ELS PICTES

 

ELS PICTES

Fa uns 2000 anys a les terres salvatges del nord de Britannia vivia un poble que ni tan sols el totpoderós imperi romà va poder conquerir “els pictes”

Per els romans eren poc més que salvatges despullats i amb llança. Però la realitat era un altre, eren formidables guerrers amb el cos cobert de tatuatges  blaus i amb cadenes de ferro com signe de riquesa. No necessitaven roba les seves marques eren el seu blindatge. Juli Cèsar en queda tan impressionat d’ells que va escriure – “ És tenyeixen amb pintures blaves, que fa que el seu aspecte sigui aterridor, porten el cabell llarg i s’afaiten tot el cos menys el cap i el bigoti”.

El nom de “pictes” (els pintats) els hi fou donat per els romans , cada cos era un llenç de símbols d’animals i poder. Anaven a guerrejar coberts d’art i de feres desafiant a les legions més poderoses de la historia.

Durant segles els pictes van defensar les seves terres contra les invasions però no fou l’espasa qui els va vèncer, fou la Creu.

En el segle IV començaren arribar missioners entre ells Sant Columba que segons la llegenda va derrotar un monstre al riu Ness per guanyar-se el respecte dels clans pictes. Amb el temps la creu va guanyar als tatuatges i la paraula es va imposar al crit de guerra.. i poc després ... van desaparèixer.

Cap el segle X van fer fonedissos de la historia com la boira de les Highlands escoceses no van deixar llibres ni tan sols testimonis escrits. Avui en dia tot el que sabem d’ells es del que ens expliquen els que van intentar conquerir-los i mai ho van aconseguir.      

 

LES RELIQUÍES DEL COMTE TALLAFERRO

 

LES RELÍQUIES DEL COMTE TALLAFERRO

Sabíeu que Besalú i Olot van estar a punt d’enfrontar-se per unes relíquies?

Les relíquies dels patrons de Besalú, Sant Prim i Sant Felicià, van arribar a la vila gràcies al comte Bernat Tallaferro amb motiu de la consagració del nou temple de Sant Pere, integrat en el monestir benedictí fundat l’any 977 pel comte-bisbe Miró.

Durant segles, aquestes relíquies van ser considerades un dels tresors més preuats de la vila. Però al segle XVII va esclatar una controvèrsia que va sacsejar la comarca.

L’abat Fontanella, simpatitzant de la gent d’Olot, va prendre una decisió que els besaluencs van considerar imperdonable: traslladar les relíquies de Sant Prim i Sant Felicià a l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot.

La notícia va caure com una galleda d’aigua freda a Besalú. La indignació va ser tan gran que, segons expliquen les cròniques, una multitud armada es va dirigir cap a Olot disposada a recuperar els seus sants patrons. La intervenció de les autoritats va evitar que la situació acabés en un greu enfrontament entre les dues poblacions.

Davant la magnitud del conflicte, la qüestió va arribar fins a Roma. Finalment, l’any 1619, la Santa Seu va dictaminar que les relíquies havien de romandre a Sant Esteve d’Olot. La decisió va provocar una profunda decepció entre els habitants de Besalú.

La llegenda diu que l’abat Fontanella, conscient del malestar que havia generat, no va tornar mai més a posar els peus a la vila comtal i es va establir definitivament a Olot.

Malgrat haver perdut les relíquies, Besalú mai no va renunciar als seus patrons. Encara avui, Sant Prim i Sant Felicià continuen essent els protectors i patrons tradicionals de la històrica vila comtal.

 

JAN PETIT

 

JAN PETIT

En Jan Petit és una cançó i una dansa tradicional catalana, segons Joan Amades a principis del segle XX, en alguns llocs aquesta cançó també es cantava i ballava per carnestoltes amb una coreografia eròtica en la qual el terme “dit” era interpretat en sentit figurat.

La cançó deu el seu origen a Joan Petit un pagès occità que al 1643 va capitanejar la “Revolta dels Crocants” a Vilafranca de Roergue contra el rei de França Lluis  XIV. Quan va ser capturat, va estar condemnat a mort al suplici de “La Roda” un dels més cruels que mai s’han vist, i aquesta es la raó perquè en la cançó es citen diferents parts del cos que s’anaven mutilant mentre la feien girar.

Consistia en lligar el condemnat en una roda mentre el botxí li anava trencant els ossos amb un mall per dislocar-li les extremitats, sempre procurant no causar-li hemorràgies internes letals, fins al punt que es podia tocar el cap amb els turmells. Llavors es pujava la roda damunt de una columna i es deixava al pobre desgraciat allà dalt fins que moria de dolor. Aquest fet va generar aquesta cançó popular encara vigent a Occitània, a Catalunya i també amb alguna variació al País Basc on es coneix amb el nom dep7 “ Ipurdi Dantza”. On es canta que en Jan Petit ballava per el rei de França amb els membres que li anaven trinxant, ara un dit, ara la mà, ara un braç, ara un peu.......... així ballava en Jan Petit