EL ROMANÍ
Humil i
modesta herba de nom científic Rosmarinus officinalis,
que es fa per els boscos i també es cultiva pels jardins, S’usa per: els nervis,
mal de cor, desgana, fetge, remei pulmonar. A l’exterior combat els dolors
articulars i és molt útil per tonificar el cos cansat després de treballs
violents o de llargues caminades. També ens serveix per rentar i desinfectar
llagues.
Diu una llegenda que
quan la Sagrada Família fugia cap Egipte, el romaní va posar-se més branques i
es va fer mes ufana per tal de amagar-la dels seus perseguidors. És per això
que en altres indrets l’anomenen “Arbre de Maria” una planta beneïda que
floreix tot l’any.
Mossèn Cinto Verdaguer
en la seva poesia “Lo Romaní” fa referencia a aquesta llegenda i explica com
les orenetes ensenyaven el camí a la Sagrada Família. Però el botxins del rei
Herodes cada cop s’apropaven més i ja es podien sentir el repicar de les armes.
Maria demana al tamariu que els vulgui acollir i aquet li diu que les seves
branques so massa altes, que vagi als canyissos que li podran donar abric; però
els canyissos no tenen cor i l’emmenen al romaní i aquest “si tenia fulla verda
i de més verda es va revestí” mentre la Verge tremola i Jesús li somriu. Quan
la llopada s’ha allunyat l’Infant diví va parlar així.
“Puix la vida tu em salvares,
romaní bon romaní,
les branques que són verdes
de flors les vull embellir,
com el mantell de la mare
de color blau turquí.
A quiscuna de ses festes
perquè vagis mes bonic.
Ton vestidet d’esmaragda
