DRACS
Per Occident, el drac amb la cua eriçada, cobert d’escames i vomitant foc per la boca, representa el Mal, però en el llunya Orient els dracs eren éssers bondadosos que, simbolitzaven la pluja, el vent i la boira.
Per els coreans cada riu, llacs i tota corrent d’aigua tenia el seu drac. En el centre i Nord de la Xina els dracs eren déus de la pluja que irrigaven els arrossars formant núvols amb l’alè. Es creu que a Liang dos dracs varen lluitar en un petit llac en el any 503 a.C, que de les seves goles van expel·lir una boira tan espessa que va enfosquir tota la comarca.
Des de els temps mes remots s’han atribuït als dracs les inundacions i tempestats quan lluitaven per els rius, o per on ells sobrevolaven. Les erosionades pedres rodones de la llera dels torrents que baixaven de muntanya es tenien per ous de drac, que al ser ferits per els llamps deixaven en llibertat petits dracs que volaven cap el cel.
Provocaven remolins a la terra i trombes d’aigua en el mar. Quan sortien de els seus caus fumejants i volaven per l’aire, amb les urpes esquinçaven els núvols originant la pluja.
Els dracs xinesos podien ser de diferents colors, el negre per la destrucció, era també del drac del tro de la família imperial, el groc per la sort, i el blau per anuncià el naixement d’un gran home. (La nit que va néixer Confuci es van veure dos dracs d’aquest color per els voltants de la casa de la seva mare).
Adoptaven metamorfosis sorprenents , podien brillar en la foscor, fer-se invisibles, reduir-se a la mida d’una eruga, o tambe fer-se tan gran que tapava cel i terra. Es creia que dormien al fons del mar en palaus de perles i que quan parlaven ho feien amb una veu agradable com els penjolls de coure.
Els ossos de drac, un dels fàrmacs mes utilitzats de la medicina tradicional xinesa, eren segurament fòssils de animals prehistòrics que es guardaven en forma de grans o pols.
A l’Occident l’ imaginació encara anava mes enllà, es creia que els dracs devoraven els homes i custodiaven tresors al fons del mar o amagats a la terra. Volaven de nit escopint foc o verí com anunci de guerres i calamitats.
Les llegendes dels herois que maten dracs ens ofereixen nombroses versions, en general totes sagnants per acabar amb la terrible bèstia, era la gesta que coronava la carrera de quasi tots els antics herois: Sigfrid, Sigurd, Beowulf, Sant Jordi, Sant Miquel, Artur, Tristán i també Lancelot.
El ferrer John Smith de Deerhurst el comtat de Gloucester, (GB) es diu que va donar llet a un famèlic i voraç drac, que desprès de beure una quantitat immensa es va tombar al sol per dormir i el ferrer va aprofitar per tallar-li el cap. Un altre heroi britànic de Lyminster ( Susex) va preparar un pastis enverinat, tan gran que per portar-lo va haver d’agafar un carro, el drac famolenc es va empassar d’una queixalada el pastis , el carro i els cavalls.
En la majoris dels casos els dracs s’alimenten de donzelles, però Topsell un escriptor de principis del segle XVII en el seu llibre “Historia dels quadrúpedes” els hi atribueix una dieta mes sana tan per ells com els humans. “ Conserven la salut (tal com afirmava Aristòtil) a base de enciams silvestres que els feien vomitar quan havien ingerit quelcom nociu al seu cos, el pitjor de tots era la poma perquè els emplenava l’estomac d’aire.
Els homes creien que la majoria dels dracs eren terrorífics i malèfics que nomes en sentir el nom la gent es tancava a casa a pany i forrellat. Però sembla ser que també n’hi havia d’amics i bons. Plini l’escriptor llatí parla d’un home de nom Thoas d’Arcàdia, que el seu fidel drac el salvà del atac d’uns bandits.
Les llegendes de dracs s’estenen per tants països que es podríem fer la pregunta de : Qui eren? Las representacions dels artistes semblen extraordinàriament a les reconstruccions científiques dels antics dinosaures.
Els dinosaures van desaparèixer fa 70 milions i els avantpassats de l’home no van aparèixer fins fa dos milions i mig, per tant l’home no ha estat testimoni presencial de l’època dels gran rèptils. Però si es pot haver creat la llegenda dels dracs quan els primitius avantpassats trobaven els fòssils de les immenses besties que en varen treure la conclusió de que pertanyien uns animals gegants amb un aspecte de voraç llangardaixos. De fet si fou així no anaven mal encaminats i estaven molt a la vora de la veritat.
