Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris historia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris historia. Mostrar tots els missatges

divendres, 6 de març del 2026

HERÓ DE ALEXANDRIA

 

HERÓ D’ALEXANDRIA

 

Les maquines escurabutxaques, casi un simbol del nostre temps ja fou dissenyada per el filòsof i matemàtic grec Heró d’Alexandria que va viure en aquesta ciutat en el segle I de la nostre era.

Es tractava d’una maquina amb la finalitat de distribuir en els temples l’aigua de les ablucions. L’aigua emplenava una urna que tenia un petit conducta de sortida en la part inferior, en el extrem superior d’aquest conducte que es trobava en el interior de la urna es tancava amb un tap que estava lligat al extrem d’una barra horitzontal que es podia.  moure com un balanci. La moneda introduïda per una ranura queia directament sobre l’altre costat del balanci i durant uns segons basculava aixecant el tap, deixant sortir l’aigua que anava a parar a una petita copa. Tan bon punt la moneda queia al fons de l’urna (solia ser una moneda de 5 dracmes) el balanci tornava a la posició normal tancant el tap del conducte i la sortida de l’aigua. Avui en dia s’usa un sistema anàleg en les mes senzilles maquines accionades per monedes com les maquines automàtiques de cafè.

Heró un veritable cervell de l’antiguitat va mostra el seu talent creador en els mes variats camps del saber, en la musica, la filosofia, la guerra, les matemàtiques, la enginyeria i les finances. Fou també autor de llibres importants sobre geometria,es diu tambe que va ser capaç de calcular la distancia de Roma a Alexandria observant un eclipsi.

Entre els seus dissenys mes útils hi ha la premsa de biga per obtenir l’oli de les olives i una premsa de rosca per treure el suc dels raïms.

Va construir també una maquina per fer cargols de fusta i a l’hora un altre per fer rosques de fusta per poder-los cargolar, d’aquesta manera s’avançava als temps que encara haurien de passar uns 1700 anys abans que es pogués fer servir el modern tornavís.

La seva aportació en el camp militar consistia en una potent ballesta anomenada “gastrophetes” on introduí dos banyes d’animals i una corda trenada de tendons. Contribuí en la musica  amb la construcció de dos òrgans semiautomàtics. Un funcionava mitjançant una bomba neumàtica accionada per una turbina o per un moli de vent, l’altre s’accionava bombejant aigua en un tanc d’aire.

El mes avançat del seus invents fou la “eolípila”, un genuí motor de vapor. Constava d’una esfera osca amb varis tubs d’escapament, al emplenar-la d’aigua i al fer-la bullir el vapor s’escapava per els tubs i l’imprimia un moviment de rotació. El mon va haver d’esperar fins a finals del segle XVIII  per que James Watt trobés una aplicació practica a aquella energia.

Però el mes espectacular dels seus invents fou la d’obrir i tancar les immenses portes dels temples per control remot.

Quan el sacerdot encenia el foc de l’altar s’obria per si sol la gra porta del santuari davant l’estupefacció del públic. El secret estava que al encendre el foc s’escalfava l’aire d’una cambra amagada en l’altar.

L’aire expansionat baixava per un conducta fins a un recipient ple d’aigua situat sota la cambra amagada.

L’aigua del recipient era impulsada per el llarg d’una conducció fins a un altre recipient lligat amb cordes a un mecanisme connectat a la base de les portes del temple, quan el recipient s’emplenava descendia per el pes de l’aigua i posava en marxa el mecanisme que obria les portes, com el sacerdot estava lluny, els assistents pensaven que les portes s’obrien per voluntat dels Deus. Quan el foc s’apagava l’aire es refredava i es contreia i tota l’operació s’efectuava al revés, s’absorbia l’aigua del recipient, queia en un contrapès i les portes es tancaven aparentment sense intervenció humana.

No se sap quants dels invents de Heró d’Alexandria s’utilitzaren realment però les probes trobades en els seus llibres ens revelen aquest home amb un ingeni creador, gloria de la civilització grega, molt per sobre dels seus temps.   

   

ORIGENS: ELS GRECS A CATALUNYA


ELS GRECS A CATALUNYA

Els catalans tenim l’orgull de la influencia  que en la nostre formació i civilització com a poble hi tingueren els grecs. Podríem dir que l’Empordà com  expansió hel·lènica i el camp de Tarragona com a lloc de gran influencia romana foren cabdals, de fet es diu que els empordanesos son grecs i els tarragonins son romans però això no deixa de ser una fantasia popular.
Pel que toca a l’Empordà cal dir que el nom d’aquesta comarca de veritat si es d’ascendència  grega. Ve de l’antiga població d’Empúries, fundada pels grecs en el golf de Roses.
En el segle VI abans de Jesucrist, arribaren a les nostres costes una expedició grega sortida de Marsella on ja s’hi havia establert una important colònia de grecs de Fòcia (ciutat jònica de l’Àsia Menor). Aquells grecs marsellesos fundaren la ciutat d’Emporion (Empúries) nom que vol dir mercat, d’aquesta manera la colonització hel·lènica fou comercial i no pas guerrera.
En primer lloc aquests hel·lens es van establir el lloc que correspon a Sant Marti d’Empúries, avui en dia es un petit promontori, però en aquells temps era una illeta que amb el temps i en el créixer la colònia s’establiren en el litoral del golf.
Al costat de la nova factoria hel·lènica de la costa empordanesa hi havia un poblat de indigetes, indígenes  ibers, així que convivien dos ciutats dintre un mateix recinte però separades en l’interior.
El colonitzadors grecs es limitaven a construir ciutats fortificades que els servien de base per el seu tràfic comercial, calia però esta preparats contra possibles atacs dels indigetes, que segons els textos de vells autors eren gent feréstega i  dura que es dedicaven principalment a la caça i la ramaderia.
La primera petita població que van construir a la illeta de Sant Marti d’Empúries fou anomenada Paleòpolis o ciutat vella, la fundada desprès al litoral fou la Neopolis o ciutat nova.
Cal remarcar que les tribus indígenes ibers  no eren navegants ni pescadors s’estenia cap a la banda de terra , mentre que la Neapolis grega s’alçava tocant la platja.
El que ens diu l’autor llatí Tit Livi i el que ens han demostrat les excavacions fetes es dedueix que el seu perímetre era de uns 600 metres. Les cases estaven apinyades i escalonades en terraplens, les portes devien donar als carrers traçats a nivell, i les tanques devien donar a les pujades i escales,com es l’estil encara de molts poblets empordanesos.
Les muralles bastides amb grosses pedres ofereixen una semblança amb les muralles ciclopies de Tarragona.   
Els grecs s’havien aliat amb Roma que els protegia, i amb motiu de les guerres entre Roma i Cartago els romans desembarcaren a Empúries l’any 218 abans de Jesucrist a fi de tallar les comunicacions amb els cartaginesos que ocupaven la península Iberica i evitar així una possible intendència per l’exèrcit d’Hanibal que marxava cap Itàlia.
Aquest punt emporità fou també l’entrada de la conquesta romana de Catalunya i Espanya, que es van establir al costat de la ciutat indígena, que fa que en aquest recó del nostre petit país hi van conviure tres diferents pobles , grecs, romans i els ibers. Mes tard els hel·lènics fundaren un altre ciutat Rhode (Roses) i no se sap certament si en el litoral català hi hagué altres factories fundades per els grecs.                

GRANS CIUTATS: FUNDACIÓ DE ROMA

LA FUNDACIÓ ROMA

Els orígens de Roma “La Ciutat Eterna” i les gestes dels seus primers reis ja formen part de la llegenda. En el segle III abans de Crist els que començaren a crear la historia de la ciutat ho feien mitjançant diverses fonts com eren els cants èpics, les tradicions orals, incloses les dels escriptors grecs, tots aquests relats  varen ser recollits per els grans historiadors del Imperi  (Titus Livi, Properci i Ovidi) que han servit de tema a l’art i a la literatura.

Conta la tradició tal com ens narra Virgili en la seva obra “ La Eneida”que un grup de troians capitanejats per Eneas s’havien escapat de la destrucció de Ilion ( Troia) arribaren a la desembocadura del Tiber. Eneas es casà amb Davinia la filla del rei llatí Evandre i al seu fill Ascani fou el fundador de Alba Longa que arriba a ser la metròpoli de les demes ciutats llatines.

Numitor rei d’aquesta ciutat fou deposat per el seu germà Amuli que per assegurar el tron va fer que la seva neboda Rhea Silvia entrés al sacerdoci de les vestals obligant-la  a una virginitat perpetua.

Però Rhea tingué del Deu Mart dos fills bessons Romul i Rem que foren abandonats per el rei Amuli a les aigües del Tiber que arrossega als germans fins el Mont Palatí, lloc on una lloba els trobar sota una figuera que els va cuidar i amamantar. (d’aquí ve que els  Romans tinguessin la denominació per part dels seus enemics  “raça de llops”).

Romul i Rem foren recollits per uns pastors on hi van créixer i conegueren al seu avi Numitor. Els joves germans ajudaren al seu avi a recuperar el tron de Alba Longa i aquest en suprema gratitud els donar permís per edificar una ciutat. Rem escollir el Mont Aventi i el seu germà Romul,elegit per els Deus va edificar en el Palati. Quan estaven senyalitzant els ciments de la nova ciutat Rem se’n burla i el seu germà que en un atac d’ira el va matar per demostrar que així es faría a tothom que no obeís les seves ordres.

Les investigacions històriques han demostrat que aquesta llegenda no té cap veracitat, però entre els antics romans aquesta tradició fou molt acceptada i moltes famílies nobles remuntaven el seu origen als companys d’Eneas, entre elles les dels Julis fundadors del Imperi que es creien successors del propi Eneas.

No més llegendari que la fundació de Roma  son els seu set primers reis enumerats per Titus Livi:

Reis llati-sabins : Romul (753-716), Numa Pompili (716-673), Tul·li Hostili (673-642), Ancus Marci (642-617) a de C.

 D’aquests llegendaris reis els mes conegut fou Numa Pompili el successor de Romul que reformar el calendari romà que hi afegir dos mesos  per ajustar els anys solars i lunars  que  passar de deu a dotze mesos  gener ( dedicat a Janus) i febrer ( el darrer mes).     

Reis etruscs: Tarquini Prisc (617-579),Servi Tul·li (578-535) , i Tarquini el Superb (535-509), a de C.

Tota l’historia sobre la fundació de Roma es molt difícil determinar quins son els fets llegendaris i els fets reals però per nosaltres mai deixarà de ser la Ciutat Eterna.

   


GRANS MONUMENTS: LES SET MERAVELLES DEL MON

LES SET MERAVELLES DEL MÓN

 

Una coneguda llista de monuments durant l’antiguitat clàssica que es basa en un breu poema d’AntÍpater de Sidó o de Tessalònica entre el 20 a. C i el 20 d. C en que el poeta alaba els set monuments o meravelles al voltant de la Mediterrània.

Val a dir que la paraula “ Meravella” es de us contemporani, en realitat els grecs utilitzaven la paraula “Theamata” que es podria traduir com “ coses per veure” o “coses que s’han de veure”. Per això em de suposar que aquesta llista va ser com una guia de viatge en el mon antic.

Hi hagué llistes anteriors i posteriors que son nomes com a referència  les fetes per Heròdot o l’arquitecte Cal-limac d’Alexandria. Cinc de les meravelles son èxits de l’arquitectura grega amb les excepcions de les piràmides de Gizeh i el jardins penjants de Babilònia.

La gran piràmide de Gizeh.

La mes gran de les tres piràmides de Gizeh. Khufu es el nom egipci d’aquest faraó. Coneguda també com piràmide de Kheops que  n’és el nom grec d’aquest  faraó. Es la mes antiga de les set meravelles i l’única que encara es conserva quasi intacte desprès de que la seva construcció s’acabés al voltant del 2650 a. C. Amb els 146,7m. d’alçada original  i 137,5m. actuals  ha estat l’obra mes alta del mon durant  3850 anys. S’estima que es van utilitzar 5,5 milions de pedra calcària, 8000 tones de granit i 500.000 tones de morter en la seva construcció.

Els jardins penjants de Babilònia.

Els jardins tambe anomenats de Semiramis es troben molt documentats per historiadors grecs com Estrabó i Diodor de Sicília.

Construïts juntament amb les muralles de Babilònia, tant els un com els altres se suposen construïts per Nabudoconosor i foren considerats meravelles del món  pels volts de l’any 600 a. C.  de tota manera hi ha dubtes que facin pensar en l’existència dels jardins.

El geògraf grec Estrabo descrivia en el segle I a. C els jardins i escrivia per la posteritat:

-    Es tracta d’unes terrasses amb volta aixecades una sobre l’altra, que se sostenen sobre pilars en forma de cub. Aquests pilars son buits per dintre i estan omplerts de terra perquè s’hi puguin plantar arbres de l’especia mes alta. Els pilars, les voltes i les terrasses estan fets de maó i asfalt.

El temple d’Àrtemis.

Temple dedicat a Àrtemis en grec Artemision tambe conegut com el temple de Diana  (nom d’Àrtemis en la cultura i religió romana). Construït al voltants de l’any 550 a. C a Efes (actual Turquia).

La descripció del temple prové de Plini el Vell que descriu un temple de 115m. de llarg i 55m. d’ample, fet enterament de marbre. Tenia 127 columnes d’estil jònic d’uns 20m. d’alçada.   

 El creador de la llista del les meravelles Antípater ens diu:

-      He vist amb els meus ulls la Muralla de la dolça Babilònia,que es una calçada per els carruatges, i l’estàtua de Zeus dels alfeus, i els jardins penjants , i el colós del sol, i l’enorme obra de les altes  piràmides i la vasta tomba del mausoleu. Però quan vaig veure la casa d’Artemisa, allà enfilada als núvols, els altres marbres van perdre la brillantor i vaig dir: enlloc mes que des de l’Olimp, els sol mai ha semblat tan gran.  

Segons la llegenda el temple fou destruït per un pastor, Herostrat d’Efes que l’incendià per ser recordat el mateix dia del naixement d’Alexandre el Gran.

L’estàtua de Zeus a Olímpia

Tallada per el famós escultor grec Fídies cap el 435 a. C va estar-se en  el temple d’Olimpia uns 800 anys, fins el 394 que va ser traslladada a Constantinoble capital de l’imperi Roma d’Orient, actualment Istanbul.

L’estàtua asseguda de Zeus deu suprem del panteó grec , segons fons contemporànies tenia una alçada de 12 m. el geògraf Estrabó va dir “ sembla que s’hagi d’aixecar, deixaria el temple sense teulat”

Amb la ma dreta sostenia una imatge de Nike ( representa Atena portant la victòria) i amb l’esquerra un ceptre coronat amb una àguila. Tallat en ivori i assegut en un tron de fusta de cedre i amb incrustacions d’ivori, or,  banús i pedres precioses.

Els historiadors creuen que probablement  va estar  destruïda en un incendi.

Mausoleu d’Halicarnàs.

Edifici sepulcral construït entre els anys 353 i el 350 a. C a Halicarnàs per Mausol un sàtrapa ( governador) de Cària. Fet  construir per  Artemisia II que encarrega l’obra a grans artistes en arquitectura i escultura de varies escoles jònica i àtica. Els arquitectes foren Fileu i Sàtir que va escriure la descripció de l’obra i de les decoracions escultòriques fetes per els artistes Escopes de Paros, Briaxis, Leòcares i potser tambe Timoteu i Praxíteles. Tots van competir entre ells que cadascun va fer una façana. Plini el Vell esmenta també un  artista de nom Pitis que va fer una quadriga a la cimera del monument.     

 Plini ens diu que mesurava 19 m. de nord a sud, el seu perímetre era d’uns 125 m i l’altura, rodejat per 36 columnes adornades per els artistes que havien competit entre ells que donava una alçada   total incloent l’ornament era de 46m.

El Colós de Rodes.

Estàtua gegantina del déu Helios construïda a l’illa de Roda en el segle III a. C per Cares de Lindos. La seva grandària era aproximadament com la moderna Estàtua de la Llibertat de Nova York.

 Amb una alçària de 34 m. sobre un pedestal de marbre blanc l’estàtua de bronze s’aixecava sobre una escullera a l’entrada del port de Rodes. La construcció va finalitzar l’any 282 a. C després de 12 anys de treballs. Es va mantenir dreta 56 anys fins que l’any 226 a. C un terratrèmol trencar el colós per els genolls i caigué a terra. Plini el Vell destaca que pocs podien voltar amb els seus braços el dit polze caigut per terra del colós.

L’any 654 segons explica Teòfanes Isàuric una força àrab capitanejada per Muawiyah va capturar Rodes i va vendre les restes de l’estátua a un home de negocis d’Edessa que va fer acabar de tirar el colós al terra i va transportar les plaques de bronze sobre el llom de 900 camells fins al seu país.

El Far d’Alexandria.

Construït al segle III a. C (tambe anomenat la torre de Faros) Va estar en funcionament  fins que dos terratrèmols l’enderrocaren en el segle XIV.

Era una torre que el rei egipci  Ptolomeu Sòter va fer construir per guiar el vaixells cap el port i per  identificar la situacio de la ciutat. Sota les ordres de l’arquitecte Sòstrat de Lindos, es creu que mesurava 134m. que en aquella època fou una de les estructures mes altes aixecades per la ma dels homes.  

 Construït amb pedra blanca i al capdamunt equipat amb espills metàl·lics que n’assenyalaven la posició reflectint la llum del sol, a les nits a falta de llum s’hi encenia una foguera que segons es diu es veia des de mes de 50 Km. Lluny. Tenia quatre estàtues de tritons bufant uns corns, un a cada canto de l’edifici.

Al topònim Faros ha estat l’origen etimològic de  la paraula “far”en moltes llengües romàniques com el català.

Desprès de la gran piràmide es la que mes ha perdurat en el temps malmès per els dos terratrèmols als anys 1303 i 1323 , les ruïnes del far  van desaparèixer quan el soldà egipci Qait-bay utilitzar els enderrocs per construir un fort a prop del lloc en el any 1480.       

 

  

 

 

 


dissabte, 14 de desembre del 2024

ANTROPOLOGIA

 

ANTROPOLOGIA

Una estudiant durant una classe va preguntar a l’antropòloga Margaret Mead quina considerava que era la primera senyal de civilització en una cultura.

L’estudiant esperava que la resposta fos sobre, pedres afilades, atuells de ceràmica, hams de pesca o qualsevol eina per la caça, però no. Margaret Mead va contestar que el primer signe de civilització en una cultura antiga es la proba de una persona amb un fèmur trencat i curat.

L’antropòloga  va explicar que en el regne animal, si et trenques una cama, morts. Perquè no pots fugir del perill, cercar l’aigua per beure , o caçar per alimentar-te. Et converteixes en carn fresca i fàcil d’obtenir per els depredadors. Cap animal sobreviu a una cama trencada el temps necessari per que l’os sani per si sol.

Aquest fèmur trencat i curat es la proba de que algú es va quedar el temps necessari amb l’individu que se’l va trencar, el va curar i cuidar  fins que es va recuperar.

“ Ajudar algú a travessar la dificultat es el punt de partida de la civilització” va explicar Margaret Mead.   

   

dimecres, 26 de juny del 2024

C.I.R. 9 EL CAMPAMENTO

 

C.I.R. 9 EL CAMPAMENTO

La presencia del ejército en San Climent Sescebes se remonta a unos cuantos años atrás. El 30 de septiembre de 1927 el Diario de Gerona publicaba que habían finalizado les maniobres militares en el término municipal donde se repetían cada año.

La zona donde se practicaban según el diario El Autonomista del día 12-10-1932 era en la zona limitada por la frontera francesa, la línea del ferrocarril a Portbou, la carretera nacional (NII) y la línea Campmany-Masarac-Llança. El día 14 del mismo mes i año se reunieron todas las fuerzas supervisadas por el General Batet en Sant Climent para hacer prácticas con fuego real, al norte en la línea Vilartolí-Espolla.

En el año 1946 el Comandante de Ingenieros Sánchez Jurado inició los trámites para la constitución del primer campamento, comprando unos terrenos en la ribera del lado derecho del rio Anyet, al NE del pueblo. Se hicieron tres instalaciones simples en forma de barracones (oficinas, cocina i servicios) mientras que de 800 a 1000 reclutas se alojaban en unas tiendas de fotos, que se desmontaban después de los tres únicos meses al año (de marzo a mayo) que duraba la instrucción.

En 1952 el Ministerio del Ejercito decidió comprar más terrenos para ampliarlo i consolidarlo, sustituyendo paulatinamente las tiendas de lona por barracones de madera, mejorando también las instalaciones generales con enfermería, duchas, nueva cocina y comedores.

El campamento se convirtió en el año 1964 en el Centro de Instrucción de Reclutas (CIR) numero 9, el único que había en la IV Región Militar, en Cataluña. Esta decisión comportaba muchas cosas, pero las que tuvieron más incidencia para el pueblo de Sant Climent fue la reforma del calendario de instrucción que pasaba de uno a cuatro reemplazos al año con el aumento de reclutas. Residían en el pequeño municipio y durante todo el año unos 4000 habitantes más, que la mayoría cada tarde tenían un permiso de paseo para salir del recinto militar.

El zenit de los reemplazos eran las juras de bandera, un espectacular signo puntual (cuatro veces al año) del que vivía el pueblo que en aquel momento tenía   un censo de 915 habitantes (1970). A las juras asistían los familiares de los soldados (un cálculo aproximado de unas seis o siete mil personas más) que colapsaban la población, i a la hora de comer todos los pueblos colindantes. Al igual que las carreteras i caminos de acceso, en aquellos tiempos que no había autopistas ni variantes ni circunvalaciones la Nacional II pasaba por los núcleos urbanos las crónicas recogen las grandes colas de transito que se formaban entre Girona i Figueres.

En el año 1986 el plan de modernización del ejército (META) de 1986 hizo desaparecer el CIR 9 como tal. El 26 de septiembre de 1997 el Consejo de Ministros aprobaba la creación de las primeras plazas de soldados profesionales i la supresión de Servicio Militar Obligatorio.  

dimarts, 16 d’abril del 2024

LA TUMBA DE LA MISERICORDIA

 

LA TUMBA DE LA MISERICORDIA

Poco antes de llegar a la población de Garriguella, muy cerca del antiguo aeródromo Vilajuiga-Garriguella construido por las fuerzas republicanas para proteger el espacio aéreo, marítimo i terrestre de l’Alt Empordà. Hay una lápida de un soldado alemán, en la inscripción se puede leer en alemán – “Aquí cayó el 6 de febrero de 1939 en la lucha por una España nacional Friedrich Windemuth nacido el 27 de mayo de 1915 en Leipzig”. Poco se sabe de este soldado, solo que pertenecía a la temible Legión Cóndor, la aviación que envió Adolf Hitler para ayudar al dictador Francisco Franco, pero es fácil situar su muerte en la que fue la última batalla aérea de la Guerra Civil española.

Fue a finales del conflicto armado, la ciudad de Girona ocupada dos días antes los republicanos se retiran de manera precipitada, mientras los nacionales los asedian sin descanso ni piedad.

El día 6 de febrero, seis aparatos Messerschmitt Bf 109 atacan la base aérea de Vilajuiga-Garriguella con el objetivo de destruir los restos de la aviación enemiga. A primera hora de la mañana el escuadrón empieza a ver “Curtis” que es el nombre que los alemanes daban a los Polikarpov I-15. La mayoría de estos cazas no llegaron a despegar y la destrucción fue casi total, solo uno despegó pilotado por Josep Falcó que precisamente fue el que abatió a Windemuth.

Los familiares del piloto alemán colocaron la lápida donde fue abatido. Este monolito pasara inadvertido durante años. Paradójicamente las muestras de homenaje le llegaran de aquellos que ha querido destruir. Al lado de la lápida hay un ciprés plantado hace ya algunos años por un vecino de Garriguella, Xavier Casellas apodado “Patxé”. Su padre un capitán de infantería i comisario político de la Republica que al finalizar la guerra pasó un año en el campo de concentración de Málaga i cuatro en la prisión de Figueres. Cuando descubrió la lápida la quiso destruir, pero su hijo no solo se lo impidió, sino que plantó el ciprés como símbolo de reconciliación.

Pero lo que más extrañó a los vecinos de la población fue el hecho de que empezaron a aparecer periódicamente ramos de rosas rojas al pie de la lápida. Tiempo después se descubrió que el responsable era Josep Falcó el aviador republicano que con su Polikarpov I-15 había puesto fin a la vida del piloto alemán.

Aquel 6 de febrero de 1939 se cruzaron sus vidas en el cielo del Empordà, el alemán no volvió a su base mientras que Falcó hizo un aterrizaje de emergencia, donde solo quedaban los restos de los “Curtis” humeantes i destrozados entre ellos Falcó encontró un carnet de otro piloto alemán que según el también había derribado a nombre de Hans Nirminger al lado de un Messerschmitt, la Legión Cóndor nunca reconoció esta baja.

Finalizada la guerra Falcó se vería obligado a emprender un tortuoso camino que lo llevaría a los campos de internamiento de Argelers i Gurs. Después pasó a Algeria i a partir de 1964 se estableció en Toulouse veraneando en Roses y fue cuando descubrió la lápida del piloto que abatió en su último combate, la que fue la última batalla aérea de la Guerra Civil. A partir del día aprovechaba cualquier excusa para parar en Garriguella i depositar un ramo de flores al pie de la tumba, justificaba este hecho aludiendo al código de honor de los aviadores. Pero sobretodo alegaba que era consciente de que la incertidumbre del destino habría podido poner fin a su vida en aquel lugar.

-       “Nos encontramos frente a frente i murió el, pero podría haber sido yo”

Confesaba hace algunos años, en todo caso fue Josep Falcó a través de aquel gesto de honor i compasión quien convirtió aquel lugar olvidado en “La Tumba de la Misericordia”. En el año 2022 por la madrugada del 12 de octubre fue destruida por un acto vandálico de algún grupo radical.

                 

dilluns, 17 de juliol del 2023

CAMPINGS

 

ELS CAMPINGS

 

Els càmpings aquests llocs moderns per gaudir de la activitat d’acampada que sens dubte en gaudeix molta  gent i que ha agafat una embranzida molt important, sobretot després de la pandèmia.

Aquesta activitat podríem dir que es remunta a varis mil·lennis d’antiguitat. Probablement foren les poblacions nòmades de tot el món les primeres en fer de l’acampada  seva manera de viure. Es traslladaven d’un lloc a l’altre per buscar millors pastures i o millors condicions climàtiques per la caça i pesca. Necessitaven habitatges fàcils de transportar, munta i desmuntar. Vestigis d’aquelles formes de vida son els “Tipis” dels indis natius nord-americans, la “Yurta” asiàtica o la “Jaima”  del nord d’Àfrica. Aquestes podríem dir que van ser les primeres tendes de campanya de la historia

En temps dels grans conqueridors com Alexandre Magne i després també en el imperi romà aquest tipus d’habitatge transportable per els descans i la protecció dels soldats durant els viatges de conquesta van adquirir un us exclusivament militar.

Posteriorment  la reialesa europea també es va valer de grans carpes per allotjar- se amb els seus acompanyants durant els seus viatges, com ens il·lustren algunes pintures clàssiques famoses.

Segles mes tard en el any 1855 un oficial del exercit dels Estats Units inspirat per el tipis indis,  va crear la primera tenda de campanya moderna.

Els primers càmpings de la historia van començar aparèixer pocs anys després, durant la segona meitat del segle XIX i principis del XX. Una aproximació fou el Gunnery Camp fundat per Frederick Gunn propietari d’una escola per nens a Washington, amb l’idea de practicar senderisme, pesca, i sobretot l’observació de la natura.

El primer càmping de la historia potser sigui el que es va inaugurà a la Illa de Man l’any 1894 que per la seva popularitat en pocs anys va augmentar a 600 persones per setmana i en pocs anys va haver de ser ampliat per donar cabuda a 1500 tendes i un menjador.

A França la primera referencia del campisme ens arriba al 1898 dels escrits del viatger i explorador Lucien Braudy de Saunier. En les seves còniques es refereix als habitatges mòbils tirats per cavalls, dels aristòcrates britànics. Segons les informacions que dona es tractava d’una activitat exclusiva de la noblesa que recorrien les seves immenses terres fent parades per dormir i descansar en les caravanes.

A principis del segle XX i abans dels estralls de la primera guerra mundial l’acampada era practicada principalment per excursionistes de la burgesia, membres de la societat que disposaven de temps lliure salut i medis per abandonar l’aire contaminat de les grans ciutats.

El primer manual del campista sempre acompanyat del dissenys d’un equip  d’acampada fàcilment transportable va aparèixer el 1908 per Thomas H. Holding un experimentat campista que viatjava per Escòcia i Irlanda.

Mentrestant les associacions  de campistes que ja havien començat a fundar-se durant la segona meitat del segle XIX es van anant ampliant i consolidant. Es el cas del Club Francès de Càmping establert al 1910, o al de Les Campeurs de France creat al 1912 per el Touring Club de França. Algunes d’aquestes associacions ja en el període entreguerres van comprar terrenys per crear llocs per l’acampada. Quasi al mateix temps es desenvolupaven caravanes i autocaravanes, en els seus principis obres d’artesans, la seva popularitat va créixer tant que es van industrialitzar. Arist Dethleffs fabricant alemany de pals d’esquí  va construir la primera caravana moderna al 1931, amb la idea de que la seva família pugues acompanyar-lo en els seus llargs viatges de negocis.

L’any 1951 també a Alemanya la marca Volkswagen va començar a produir en sèrie el model TI. Malgrat, tot les ventes de caravanes no es van disparar fins als anys 60.

Durant el segon terç del segle XX, amb la setmana laboral de 40 hores, les vacances pagades així com la forta empenta de les ventes de cotxes varen ser factors determinants per el turisme d’acampada.

I així fins a l’actualitat dels nostres dies, els càmpings s’han convertit en una forma de fer turisme sa i en ambients naturals  arreu del món.        

      

dimarts, 1 de desembre del 2020

LA GRAN MURALLA

LA GRAN MURALLA XINESA

De totes les obres fetes per la ma de l’home , la mes espectacular  per les  seves desmesurades mides es sens dubte la Gran Muralla Xinesa.
Amb una extensió de 2710 km., des de el Mar Groc , fins la Porta de Jade , punt per on sortia la antiga Ruta de la seda per internar-se en el desert del Asia Central.
Shi Huang Ti , emperador de la dinastia Ch’in , comença l’obra en el any 214 abans de J.C.  per protegir la vulnerable frontera septentrional  , que en aquells moments estava amenaçada per els tàrtars de Hsiung-nu ( els huns) , bàrbars que  mes tard provocarien la caiguda de l’imperi roma.
Delinqüents i criminals en desenes de mils redimien les seves penes treballant com esclaus en la construcció de la muralla. Segons la llegenda , l’obra costaria mes de un milió de vides.
En alguns trams les derivacions del terreny formen reductes especials , de vegades inclús existeixen una doble o triple línia de defenses , en altres trams la muralla es de fang , en altres amb revestiments de pedra o rajol. Era verdaderament útil?. Crec que en una època sense artilleria les muralles mantenien lluny a l’enemic . Però el gran problema  era el manteniment continu de una guarnició cosa que es feia  pràcticament impossible en aquela època.
Shi Huang Ti , va morir als quatre anys d’haver-se iniciat les obres els seus successors la varen continuar. La muralla es reparava i s’allargava contínuament , en alguns llocs el mur tenia 10 metres d’alçada i deu d’amplada a cada 180 metres hi havia una torre que feia dotze metres.
Al cap de 2000 anys de la seva construcció el espectacle de la muralla serpentejant per les muntanyes al nord de Pekin, encongeix a qui la contempla des de la terra o des de l’aire i encara de mes enllà dons es diu que, es l’única obra dels homes visible des de l’espai.     




dimecres, 11 de novembre del 2020

AGNÒCIDE

 

AGNÒCIDE

Agnòcide ja des de petita sempre havia volgut estudiar medicina i en particular arribar a ser una bona llevadora. En el segle IV Ac, els grecs tenien a les dones per practicar la medicina, que no sempre havia estat així. Poc abans que Agnòcide es decidís a dedicar-se aquesta practica havia estat una professió molt honorable i respectada. Una de les mes celebres llevadores era Fanareta la mare del filòsof Sòcrates. Però el mes famós contemporani de Sòcrates, Hipòcrites el pare de la medicina moderna, no admetia dones en la seva escola primària de medicina en la seva illa natal de Cos. Sembla ser que si els hi permetia estudiar els temes ginecològics en altres llocs d’ensenyança

Desgraciadament els atenencs mes poderosos no veien en bons ulls que les matrones tinguessin tan impressionant gama de talent i coneixements en el camp de la reproducció dels que serien els seus hereus. Així que van decidir prohibir que les dones practiquessin la medicina en general sota pena de mort.

Amb les portes tancades per estudiar la medicina i la ginecologia  va decidir tallar-se el cabell, es posà roba d’home i se’n va anar d’Atenes a Alexandria a estudiar amb un dels millors seguidors d’Hipòcrites. Fou ni mes ni menys que Heròfil de Calcedònia el primer anatomista i un dels fundadors de la llegendària escola de medecina d’Alexandria.

De tornada a Atenes ja graduada com a metge va tractar d’atendre un part particularment difícil, la dona es negava a deixar-se veure per els metges. Desesperada per ajudar Agnòcide va aixecar-se la túnica i es deixar veure els seus pits, la pacient al descobrir que era una dona es deixar a les seves mans. Ràpidament el secret es divulgà entre les dones i la seva practica va créixer tant que els altres metges es varen molestar molt per la falta de pacients i per aquest motiu començaren a fer córrer el rumor que seduïa i corrompia les esposes d’altres homes aixecant falsos testimonis per acusar-la de violació sexual amb penetració inclosa a dos pacients.

En el judici que va estar sotmesa, evidentment  es trobava entre l’espasa i la paret tenia que demostrar que estaven equivocats, tenia que revelar la veritat encara fer-ho signifiques la mort.  

El veredicte del consell del Areòpag va determinar que havia estat culpable, aleshores no va tenir mes remei que aixecar-se la túnica i deixar veure el seu cos, sense necessitat de paraules va deixar clar que era dona i no un home com havia fet creure.

Sabia que aquesta revelació seria considerada com un delicte pitjor que haver seduït i violat a les pacients, els hi havia donat la raó perfecta per executar-la.    

Era indubtable que Agnòcide havia violat la llei i tots els que estaven present en el judici sabien quin era el càstig, la pena de mort.

Però un gran obstacle ho va impedir, una multitud de dones furioses per la sentencia a qui ella havia ajudat,  moltes eren dones adinerades, esposes de metges i politics, van exigir la immediata alliberació de l’acusada.

Sense ella afirmaven, moltes estarien mortes o moririen en un futur si executaven a Agnòcide, declararen “totes morirem amb ella”.

 La rebel·lió va resultar no solsament  la alliberació de la famosa llevadora sinó també l’anul·lació de la llei que prohibia a les dones de practicar la medicina, sempre i quan nomes tractessin a pacients del mateix gènere.

 Vull senyalar que aquesta es una de les histories que sempre han estat i probablement sempre seran un misteri històric, algun erudits creuen que es un fet real, altres creuen que forma part del regne dels mites i llegendes.

La primera dada que coneixem sobre la seva existència es en la Faula  174 del autor llatí Higini en el segle I de la nostre Era.                 

         

dimecres, 26 d’agost del 2020

EL NEGOCIANT DEL SEGLE

 EL NEGOCIANT DEL SEGLE

 

El comte Victor Lustig (en realitat es deia Robert V. Miller) un alt funcionari del Ministeri encarregat de la conservació d’edificis públics, tenia reunits a cinc negociants de Paris explicant-los  que la Torre Eiffel tenia que ser enderrocada , perquè el cost de la seva conservació era enormement car. La torre representava unes 7000 tones de ferro de la millor qualitat i els cinc negociants que tots es dedicaven a la compra venta foren convidats a presentar ofertes de compra en sobre tancat.

Les ofertes no van tardar en arribar i al dia següent André Poisson, un acabalat home de negocis va rebre, la per ell gran notícia de que la seva proposta havia estat acceptada.

Al cap d’una setmana Poisson havia reunit els diners i es va convenir l’entrevista definitiva. Però, ¿perquè es  preguntava Poisson , es fan tan importants negociacions en un hotel en comptes del Ministeri?.

Lustig va invitar al seu secretari personal, un també estafador francoamericà de nom Robert Arthur Tourbillon mes conegut com Dan Collins a que sortís de l’habitació i li dirigí unes paraules explicant-li que: “La vida de un funcionari del govern no es fàcil, tenim que rebre alts càrrecs, anar sempre ben vestits i tot això amb el sou que guanyem no n’hi ha prou i tenim que buscar maneres de complementar el nostre sou”. Poisson va entendre de seguida que estava davant de un membre del govern que amb aquestes paraules li demanava un suborn. Poisson ho va entendre al moment , era evident que aquest tipus de suggeriments no es podien fer en els llocs oficials com a l’interior de un Ministeri. Va entregar sense mes dilació i sense altre queixa un xec certificat i una cartera plena a vessar de bitllets de banc ( com a pagament del suborn) i va marxar triomfal amb el document de venta.

Al cap d’una hora el xec era cobrat i Lustig mai va dir a quant ascendia la xifra que havia rebut. Desprès ell i Collins s’instal·laven en un luxós compartiment del exprés de Viena.

Lustig natural de Bohèmia fill d’un respectable ciutadà i Collins un modest estafador van viure un mes en un dels millors hotels de Viena  i cada dia llegint els diaris i la premsa de Paris, però res es deia de l’estafa. El comprador massa avergonyit del frau havia deixat el camp lliure als dos estafadors per tornar a vendre la famosa torre. Així ho van fer però aquest cop la víctima va denunciar l’estafa a la policia, encara que els dos delinqüents mai foren detinguts.

Una de les estafes mes conegudes i sonades de Lustig fou “la maquina d’impressió de diners”. Ensenyava als seus clients una petita caixa en la que prèviament hi havia introduït tres bitllets autèntics de 100 dòlars i demostrava de com era capaç aquell estri de copiar un bitllet amb la petita queixa de que necessitava per fer-ho unes 6 hores.

El client pensant que li donaria grans beneficis comprava l’aparell a un preu molt alt normalment uns 30.000 dòlars, durant les dotze hores següents efectivament la maquina produïa uns altres dos bitllets de cent, però després ja nomes sortia papers en blanc. En el moment que s’adonaven que havien estat estafats, el nostre estafador ja estava molt lluny del lloc dels fets.

Anys després Victor Lustig es trasllada als Estats Units on va conèixer al no menys famós gàngster Al Capone a qui va convèncer per invertir 50.000 dòlars en un acord de dipòsit. Lustig va mantenir els diners en una caixa  de seguretat durant dos mesos. Passat aquest temps es va reunir amb Capone per dir-li que el negoci no havia anat bé, per suposat Lustig no havia fet res nomes tenir i guardar els diners,  Capone impressionat per la integritat i sinceritat del estafador el va premiar amb 5000 dòlars que va afegir al diners que ja havia aconseguit. 

L’any 1930 Lustig es va associà amb un químic de Nebraska de nom Tom Shaw un expert en fabrica plaques gravades per d’impressió de bitllets de banc falsificats. Organitzaren una xarxa de falsificació amb l’ intenció de  fer circular cents de mils bitllets falsos per tot el país.

El 10 de maig de l’any 1930 Lustig fou detingut per agents federals amb càrrecs de falsificació després d’una trucada anònima feta per la seva amant Billy May gelosa al assabentar-se  de que Lustig tenia una relació amb la jove amant del seu soci Shaw.

El dia abans del judici va fer escàpol de la Cámara  Federal de Detenció de la ciutat de Nova York. Fou capturat de nou 27 dies desprès a Pittsburgh. Lustig es va declarar culpable en el judici i fou condemnat  a 20 anys de reclusió a l’illa d’Alcatraz ( California). El 9 de març de 1947 va contraure pneumònia morint-se dos dies desprès en el Centre Mèdic Federal per reclusos de la ciutat de Springfield (Missouri).    

 En el seu certificat de defunció, en la casella on constava la seva ocupació figurava “aprenent de venedor”.

dissabte, 24 de desembre del 2016

ORIGENS: APATS DE NADAL

APATS DE NADAL
Aquests dies de grans festivitats , on totes les famílies es reuneixen al voltant de una taula , gaudint de beures i menjars , ve de una llarga tradició que es perd en la nit dels temps .
En el any 1267,  la ciutat de Barcelona  va signar , a Pedralbes , la concòrdia de pau amb Joan II ,fou fet un solemne dinar a la sala major del palau reial , es a dir al salo del tinell. Hi van concórrer mes de un centenar de persones.
Segons consta en la documentació conservada en l’Arxiu de la Corona d’Aragó  per l’àpat reial d’aquell Nadal de l’any 1267 es van consumir :   31 moltons , 350 ous, 30 parells de conills , 12 parells de perdius , 36 parells de capons , 5 parells d’oques , 5 quarteres de pa (una quartera de blat equivalia a 55 kg), 228 quartans de vi (el quarta equivalia a 6’12 litres) , deu sous de neules i altres coses. Els convidats la vigília havien menjat cols amb panses , peix , cigrons , castanyes , nous , i neules.
NEULES I TORRONS
Sembla que possiblement per aquells temps les neules eren planes , un semblant a una hòstia. Que portaven signes , senyals i emblemes i, a vegades amb textos curts que en castellà foren qualificats de “suplicaciones”.
La forma cilíndrica que les coneixem avui en dia , tenen el seu origen a l’any 1703 , un flagell de pesta tenia als barcelonins molt afectats i la celebració del Nadal era poc falaguera. El gremi de confiters i pastissers per aixecar l’esperit públic varen convocar un concurs per premiar dos dolços nous , que reunissin les condicions de bona sanitat , de conservar-se per temps sense malmetre’s i per poder-se vendre a bon preu , un d’aquests dolços s’havia d’assemblar a una pedra , i l’altre a un pergamí. Les autoritats van aprovar el projecta i es van comprometre propagar-los i recomanar-los. El concurs fou publicat el dia 27 d’octubre .
Fou concedit el premi assenyalat per el primer dolç a Pere Torro , que presenta un dolç fet amb mel , avellanes i pinyons la qual semblava una pedra.
L’altre premi fou concedit al confiter Pere Xercavins , amb la presentació d’una mena d’hòstia grossa , farcida i cargolada com un pergamí enrotllat.
El dia 2 de desembre en crida publica per el nunci de la ciutat la introducció dels nous dolços , recomanant al veïnat menjar-ne per postres des de la Puríssima (8 de desembre) fins la Candelera (2 de febrer).