lunes, 30 de noviembre de 2020

GRANS OBRES

LA GRAN MURALLA XINESA

De totes les obres fetes per la ma de l’home , la mes espectacular  per les  seves desmesurades mides es sens dubte la Gran Muralla Xinesa.
Amb una extensió de 2710 km., des de el Mar Groc , fins la Porta de Jade , punt per on sortia la antiga Ruta de la seda per internar-se en el desert del Asia Central.
Shi Huang Ti , emperador de la dinastia Ch’in , comença l’obra en el any 214 abans de J.C.  per protegir la vulnerable frontera septentrional  , que en aquells moments estava amenaçada per els tàrtars de Hsiung-nu ( els huns) , bàrbars que  mes tard provocarien la caiguda de l’imperi roma.
Delinqüents i criminals en desenes de mils redimien les seves penes treballant com esclaus en la construcció de la muralla. Segons la llegenda , l’obra costaria mes de un milió de vides.
En alguns trams les derivacions del terreny formen reductes especials , de vegades inclús existeixen una doble o triple línia de defenses , en altres trams la muralla es de fang , en altres amb revestiments de pedra o rajol. Era verdaderament útil?. Crec que en una època sense artilleria les muralles mantenien lluny a l’enemic . Però el gran problema  era el manteniment continu de una guarnició cosa que es feia  pràcticament impossible en aquela època.
Shi Huang Ti , va morir als quatre anys d’haver-se iniciat les obres els seus successors la varen continuar. La muralla es reparava i s’allargava contínuament , en alguns llocs el mur tenia 10 metres d’alçada i deu d’amplada a cada 180 metres hi havia una torre que feia dotze metres.
Al cap de 2000 anys de la seva construcció el espectacle de la muralla serpentejant per les muntanyes al nord de Pekin, encongeix a qui la contempla des de la terra o des de l’aire i encara de mes enllà dons es diu que, es l’única obra dels homes visible des de l’espai.     




jueves, 26 de noviembre de 2020

CAMPANES

 

CAMPANES

 

Hi va haver un temps que, es creia que les campanes de les esglésies estaven dotades de uns poders sobrenaturals. Durant l’Edat Mitjana en molts països de la cristiandat , quan s’instal·lava una nova campana l’esdeveniment sempre anava acompanyat de grans cerimònies i també de grans banquets sempre que els pobles i el seu estatus social s’ho poguessin permetre.

Durant el segle XIV calamitós per tants conceptes, Anglaterra es va veure devorada per la pesta ( la Mort Negre) creien que si  repicaven les campanes foragitarien tan malvada pesta. Quasi 300 anys mes tard l’anglès Francis Hering, en la seva obra “ Regles, instruccions o advertències per èpoques de contagis pestilents”, on aconsellava:

-      Que les campanes de pobles i ciutats, repiquin sovint i amb molta freqüència, per purificar l’aire.

També es va arribar a creure que el toc de campanes en un enterro, allunyava el fantasma del difunt. Els antics romans al mes de maig celebraven la festa en honor als seus morts i tocaven les campanes de bronze al temps que cantaven “ Esperits dels meus morts,endavant”. En el Pontifical Romà es recomana tocar les campanes per expulsar els espectres embogits dels morts.

Hi ha nombroses llegendes que ens parlen de campanes que començaven a tocar sense cap intervenció humana. Alexandre Dumas en els seus  “Contes de viatges per el sud de França” explica que en l’any 1407 es van sentir un patètics sons, entre ells el repic d’una campana, moments abans de que s’enfonsés un antic pont sobre el riu Roine.

Un altre llegenda ben curiosa del segle XIV de la ciutat polonesa de Breslau, que creien que si la campana de la catedral sonava per si sola, un dels canonges moriria.

Les bruixes, odiaven i temien les campanes de les esglésies i amb freqüència eren culpades de robar-les dels campanars per la nit. A la ciutat de Canewdon (comtat d’ Essex, Anglaterra) es deia que una campana , llançada al riu per set bruixes sonava sota l’aigua durant les grans tempestes. En plena època romàntica es tocaven les campanes de la parròquia de Dawlish , (en el comtat de  Devon) amb l’esperança de que “l’esperit de les campanes” havia de prevaldre sobre “l’esperit del llampec”. A  Malta fins l’any 1852 es repicaven les campanes de tots els temples fins a conjurar i dissoldre les grans borrasques.      

Amb el pas dels temps les campanes amb els seus diferents tocs, ens han assenyalat les hores, ens han cridat a sometents i tota mena d’esdeveniments, casaments , enterraments, naixements,tocs d’atenció que amb el pas del temps em anat perdent.

Catalunya te censats 909 municipis amb campanes, totes amb un so diferent  i característic donat per el mestre campaner, son un bon instrument de comunicació  ben apreciat. Fins i tot n’hi ha que tenen nom.

Les noves tecnologies han estat la gran revolució social dels darrers anys, avui ja no ens fixem en el toc de les campanes, les comunicacions es fan per el telèfon Mobil, gairebé tots en tenim un que serveix per el que tan de temps feien les campanes convocar i mobilitzar la gent. Malgrat  tot , encara ara quan les sentim per molts de nosaltres ressonen llibertat.     

      

LES GALETES MARIA

 

LES GALETES MARIA

 

Quan La Gran Duquessa Maria Aleksándrovna de Rússia, filla del  Tsar  Alexandre II de Rússia i Maria de Hesse- Darmstadt  i tia del futur tsar Nicolás II. Es casà amb Alfred de Saxònia (duc d’Edimburg) era el quart , dels 9 fills de la reina Victoria del Regne Unit.

El casament va tenir lloc el 23 de gener de l’any 1874, en el Palau d’Hivern de Sant Petersburg. I per commemorar aquest esdeveniment, que es va convertir en l’acte social més important de l’any a tot Europa, va ser per aquest motiu, que l’empresa Peek Freans & company propietat de James Peek i de George Hender Frean van crear la recepta d’aquesta singular galeta, que tenia la propietat de mantenir- se sencera quan la sucaves en llet calenta donant-li el nom en honor de la núvia,  “Maria biscuit”.

Ningú es podia imaginar que s’acabaria distribuint per tot el món amb aquest nom.

Espanya fou distribuïda per Eugeni Fontaneda des de  Aguilar del Campo on hi tenia la fabrica, en el any 1881. Corria la llegenda de que per la dècada de 1920 el famós fabricant la va anomenar així en honor a la seva petita neta.  

Maria mai fou feliç ni va arribar a adaptar-se a les costums angleses. Va morir l’any 1920 després de viure tot l’impacta que causà la mort del seu nebot, el tsar Nicolás II i quasi tota la seva família durant la revolució bolxevic al 1917.   

        

 

 

ORIGENS: DE ÚS QUOTIDIÁ

DE ÚS QUOTIDIÁ

UNA CONQUESTA FEMENINA
Una jove, Mary Phelps de Nova York que inventà i patentá amb el nom de Backless Brasiere ( corset sense esquena) el sostenidors , en l’any 1914 va rebre per la patent de la Warner Brother Corset Company 15.000 dòlars. 
Aleshores va ser quan entra en joc Ida Rosenthal inmigrant d'origen jueu, que despres de mesurar centenars i centenars de pits inventá el tallatge que encara segueix vigent avui en dia.
Des de aleshores aquest invent ha produït , incalculables milions a fabricants d’arreu del mon i un munt de milions de dòlars a la companyia de cotilles que va comprar la patent. Mary Phelps la jove inventora amb grans dots de imaginació i farta de les cotilles que immobilitzaven a les dones de la seva època. En una nit ella i la seva criada fabricaren el primer sostenidor amb nomes dos mocadors i una cinta, la idea fou molt ben rebuda per les seves amigues però Mary va fracassar en el seu intent de comercialitzar-la i va acabar per venent-se la patent.
CREMALLERES
La primera cremallera inventada en l’any 1893 per Whitcomb L. Judson un enginyer de Chicago que no va estar a l’alçada del nom comercial que tenia l’invent C-Curity (seguretat). El sistema de l’engranatge de dents es desfeia o es travava tot sovint.
L’any 1913 un altre enginyer Gideon Sunback d’origen suec , va transformar l’idea de Judson fins donar origen a una poderosa industria. Sunback hi va disposar uns ressalts en les dents que facilitaven l’engranatge d’una manera ferma.
La cremallera de Sunback ha tingut moltes aplicacions en els mes diversos camps , des de l’agricultura fins la medicina. Ha estat utilitzada per calçar les potes de les ovelles en epidèmies de febre aftosa i un cirurgià australià en va cosir una en l’estomac d’una pacient per facilitar el seu examen. Actualment es fabriquen arreu del món mes de mig milió de km de cremalleres.
PER AFAITAR
Les maquinetes d’afaitar es van introduir al mercat l’any 1903 , se’n van vendre 51 navalles i 168 fulles d’afaitar. L’any següent se’n van vendre 90.000 navalles i 12.400.000 fulles.
El primer pas per gaudir d’un bon afaitat amb garanties de seguretat es donà l’any 1847, per el londinenc William Henson , que patentà una salvaguarda en forma de pinta per les temudes navalles sega colls. L’any 1895, King C. Gillette que es dedicava aleshores al comerç de taps en la ciutat de Boston va tenir la brillant idea de utilitzar unes finíssimes lamines d’acer , col·locades en una abraçadora de seguretat , eren tan barates que es llençaven sense esmolar. Aquest gran invent , es tardar al menys deu anys per aconseguir una producció en sèrie.        
      


domingo, 22 de noviembre de 2020

DRACS, BESTIES LLEGENDARIES

 

DRACS, BESTIES LLEGENDARIES

 

Per Occident,el drac amb la cua eriçada, cobert d’escames i vomitant  foc  per la boca, representa el Mal, però en el llunya Orient  els dracs eren éssers bondadosos que, simbolitzaven la pluja, el vent i la boira.

Per els coreans cada riu, llacs i tota corrent d’aigua tenia el seu drac. En el centre i Nord de xina els dracs eren déus de la pluja que irrigaven els arrossars formant núvols amb l’alè. Es creu que a Liang dos dracs varen lluitar en un petit llac en el any 503 a.C, que de les seves goles van expel·lir una boira tan espessa que va enfosquir tota la comarca.

Des de els temps mes remots s’han atribuït als dracs les inundacions i  tempestats quan  lluitaven per els rius, o per on ells els sobrevolaven. Les erosionades pedres rodones de la llera dels torrents que baixaven de muntanya es tenien per ous de drac, que al ser ferits per els llamps deixaven en llibertat petits dracs que volaven cap el cel.

Provocaven remolins a la terra i trombes d’aigua en el mar. Quan sortien de els seus caus fumejants i volaven per l’aire, amb les urpes esquinçaven els núvols originant la pluja.

Els dracs xinesos podien ser de diferents colors, el negre per la destrucció, era també del drac del tro de la família imperial, el groc per la sort, i el blau per anuncià el naixement d’un gran home. ( La nit que va néixer Confuci es van veure dos dracs d’aquest color per els voltants de la casa de la seva mare).

Adoptaven metamorfosis sorprenents , podien brillar en la foscor, fer-se invisibles, reduir-se a la mida d’una eruga, o tambe fer-se tan gran que tapava cel i terra. Es creia que dormien al fons del mar en palaus de perles i que quan parlaven ho feien amb una veu agradable com els penjolls de coure.

Els ossos de drac, un dels fàrmacs mes utilitzats de la medicina tradicional xinesa, eren segurament fòssils de animals prehistòrics que es guardaven en forma de grans o pols.

A l’Occident l’ imaginació encara anava mes enllà, es creia que els dracs devoraven els homes i custodiaven tresors al fons del mar o en la terra. Volaven de nit escopint foc o verí com anunci de guerres i calamitats.

Les llegendes dels herois que maten dracs ens ofereixen nombroses versions, en general totes sagnants per acabar amb la terrible bèstia, era la gesta que coronava la carrera de quasi tots els antics herois: Sigfrid, Sigurd, Beowulf, Sant Jordi, Sant Miquel, Artur, Tristán i també Lancelot.

El ferrer John Smith de Deerhurst el comtat de Gloucester, (GB) es diu que va donar llet a un famèlic i voraç drac, que desprès de beure una quantitat immensa es va tombar al sol per dormir i el ferrer va aprofitar per tallar-li el cap. Un altre heroi britànic de Lyminster ( Susex) va preparar un pastis enverinat, tan gran que per portar-lo va haver d’agafar un carro, el drac famolenc es va empassar d’una queixalada el pastis , el carro i els cavalls.

En la majoris dels casos els dracs s’alimenten de donzelles, però Topsell un escriptor de principis del segle XVII en el seu llibre “Historia dels quadrúpedes” els hi atribueix una dieta mes sana tan per ells com els humans. “ Conserven la salut (tal com afirmava Aristòtil) a base de enciams silvestres que els feien vomitar quan havien ingerit quelcom nociu al seu cos, el pitjor de tots era la poma perquè els emplenava l’estomac d’aire.

Els homes creien que la majoria dels dracs eren terrorífics i malèfics que  nomes en sentir el nom la gent es tancava a casa a pany i forrellat. Però sembla ser que també n’hi havia d’amics i bons. Plini l’escriptor llatí parla d’un home de nom Thoas d’Arcàdia, que el seu fidel drac el salvà del atac d’uns bandits.

Les llegendes de dracs s’estenen per tants països que es podríem fer la pregunta de : Qui eren? Las representacions dels artistes  semblen extraordinàriament a les reconstruccions científiques dels antics dinosaures.

Els dinosaures van desaparèixer fa 70 milions i els avantpassats de l’home no van aparèixer fins fa dos milions i mig, per tant l’home no ha estat testimoni presencial de l’època dels gran rèptils. Però si es pot haver creat la llegenda dels dracs quan els primitius avantpassats trobaven els fòssils de les immenses besties  que en varen treure la conclusió  de que pertanyien uns animals  gegants amb un aspecte de voraços llangardaixos. De fet si fou així no anaven mal encaminats i estaven molt a la vora de la veritat.

               

                           

 

 

miércoles, 11 de noviembre de 2020

AGNÒCIDE

 

AGNÒCIDE

 

Agnòcide ja des de petita sempre havia volgut estudiar medicina i en particular arribar a ser una bona llevadora. En el segle IV Ac, els grecs tenien a les dones practicar la medicina, que no sempre havia estat així. Poc abans que Agnòcide es decidís a dedicar-se aquesta practica havia estat una professió molt honorable i respectada. Una de les mes celebres llevadores era Fanareta la mare del filòsof Sòcrates. Però el mes famós contemporani de Sòcrates, Hipòcrites el pare de la medicina moderna, no admetia dones en la seva escola primària de medicina en la seva illa natal de Cos. Sembla ser que si els hi permetia estudiar els temes ginecològics en altres llocs d’ensenyança.

Desgraciadament els atenencs mes poderosos no veien en bons ulls que les matrones tinguessin tan impressionant gama de talent i coneixements en el camp de la reproducció dels que serien els seus hereus. Així que van decidir prohibir que les dones practiquessin la medicina en general sota pena de mort.

Amb les portes tancades per estudiar la medicina i la ginecologia  va decidir tallar-se el cabell, es posà roba d’home i se’n va anar d’Atenes a Alexandria a estudiar amb un dels millors seguidors d’Hipòcrites. Fou ni mes ni menys que Heròfil de Calcedònia el primer anatomista i un dels fundadors de la llegendària escola de medecina d’Alexandria.

De tornada a Atenes ja graduada com a metge va tractar d’atendre un part particularment difícil, la dona es negava a deixar-se veure per els metges. Desesperada per ajudar Agnòcide va aixecar-se la túnica i es deixar veure els seus pits, la pacient al descobrir que era una dona es deixar a les seves mans. Ràpidament el secret es divulgà entre les dones i la seva practica va créixer tant que els altres metges es varen molestar molt per la falta de pacients i per aquest motiu començaren a fer córrer el rumor que seduïa i corrompia les esposes d’altres homes aixecant falsos testimonis per acusar-la de violació sexual amb penetració inclosa a dos pacients.

En el judici que va estar sotmesa, evidentment  es trobava entre l’espasa i la paret tenia que demostrar que estaven equivocats, tenia que revelar la veritat encara fer-ho signifiques la mort.  

El veredicte del consell del Areòpag va havia estat culpable, aleshores no va tenir mes remei que aixecar-se la túnica i deixar veure el seu cos, sense necessitat de paraules va deixar clar que era dona i no un home com havia fet creure.

Sabia que aquesta revelació seria considerada com un delicte pitjor que haver seduït i violat a les pacients, els hi havia donat la raó perfecta per executar-la.    

Era indubtable que Agnòcide havia violat la llei i tots els que estaven present en el judici sabien quin era el càstig, la pena de mort.

Però un gran obstacle ho va impedir, una multitud de dones furioses per la sentencia a qui ella havia ajudat,  moltes eren dones adinerades, esposes de metges i politics, van exigir la immediata alliberació de l’acusada.

Sense ella afirmaven, moltes estarien mortes o moririen en un futur si executaven a Agnòcide, declararen “totes morirem amb ella”.

 La rebel·lió va resultar no solsament  la alliberació de la famosa llevadora sinó també l’anul·lació de la llei que prohibia a les dones de practicar la medicina, sempre i quan nomes tractessin a pacients del mateix gènere.

 Vull senyalar que aquesta es una de les histories que sempre han estat i probablement sempre seran un misteri històric, algun erudits creuen que es un fet real, altres creuen que forma part del regne dels mites i llegendes.

La primera dada que coneixem sobre la seva existència es en la Faula  174 del autor llatí Higini en el segle I de la nostre Era.