ELS PERFUMS
Cada any amb l’arribada del Nadal, podem veure com la televisió
ens inunda amb les campanyes de publicitat de diferents fragàncies i altres perfums de tota mena de marques i
firmes comercials. Però el perfum no es quelcom dels últims segles sinó que,
tenen una llarga historia que es remunta fins l’antiguitat.
La paraula perfum
prové del llatí, “per fumun” (per el fum) nom que pot resulta curiós però que té
la seva explicació. Molt abans de que els perfums foren líquids, i es ruixés
sobre la pell o als cabells, s’obtenien cremant resines, fustes i flors. El fum
i les essències obtingudes d’aquesta forma, es el que s’aplicaven a la pell, a
la roba i per les estàncies de la casa.
En les civilitzacions
mediterrànies l’ús del perfum era molt comú, però destinat a un àmbit màgic/
religiós, a cerimònies i ritus a les diferents divinitats.
Els egipcis foren els
primers a incorporar els perfums a la vida quotidiana. Els primers registres que
es tenen ens assabenten de que s’utilitzaven des de olis perfumats per els
cabells, banys amb essències florals per perfumar tot el cos. Un altre dels usos
que en feien , era durant la momificació, durant els rituals s’untaven els
cossos amb essències aromàtiques. Un exemple el trobem en la famosa tomba de
Tutankhamon, on si varen trobar diversos ungüentaris amb pomades aromàtiques. No
es gens estrany, que els egipcis fossin els primers en usar els perfums,els
hidratava i donava suavitat a la pell, en un clima molt sec i calorós. Els egipcis varen
marcar un abans i un desprès en el us dels perfums gracies una bona part al
seus alquimistes. Que no solsament usaven les essències per els ritus
religiosos, sinó que tambe estaven molt presents en totes les àrees de la vida
social.
Els grecs tambe van
ser grans amants de perfumar els seus cossos,sobretot rere els banys termals
tan assidus en aquesta cultura. No hi havia cap reunió familiar, sense celebrar
el “ ritus d’ungir”. Aquest es feia untant els cossos dels assistents per
purificar-los. Segons els textos antics els homes eren els que mes es
perfumaven. Un d’ells el gran Alexandre Magna, que es diu que consumia perfums
tan en forma d’olis, encens com ungüents que perfumaven tot el seu cos. Inclús
amarava les túniques amb safrà i d’altres especies per anar sempre ben
aromatitzat.
Els romans sabem que
varen assimilar i adquirir moltes de les costums gregues, per tant els perfums
varen ser molt empleats durant la cultura romana. Però com sempre van portar
aquesta costum fins a l’extrem. Perfumaven des de fonts d’aigua, roba, fins i
tot les seves mascotes. Els perfums foren usats en tots els àmbits socials,
pobres, rics, i tambe esclaus. Existien moltes formes per transportar els
perfums la majoria amb petits atuells de vidre.
En les civilitzacions
orientals els perfums eren sinònim de luxe i sofisticació , en la majoria nomes eres usats per la noblesa i la reialesa.
Tenien tanta influencia que deien que les essències o els ungüents costaven mes que el propi or. Segons la
Bíblia la reina de Saba li va fer el major regal al rei Salomó , un carregament
de perfums i encens com la mirra que solsament era usada per els reis.
Amb l’arribada del
cristianisme sabem que entre altres coses es varen prohibir els perfums per el
seu caràcter sexual. Els alquimistes foren perseguits i els seus tallers destruïts.
Durant l’època
Medieval durant els segles XI i XII, amb les Creuades es va legalitzar altre
vegada l’ús dels perfums amb els productes portats dels regnes conquerits. Els ungüents,
perfums, encens i tota mena de essències tornaven a ser empleats per tot tipus
de estatus social amb una gran reobertura comercial que arribava de països orientals
on mai havien estat prohibits.
En el Imperi Xinès tambe
va estar el seu ús molt estès. Solien introduir saquets perfumats per enmig
dels llençols, com fem avui en dia en els armaris i vestidors, solien cremar
encens en totes les cases inclús perfumaven les banyeres. Una dada curiosa, es
que en la cultura asiàtica existia la costum de donar a aquells que havien
begut massa , un paper impregnat en essència de flor de taronger per dissimular
l’olor a l’alcohol.
En el segle XVI, els
perfums començarien a ser creats i usats molt semblant avui en dia. Es diu que
el primer monarca en tornar a empolainar-se fou la reina consort d’Hongria, Isabel
Piast (1305-1380). Segons la tradició la reina tenia greus problemes de salut,
seguint les recomanacions va visitar un ermita que era aleshores molt conegut
per alleugerir dolors i curar malalties amb ungüents i d’altres pomades de la
seva preparació. Aquest li va preparar un aigua que en poc temps va revifar i treure
els dolors de la reina. Aquesta aigua no era res mes que, una elaboració a base
de romaní i aigua destil·lada en un alambí. Aigua que tenia les propietats per
el mals de la reina a més tonificar i
perfumar la pell.
El Renaixement va ser
cabdal per l’industria alquimista dels perfums que va permetre una gran difusió
de essències i olis especials.
Al igual que passaria
amb l’art, Itàlia es va convertir en la capital de la perfumeria, de tots el
racons de món els arribaven ingredients naturals per la fabricació de tot tipus
de perfums. Encara que la Provenza fou el lloc per antonomàsia per recollir les
matèries primes destinades a la
producció de perfums.
Sens dubte la perfumeria
va fer un gir de 180º amb el descobriment de la síntesi química a finals del segle XVIII a la ciutat de Paris.
Un gran avanç sense precedents en un producte de us poc quotidià. Que des de
aquest moment els perfums serien usats en totes les cases i persones com una
forma de personalitat, higiene i el benestar.
