ANTIC EGIPTE

Quan pensem en l'Antic Egipte, de seguida ens vénen al cap les grans piràmides, les misterioses mòmies, els temples monumentals i els poderosos faraons. Però aquesta fascinant civilització amaga un altre llegat igualment sorprenent: els seus coneixements mèdics.

Durant segles, els egipcis van desenvolupar tècniques i remeis que, vistos amb els ulls d'avui, poden semblar estranys o fins i tot extravagants. Tanmateix, molts d'aquests tractaments amagaven una sorprenent base científica.

Quan al segle XIX es van començar a desxifrar els primers papirs mèdics, nombrosos metges europeus —especialment alemanys— van reaccionar amb incredulitat. Els antics textos recomanaven aplicar excrements de cocodril i altres substàncies poc agradables per tractar ferides, inflamacions i infeccions. Aquella peculiar farmacopea fou batejada amb el nom de Dreckapotheke, és a dir, "farmàcia de la brutícia".

Amb el pas del temps, però, les rialles es van transformar en respecte. Avui sabem que alguns d'aquests remeis contenien microorganismes o compostos capaços de frenar el creixement de determinats bacteris. Sense conèixer els antibiòtics, els metges de l'Antic Egipte havien descobert, per pura observació i experiència, alguns tractaments sorprenentment efectius.

Una pintura trobada en una tomba de Beni Hassan, datada cap a l'any 2000 aC, mostra una acàcia, un arbre que els egipcis coneixien molt bé. A partir de les seves espigues preparaven un anticonceptiu barrejant-les amb mel i dàtils. La ciència moderna ha demostrat que la fermentació de l'acàcia pot produir àcid làctic, una substància amb efecte espermicida, fet que dona una base científica a aquest antic mètode anticonceptiu.

Però encara hi ha una curiositat més sorprenent.

Els antics egipcis també disposaven d'un sistema per detectar un embaràs en les seves primeres fases. El procediment consistia a recollir l'orina de la dona i regar amb ella dues bosses: una sembrada amb blat i l'altra amb ordi. Si els grans germinaven, es considerava que la dona estava embarassada. Segons la tradició, si germinava primer el blat, el futur nadó seria una nena; si ho feia l'ordi, seria un nen.

Encara que la predicció del sexe no té fonament científic, diversos estudis realitzats al segle XX van demostrar que, en molts casos, l'orina de dones embarassades afavoria realment la germinació dels cereals gràcies als canvis hormonals produïts durant la gestació.

Resulta sorprenent pensar que una civilització de fa més de quatre mil anys ja havia desenvolupat coneixements mèdics que, en alguns casos, no començarien a ser confirmats per la ciència moderna fins mil·lennis després. Potser els antics egipcis encara tenen molts secrets per revelar-nos.

LA MALEDICCIÓ DE TUTANKAMON

 

La maledicció de Tutankamon: mite o realitat?

Poques històries arqueològiques han generat tantes llegendes com el descobriment de la tomba de Tutankamon l’any 1922. Des d’aleshores, una sèrie de morts i esdeveniments estranys van alimentar la creença que el faraó havia llançat una maledicció contra aquells que gosessin pertorbar el seu descans etern.

L’anomenada “maledicció del faraó” es va convertir ràpidament en un dels grans misteris del segle XX.

El descobriment de la tomba

El novembre de 1922, l’arqueòleg Howard Carter i Lord Carnarvon van aconseguir obrir la tomba del jove faraó Tutankamon a la Vall dels Reis, a Egipte.

La descoberta va ser extraordinària. A diferència d’altres tombes saquejades segles abans, gran part del tresor funerari encara es conservava intacte.

Segons la llegenda, el mateix dia que els arqueòlegs van travessar el llindar de la tomba es van produir fets estranys. Es va aixecar una forta tempesta de sorra mentre un falcó —símbol de la reialesa egípcia— sobrevolava l’entrada abans de dirigir-se cap a l’oest, el misteriós “més enllà” de les creences egípcies.

La mort de Lord Carnarvon

Cinc mesos després del descobriment, Lord Carnarvon va patir la picada d’un mosquit a la galta esquerra. La ferida es va infectar i, debilitat per una septicèmia, va emmalaltir de pneumònia.

Va morir al Caire el 5 d’abril de 1923 a la 1.55 de la matinada.

La llegenda assegura que, en el mateix instant de la seva mort, les llums de la ciutat es van apagar sobtadament. Al mateix temps, a la seva residència de Hampshire, a Anglaterra, el seu gos hauria començat a udolar abans de morir també.

Posteriorment, en examinar la mòmia de Tutankamon, alguns van afirmar haver descobert una petita marca a la galta esquerra del faraó, semblant al lloc on Carnarvon havia rebut la picada.

Una cadena de morts misterioses

Després de la mort de Carnarvon, la premsa va començar a relacionar altres defuncions amb la suposada maledicció.

Aubrey Herbert, germanastre de Carnarvon, va morir de peritonitis. El magnat nord-americà Ali Jay Gould va morir de pneumònia poc després de visitar la tomba, mentre que el milionari sud-africà Woolf Joel va morir després d’una caiguda.

Richard Bethell, secretari de Howard Carter i encarregat de catalogar part del tresor, va aparèixer mort el 1929 en circumstàncies mai del tot aclarides. Mesos després, el seu pare, Lord Westbury, es va suïcidar llançant-se per una finestra. A la seva habitació conservava un gerro d’alabastre procedent de la tomba de Tutankamon.

Durant els anys següents van morir altres persones relacionades amb el descobriment, encara que moltes d’elles ho van fer per causes naturals.

Howard Carter i el final de la llegenda

Curiosament, l’home més vinculat al descobriment mai no va creure en la maledicció.

Howard Carter va continuar treballant durant anys en l’estudi de la tomba i va morir el 1939 per causes naturals, als 64 anys.

La seva longevitat va ser utilitzada per molts historiadors per qüestionar la suposada maledicció.

El misteri continua

La llegenda no va acabar aquí.

L’any 1966, quan el govern egipci va autoritzar el trasllat dels tresors de Tutankamon a una exposició a París, Mohamed Ibrahim, director d’antiguitats egípcies, es va mostrar contrari a la sortida de les peces per temor a la maledicció.

Poc després d’una reunió oficial al Caire, Ibrahim va ser atropellat per un automòbil i va morir dos dies més tard.

Maldicció o coincidència?

Encara que la majoria d’historiadors consideren que l’anomenada “maledicció del faraó” va ser amplificada per la premsa i pel gust de l’època pel sobrenatural, les estranyes coincidències van contribuir a crear una de les llegendes més famoses de l’arqueologia moderna.

Més d’un segle després del descobriment de la tomba, el misteri de Tutankamon continua fascinant el món.

EL LLAC SAGRAT DE LUXOR

 

EL LLAC SAGRAT DE LUXOR

 

Aquest llac sagrat es un fenomen natural i arquitectònic impressionant que té impressionats els experts i als visitants durant segles per les seves característiques:

1-    Nivell de l’aigua constant – malgrat els canvis climàtics i l’evaporació, el nivell de l’aigua a restat sempre permanent durant més de 3000 anys

2-    A diferencia d’altres llacs, no presenta  creixement de cap tipus d’algues ni olors estranys ni desagradables.

3-    Malgrat l’evaporació i la falta d’entrada d’aigua el llac no s’ha assecat mai

4-    Alguns experts tenen la teoria que els antics egipcis dissenyaren un sistema de filtració que manté sempre l’aigua neta i fresca.

5-    Altres suggereixen que el llac està connectat a una font subterrània que manté i alimenta el seu nivell.

6-     La forma i les mesures del disseny arquitectònic podrien haver estat dissenyats per minimitzar l’evaporació i maximitzar la retenció de l’aigua.

7-    Aquest llac sagrat era considerat un lloc de purificació i renovació per els antics egipcis, on s’hi celebraven cerimònies i rituals en honor als déus.

El llac representa la vida eterna i la renovació. És un testimoni de l’ingeni, el coneixement en enginyeria, arquitectura i la religió de la gran i enigmàtica civilització dels faraons.