LA FARIGOLA

 

FARIGOLA

Diu la tradició que, durant la Setmana Santa i principalment els dos dies Sants, la farigola fa més olor que mai i augmenta les seves virtuts remeieres. Segons la llegenda, mentre Jesús era a la Creu, la muntanya del Gòlgota es va cobrir de farigola que hi va néixer espontàniament per perfumar l’ambient amb la seva olor i fer més suportable al Senyor la dura estada a la Creu. Es per aquest motiu que la que es collida els dies Sants es conserva tot l’any, la flor és més olorosa alhora que guareix el mal de ventre millor que cap remei.

Diu Mossèn Cinto Verdaguer que, segons els pagesos de la Plana de Vic, la suau sentor i religiosa  de la farigola li prové del fet que fou la darrera cosa que tocaren els peus de Nostra Senyor Jesucrist en pujar al cel el dia de l’Ascensió. I també quan davallava per la muntanya de les oliveres, la Verge Maria soleta sense son Fill Santíssim la farigola desitjosa de consolar-la es va estendre amorosament a ses divines plantes dels peus en rosada i interminable catifa. això a merescut que en algun indret de França s’ha li hagi donat el nom de Tapis de Maria.

-       Quan ja de la terra, Jesús se’n volava,

el cim de la serra s’enfarigolava 

 l’herbeta eixerida, de sos peus eixida

de flors s’esmaltà

          

EL ROMANÍ

 

         

EL ROMANÍ

Humil i modesta herba de nom científic Rosmarinus officinalis, que es fa per els boscos i també es cultiva pels jardins, S’usa per: els nervis, mal de cor, desgana, fetge, remei pulmonar. A l’exterior combat els dolors articulars i és molt útil per tonificar el cos cansat després de treballs violents o de llargues caminades. També ens serveix per rentar i desinfectar llagues.

Diu una llegenda que quan la Sagrada Família fugia cap Egipte, el romaní va posar-se més branques i es va fer mes ufana per tal de amagar-la dels seus perseguidors. És per això que en altres indrets l’anomenen “Arbre de Maria” una planta beneïda que floreix tot l’any.

Mossèn Cinto Verdaguer en la seva poesia “Lo Romaní” fa referencia a aquesta llegenda i explica com les orenetes ensenyaven el camí a la Sagrada Família. Però el botxins del rei Herodes cada cop s’apropaven més i ja es podien sentir el repicar de les armes. Maria demana al tamariu que els vulgui acollir i aquest li diu que les seves branques son massa altes, que vagi als canyissos que li podran donar abric; però els canyissos no tenen cor i l’emmenen al romaní i aquest “si tenia fulla verda i de més verda es va revestí” mentre la Verge tremola i Jesús li somriu. Quan la llopada s’ha allunyat l’Infant diví va parlar així.

“Puix la vida tu em salvares,

romaní bon romaní,

les branques que són verdes

de flors les vull embellir,

com el mantell de la mare

de color blau turquí.

A quiscuna de ses festes

perquè vagis mes bonic.

ton vestidet d’esmaragda

jo sembraré de safirs...... “