ELS PICTES

 

ELS PICTES

Fa uns 2000 anys a les terres salvatges del nord de Britannia vivia un poble que ni tan sols el totpoderós imperi romà va poder conquerir “els pictes”

Per els romans eren poc més que salvatges despullats i amb llança. Però la realitat era un altre, eren formidables guerrers amb el cos cobert de tatuatges  blaus i amb cadenes de ferro com signe de riquesa. No necessitaven roba les seves marques eren el seu blindatge. Juli Cèsar en queda tan impressionat d’ells que va escriure – “ És tenyeixen amb pintures blaves, que fa que el seu aspecte sigui aterridor, porten el cabell llarg i s’afaiten tot el cos menys el cap i el bigoti”.

El nom de “pictes” (els pintats) els hi fou donat per els romans , cada cos era un llenç de símbols d’animals i poder. Anaven a guerrejar coberts d’art i de feres desafiant a les legions més poderoses de la historia.

Durant segles els pictes van defensar les seves terres contra les invasions però no fou l’espasa qui els va vèncer, fou la Creu.

En el segle IV començaren arribar missioners entre ells Sant Columba que segons la llegenda va derrotar un monstre al riu Ness per guanyar-se el respecte dels clans pictes. Amb el temps la creu va guanyar als tatuatges i la paraula es va imposar al crit de guerra.. i poc després ... van desaparèixer.

Cap el segle X van fer fonedissos de la historia com la boira de les Highlands escoceses no van deixar llibres ni tan sols testimonis escrits. Avui en dia tot el que sabem d’ells es del que ens expliquen els que van intentar conquerir-los i mai ho van aconseguir.      

 

LES RELIQUÍES DEL COMTE TALLAFERRO

 

LES RELIQUIES DEL COMTE TALLAFERRO

Les relíquies dels patrons de Besalú Sant Prim i Sant Felicià foren donades per el comte Bernat Tallaferro  amb motiu de la consagració del nou temple de Sant Pere que formava part del monestir benedictí fundat el 977 per el comte –bisbe Miró.

L’abat Fontanella que era un simpatitzant de la gent d’Olot, va tenir la fatal idea de cedir les preuades relíquies dels Sants a l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot que va causar indignació i un fort despit dels besaluencs. Una multitud armada, enfurismada i traient foc per els queixals es va dirigir cap Olot disposats a recuperar les relíquies dels seus Sants patrons. La força publica els va haver  d’aturar, ja que si no s’hauria pogut produir un gran terrabastall que haguera fet feredat. La qüestió fou portada a la seu romana que al 1619 va adjudicar les relíquies a Sant Esteve d’Olot provocant una gran consternació a la gent de Besalú. L’abat Fontanella mai més va posar els peus a la vila comtal i es va quedar a viure a Olot. Malgrat tot Sant Prim i Sant Felicià son encara patrons de Besalú.         

EL TAMERLÁ

 

EL TAMERLÁ

El Tamerlá (1336-1405) també conegut com Timur Lenk (Timur el coix) fou un conqueridor turc-mongol, fill d’un cap militar mongol i descendent per línia materna de Genguis Khan.

L’any 1941 en plena Segona Guerra Mundial, Iosif Stalin va autoritzà l’apertura de la tomba del gran guerrer enterrat a Samarcanda. Quan els arqueòlegs soviètics aixecaren la llosa funerària es trobar una inscripció en a l’interior que els advertia. – Qui gosi pertorbar aquesta tomba deslligarà un invasor més fort que jo – dos dies després el 22 de juny de 1941, Hitler llançava la “Operació Barba-roja”. La invasió nazi de la Unió Soviètica, el front més sagnant de tota la guerra. Les xifres ho diuen tot, milions de morts, ciutats arrasades l’inici d’un conflicte que marcaria el destí d’Europa.

Molts ho consideren una de les majors coincidències de la historia, altres parlen de maledicció. Lo cert es que el poder dels símbols i les supersticions no desapareixen ni tan sols en la era de la guerra moderna.

La tomba fou segellada l’any següent 1942 just abans de la batalla de Stalingrad que causà un gir decisiu que marcaria  el començament de la derrota alemanya. Casualitat o destí? Potser mai ho sabrem però en la historia ha quedat gravat com un recordatori

 – De vegades els morts sembla que ens avisen i murmuren advertències que els vius no ens atrevim a ignorar..        

 

JAN PETIT

 

JAN PETIT

En Jan Petit és una cançó i una dansa tradicional catalana, segons Joan Amades a principis del segle XX, en alguns llocs aquesta cançó també es cantava i ballava per carnestoltes amb una coreografia eròtica en la qual el terme “dit” era interpretat en sentit figurat.

La cançó deu el seu origen a Joan Petit un pagès occità que al 1643 va capitanejar la “Revolta dels Crocants” a Vilafranca de Roergue contra el rei de França Lluis  XIV. Quan va ser capturat, va estar condemnat a mort al suplici de “La Roda” un dels més cruels que mai s’han vist, i aquesta es la raó perquè en la cançó es citen diferents parts del cos que s’anaven mutilant mentre la feien girar.

Consistia en lligar el condemnat en una roda mentre el botxí li anava trencant els ossos amb un mall per dislocar-li les extremitats, sempre procurant no causar-li hemorràgies internes letals, fins al punt que es podia tocar el cap amb els turmells. Llavors es pujava la roda damunt de una columna i es deixava al pobre desgraciat allà dalt fins que moria de dolor. Aquest fet va generar aquesta cançó popular encara vigent a Occitània, a Catalunya i també amb alguna variació al País Basc on es coneix amb el nom dep7 “ Ipurdi Dantza”. On es canta que en Jan Petit ballava per el rei de França amb els membres que li anaven trinxant, ara un dit, ara la mà, ara un braç, ara un peu.......... així ballava en Jan Petit