GRANS MONUMENTS: EL COLOSSEU DE ROMA

EL COLOSSEU DE ROMA

El Colosseu de Roma , el grandiós estadi on es jugava amb la mort,, els jocs que s’hi celebraven dominaven la vida social de l’antiga ciutat, una barreja de cruels caçaries,combats entre gladiadors, batalles simulades, incloses les navals i també lluites desiguals entre condemnats i besties ferotges.

En la política dels emperadors hi entrava lo de proveir a la ciutadania de lo que ells en deien “pa i espectacle” segurament per pal·liar les conseqüències del mal govern.

Al principi els jocs es celebraven en amfiteatre de fusta construït l’any 29 abans de Jesucrist, fins el gran incendi de Neró en que fou totalment destruït, els seus successors Vespasiá i Titus van aixecar-lo de nou en el lloc que abans ocupava la Casa Daurada del propi Neró, que mai va veure el Colosseu construït , ja que va ser inaugurat a l’any 80 desprès de Crist molts anys desprès de la seva mort.

El recinte ovalat de sorra, de 90 metres de longitud es disposa sobre un complexa sistema de passadissos subterranis i gàbies d’animals. Les graderies de pedra de 50 metres d’alçada i amb capacitat per 50.000 espectadors , les primeres files eren seients reservats per senadors i ciutadans eminents, en el centre hi havia el palco imperial i al voltant estava reservat per els consuls i les verges vestals, els patricis anaven desprès i a continuació la plebe , es a dir la massa del poble.

La gran cerimònia de inauguració va durar 100 dies i en aquest temps hi van morir 9000 besties salvatges, i nombrosos gladiadors apart dels que morien en les batalles navals o com ells ho anomenaven “ Naumàquia”. S’emplenava l’estadi d’aigua fins una profunditat de 1’5 metres , per fer aquest tipus de batalles.

Sobre la quantitat de cristians sacrificats en el Colosseu no hi ha dades històriques al respecta.

Durant el segle VI l’amfiteatre va caure en desús i en els segles XIII i XIV       els terratrèmols van causar  gravíssims danys en l’estructura.

La pedra va servir per altres construccions i van desaparèixer moltes de les estàtues que estaven dins les cavitats dels murs.

En el segle XIX es va procedir a la seva restauració però  el que avui en dia en resta es una imponent ruïna de pedra on encara si pot notar el eco ofegat de les veus assedegades de sang.   

JOAN DE CANYAMÀS (HEROI I MÀRTIR)

 

JOAN DE CANYAMÀS (HEROI I MÀRTIR)

 

Pagès i antic remença nascut al petit llogarret de Canyamàs (Maresme) famós per el seu frustrat regicidi en la persona del rei Ferran II dit el Catòlic.

Trobant-se el rei a Barcelona el 7 de desembre de 1492, i sortint de Tinell on hi havia tingut una audiència fou agredit per el pagès remença, que el ferí al clatell amb una espasa. El monarca es recuperà i restà guarit a les tres setmanes. L’autor de tan greu atemptat era un pertorbat mental d’acord amb la versió oficial però en Joan de Canyamàs era un remença descontent per els fets reials de no complir els acords després de la sentència de Guadalupe a més d’haver-hi motius de recel per les noves mesures, que no eren favorables als remences.

En el moment dels fets els guàrdies reials van saltar-li al damunt amb l’ intenció de matar-lo allà mateix, però el magnànim rei Catòlic va decidir que en comptes d’acabar amb ell tan aviat  seria mes profitós a nivell d’escarment popular muntar-lo sobre un cadafal amb rodes i torturar-lo fins a la mort amb els ciutadans com espectadors.

Cinc dies mes tard, entre les 11 i les 12h. el tragueren de la presó sobre el cadafal  per executà la sentència a la que fou sotmès.        

Amb un gran salvatge acarnissament fou torturat: mugrons arrencats amb estenalles roents, extremitats amputades a cops de destral,arrencar-li tires de pell, buidar-li els dos ulls fins que finalment morir dessagnat quan passava per el passeig del Born.

Andrés Bernáldez autor de les “Memorias del reinado de los Reyes Católicos”ens explica en la seva crònica:

-      Primeramente le cortaron la mano con la que dió al Rey, y luego con tenazas ardiendo le sacaron una teta, después le sacaron un ojo, y después le cortaron la otra mano, y luego le sacaron el otro ojo, y luego la otra teta, y luego las narices y todo el cuerpo le abocaron los herreros con tenazas, e fueronle cortando los piés, y después que todos los miembros le fueron cortados sacaronle el corazon por las espaldas”.

Cal tenir en compte que malgrat tot aquest esfereïdor suplici el remença Joan de Canyamàs va respondre amb una  gran resistència i coratge, sobre això  l’ historiador i cronista de l’època Miquel Carbonell ens diu en les “Cròniques d’Espanya”:

-      “May es mogué ne parla ne dehia res n’es complanyia, com si donassen sobre una pedra”.

Desprès del esgarrifós i sagnant capítol en la vida d’aquests dos homes, el rei Ferran II el Catòlic ha passat a  l’historia com el gran monarca temerós de Deu, gran defensor de la cristiandat i descobridor de Nou Món.

El pobre Canyamàs, el pobre desgraciat titllat de boig i descrit per les cròniques de l’època com “pagès, bar e traïdor malvat” ha passat a l’historia com l’home que atemptar contra un rei i el preu que en va pagar, tot per escarmentar una població que només volia defensar els seus drets per tenir una vida més digna.    

      

HERÓ DE ALEXANDRIA

 

HERÓ D’ALEXANDRIA

 

Les maquines escurabutxaques, casi un simbol del nostre temps ja fou dissenyada per el filòsof i matemàtic grec Heró d’Alexandria que va viure en aquesta ciutat en el segle I de la nostre era.

Es tractava d’una maquina amb la finalitat de distribuir en els temples l’aigua de les ablucions. L’aigua emplenava una urna que tenia un petit conducta de sortida en la part inferior, en el extrem superior d’aquest conducte que es trobava en el interior de la urna es tancava amb un tap que estava lligat al extrem d’una barra horitzontal que es podia.  moure com un balanci. La moneda introduïda per una ranura queia directament sobre l’altre costat del balanci i durant uns segons basculava aixecant el tap, deixant sortir l’aigua que anava a parar a una petita copa. Tan bon punt la moneda queia al fons de l’urna (solia ser una moneda de 5 dracmes) el balanci tornava a la posició normal tancant el tap del conducte i la sortida de l’aigua. Avui en dia s’usa un sistema anàleg en les mes senzilles maquines accionades per monedes com les maquines automàtiques de cafè.

Heró un veritable cervell de l’antiguitat va mostra el seu talent creador en els mes variats camps del saber, en la musica, la filosofia, la guerra, les matemàtiques, la enginyeria i les finances. Fou també autor de llibres importants sobre geometria,es diu tambe que va ser capaç de calcular la distancia de Roma a Alexandria observant un eclipsi.

Entre els seus dissenys mes útils hi ha la premsa de biga per obtenir l’oli de les olives i una premsa de rosca per treure el suc dels raïms.

Va construir també una maquina per fer cargols de fusta i a l’hora un altre per fer rosques de fusta per poder-los cargolar, d’aquesta manera s’avançava als temps que encara haurien de passar uns 1700 anys abans que es pogués fer servir el modern tornavís.

La seva aportació en el camp militar consistia en una potent ballesta anomenada “gastrophetes” on introduí dos banyes d’animals i una corda trenada de tendons. Contribuí en la musica  amb la construcció de dos òrgans semiautomàtics. Un funcionava mitjançant una bomba neumàtica accionada per una turbina o per un moli de vent, l’altre s’accionava bombejant aigua en un tanc d’aire.

El mes avançat del seus invents fou la “eolípila”, un genuí motor de vapor. Constava d’una esfera osca amb varis tubs d’escapament, al emplenar-la d’aigua i al fer-la bullir el vapor s’escapava per els tubs i l’imprimia un moviment de rotació. El mon va haver d’esperar fins a finals del segle XVIII  per que James Watt trobés una aplicació practica a aquella energia.

Però el mes espectacular dels seus invents fou la d’obrir i tancar les immenses portes dels temples per control remot.

Quan el sacerdot encenia el foc de l’altar s’obria per si sol la gra porta del santuari davant l’estupefacció del públic. El secret estava que al encendre el foc s’escalfava l’aire d’una cambra amagada en l’altar.

L’aire expansionat baixava per un conducta fins a un recipient ple d’aigua situat sota la cambra amagada.

L’aigua del recipient era impulsada per el llarg d’una conducció fins a un altre recipient lligat amb cordes a un mecanisme connectat a la base de les portes del temple, quan el recipient s’emplenava descendia per el pes de l’aigua i posava en marxa el mecanisme que obria les portes, com el sacerdot estava lluny, els assistents pensaven que les portes s’obrien per voluntat dels Deus. Quan el foc s’apagava l’aire es refredava i es contreia i tota l’operació s’efectuava al revés, s’absorbia l’aigua del recipient, queia en un contrapès i les portes es tancaven aparentment sense intervenció humana.

No se sap quants dels invents de Heró d’Alexandria s’utilitzaren realment però les probes trobades en els seus llibres ens revelen aquest home amb un ingeni creador, gloria de la civilització grega, molt per sobre dels seus temps.   

   

EL NOU MON

 

EL NOU MÒN

 

Abans de que Cristòfol Colom arribes a la illa de Guanahaní  l’any 1492, es diu que fenicis, irlandesos,víkings, egipcis, fins i tot els xinesos ja hi havien desembarcat aterres del anomenat nou món. De tota manera cap d’aquestes gestes ha estat científicament provada per tan la gloria del descobriment ha quedat per el Gran Almirall amb els seus patrocinadors els Reis Catòlics.

Un arqueòleg de la Universitat de Quebec va desxifrar unes inscripcions en aquesta mateixa província canadenca, que en una d’elles estava escrit – “ L’expedició ha travessat el mar al servei de Hiram ( rei de la ciutat fenícia de Tiro i amic dels israelites) segons el seu descobridor aquestes inscripcions  foren redactades amb la llengua que es parlava a Líbia 5000 anys aC, per tant podríem considerar que els fenicis foren els primers en trepitjar el nou món. La possibilitat de que els marins fenicis haguessin arribat a les costes americanes amb anterioritat a les guerra de Troia i els viatges homèrics resulta bastant improbable, n’hi ha que associen aquelles llunyanes costes amb l’Atlántida de Plató.

Barry Fell, doctor del museu de la universitat de Harvard (Estats Units) personalment va afirmar que vaixells egipcis arribaren a Amèrica per l’oceà Pacific en els anys 230 o 231 aC, que el viatge fou planejat per Eratóstenes i les naus capitanejades per Rata i Mawi. Totes aquestes suposicions es basen en el desxiframent de unes molt antigues inscripcions que haurien deixat els viatgers en les cavernes de West Irian a Nova Guinea i en la cova de Tinguiririca en les muntanyes del centre de Xile.

Sembla ser que en aquesta caverna s’hauria trobat una llegenda escrita en maori antic que hi diu que fins allà hauria arribat la flota de Mawi i que – “El navegant reclama aquesta terra per el rei d’Egipte, per la seva reina i per el seu noble fill. Agost, dia 5 del any 16 del Rei ( en aquesta data ho era Ptolomeo III).

Aquesta teoria però, fou desautoritzada per el professor Mario Orellana Rodríguez, director del departament de Ciències Antropològiques i Arqueològiques de la Universitat de Xile. Que afirma que en la cova de Tinguiririca les pictografies rupestres de les parets son d’origen indígena i no corresponen a cap tipus d’escriptura i tampoc es poden traduir.

En un altre teoria se suposa que un monjos irlandesos s’instal·laren en la costa atlàntica d’Amèrica del Nord durant els segles VI i VII de la nostre era, arribant per el sud fins les illes Bahames. Hipòtesi basada en el  – “ Navigatio Sancti Brendani” – manuscrit que narra els suposats viatges de San Brendano ( 484 – 577)  cap a l’any 570.

 Probablement , desprès de la caiguda de l’imperi romà  Irlanda es va veure amenaçada per les tribus teutòniques paganes que envaïen Europa Occidental i aquests monjos es van veure obligats a fugir buscant un refugi per ells i les seves tradicions cristianes.

Del Navigatio  es dedueix que els sacerdots i monjos irlandesos podrien haver desembarcat a les costes americanes 900 anys abans de Colom. Sant Brendano l’heroi del viatge llegendari degué arribar  a Madeira o potser a Terranova ( a la illa de San Brendano) però res de tot això es pot provar en primer lloc per les fràgils embarcacions irlandeses amb el cascs folrats de pells untades amb grassa  i per altre part el Navigatio considerat durant segles com una col·lecció de relats imaginaris plantejant seriosos dubtes de la  autenticitat del seu contingut.

Uns 400 anys mes tard a finals del segle X els intrèpids navegants noruecs i danesos  iniciaven els viatges d’exploració que segons algunes teories els portarien fins les costes orientals d’Amèrica del nord. Segons antics documents víkings, conduits per Bjarni Herjulsson foren els primers en arribar a América l’any 985.

L’any 1000 una expedició comandada per Leif Ericson, “Leif el afortunat” va partir per establir una colònia. Flateyarbok crònica islandesa on hi figura el viatge d’ Ericson i els seus homes que podrien haver desembarcat en la costa del Labrador i seguiren per el sud fins la zona del cap Cod. Segons aquesta crònica, van veure que hi creixien raïms silvestres per lo que li donaren el nom de Vinlandia. Es curiós que no existeixin vestigis de la comunitat nòrdica en la costa americana ni a Grenlàndia, fet que a partir del segle XIV les cròniques dels exploradors víkings deixen de mencionar Vinlandia, i certament si alguna vegada ha existit una colònia vikinga a Amèrica s’ esfumat amb el temps.

L’any 1965 un grup d’historiadors anuncien a tot el mon haver trobat la prova definitiva de que l’arribada de Leif Ericson a les costes americanes. Es tractava de un mapa de Vinlandia que recolzava la seva teoria.

El mapa contenia els dibuixos d’Europa, Africa i Asia en la part superior esquerra apareixia una gran illa amb el nom de “Insula Vilanda”  i a sobre  una inscripció en llatí – “Per voluntat de Deu, desprès d’un llarg viatge des de l’illa de Grenlàndia fins les parts mes distants al sud de l’oceà occidental, els companys  Bjarni i Leif Ericson van descobrir una terra molt fèrtil que fins i tot tenia parres i per això fou anomenada Vinlandia” –. Aquest  mapa fou exposat durant 8 anys en la Universitat de Yale com el tresor mes preuat de la seva col·lecció cartogràfica, fins a principis del 1974 que es va demostrar que el mapa era una falsificació.

Amb el transcurs dels anys i desprès de aquesta molt hàbil falsificació  que fou un dels nombrosos fraus històrics que han volgut restar mèrit a la gran epopeia del gran descobriment per  fins avui en dia la figura del almirall Colom com el gran navegant que creua l’oceà en busca de les Indies i sense ell saber-ho va arribar a un continent fins aleshores desconegut.