tenia,

que si ells haguessin “sonat”

jo també “sonat” hauria.

El “flabiol” era el pedrenyal, arma de foc emprada els segles XVI i XII que es disparava amb pedrenyera (pedra foguera) igual que un trabuc, tenia l’avantatja de ser mes curta i mes manejable malgrat que la seva potencia era menor que les altres armes de foc de l’època.