HEROIS.CAT:PERE EL DEL PUNYALET

PERE EL DEL PUNYALET

Pere III el Cerimoniós, conegut també com, el de les Cerimònies o com  Pere el del Punyalet (Balaguer 1319- Barcelona 1387) Rei de Catalunya i Aragó (1336-1387) fill i successor de Alfons el Benigne. En els primers anys del seu regnat col·laborà amb Alfons XI de Castella contra els musulmans. S’enfrontà a Jaume III de Mallorca que el derrotà i li arravatà el regne en la batalla de Lluchmajor en l’any 1349, que en poc temps incorpora als seus dominis.  

Pere III de Catalunya i IV d’Aragó fou un home de notables qualitats, tenia una gran cultura,feia versos i escrivia discursos. Era un excel·lent diplomàtic, i un enèrgic governant. Però també tenia grans defectes i el mes important era la seva crueltat, i es  per aquesta condició que també es podria haver anomenat Pere el Cruel com el seu coetani i enemic Pere de Castella, anomenat amb aquest fosc renom. Que s’hi enfronta en (1356-1369) i que fou anomenada la guerra dels dos Peres.

En les Corts celebrades a Saragossa l’any 1347, feu anul·lar dos privilegis que li feien nosa. Abans agafar un dels pergamins on hi estava un privilegi reial i en un moment d’ira agafar la daga o punyalet que sempre portava a sobre i amb la punta de l’arma esquinçà el document. Ho feu de manera tan enèrgica, impulsiva i tan  precipitada que es ferí ell mateix amb el punyalet. D’aquí el origen d’aquest sobrenom.

Feu front els aixecaments nobiliaris de Aragó (Unió aragonesa) i Valencia (Unió valenciana) que els derrotà en les batalles de Epila i Mislata.

La repressió reial donà ocasió a mostrar el seu ferotge i cruel caràcter. Va obligar a beure a alguns caps de la Unió el metall fos de la campana que servia per convocar els unionistes. Bernat Desclot així ens ho diu en la seva Crònica. “Fou justa cosa, que aquells que l’havien feta fer (la campana), beguessen de la licor d’aquella quan fou fusa”.

Durant el regnat de Pere el del Punyalet, les delegacions de les Corts per el cobrament dels tributs, es transformaren en una institució de caràcter permanent i s’anomena: La Diputació del General de Catalunya o Generalitat. Aquest procés es concretà a les Corts de Barcelona – Vilafranca – Cervera de 1358-1359, que es designaren dotze persones: quatre del braç eclesiàstic, quatre del nobiliari o militar, i quatre del reial o popular,   amb la missió de tenir cura de l’organització política i fiscal. Acabava de néixer la Generalitat, en Corts successives la institució amplià les seves atribucions i la seva autonomia. De fet no tingué un paper polític i rellevant fins que fou instaurada la dinastia dels Trastàmara. Aquest paper polític es mantingué fins el 1714 any que quedar anul.lat  amb el decret de Nova Planta.

En el Museu de la catedral de Girona es conserva una estatueta d’alabastre de Pere el Cerimoniós, obra de l’escultor del segle XIV Jaume Castalls que durant molt de temps fou considerada i venerada com una imatge de l’emperador  Carlemany fins que el papa en prohibir el culte.

             

HEROIS.CAT:L'ABAD OLIBA

L’ABAD OLIBA

Oliba (mort a Cuixà l’any 1046). Succeí al seu pare Oliba Cabreta de Besalú al front del comtat (al 988) però a l’any 1002 renuncià al comtat i ingressà en el monestir de Ripoll. Fou elegit abad de Ripoll i de Cuixà i bisbe de Vic.

Contribuir fermament en la repoblació del Bages, la Segarra i l’Anoia , però la seva gran obra fou limitar la violència de la societat feudal del seu temps. Promogué e instaurà la pau i treva de Déu com a resposta de l’església als intents populars de defensar-se de la violència dels senyors i nobles.

La pau i treva de déu combinava dos plantejaments: la pau de Déu , que era el dret de refugi que l’església oferia en els temples i les sagreres i la treva de Déu es a dir la prohibició temporal de realitzar activitats de guerra durant un temps determinat, en definitiva una doble limitació en el temps i en l’espai.

La primera assemblea de pau i treva de Déu es celebra a Toluges en l’any 1027, presidida per l’Abad Oliba. Aquí es proclamà la inviolabilitat dels bens eclesiàstics i es reafirma la prohibicio de exercir la violència en les esglésies i les sagreres i es prohibir tambe la guerra des de l’hora nona (les 3 de la tarda) del dissabte hasta la primera hora del dilluns( les 6 del mati) perquè tots poguessin complir els deures del dia dominical.

Aquesta mena treva setmanal es va anar ampliant en el llarg dels anys, així en l’assemblea de la ciutat de Vic l’any 1033 es determinà que la treva comences el dijous, i en la ciutat de Girona la prohibició de la violència es va estendre des de el diumenge desprès de Pasqua fins el dia de Pentecosta.

L’ incompliment  d’aquestes lleis , eren castigades amb tota la força de les sancions mes rigoroses com eren les excomunicacions.                

       

LLEGENDES.CAT: LES MOSQUES DE SANT NARCIS

LES MOSQUES DE SANT NARCÍS

Bernat  Desclot  en les seves Cròniques ens descriu una epidèmia com un càstig diví a les tropes franceses que assetjaven la ciutat de Girona i que la tradició i llegenda popular varen atribuir a la profanació de la tomba de Sant Narcís, de la qual en sortiren unes mosques mortíferes.

Carles Vivó ens ho narrava d’aquesta manera ( Llegendes i Misteris de Girona).

El miracle de Sant Narcís va succeir,diuen, el setembre de 1286,quan l’exèrcit de del rei de França, Felip l’Ardit, va assetjar la ciutat de Girona amb el rei Pere d’Aragó.

Encara que la ciutat va capitular sense lluita,els francesos, en entrar a la ciutat, es van portar de manera ignominiosa: van robar,insultar i oprimir els gironins; van assaltar esglésies tot fent riota dels objectes de culte i finalment van profanar el cos de Sant Narcís, guardat a la col·legiata de Sant Feliu, fins i tot li varen trencar un braç.

En aquell  moment, del cos del Sant varen començar a sortir mosques gegants que picaven furiosament tant els soldats francesos com els seus cavalls. I tot seguit de ser picats, els enemics morien espeternegant.

Aquest suposat fet va ocasionar una multitud d’escrits, i llegendes que ha lligat sempre mes la imatge de les mosques amb la ciutat de Girona.  

ORIGENS: BEGUDES QUOTIDIANES

BEGUDES QUOTIDIANES

CAFÉ

La historia del cafè es perd en el temps. Es coneixia a Etiòpia des de l’any 1000 AC i es creu que en un principi s’usava com aliment  i s’obtenia vi de la polpa fermentada. Segons una antiga llegenda el cafè al descobrí un pastor que s’adona que quan el seu ramat menjava les baies del cafè es posava  amb molta agitació i presa del nerviosisme.

D’Etiòpia passa a Aràbia, on el seu us es generalitzà i en el segle XV arribar a ésser la beguda predilecta dels musulmans.

D’Aràbia es va estendre a Egipte, Turquia i fins les Indies Occidentals. Els navegants italians l’introduïren a Europa cap a l’any 1615.

Els eclesiàstics italians en un principi el rebutjaren i el titllaren de “beguda de infidels” , mes tard el Papa Climent VIII el cristianitzà i a mitjans del segle XVII , el cafè ja s’havia estès per tot el continent europeu.

WHISKY

La primera referència escrita sobre el whisky,licor destil·lat a base de civada i malt, prové d’Escòcia i data del 1494. Però el procés de destil·lació era conegut ja des de el segle X, i es creu que hauria estat portat per comerciants àrabs importadors d’estany. Hi ha probes de que els antics egipcis ja sabien destil·lar el alcohol que contenien els grans. El nom de alcohol prové de l’àrab “ al-koh’l” que significa ”antimoni polvoritzat”.

Però la paraula whisky prové del gales que significa “aigua de la vida” nom usat també per designar altres begudes alcohòliques com: “aiguardent”,en català, “ aguardiente” en castellà “eau de vie” en francès, “ akvavit” en suec, i en llatí  es coneixia com “ aqua vitae.”     

HEROIS.CAT: JOAN BLANCA

JOAN BLANCA

Segons la versió tradicional Joan Blanca era en l’any 1475 , cònsol en cap de la ciutat de Perpinyà. La vila catalana capital del Rosselló  venia a ésser una mena de conseller en cap com a la ciutat de Barcelona.

En aquest any , la ciutat estava assetjada per les tropes franceses que feien guerra contra el comte- rei Joan II, el qual els catalans s’havien reconciliat desprès d’una lluita de dotze anys.

La situació de la vila era desesperada. Els assetjats patien fam fins a l’extrem que s’havien d’alimentar de carn de cavall i també de rates. D’això vingué el renom als perpinyanesos de menja rates, val a dir que aquest renom equival pel seu origen a sinònim d’una gran fermesa i com un títol de gran heroïcitat.

En una de les sortides que els assetjats feren, en una operació dirigida per el fill únic de Joan Blanca,que aleshores era capità de l’exèrcit català amb la mala sort que aquest jove capità caigués presoner a mans de l’enemic.

Les tropes franceses per obligar a Joan Blanca a capitular l’amenaçaren en matar el seu fill si no s’avenia a la rendició. Davant l’amenaça Joan Blanca tingué un gest heroic. Va declarar que ell era primer de tot, fidel al seu rei i a la seva pàtria, i que preferia la mort del seu fill que cometre cap traïció,i que si fos necessari el mateix donaria les armes per cometre el crim.

Aquesta es la versió tradicional , dels fets però la realitat ens diu que l’any 1475 , Joan Blanca ja no era consol de la vila , ho havia estat dos anys abans. Si es cert que el seu fill caigué presoner en 1474, un any abans i fou executat.

Uns fets històrics , que la llegenda s’ha cuidat de teatralitzar els fets i probablement les frases del pare s’hi haurien posat posteriorment dels fets, però això no vol dir que en Joan Blanca i el seu fill no siguin mereixedors de recordar-los , i en efecte una lapida en la casa pairal dels Blanca a Perpinyà ens recorda aquests fets heroics de la ciutat, però no fa cap esment de la famosa llegenda.