EL NEGOCIANT DEL SEGLE
El comte Victor
Lustig (en realitat es deia Robert V. Miller) un alt funcionari del Ministeri encarregat
de la conservació d’edificis públics, tenia reunits a cinc negociants de Paris
explicant-los que la Torre Eiffel tenia
que ser enderrocada , perquè el cost de la seva conservació era enormement car.
La torre representava unes 7000 tones de ferro de la millor qualitat i els cinc
negociants que tots es dedicaven a la compra venta foren convidats a presentar
ofertes de compra en sobre tancat.
Les ofertes no van
tardar en arribar i al dia següent André Poisson, un acabalat home de negocis
va rebre, la per ell gran notícia de que la seva proposta havia estat
acceptada.
Al cap d’una setmana
Poisson havia reunit els diners i es va convenir l’entrevista definitiva. Però,
¿perquè es preguntava Poisson , es fan
tan importants negociacions en un hotel en comptes del Ministeri?.
Lustig va invitar al
seu secretari personal, un també estafador francoamericà de nom Robert Arthur
Tourbillon mes conegut com Dan Collins a que sortís de l’habitació i li dirigí
unes paraules explicant-li que: “La vida de un funcionari del govern no es
fàcil, tenim que rebre alts càrrecs, anar sempre ben vestits i tot això amb el
sou que guanyem no n’hi ha prou i tenim que buscar maneres de complementar el
nostre sou”. Poisson va entendre de seguida que estava davant de un membre del
govern que amb aquestes paraules li demanava un suborn. Poisson ho va entendre
al moment , era evident que aquest tipus de suggeriments no es podien fer en
els llocs oficials com a l’interior de un Ministeri. Va entregar sense mes
dilació i sense altre queixa un xec certificat i una cartera plena a vessar de
bitllets de banc ( com a pagament del suborn) i va marxar triomfal amb el document
de venta.
Al cap d’una hora el
xec era cobrat i Lustig mai va dir a quant ascendia la xifra que havia rebut.
Desprès ell i Collins s’instal·laven en un luxós compartiment del exprés de
Viena.
Lustig natural de
Bohèmia fill d’un respectable ciutadà i Collins un modest estafador van viure
un mes en un dels millors hotels de Viena
i cada dia llegint els diaris i la premsa de Paris, però res es deia de
l’estafa. El comprador massa avergonyit del frau havia deixat el camp lliure
als dos estafadors per tornar a vendre la famosa torre. Així ho van fer però
aquest cop la víctima va denunciar l’estafa a la policia, encara que els dos
delinqüents mai foren detinguts.
Una de les estafes
mes conegudes i sonades de Lustig fou “la maquina d’impressió de diners”. Ensenyava
als seus clients una petita caixa en la que prèviament hi havia introduït tres
bitllets autèntics de 100 dòlars i demostrava de com era capaç aquell estri de
copiar un bitllet amb la petita queixa de que necessitava per fer-ho unes 6
hores.
El client pensant que
li donaria grans beneficis comprava l’aparell a un preu molt alt normalment uns
30.000 dòlars, durant les dotze hores següents efectivament la maquina produïa
uns altres dos bitllets de cent, però després ja nomes sortia papers en blanc.
En el moment que s’adonaven que havien estat estafats, el nostre estafador ja
estava molt lluny del lloc dels fets.
Anys després Victor
Lustig es trasllada als Estats Units on va conèixer al no menys famós gàngster
Al Capone a qui va convèncer per invertir 50.000 dòlars en un acord de dipòsit.
Lustig va mantenir els diners en una caixa
de seguretat durant dos mesos. Passat aquest temps es va reunir amb
Capone per dir-li que el negoci no havia anat bé, per suposat Lustig no havia
fet res nomes tenir i guardar els diners,
Capone impressionat per la integritat i sinceritat del estafador el va
premiar amb 5000 dòlars que va afegir al diners que ja havia aconseguit.
L’any 1930 Lustig es
va associà amb un químic de Nebraska de nom Tom Shaw un expert en fabrica plaques
gravades per d’impressió de bitllets de banc falsificats. Organitzaren una
xarxa de falsificació amb l’ intenció de fer circular cents de mils bitllets falsos per
tot el país.
El 10 de maig de l’any
1930 Lustig fou detingut per agents federals amb càrrecs de falsificació després
d’una trucada anònima feta per la seva amant Billy May gelosa al assabentar-se de que Lustig tenia una relació amb la jove amant
del seu soci Shaw.
El dia abans del
judici va fer escàpol de la Cámara Federal
de Detenció de la ciutat de Nova York. Fou capturat de nou 27 dies desprès a Pittsburgh.
Lustig es va declarar culpable en el judici i fou condemnat a 20 anys de reclusió a l’illa d’Alcatraz (
California). El 9 de març de 1947 va contraure pneumònia morint-se dos dies desprès
en el Centre Mèdic Federal per reclusos de la ciutat de Springfield (Missouri).
