UN PESSIC DE SAL
La sal comuna el senzill condiment que es troba en tota classe de menjars, es la substancia de la historia. Tan necessària per l’existencia del home que per la seva causa s’han declarat guerres, s’han creat i desaparegut imperis i al seu voltant s’hi han desenvolupat civilitzacions.
El seu protagonisme al llarg dels segles li han donat un caràcter sagrat i amb un fort simbolisme, per exemple Homer per ressaltar la riquesa de la ciutat de Troia ens diu que els seus herois sempre mengen la carn amb sal. En les llegendes bíbliques la dona de Lot es va convertir en estàtua de sal per haver desobeït les ordres del Senyor i mirar enrere mentre es destruïa les ciutats de Sodoma i Gomorra. En algunes cultures s’oferia junt amb el pa com un gest de hospitalitat envers els hostes.
La paraula “salari” ens recorda permanentment la importància d’aquest condiment. Els legionaris romans rebien un “salarium”(una ració de sal) mes tard la paraula va donar significat als diners necessaris per comprar-la i ja estava a un pas del significat que te actualment, encara avui en dia.
L’home des de temps remots sabia que tenia que procurar-se la sal o resignar-se a morir, sense ella es pertorba el delicat equilibri de l’aigua en el nostre organisme i es pot produir la mort per deshidratació. En l’Edat de Pedra els homes seguien els ramats fins els saliners (afloraments de sal de roca, que els animals detectaven per la seva supervivència) i transportaven la sal de roca a les cavernes fins que varen descobrir algú mes segur i profitós com els manantials d’aigua salada. Moltes cultures primitives es desenvoluparen al voltant d’aquests manantials tals com Droitwich ( Anglaterra),el Tirol francès, i Saale ( Alemania) fet que obliga els homes a destruí boscos enters per alimentar les fogueres on s’hi evaporava l’aigua per obtenir el preuat condiment.
Quan els primers europeus convertien la producció de sal en una de les industries mes primordials, en les altres parts del mon es feia al mateix. Xina els primers assentaments van aparèixer junt a les fosses salines del riu Groc. A la vall del Jordà cap el 8000 aC. van sorgir poblacions junt al mar Mort, extremadament salat i el mont Sodoma tambe ric en sal.
Durant milers d’anys els mitjans de transport es varen perfeccionar i possibilitaren als pobles viure lluny de les fonts salines. Els primers agricultors egipcis per exemple s’abastien amb embarcacions que portaven la sal des de les llacunes de la desembocadura del Nil.
El mar sempre ha estat el principal proveïdor salí, fins al punt de que el nivell de les aigües han determinat importants seqüències de la historia. L’oceà deixa al retirar-se o al endinsar-se a terra ferma llacs i aiguamolls salins.
Cap a l’any 500 aC. el nivell del mar es trobava a uns 90 centímetres per sota del nivell actual. Fou aleshores quan les civilitzacions grega i fenícia van arribar a tenir grans reserves de sal amb les que comerciaven juntament amb les existències procedents de la llunyana Hispania.
Al 400 aC. es va crear a Itàlia la “Via Salaris” o ruta de la sal que avui en dia encara subsisteixi es la mes antiga del país, per on es portava la sal des de Roma a la regió de Sabinia en el centre de la península italiana.
Durant 1000 anys el comerç de la sal floreix al voltant del mar del Nord, del Mediterrani, i del Atlàntic entre altres. Però el mar anava pujant, cap el 500 dC. estava a 90 centímetres per sobre el nivell actual. Europa va declinar el comerç a mida que les salines anaven desapareixent sota les onades. Mentrestant els àrabs que tenien accés al mar Mort prosperaren canviant la sal per l’or, el marbre i altres cobejades mercaderies.
L’hegemonia de la sal dels àrabs va durar fins el segle IX en que es retiraren les aigües i els francesos, anglesos i holandesos es feren productors de sal. De nou van intervenir les onades al segle XVI que tornaren a negar les salines de les costes europees, centenars d’embarcacions creuaven els oceans transportant la sal des de els països amb grans reserves per els afectats per les inundacions.
Els comerciants sense escrúpols s’adonaren que en el continent africà aquesta mercaderia es valorava sobre la llibertat i la sal va presidir les transaccions en la tracta d’esclaus, en el interior on la sal era escassa les famílies cedien els fills per un grapat de sal.
Avui en dia el mon consumeix 80 milions de tones de sal que procedeixen en part de les salines subterrànies, de llacs i de roques salades. Però el 30 per cent del total prové de les salines costeres tan amenaçades per les pujades del mar com les antigues salines submergides que potser d’aquí uns anys els nostres descendents en trauran el preuat condiment.
