CULTURA MILITAR

La tradición de dirigirse a un superior como "Mi Capitán" o "Mi Sargento" tiene raíces históricas que se remontan a la influencia francesa en el ejército español.

CULTURA MILITAR

 Un poco de Cultura Militar, ¿por qué usamos nosotros el termino "mi" para referirnos a un superior? 

Esto se remonta a la llegada de la dinastía de los borbones a España allá por 1767.

En esa época era común usar el “Señor” antes de cada profesión , así al médico se lo llamaba “Señor Doctor “ al docente “Señor Profesor “, "Señor Maestro",entre otros. 

Sabemos que señor en francés se dice monsieure, entonces, para llamar a, por ejemplo, un Capitán, se decía “Monsieure le Capitaine“, o a un Sargento "Monsieur le Sergent". Lo que luego fue abreviado a “Mon Capitaine” o " Mon Sergent". 

Esta costumbre fue llevada a España, y al castellanizarse se sustituyó por el “ Mi Capitán“, "Mi Sargento", trato éste, que nosotros conocemos hoy.

Es así que el uso de “Mi“, no refiere a un adjetivo posesivo, sino por el contrario a un gesto de respeto sustitutivo de la palabra “señor”.

 

LES BALES MINIE

 

LES BALES MINIE

Durant el conflicte de la Guerra de Secessió dels Estats Units (1861-1865) hi van morir de 620.000 a 750.000 homes dels quals es que quasi dos terços no van morir d’un dispar sinó del que passava després de rebre’l.

Claude-Étienne Minie (1804-1879) famós oficial francès per dissenyar les bales Minie (1846) i tres anys més tard dissenyava el rifle que porta el mateix nom (1849).

Les bales Minie – projectils de plom que es deformaven al impactar – destrossaven ossos, arrencaven carn i deixaven les ferides tan obertes  que l’única  opció que tenia el cirurgià era amputar, i aquí començava el veritable infern. Les amputacions es feien sense guants, sense rentar-se les mans i amb serres que ja havien servit desenes de vegades. Els instruments es netejaven amb un drap. La sang del soldats es barrejava amb la dels que abans havien passat  per la taula d’operacions que solien ser una bassa de sang.

El resultat era que molts d’ells morien dies després, no per la bala sinó per septicèmia , gangrena, tètanus o la febre. Molts es despertaven després de la cirurgia només per veure i sentir com la pell s’enfosquia i de com una forta olor a podridura començava a sortir de les seves ferides o dels membres amputats, senyal de que la infecció ja els estava consumin en vida. A tot això s’hi sumaven malalties com la disenteria, còlera, pneumònia i febre tifoide que mataven a mes soldats que en qualsevol atac enemic. Els camps estaven plens de cossos debilitats, diarrees incontrolables, aigua contaminada i els núvols de mosques que convertien qualsevol ferida en una sentencia de mort.

La bala només era el principi lo que realment matava era el temps i la infecció que venia després de rebre un dispar.