DRACS

 

DRACS

Per Occident, el drac amb la cua eriçada, cobert d’escames i vomitant  foc  per la boca, representa el Mal, però en el llunya Orient  els dracs eren éssers bondadosos que, simbolitzaven la pluja, el vent i la boira.

Per els coreans cada riu, llacs i tota corrent d’aigua tenia el seu drac. En el centre i Nord de la Xina els dracs eren déus de la pluja que irrigaven els arrossars formant núvols amb l’alè. Es creu que a Liang dos dracs varen lluitar en un petit llac en el any 503 a.C, que de les seves goles van expel·lir una boira tan espessa que va enfosquir tota la comarca.

Des de els temps mes remots s’han atribuït als dracs les inundacions i  tempestats quan  lluitaven per els rius, o per on ells  sobrevolaven. Les erosionades pedres rodones de la llera dels torrents que baixaven de muntanya es tenien per ous de drac, que al ser ferits per els llamps deixaven en llibertat petits dracs que volaven cap el cel.

Provocaven remolins a la terra i trombes d’aigua en el mar. Quan sortien de els seus caus fumejants i volaven per l’aire, amb les urpes esquinçaven els núvols originant la pluja.

Els dracs xinesos podien ser de diferents colors, el negre per la destrucció, era també del drac del tro de la família imperial, el groc per la sort, i el blau per anuncià el naixement d’un gran home.  (La nit que va néixer Confuci es van veure dos dracs d’aquest color per els voltants de la casa de la seva mare).

Adoptaven metamorfosis sorprenents , podien brillar en la foscor, fer-se invisibles, reduir-se a la mida d’una eruga, o tambe fer-se tan gran que tapava cel i terra. Es creia que dormien al fons del mar en palaus de perles i que quan parlaven ho feien amb una veu agradable com els penjolls de coure.

Els ossos de drac, un dels fàrmacs mes utilitzats de la medicina tradicional xinesa, eren segurament fòssils de animals prehistòrics que es guardaven en forma de grans o pols.

A l’Occident l’ imaginació encara anava mes enllà, es creia que els dracs devoraven els homes i custodiaven tresors al fons del mar o amagats a la terra. Volaven de nit escopint foc o verí com anunci de guerres i calamitats.

Les llegendes dels herois que maten dracs ens ofereixen nombroses versions, en general totes sagnants per acabar amb la terrible bèstia, era la gesta que coronava la carrera de quasi tots els antics herois: Sigfrid, Sigurd, Beowulf, Sant Jordi, Sant Miquel, Artur, Tristán i també Lancelot.

El ferrer John Smith de Deerhurst el comtat de Gloucester, (GB) es diu que va donar llet a un famèlic i voraç drac, que desprès de beure una quantitat immensa es va tombar al sol per dormir i el ferrer va aprofitar per tallar-li el cap. Un altre heroi britànic de Lyminster ( Susex) va preparar un pastis enverinat, tan gran que per portar-lo va haver d’agafar un carro, el drac famolenc es va empassar d’una queixalada el pastis , el carro i els cavalls.

En la majoris dels casos els dracs s’alimenten de donzelles, però Topsell un escriptor de principis del segle XVII en el seu llibre “Historia dels quadrúpedes” els hi atribueix una dieta mes sana tan per ells com els humans. “ Conserven la salut (tal com afirmava Aristòtil) a base de enciams silvestres que els feien vomitar quan havien ingerit quelcom nociu al seu cos, el pitjor de tots era la poma perquè els emplenava l’estomac d’aire.

Els homes creien que la majoria dels dracs eren terrorífics i malèfics que  nomes en sentir el nom la gent es tancava a casa a pany i forrellat. Però sembla ser que també n’hi havia d’amics i bons. Plini l’escriptor llatí parla d’un home de nom Thoas d’Arcàdia, que el seu fidel drac el salvà del atac d’uns bandits.

Les llegendes de dracs s’estenen per tants països que es podríem fer la pregunta de : Qui eren? Las representacions dels artistes  semblen extraordinàriament a les reconstruccions científiques dels antics dinosaures.

Els dinosaures van desaparèixer fa 70 milions i els avantpassats de l’home no van aparèixer fins fa dos milions i mig, per tant l’home no ha estat testimoni presencial de l’època dels gran rèptils. Però si es pot haver creat la llegenda dels dracs quan els primitius avantpassats trobaven els fòssils de les immenses besties  que en varen treure la conclusió  de que pertanyien uns animals  gegants amb un aspecte de voraç llangardaixos. De fet si fou així no anaven mal encaminats i estaven molt a la vora de la veritat.

               

                           

ELS ENCANTS

 

ELS ENCANTS

 

D'on ve el nom d'els Encants? us ho heu preguntat mai?

Els Encants de Barcelona és un dels mercats més antics dels que encara existeixen en Europa. Els seus orígens es situen al s. XIII i actualment té més de 750 anys d’història. Sembla que cap a l’any 1200 ja es celebraven subhastes publiques i vendes al “encant” a la Plaça Sant Jaume, on estaria situat possiblement el primer mercat, però en aquest temps ha estat ubicat en molts altres indrets de la ciutat (al costat de la Llotja i la Plaça d’Antoni López, la Rambla, Avda. Mistral, Mercat de Sant Antoni o més recentment a la Plaça de les Glòries)

Avui podem trobar pràcticament de tot, però als seus inicis predominaven, sobretot, llibres, ferralla i drapaires. El fet de vendre al encant tenia els seus orígens en el costum de subhastar els béns dels difunts per tal d’aconseguir diners per pagar possibles deutes i donar el sobrant a la vídua.

I per què el nom d’encant? Doncs perquè abans els objectes s’anunciaven cridant o cantant, és a dir “en cant”.

I d’on ve la paraula subhasta? Doncs prové de l’època romana quan els legionaris venien el seu botí de guerra. Ho feien plantant la llança a terra i a sota posaven els objectes que volien vendre, o sigui que els posaven sota la llança (sub-asta).

 

EL NÙMERO PI

 

EL NÚMERO “PI”

Les referències mes antigues d’aquest número, que relaciona el diàmetre d’una circumferència amb la longitud del seu perímetre, es remunten quasi 2000 mil anys abans de Crist.

En una tableta de l’antiga Babilonia entre 1900 i 1600 abans de crist se li dona un  valor de 3,125.

El un document matemàtic de gran importància històrica “el papir de “Ahmes” que es conserva en el Museu Britànic de Londres s’estableix en 3,16, aquest papir te una antiguitat de 1850 anys abans de Crist.

En el 250 abans de Crist fou el matemàtic grec Arquímedes que va demostrar que Pi tenia un valor mínim de 3 10/ 71 i un màxim de 3 1/7 i aquest valor fou el principal exponent durant els següents 1000 anys.

Segles mes tard el 480 després de Crist el matemàtic xinés Zu Chongzi fou el primer en descobrir els 7 primers decimals d’aquest ja famós numero i es queda establert en 3,1415926.

Un Mil·lenni mes tard el 1400 el matemàtic indi Madhava Sangamagrama va superar al matemàtic xinés al desxifrar-lo en 10 decimals.

Durant els anys i segles ja en l’època moderna, el matemàtic i astrònom angles John Machin  en el 1706 va arribar a assolir 100 decimals.

El 1949 els estatunidencs Levi B Smith i John Wrench n’assoliren 1120 decimals emprant ja una calculadora.

Amb la tecnologia moderna i els ordinadors han revolucionat les investigacions de Pi, i l’actual record l’ostenta la japonesa Haruca Iwao establint el seu record l’any 2019 al superar els 30 bilions de decimals i el 21 de mars del 2022 establir el nou record de 100 billones de decimals després de 158 dies de càlculs.          

A FER PUNYETES

  A FER PUNYETES

Les punyetes son els brodats de punta que es posen a les manigues de les togues utilitzades per alguns membres de la judicatura.

Reben aquest nom de "punyetes" per la seva caiguda sobre el puny. Antigament aquestes puntes es realitzaven a les presons de dones i tambe als convents de monges.

Per tant dons enviar algu "a fer punyetes" era desitjar-li que marxés ben lluny per molt de temps i molt millor tancat.

EL VATICÀ

 

EL VATICÀ

 

L’origen del nom del Vaticà el centre mundial de l’Església Catòlica, no és  bíblic, ni llatí, ni grec el seu nom es deu a una Deessa pagana anomenada Vatika.

Sembla ser que foren els etruscs (poble anterior de la llegendària fundació de Roma de Romul i Rem) que varen agafar un lloc com a cementiri en una pendent d’un turó fora de l’antiga ciutat que amb els anys acabaria sent Roma la ciutat eterna, i el nom de la deessa etrusca que vetllava per aquesta necròpoli o ciutat dels morts era Vatika.  

Temps després, la vessant del turó  s’hi aixecà un temple en honor a la deessa Cibeles, respectant la necròpoli etrusca cap el 191 aC, fou el lloc destinat per Cal·lígula per la construcció d’un circ que  mai veuria acabada aquesta obra,  seria  l’emperador Neró  que inauguraria aquell edifici que segons la llegenda i tradició cristiana, en aquest indret havia estat executat Sant Pere, crucificat de cap per avall i enterrat no molt lluny. Va ser per aquest motiu que  Constantí el primer emperador catòlic va  fundar-hi un santuari en aquest lloc que aleshores ja es coneixia com “el  turó vaticà”

Pocs segles després, es construí el palau papal conegut amb el nom del Vaticà.

L’ Església Catòlica, ha passat segles tractant d’arrencar de soca-rel tota mena de cultura pagana, i per increïble que sembli la seva Santa Seu te el nom que deriva de una deessa pagana.

Un altre cosa que va rebre el nom de Vatika, segons Benjamin Blech  (autor de “els secrets de la Capella Sixtina”) era un herba al·lucinògena que es recollia al vessant d’aquella muntanya. Amb el passà dels temps aquesta paraula va quedar en llengua llatina com a sinònim de “ Al·lucinació” o “visió profètica”.

               

LA GRAN MURALLA

LA GRAN MURALLA XINESA

De totes les obres fetes per la ma de l’home , la mes espectacular  per les  seves desmesurades mides es sens dubte la Gran Muralla Xinesa.

Amb una extensió de 2710 km., des de el Mar Groc , fins la Porta de Jade , punt per on sortia la antiga Ruta de la seda per internar-se en el desert del Asia Central.

Shi Huang Ti , emperador de la dinastia Ch’in , comença l’obra en el any 214 abans de J.C.  per protegir la vulnerable frontera septentrional  , que en aquells moments estava amenaçada per els tàrtars de Hsiung-nu ( els huns) , bàrbars que  mes tard provocarien la caiguda de l’imperi roma.

Delinqüents i criminals en desenes de mils redimien les seves penes treballant com esclaus en la construcció de la muralla. Segons la llegenda , l’obra costaria mes de un milió de vides.

En alguns trams les derivacions del terreny formen reductes especials , de vegades inclús existeixen una doble o triple línia de defenses , en altres trams la muralla es de fang , en altres amb revestiments de pedra o rajol. Era verdaderament útil?. Crec que en una època sense artilleria les muralles mantenien lluny a l’enemic . Però el gran problema  era el manteniment continu de una guarnició cosa que es feia  pràcticament impossible en aquela època.

Shi Huang Ti , va morir als quatre anys d’haver-se iniciat les obres els seus successors la varen continuar. La muralla es reparava i s’allargava contínuament , en alguns llocs el mur tenia 10 metres d’alçada i deu d’amplada a cada 180 metres hi havia una torre que feia dotze metres.

Al cap de 2000 anys de la seva construcció el espectacle de la muralla serpentejant per les muntanyes al nord de Pekin, encongeix a qui la contempla des de la terra o des de l’aire i encara de mes enllà dons es diu que, es l’única obra dels homes visible des de l’espai.     

ORIGENS: BEGUDES QUOTIDIANES

BEGUDES QUOTIDIANES

CAFÉ

La historia del cafè es perd en el temps. Es coneixia a Etiòpia des de l’any 1000 AC i es creu que en un principi s’usava com aliment  i s’obtenia vi de la polpa fermentada. Segons una antiga llegenda el cafè al descobrí un pastor que s’adona que quan el seu ramat menjava les baies del cafè es posava  amb molta agitació i presa del nerviosisme.

D’Etiòpia passa a Aràbia, on el seu us es generalitzà i en el segle XV arribar a ésser la beguda predilecta dels musulmans.

D’Aràbia es va estendre a Egipte, Turquia i fins les Indies Occidentals. Els navegants italians l’introduïren a Europa cap a l’any 1615.

Els eclesiàstics italians en un principi el rebutjaren i el titllaren de “beguda de infidels” , mes tard el Papa Climent VIII el cristianitzà i a mitjans del segle XVII , el cafè ja s’havia estès per tot el continent europeu.

WHISKY

La primera referència escrita sobre el whisky,licor destil·lat a base de civada i malt, prové d’Escòcia i data del 1494. Però el procés de destil·lació era conegut ja des de el segle X, i es creu que hauria estat portat per comerciants àrabs importadors d’estany. Hi ha probes de que els antics egipcis ja sabien destil·lar el alcohol que contenien els grans. El nom de alcohol prové de l’àrab “ al-koh’l” que significa ”antimoni polvoritzat”.

Però la paraula whisky prové del gales que significa “aigua de la vida” nom usat també per designar altres begudes alcohòliques com: “aiguardent”,en català, “ aguardiente” en castellà “eau de vie” en francès, “ akvavit” en suec, i en llatí  es coneixia com “ aqua vitae.”     

ORIGENS: APATS DE NADAL

APATS DE NADAL

Aquests dies de grans festivitats , on totes les famílies es reuneixen al voltant de una taula , gaudint de beures i menjars , ve de una llarga tradició que es perd en la nit dels temps .

En el any 1267,  la ciutat de Barcelona  va signar , a Pedralbes , la concòrdia de pau amb Joan II ,fou fet un solemne dinar a la sala major del palau reial , es a dir al salo del tinell. Hi van concórrer mes de un centenar de persones.

Segons consta en la documentació conservada en l’Arxiu de la Corona d’Aragó  per l’àpat reial d’aquell Nadal de l’any 1267 es van consumir :   31 moltons , 350 ous, 30 parells de conills , 12 parells de perdius , 36 parells de capons , 5 parells d’oques , 5 quarteres de pa (una quartera de blat equivalia a 55 kg), 228 quartans de vi (el quarta equivalia a 6’12 litres) , deu sous de neules i altres coses. Els convidats la vigília havien menjat cols amb panses , peix , cigrons , castanyes , nous , i neules.

NEULES I TORRONS

Sembla que possiblement per aquells temps les neules eren planes , un semblant a una hòstia. Que portaven signes , senyals i emblemes i, a vegades amb textos curts que en castellà foren qualificats de “suplicaciones”.

La forma cilíndrica que les coneixem avui en dia , tenen el seu origen a l’any 1703 , un flagell de pesta tenia als barcelonins molt afectats i la celebració del Nadal era poc falaguera. El gremi de confiters i pastissers per aixecar l’esperit públic varen convocar un concurs per premiar dos dolços nous , que reunissin les condicions de bona sanitat , de conservar-se per temps sense malmetre’s i per poder-se vendre a bon preu , un d’aquests dolços s’havia d’assemblar a una pedra , i l’altre a un pergamí. Les autoritats van aprovar el projecta i es van comprometre propagar-los i recomanar-los. El concurs fou publicat el dia 27 d’octubre .

Fou concedit el premi assenyalat per el primer dolç a Pere Torro , que presenta un dolç fet amb mel , avellanes i pinyons la qual semblava una pedra.

L’altre premi fou concedit al confiter Pere Xercavins , amb la presentació d’una mena d’hòstia grossa , farcida i cargolada com un pergamí enrotllat.

El dia 2 de desembre en crida publica per el nunci de la ciutat la introducció dels nous dolços , recomanant al veïnat menjar-ne per postres des de la Puríssima (8 de desembre) fins la Candelera (2 de febrer).