Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llegendes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llegendes. Mostrar tots els missatges

divendres, 6 de març del 2026

DRACS

 

DRACS

Per Occident, el drac amb la cua eriçada, cobert d’escames i vomitant  foc  per la boca, representa el Mal, però en el llunya Orient  els dracs eren éssers bondadosos que, simbolitzaven la pluja, el vent i la boira.

Per els coreans cada riu, llacs i tota corrent d’aigua tenia el seu drac. En el centre i Nord de la Xina els dracs eren déus de la pluja que irrigaven els arrossars formant núvols amb l’alè. Es creu que a Liang dos dracs varen lluitar en un petit llac en el any 503 a.C, que de les seves goles van expel·lir una boira tan espessa que va enfosquir tota la comarca.

Des de els temps mes remots s’han atribuït als dracs les inundacions i  tempestats quan  lluitaven per els rius, o per on ells  sobrevolaven. Les erosionades pedres rodones de la llera dels torrents que baixaven de muntanya es tenien per ous de drac, que al ser ferits per els llamps deixaven en llibertat petits dracs que volaven cap el cel.

Provocaven remolins a la terra i trombes d’aigua en el mar. Quan sortien de els seus caus fumejants i volaven per l’aire, amb les urpes esquinçaven els núvols originant la pluja.

Els dracs xinesos podien ser de diferents colors, el negre per la destrucció, era també del drac del tro de la família imperial, el groc per la sort, i el blau per anuncià el naixement d’un gran home.  (La nit que va néixer Confuci es van veure dos dracs d’aquest color per els voltants de la casa de la seva mare).

Adoptaven metamorfosis sorprenents , podien brillar en la foscor, fer-se invisibles, reduir-se a la mida d’una eruga, o tambe fer-se tan gran que tapava cel i terra. Es creia que dormien al fons del mar en palaus de perles i que quan parlaven ho feien amb una veu agradable com els penjolls de coure.

Els ossos de drac, un dels fàrmacs mes utilitzats de la medicina tradicional xinesa, eren segurament fòssils de animals prehistòrics que es guardaven en forma de grans o pols.

A l’Occident l’ imaginació encara anava mes enllà, es creia que els dracs devoraven els homes i custodiaven tresors al fons del mar o amagats a la terra. Volaven de nit escopint foc o verí com anunci de guerres i calamitats.

Les llegendes dels herois que maten dracs ens ofereixen nombroses versions, en general totes sagnants per acabar amb la terrible bèstia, era la gesta que coronava la carrera de quasi tots els antics herois: Sigfrid, Sigurd, Beowulf, Sant Jordi, Sant Miquel, Artur, Tristán i també Lancelot.

El ferrer John Smith de Deerhurst el comtat de Gloucester, (GB) es diu que va donar llet a un famèlic i voraç drac, que desprès de beure una quantitat immensa es va tombar al sol per dormir i el ferrer va aprofitar per tallar-li el cap. Un altre heroi britànic de Lyminster ( Susex) va preparar un pastis enverinat, tan gran que per portar-lo va haver d’agafar un carro, el drac famolenc es va empassar d’una queixalada el pastis , el carro i els cavalls.

En la majoris dels casos els dracs s’alimenten de donzelles, però Topsell un escriptor de principis del segle XVII en el seu llibre “Historia dels quadrúpedes” els hi atribueix una dieta mes sana tan per ells com els humans. “ Conserven la salut (tal com afirmava Aristòtil) a base de enciams silvestres que els feien vomitar quan havien ingerit quelcom nociu al seu cos, el pitjor de tots era la poma perquè els emplenava l’estomac d’aire.

Els homes creien que la majoria dels dracs eren terrorífics i malèfics que  nomes en sentir el nom la gent es tancava a casa a pany i forrellat. Però sembla ser que també n’hi havia d’amics i bons. Plini l’escriptor llatí parla d’un home de nom Thoas d’Arcàdia, que el seu fidel drac el salvà del atac d’uns bandits.

Les llegendes de dracs s’estenen per tants països que es podríem fer la pregunta de : Qui eren? Las representacions dels artistes  semblen extraordinàriament a les reconstruccions científiques dels antics dinosaures.

Els dinosaures van desaparèixer fa 70 milions i els avantpassats de l’home no van aparèixer fins fa dos milions i mig, per tant l’home no ha estat testimoni presencial de l’època dels gran rèptils. Però si es pot haver creat la llegenda dels dracs quan els primitius avantpassats trobaven els fòssils de les immenses besties  que en varen treure la conclusió  de que pertanyien uns animals  gegants amb un aspecte de voraç llangardaixos. De fet si fou així no anaven mal encaminats i estaven molt a la vora de la veritat.

               

                           

dissabte, 9 d’agost del 2025

CICLOPS

 

CICLOPS

En l’antiga Grècia, existia una llegenda que parlava de essers gegants amb un sol ull al front. Aquests essers eren coneguts com “ciclops” i es deia que eren fills de Posidó el Deu del Mar i de les tempestes.

D’on surt aquesta llegenda? Una teoria fascinant suggereix que l’origen del mite dels ciclops podria estar relacionat amb els cranis d’elefant. Aquests tenen un forat al mig del rostre que podria haver estat interpretat com que es tractava d'un esser de un sol ull, però la realitat es on va connectada la seva trompa.

La llegenda dels ciclops segueix essent un misteri intrigant que ens recorda la capacitat de la humanitat per crear histories i mites a partir de l’observació de la natura. Quins altres secrets ens amaguen les antigues llegendes?

dimarts, 25 de març del 2025

LA FARIGOLA

 

FARIGOLA

Diu la tradició que, durant la Setmana Santa i principalment els dos dies Sants, la farigola fa més olor que mai i augmenta les seves virtuts remeieres. Segons la llegenda, mentre Jesús era a la Creu, la muntanya del Gòlgota es va cobrir de farigola que hi va néixer espontàniament per perfumar l’ambient amb la seva olor i fer més suportable al Senyor la dura estada a la Creu. Es per aquest motiu que la que es collida els dies Sants es conserva tot l’any, la flor és més olorosa alhora que guareix el mal de ventre millor que cap remei.

Diu Mossèn Cinto Verdaguer que, segons els pagesos de la Plana de Vic, la suau sentor i religiosa  de la farigola li prové del fet que fou la darrera cosa que tocaren els peus de Nostra Senyor Jesucrist en pujar al cel el dia de l’Ascensió. I també quan davallava per la muntanya de les oliveres, la Verge Maria soleta sense son Fill Santíssim la farigola desitjosa de consolar-la es va estendre amorosament a ses divines plantes dels peus en rosada i interminable catifa. això a merescut que en algun indret de França s’ha li hagi donat el nom de Tapis de Maria.

-       Quan ja de la terra, Jesús se’n volava,

el cim de la serra s’enfarigolava 

 l’herbeta eixerida, de sos peus eixida

de flors s’esmaltà

          

dimarts, 11 de febrer del 2025

CASTELL DE QUERMANÇÓ

 

CASTELL DE QUERMANÇÓ

És un castell construït damunt un turó encinglerat i de difícil accés sobre el poble de Vilajuïga, una fortificació exemplar del que van ser els castells catalans de defensa, capaços de resistir qualsevol força militar molt superior als poc defensors que hi cabien.

Relacionada amb aquest castell hi ha una llegenda que parla de fa molts i molts anys hi habitava una dama de gran bellesa però de vida dissoluta i regalada.

Després de viure uns quants anys en el castell, gastant tot el seu patrimoni, la noble dama va tenir que vendre el castell, els mobles i els seus bells i cars vestits vagabundejant per el món pobre, bruta i esparracada. I diu la tradició que la seva alimentació es reduïa a menjar pa amb nous. Això quedar recollit en un romanç que posa en boca de la desventurada dama aquests versos:

-       Ai, si jo hagués sabut

que el  pa amb nous era tan bo

encara fora la dama

del castell de Quermançó


Dedicat a tots els amics de Vilajuiga.