ELS PERFUMS

 

ELS PERFUMS

 

Cada any amb l’arribada del Nadal, podem veure com la televisió ens inunda amb les campanyes de publicitat de diferents fragàncies  i altres perfums de tota mena de marques i firmes comercials. Però el perfum no es quelcom dels últims segles sinó que, tenen una llarga historia que es remunta fins l’antiguitat.

La paraula perfum prové del llatí, “per fumun” (per el fum) nom que pot resulta curiós però que té la seva explicació. Molt abans de que els perfums foren líquids, i es ruixés sobre la pell o als cabells, s’obtenien cremant resines, fustes i flors. El fum i les essències obtingudes d’aquesta forma, es el que s’aplicaven a la pell, a la roba i per les estàncies de la casa.

En les civilitzacions mediterrànies l’ús del perfum era molt comú, però destinat a un àmbit màgic/ religiós, a cerimònies i ritus a les diferents divinitats.

Els egipcis foren els primers a incorporar els perfums a la vida quotidiana. Els primers registres que es tenen ens assabenten de que s’utilitzaven des de olis perfumats per els cabells, banys amb essències florals per perfumar tot el cos. Un altre dels usos que en feien , era durant la momificació, durant els rituals s’untaven els cossos amb essències aromàtiques. Un exemple el trobem en la famosa tomba de Tutankhamon, on si varen trobar diversos ungüentaris amb pomades aromàtiques. No es gens estrany, que els egipcis fossin els primers en usar els perfums,els hidratava i donava suavitat a la pell, en un  clima molt sec i calorós. Els egipcis varen marcar un abans i un desprès en el us dels perfums gracies una bona part al seus alquimistes. Que no solsament usaven les essències per els ritus religiosos, sinó que tambe estaven molt presents en totes les àrees de la vida social.

Els grecs tambe van ser grans amants de perfumar els seus cossos,sobretot rere els banys termals tan assidus en aquesta cultura. No hi havia cap reunió familiar, sense celebrar el “ ritus d’ungir”. Aquest es feia untant els cossos dels assistents per purificar-los. Segons els textos antics els homes eren els que mes es perfumaven. Un d’ells el gran Alexandre Magna, que es diu que consumia perfums tan en forma d’olis, encens com ungüents que perfumaven tot el seu cos. Inclús amarava les túniques amb safrà i d’altres especies per anar sempre ben aromatitzat.

Els romans sabem que varen assimilar i adquirir moltes de les costums gregues, per tant els perfums varen ser molt empleats durant la cultura romana. Però com sempre van portar aquesta costum fins a l’extrem. Perfumaven des de fonts d’aigua, roba, fins i tot les seves mascotes. Els perfums foren usats en tots els àmbits socials, pobres, rics, i tambe esclaus. Existien moltes formes per transportar els perfums la majoria amb petits atuells de vidre.

En les civilitzacions orientals els perfums eren sinònim de luxe i sofisticació , en la majoria  nomes eres usats per la noblesa i la reialesa. Tenien tanta influencia que deien que les essències o els  ungüents costaven mes que el propi or. Segons la Bíblia la reina de Saba li va fer el major regal al rei Salomó , un carregament de perfums i encens com la mirra que solsament era usada per els reis.

Amb l’arribada del cristianisme sabem que entre altres coses es varen prohibir els perfums per el seu caràcter sexual. Els alquimistes foren perseguits i els seus tallers destruïts.  

Durant l’època Medieval durant els segles XI i XII, amb les Creuades es va legalitzar altre vegada l’ús dels perfums amb els productes portats dels regnes conquerits. Els ungüents, perfums, encens i tota mena de essències tornaven a ser empleats per tot tipus de estatus social amb una gran reobertura comercial que arribava de països orientals on mai havien estat prohibits.  

En el Imperi Xinès tambe va estar el seu ús molt estès. Solien introduir saquets perfumats per enmig dels llençols, com fem avui en dia en els armaris i vestidors, solien cremar encens en totes les cases inclús perfumaven les banyeres. Una dada curiosa, es que en la cultura asiàtica existia la costum de donar a aquells que havien begut massa , un paper impregnat en essència de flor de taronger per dissimular l’olor a l’alcohol.

En el segle XVI, els perfums començarien a ser creats i usats molt semblant avui en dia. Es diu que el primer monarca en tornar a empolainar-se fou la reina consort d’Hongria, Isabel Piast (1305-1380). Segons la tradició la reina tenia greus problemes de salut, seguint les recomanacions va visitar un ermita que era aleshores molt conegut per alleugerir dolors i curar malalties amb ungüents i d’altres pomades de la seva preparació. Aquest li va preparar un aigua que en poc temps va revifar i treure els dolors de la reina. Aquesta aigua no era res mes que, una elaboració a base de romaní i aigua destil·lada en un alambí. Aigua que tenia les propietats per el mals de la reina  a més tonificar i perfumar  la pell.

El Renaixement va ser cabdal per l’industria alquimista dels perfums que va permetre una gran difusió de essències i olis especials.

Al igual que passaria amb l’art, Itàlia es va convertir en la capital de la perfumeria, de tots el racons de món els arribaven ingredients naturals per la fabricació de tot tipus de perfums. Encara que la Provenza fou el lloc per antonomàsia per recollir les matèries primes  destinades a la producció de perfums.

Sens dubte la perfumeria va fer un gir de 180º amb el descobriment de la síntesi química  a finals del segle XVIII a la ciutat de Paris. Un gran avanç sense precedents en un producte de us poc quotidià. Que des de aquest moment els perfums serien usats en totes les cases i persones com una forma de personalitat, higiene i el benestar.                                                           

LA PENA CAPITAL

LA PENA CAPITAL

 

Sempre s’ha cregut que el que sobreviu a una execució se li suspèn automàticament la aplicació de la sentencia. Es cert que s’han suspès execucions quan hi ha hagut imprevistos de ultima hora o la víctima s’ha recuperat, però mai ha existit una llei al menys en el mon occidental que ho fes obligatori.

Cert es que, en els països on la pena de mort era legal es concedia clemència per el sentit humanitari als criminals que sobrevivien a la seva execució.

A Anglaterra el cas mes cèlebre fou el de l’assassí John Lee recordat com “ l’home que no es va poder penjar” . tres vegades va pujar al patíbul de la presó d’Exeter en 1885 i en las tres ocasions va fallar la trampa que s’havia d’obrir sota els seus peus, en fallar el tercer intent fou eximit de la mort per raons humanitàries i condemnat  a cadena perpetua. Posteriorment fou posat en llibertat i va emigrar als Estats Units on hi va morir a l’any 1933.

Un dels primers casos comprovats d’ algú que va obtenir la llibertat absoluta desprès de la seva fallida execució fou el de Ann Green sentenciada a la forca en 1650 ala ciutat d’Òxford (Anglaterra) condemnada per infanticidi. Desprès d’haver estat penjada de la soga durant 30 minuts es reanima quan un cirurgia es disposava a realitzar la dissecció del seu cadàver. Ann Green es recuperà del tot es casà i va tenir tres fills.

Un altre curiós cas es el de Joseph Samuels de Nova Gales del Sud ( Australia) l’any 1803. De peu en el patíbul protestava encara reclama’n la seva innocència i acusava a un altre home del crim que per el qual seria penjat. Per dos vegades es trencà la soga i a la tercera es va tensar tan que els peus de Samuels es recolzaven al terra. El governador va suspendre l’execució de la sentencia i posteriorment fou penjat en el seu lloc l’home que Samuels acusava del crim.

John Smith condemnat per escàndol en 1705 en la ciutat de Londres, portava 15 minuts suspès de la forca quan arribar una ordre de suspensió de la sentencia. Mes tard es va poder comprovar que l’ordre era falsa però mentrestant es va tallar la corda i es va reanimar al condemnat que va aconseguir el perdó i va viure la resta dels seus dies amb sobrenom de “Smith el semi penjat”.

Tambe a la ciutat de Londres William Duell fou penjat l’any 1740 convicta d’assassinat es recuperar en la taula de dissecció com Ann Green se li perdonà la sentencia de mort i fou deportat a Australia.

En canvi no va tenir tanta sort ni se li atorga clemència a un assassí condemnat a la cadira elèctrica en la presó de Sing-Sing (Estats Units) de nom Bullen que ja executat i camí del cementiri es recuperà i fer escàpol del seu taüt però fou de nou capturat i de nou electrocutat.

Un dels casos mes curiosos dels condemnats que ha sobreviscut  a les execucions es el de l’escocesa Margaret Dickson a l’any 1728. Ja camí del cementiri desprès d’haver-la penjat i donada per morta, al passar per davant d’un hostal, tots els clients la varen veure saltar del taüt. Segons la llei d’Escòcia en aquella època al seu marit era ja viudo per ella haver estat executada oficialment, d’aquesta manera per legitimar altre cop la seva unió es van haver de tornar a casar-se.            

 De tota manera val ha dir que no tots tingueren aquesta sort , molts condemnats van morir penjats, lapidats, cadira elèctrica, garrot vil  etc.... i sortosament avui en dia molts de països han derogat la pena capital , però tambe desgraciadament encara n’hi ha on segueix vigent.           

   

GRANS OBRES

LA GRAN MURALLA XINESA

De totes les obres fetes per la ma de l’home , la mes espectacular  per les  seves desmesurades mides es sens dubte la Gran Muralla Xinesa.

Amb una extensió de 2710 km., des de el Mar Groc , fins la Porta de Jade , punt per on sortia la antiga Ruta de la seda per internar-se en el desert del Asia Central.

Shi Huang Ti , emperador de la dinastia Ch’in , comença l’obra en el any 214 abans de J.C.  per protegir la vulnerable frontera septentrional  , que en aquells moments estava amenaçada per els tàrtars de Hsiung-nu ( els huns) , bàrbars que  mes tard provocarien la caiguda de l’imperi roma.

Delinqüents i criminals en desenes de mils redimien les seves penes treballant com esclaus en la construcció de la muralla. Segons la llegenda , l’obra costaria mes de un milió de vides.

En alguns trams les derivacions del terreny formen reductes especials , de vegades inclús existeixen una doble o triple línia de defenses , en altres trams la muralla es de fang , en altres amb revestiments de pedra o rajol. Era verdaderament útil?. Crec que en una època sense artilleria les muralles mantenien lluny a l’enemic . Però el gran problema  era el manteniment continu de una guarnició cosa que es feia  pràcticament impossible en aquela època.

Shi Huang Ti , va morir als quatre anys d’haver-se iniciat les obres els seus successors la varen continuar. La muralla es reparava i s’allargava contínuament , en alguns llocs el mur tenia 10 metres d’alçada i deu d’amplada a cada 180 metres hi havia una torre que feia dotze metres.

Al cap de 2000 anys de la seva construcció el espectacle de la muralla serpentejant per les muntanyes al nord de Pekin, encongeix a qui la contempla des de la terra o des de l’aire i encara de mes enllà dons es diu que, es l’única obra dels homes visible des de l’espai.     

CAMPANES

 

CAMPANES

 

Hi va haver un temps que, es creia que les campanes de les esglésies estaven dotades de uns poders sobrenaturals. Durant l’Edat Mitjana en molts països de la cristiandat , quan s’instal·lava una nova campana l’esdeveniment sempre anava acompanyat de grans cerimònies i també de grans banquets sempre que els pobles i el seu estatus social s’ho poguessin permetre.

Durant el segle XIV calamitós per tants conceptes, Anglaterra es va veure devorada per la pesta ( la Mort Negre) creien que si  repicaven les campanes foragitarien tan malvada pesta. Quasi 300 anys mes tard l’anglès Francis Hering, en la seva obra “ Regles, instruccions o advertències per èpoques de contagis pestilents”, on aconsellava:

-      Que les campanes de pobles i ciutats, repiquin sovint i amb molta freqüència, per purificar l’aire.

També es va arribar a creure que el toc de campanes en un enterro, allunyava el fantasma del difunt. Els antics romans al mes de maig celebraven la festa en honor als seus morts i tocaven les campanes de bronze al temps que cantaven “ Esperits dels meus morts,endavant”. En el Pontifical Romà es recomana tocar les campanes per expulsar els espectres embogits dels morts.

Hi ha nombroses llegendes que ens parlen de campanes que començaven a tocar sense cap intervenció humana. Alexandre Dumas en els seus  “Contes de viatges per el sud de França” explica que en l’any 1407 es van sentir un patètics sons, entre ells el repic d’una campana, moments abans de que s’enfonsés un antic pont sobre el riu Roine.

Un altre llegenda ben curiosa del segle XIV de la ciutat polonesa de Breslau, que creien que si la campana de la catedral sonava per si sola, un dels canonges moriria.

Les bruixes, odiaven i temien les campanes de les esglésies i amb freqüència eren culpades de robar-les dels campanars per la nit. A la ciutat de Canewdon (comtat d’ Essex, Anglaterra) es deia que una campana , llançada al riu per set bruixes sonava sota l’aigua durant les grans tempestes. En plena època romàntica es tocaven les campanes de la parròquia de Dawlish , (en el comtat de  Devon) amb l’esperança de que “l’esperit de les campanes” havia de prevaldre sobre “l’esperit del llampec”. A  Malta fins l’any 1852 es repicaven les campanes de tots els temples fins a conjurar i dissoldre les grans borrasques.      

Amb el pas dels temps les campanes amb els seus diferents tocs, ens han assenyalat les hores, ens han cridat a sometents i tota mena d’esdeveniments, casaments , enterraments, naixements,tocs d’atenció que amb el pas del temps em anat perdent.

Catalunya te censats 909 municipis amb campanes, totes amb un so diferent  i característic donat per el mestre campaner, son un bon instrument de comunicació  ben apreciat. Fins i tot n’hi ha que tenen nom.

Les noves tecnologies han estat la gran revolució social dels darrers anys, avui ja no ens fixem en el toc de les campanes, les comunicacions es fan per el telèfon Mobil, gairebé tots en tenim un que serveix per el que tan de temps feien les campanes convocar i mobilitzar la gent. Malgrat  tot , encara ara quan les sentim per molts de nosaltres ressonen llibertat.     

      

LES GALETES MARIA

 

LES GALETES MARIA

 

Quan La Gran Duquessa Maria Aleksándrovna de Rússia, filla del  Tsar  Alexandre II de Rússia i Maria de Hesse- Darmstadt  i tia del futur tsar Nicolás II. Es casà amb Alfred de Saxònia (duc d’Edimburg) era el quart , dels 9 fills de la reina Victoria del Regne Unit.

El casament va tenir lloc el 23 de gener de l’any 1874, en el Palau d’Hivern de Sant Petersburg. I per commemorar aquest esdeveniment, que es va convertir en l’acte social més important de l’any a tot Europa, va ser per aquest motiu, que l’empresa Peek Freans & company propietat de James Peek i de George Hender Frean van crear la recepta d’aquesta singular galeta, que tenia la propietat de mantenir- se sencera quan la sucaves en llet calenta donant-li el nom en honor de la núvia,  “Maria biscuit”.

Ningú es podia imaginar que s’acabaria distribuint per tot el món amb aquest nom.

Espanya fou distribuïda per Eugeni Fontaneda des de  Aguilar del Campo on hi tenia la fabrica, en el any 1881. Corria la llegenda de que per la dècada de 1920 el famós fabricant la va anomenar així en honor a la seva petita neta.  

Maria mai fou feliç ni va arribar a adaptar-se a les costums angleses. Va morir l’any 1920 després de viure tot l’impacta que causà la mort del seu nebot, el tsar Nicolás II i quasi tota la seva família durant la revolució bolxevic al 1917.   

        

 

 

ORIGENS: DE ÚS QUOTIDIÁ

DE ÚS QUOTIDIÁ

UNA CONQUESTA FEMENINA

Una jove, Mary Phelps de Nova York que inventà i patentá amb el nom de Backless Brasiere ( corset sense esquena) el sostenidors , en l’any 1914 va rebre per la patent de la Warner Brother Corset Company 15.000 dòlars. 

Aleshores va ser quan entra en joc Ida Rosenthal inmigrant d'origen jueu, que despres de mesurar centenars i centenars de pits inventá el tallatge que encara segueix vigent avui en dia.

Des de aleshores aquest invent ha produït , incalculables milions a fabricants d’arreu del mon i un munt de milions de dòlars a la companyia de cotilles que va comprar la patent. Mary Phelps la jove inventora amb grans dots de imaginació i farta de les cotilles que immobilitzaven a les dones de la seva època. En una nit ella i la seva criada fabricaren el primer sostenidor amb nomes dos mocadors i una cinta, la idea fou molt ben rebuda per les seves amigues però Mary va fracassar en el seu intent de comercialitzar-la i va acabar per venent-se la patent.

CREMALLERES

La primera cremallera inventada en l’any 1893 per Whitcomb L. Judson un enginyer de Chicago que no va estar a l’alçada del nom comercial que tenia l’invent C-Curity (seguretat). El sistema de l’engranatge de dents es desfeia o es travava tot sovint.

L’any 1913 un altre enginyer Gideon Sunback d’origen suec , va transformar l’idea de Judson fins donar origen a una poderosa industria. Sunback hi va disposar uns ressalts en les dents que facilitaven l’engranatge d’una manera ferma.

La cremallera de Sunback ha tingut moltes aplicacions en els mes diversos camps , des de l’agricultura fins la medicina. Ha estat utilitzada per calçar les potes de les ovelles en epidèmies de febre aftosa i un cirurgià australià en va cosir una en l’estomac d’una pacient per facilitar el seu examen. Actualment es fabriquen arreu del món mes de mig milió de km de cremalleres.

PER AFAITAR

Les maquinetes d’afaitar es van introduir al mercat l’any 1903 , se’n van vendre 51 navalles i 168 fulles d’afaitar. L’any següent se’n van vendre 90.000 navalles i 12.400.000 fulles.

El primer pas per gaudir d’un bon afaitat amb garanties de seguretat es donà l’any 1847, per el londinenc William Henson , que patentà una salvaguarda en forma de pinta per les temudes navalles sega colls. L’any 1895, King C. Gillette que es dedicava aleshores al comerç de taps en la ciutat de Boston va tenir la brillant idea de utilitzar unes finíssimes lamines d’acer , col·locades en una abraçadora de seguretat , eren tan barates que es llençaven sense esmolar. Aquest gran invent , es tardar al menys deu anys per aconseguir una producció en sèrie.        

      

DRACS, BESTIES LLEGENDARIES

 

DRACS, BESTIES LLEGENDARIES

 

Per Occident,el drac amb la cua eriçada, cobert d’escames i vomitant  foc  per la boca, representa el Mal, però en el llunya Orient  els dracs eren éssers bondadosos que, simbolitzaven la pluja, el vent i la boira.

Per els coreans cada riu, llacs i tota corrent d’aigua tenia el seu drac. En el centre i Nord de xina els dracs eren déus de la pluja que irrigaven els arrossars formant núvols amb l’alè. Es creu que a Liang dos dracs varen lluitar en un petit llac en el any 503 a.C, que de les seves goles van expel·lir una boira tan espessa que va enfosquir tota la comarca.

Des de els temps mes remots s’han atribuït als dracs les inundacions i  tempestats quan  lluitaven per els rius, o per on ells els sobrevolaven. Les erosionades pedres rodones de la llera dels torrents que baixaven de muntanya es tenien per ous de drac, que al ser ferits per els llamps deixaven en llibertat petits dracs que volaven cap el cel.

Provocaven remolins a la terra i trombes d’aigua en el mar. Quan sortien de els seus caus fumejants i volaven per l’aire, amb les urpes esquinçaven els núvols originant la pluja.

Els dracs xinesos podien ser de diferents colors, el negre per la destrucció, era també del drac del tro de la família imperial, el groc per la sort, i el blau per anuncià el naixement d’un gran home. ( La nit que va néixer Confuci es van veure dos dracs d’aquest color per els voltants de la casa de la seva mare).

Adoptaven metamorfosis sorprenents , podien brillar en la foscor, fer-se invisibles, reduir-se a la mida d’una eruga, o tambe fer-se tan gran que tapava cel i terra. Es creia que dormien al fons del mar en palaus de perles i que quan parlaven ho feien amb una veu agradable com els penjolls de coure.

Els ossos de drac, un dels fàrmacs mes utilitzats de la medicina tradicional xinesa, eren segurament fòssils de animals prehistòrics que es guardaven en forma de grans o pols.

A l’Occident l’ imaginació encara anava mes enllà, es creia que els dracs devoraven els homes i custodiaven tresors al fons del mar o en la terra. Volaven de nit escopint foc o verí com anunci de guerres i calamitats.

Les llegendes dels herois que maten dracs ens ofereixen nombroses versions, en general totes sagnants per acabar amb la terrible bèstia, era la gesta que coronava la carrera de quasi tots els antics herois: Sigfrid, Sigurd, Beowulf, Sant Jordi, Sant Miquel, Artur, Tristán i també Lancelot.

El ferrer John Smith de Deerhurst el comtat de Gloucester, (GB) es diu que va donar llet a un famèlic i voraç drac, que desprès de beure una quantitat immensa es va tombar al sol per dormir i el ferrer va aprofitar per tallar-li el cap. Un altre heroi britànic de Lyminster ( Susex) va preparar un pastis enverinat, tan gran que per portar-lo va haver d’agafar un carro, el drac famolenc es va empassar d’una queixalada el pastis , el carro i els cavalls.

En la majoris dels casos els dracs s’alimenten de donzelles, però Topsell un escriptor de principis del segle XVII en el seu llibre “Historia dels quadrúpedes” els hi atribueix una dieta mes sana tan per ells com els humans. “ Conserven la salut (tal com afirmava Aristòtil) a base de enciams silvestres que els feien vomitar quan havien ingerit quelcom nociu al seu cos, el pitjor de tots era la poma perquè els emplenava l’estomac d’aire.

Els homes creien que la majoria dels dracs eren terrorífics i malèfics que  nomes en sentir el nom la gent es tancava a casa a pany i forrellat. Però sembla ser que també n’hi havia d’amics i bons. Plini l’escriptor llatí parla d’un home de nom Thoas d’Arcàdia, que el seu fidel drac el salvà del atac d’uns bandits.

Les llegendes de dracs s’estenen per tants països que es podríem fer la pregunta de : Qui eren? Las representacions dels artistes  semblen extraordinàriament a les reconstruccions científiques dels antics dinosaures.

Els dinosaures van desaparèixer fa 70 milions i els avantpassats de l’home no van aparèixer fins fa dos milions i mig, per tant l’home no ha estat testimoni presencial de l’època dels gran rèptils. Però si es pot haver creat la llegenda dels dracs quan els primitius avantpassats trobaven els fòssils de les immenses besties  que en varen treure la conclusió  de que pertanyien uns animals  gegants amb un aspecte de voraços llangardaixos. De fet si fou així no anaven mal encaminats i estaven molt a la vora de la veritat.

               

                           

 

 

AGNÒCIDE

 

AGNÒCIDE

 

Agnòcide ja des de petita sempre havia volgut estudiar medicina i en particular arribar a ser una bona llevadora. En el segle IV Ac, els grecs tenien a les dones practicar la medicina, que no sempre havia estat així. Poc abans que Agnòcide es decidís a dedicar-se aquesta practica havia estat una professió molt honorable i respectada. Una de les mes celebres llevadores era Fanareta la mare del filòsof Sòcrates. Però el mes famós contemporani de Sòcrates, Hipòcrites el pare de la medicina moderna, no admetia dones en la seva escola primària de medicina en la seva illa natal de Cos. Sembla ser que si els hi permetia estudiar els temes ginecològics en altres llocs d’ensenyança.

Desgraciadament els atenencs mes poderosos no veien en bons ulls que les matrones tinguessin tan impressionant gama de talent i coneixements en el camp de la reproducció dels que serien els seus hereus. Així que van decidir prohibir que les dones practiquessin la medicina en general sota pena de mort.

Amb les portes tancades per estudiar la medicina i la ginecologia  va decidir tallar-se el cabell, es posà roba d’home i se’n va anar d’Atenes a Alexandria a estudiar amb un dels millors seguidors d’Hipòcrites. Fou ni mes ni menys que Heròfil de Calcedònia el primer anatomista i un dels fundadors de la llegendària escola de medecina d’Alexandria.

De tornada a Atenes ja graduada com a metge va tractar d’atendre un part particularment difícil, la dona es negava a deixar-se veure per els metges. Desesperada per ajudar Agnòcide va aixecar-se la túnica i es deixar veure els seus pits, la pacient al descobrir que era una dona es deixar a les seves mans. Ràpidament el secret es divulgà entre les dones i la seva practica va créixer tant que els altres metges es varen molestar molt per la falta de pacients i per aquest motiu començaren a fer córrer el rumor que seduïa i corrompia les esposes d’altres homes aixecant falsos testimonis per acusar-la de violació sexual amb penetració inclosa a dos pacients.

En el judici que va estar sotmesa, evidentment  es trobava entre l’espasa i la paret tenia que demostrar que estaven equivocats, tenia que revelar la veritat encara fer-ho signifiques la mort.  

El veredicte del consell del Areòpag va havia estat culpable, aleshores no va tenir mes remei que aixecar-se la túnica i deixar veure el seu cos, sense necessitat de paraules va deixar clar que era dona i no un home com havia fet creure.

Sabia que aquesta revelació seria considerada com un delicte pitjor que haver seduït i violat a les pacients, els hi havia donat la raó perfecta per executar-la.    

Era indubtable que Agnòcide havia violat la llei i tots els que estaven present en el judici sabien quin era el càstig, la pena de mort.

Però un gran obstacle ho va impedir, una multitud de dones furioses per la sentencia a qui ella havia ajudat,  moltes eren dones adinerades, esposes de metges i politics, van exigir la immediata alliberació de l’acusada.

Sense ella afirmaven, moltes estarien mortes o moririen en un futur si executaven a Agnòcide, declararen “totes morirem amb ella”.

 La rebel·lió va resultar no solsament  la alliberació de la famosa llevadora sinó també l’anul·lació de la llei que prohibia a les dones de practicar la medicina, sempre i quan nomes tractessin a pacients del mateix gènere.

 Vull senyalar que aquesta es una de les histories que sempre han estat i probablement sempre seran un misteri històric, algun erudits creuen que es un fet real, altres creuen que forma part del regne dels mites i llegendes.

La primera dada que coneixem sobre la seva existència es en la Faula  174 del autor llatí Higini en el segle I de la nostre Era.                 

         

GRANS MONUMENTS: EL COLOSSEU DE ROMA

EL COLOSSEU DE ROMA

El Colosseu de Roma , el grandiós estadi on es jugava amb la mort,, els jocs que s’hi celebraven dominaven la vida social de l’antiga ciutat, una barreja de cruels caçaries,combats entre gladiadors, batalles simulades, incloses les navals i també lluites desiguals entre condemnats i besties ferotges.

En la política dels emperadors hi entrava lo de proveir a la ciutadania de lo que ells en deien “pa i espectacle” segurament per pal·liar les conseqüències del mal govern.

Al principi els jocs es celebraven en amfiteatre de fusta construït l’any 29 abans de Jesucrist, fins el gran incendi de Neró en que fou totalment destruït, els seus successors Vespasiá i Titus van aixecar-lo de nou en el lloc que abans ocupava la Casa Daurada del propi Neró, que mai va veure el Colosseu construït , ja que va ser inaugurat a l’any 80 desprès de Crist molts anys desprès de la seva mort.

El recinte ovalat de sorra, de 90 metres de longitud es disposa sobre un complexa sistema de passadissos subterranis i gàbies d’animals. Les graderies de pedra de 50 metres d’alçada i amb capacitat per 50.000 espectadors , les primeres files eren seients reservats per senadors i ciutadans eminents, en el centre hi havia el palco imperial i al voltant estava reservat per els consuls i les verges vestals, els patricis anaven desprès i a continuació la plebe , es a dir la massa del poble.

La gran cerimònia de inauguració va durar 100 dies i en aquest temps hi van morir 9000 besties salvatges, i nombrosos gladiadors apart dels que morien en les batalles navals o com ells ho anomenaven “ Naumàquia”. S’emplenava l’estadi d’aigua fins una profunditat de 1’5 metres , per fer aquest tipus de batalles.

Sobre la quantitat de cristians sacrificats en el Colosseu no hi ha dades històriques al respecta.

Durant el segle VI l’amfiteatre va caure en desús i en els segles XIII i XIV       els terratrèmols van causar  gravíssims danys en l’estructura.

La pedra va servir per altres construccions i van desaparèixer moltes de les estàtues que estaven dins les cavitats dels murs.

En el segle XIX es va procedir a la seva restauració però  el que avui en dia en resta es una imponent ruïna de pedra on encara si pot notar el eco ofegat de les veus assedegades de sang.   

JOAN DE CANYAMÀS (HEROI I MÀRTIR)

 

JOAN DE CANYAMÀS (HEROI I MÀRTIR)

 

Pagès i antic remença nascut al petit llogarret de Canyamàs (Maresme) famós per el seu frustrat regicidi en la persona del rei Ferran II dit el Catòlic.

Trobant-se el rei a Barcelona el 7 de desembre de 1492, i sortint de Tinell on hi havia tingut una audiència fou agredit per el pagès remença, que el ferí al clatell amb una espasa. El monarca es recuperà i restà guarit a les tres setmanes. L’autor de tan greu atemptat era un pertorbat mental d’acord amb la versió oficial però en Joan de Canyamàs era un remença descontent per els fets reials de no complir els acords després de la sentència de Guadalupe a més d’haver-hi motius de recel per les noves mesures, que no eren favorables als remences.

En el moment dels fets els guàrdies reials van saltar-li al damunt amb l’ intenció de matar-lo allà mateix, però el magnànim rei Catòlic va decidir que en comptes d’acabar amb ell tan aviat  seria mes profitós a nivell d’escarment popular muntar-lo sobre un cadafal amb rodes i torturar-lo fins a la mort amb els ciutadans com espectadors.

Cinc dies mes tard, entre les 11 i les 12h. el tragueren de la presó sobre el cadafal  per executà la sentència a la que fou sotmès.        

Amb un gran salvatge acarnissament fou torturat: mugrons arrencats amb estenalles roents, extremitats amputades a cops de destral,arrencar-li tires de pell, buidar-li els dos ulls fins que finalment morir dessagnat quan passava per el passeig del Born.

Andrés Bernáldez autor de les “Memorias del reinado de los Reyes Católicos”ens explica en la seva crònica:

-      Primeramente le cortaron la mano con la que dió al Rey, y luego con tenazas ardiendo le sacaron una teta, después le sacaron un ojo, y después le cortaron la otra mano, y luego le sacaron el otro ojo, y luego la otra teta, y luego las narices y todo el cuerpo le abocaron los herreros con tenazas, e fueronle cortando los piés, y después que todos los miembros le fueron cortados sacaronle el corazon por las espaldas”.

Cal tenir en compte que malgrat tot aquest esfereïdor suplici el remença Joan de Canyamàs va respondre amb una  gran resistència i coratge, sobre això  l’ historiador i cronista de l’època Miquel Carbonell ens diu en les “Cròniques d’Espanya”:

-      “May es mogué ne parla ne dehia res n’es complanyia, com si donassen sobre una pedra”.

Desprès del esgarrifós i sagnant capítol en la vida d’aquests dos homes, el rei Ferran II el Catòlic ha passat a  l’historia com el gran monarca temerós de Deu, gran defensor de la cristiandat i descobridor de Nou Món.

El pobre Canyamàs, el pobre desgraciat titllat de boig i descrit per les cròniques de l’època com “pagès, bar e traïdor malvat” ha passat a l’historia com l’home que atemptar contra un rei i el preu que en va pagar, tot per escarmentar una població que només volia defensar els seus drets per tenir una vida més digna.    

      

HERÓ DE ALEXANDRIA

 

HERÓ D’ALEXANDRIA

 

Les maquines escurabutxaques, casi un simbol del nostre temps ja fou dissenyada per el filòsof i matemàtic grec Heró d’Alexandria que va viure en aquesta ciutat en el segle I de la nostre era.

Es tractava d’una maquina amb la finalitat de distribuir en els temples l’aigua de les ablucions. L’aigua emplenava una urna que tenia un petit conducta de sortida en la part inferior, en el extrem superior d’aquest conducte que es trobava en el interior de la urna es tancava amb un tap que estava lligat al extrem d’una barra horitzontal que es podia.  moure com un balanci. La moneda introduïda per una ranura queia directament sobre l’altre costat del balanci i durant uns segons basculava aixecant el tap, deixant sortir l’aigua que anava a parar a una petita copa. Tan bon punt la moneda queia al fons de l’urna (solia ser una moneda de 5 dracmes) el balanci tornava a la posició normal tancant el tap del conducte i la sortida de l’aigua. Avui en dia s’usa un sistema anàleg en les mes senzilles maquines accionades per monedes com les maquines automàtiques de cafè.

Heró un veritable cervell de l’antiguitat va mostra el seu talent creador en els mes variats camps del saber, en la musica, la filosofia, la guerra, les matemàtiques, la enginyeria i les finances. Fou també autor de llibres importants sobre geometria,es diu tambe que va ser capaç de calcular la distancia de Roma a Alexandria observant un eclipsi.

Entre els seus dissenys mes útils hi ha la premsa de biga per obtenir l’oli de les olives i una premsa de rosca per treure el suc dels raïms.

Va construir també una maquina per fer cargols de fusta i a l’hora un altre per fer rosques de fusta per poder-los cargolar, d’aquesta manera s’avançava als temps que encara haurien de passar uns 1700 anys abans que es pogués fer servir el modern tornavís.

La seva aportació en el camp militar consistia en una potent ballesta anomenada “gastrophetes” on introduí dos banyes d’animals i una corda trenada de tendons. Contribuí en la musica  amb la construcció de dos òrgans semiautomàtics. Un funcionava mitjançant una bomba neumàtica accionada per una turbina o per un moli de vent, l’altre s’accionava bombejant aigua en un tanc d’aire.

El mes avançat del seus invents fou la “eolípila”, un genuí motor de vapor. Constava d’una esfera osca amb varis tubs d’escapament, al emplenar-la d’aigua i al fer-la bullir el vapor s’escapava per els tubs i l’imprimia un moviment de rotació. El mon va haver d’esperar fins a finals del segle XVIII  per que James Watt trobés una aplicació practica a aquella energia.

Però el mes espectacular dels seus invents fou la d’obrir i tancar les immenses portes dels temples per control remot.

Quan el sacerdot encenia el foc de l’altar s’obria per si sol la gra porta del santuari davant l’estupefacció del públic. El secret estava que al encendre el foc s’escalfava l’aire d’una cambra amagada en l’altar.

L’aire expansionat baixava per un conducta fins a un recipient ple d’aigua situat sota la cambra amagada.

L’aigua del recipient era impulsada per el llarg d’una conducció fins a un altre recipient lligat amb cordes a un mecanisme connectat a la base de les portes del temple, quan el recipient s’emplenava descendia per el pes de l’aigua i posava en marxa el mecanisme que obria les portes, com el sacerdot estava lluny, els assistents pensaven que les portes s’obrien per voluntat dels Deus. Quan el foc s’apagava l’aire es refredava i es contreia i tota l’operació s’efectuava al revés, s’absorbia l’aigua del recipient, queia en un contrapès i les portes es tancaven aparentment sense intervenció humana.

No se sap quants dels invents de Heró d’Alexandria s’utilitzaren realment però les probes trobades en els seus llibres ens revelen aquest home amb un ingeni creador, gloria de la civilització grega, molt per sobre dels seus temps.   

   

EL NOU MON

 

EL NOU MÒN

 

Abans de que Cristòfol Colom arribes a la illa de Guanahaní  l’any 1492, es diu que fenicis, irlandesos,víkings, egipcis, fins i tot els xinesos ja hi havien desembarcat aterres del anomenat nou món. De tota manera cap d’aquestes gestes ha estat científicament provada per tan la gloria del descobriment ha quedat per el Gran Almirall amb els seus patrocinadors els Reis Catòlics.

Un arqueòleg de la Universitat de Quebec va desxifrar unes inscripcions en aquesta mateixa província canadenca, que en una d’elles estava escrit – “ L’expedició ha travessat el mar al servei de Hiram ( rei de la ciutat fenícia de Tiro i amic dels israelites) segons el seu descobridor aquestes inscripcions  foren redactades amb la llengua que es parlava a Líbia 5000 anys aC, per tant podríem considerar que els fenicis foren els primers en trepitjar el nou món. La possibilitat de que els marins fenicis haguessin arribat a les costes americanes amb anterioritat a les guerra de Troia i els viatges homèrics resulta bastant improbable, n’hi ha que associen aquelles llunyanes costes amb l’Atlántida de Plató.

Barry Fell, doctor del museu de la universitat de Harvard (Estats Units) personalment va afirmar que vaixells egipcis arribaren a Amèrica per l’oceà Pacific en els anys 230 o 231 aC, que el viatge fou planejat per Eratóstenes i les naus capitanejades per Rata i Mawi. Totes aquestes suposicions es basen en el desxiframent de unes molt antigues inscripcions que haurien deixat els viatgers en les cavernes de West Irian a Nova Guinea i en la cova de Tinguiririca en les muntanyes del centre de Xile.

Sembla ser que en aquesta caverna s’hauria trobat una llegenda escrita en maori antic que hi diu que fins allà hauria arribat la flota de Mawi i que – “El navegant reclama aquesta terra per el rei d’Egipte, per la seva reina i per el seu noble fill. Agost, dia 5 del any 16 del Rei ( en aquesta data ho era Ptolomeo III).

Aquesta teoria però, fou desautoritzada per el professor Mario Orellana Rodríguez, director del departament de Ciències Antropològiques i Arqueològiques de la Universitat de Xile. Que afirma que en la cova de Tinguiririca les pictografies rupestres de les parets son d’origen indígena i no corresponen a cap tipus d’escriptura i tampoc es poden traduir.

En un altre teoria se suposa que un monjos irlandesos s’instal·laren en la costa atlàntica d’Amèrica del Nord durant els segles VI i VII de la nostre era, arribant per el sud fins les illes Bahames. Hipòtesi basada en el  – “ Navigatio Sancti Brendani” – manuscrit que narra els suposats viatges de San Brendano ( 484 – 577)  cap a l’any 570.

 Probablement , desprès de la caiguda de l’imperi romà  Irlanda es va veure amenaçada per les tribus teutòniques paganes que envaïen Europa Occidental i aquests monjos es van veure obligats a fugir buscant un refugi per ells i les seves tradicions cristianes.

Del Navigatio  es dedueix que els sacerdots i monjos irlandesos podrien haver desembarcat a les costes americanes 900 anys abans de Colom. Sant Brendano l’heroi del viatge llegendari degué arribar  a Madeira o potser a Terranova ( a la illa de San Brendano) però res de tot això es pot provar en primer lloc per les fràgils embarcacions irlandeses amb el cascs folrats de pells untades amb grassa  i per altre part el Navigatio considerat durant segles com una col·lecció de relats imaginaris plantejant seriosos dubtes de la  autenticitat del seu contingut.

Uns 400 anys mes tard a finals del segle X els intrèpids navegants noruecs i danesos  iniciaven els viatges d’exploració que segons algunes teories els portarien fins les costes orientals d’Amèrica del nord. Segons antics documents víkings, conduits per Bjarni Herjulsson foren els primers en arribar a América l’any 985.

L’any 1000 una expedició comandada per Leif Ericson, “Leif el afortunat” va partir per establir una colònia. Flateyarbok crònica islandesa on hi figura el viatge d’ Ericson i els seus homes que podrien haver desembarcat en la costa del Labrador i seguiren per el sud fins la zona del cap Cod. Segons aquesta crònica, van veure que hi creixien raïms silvestres per lo que li donaren el nom de Vinlandia. Es curiós que no existeixin vestigis de la comunitat nòrdica en la costa americana ni a Grenlàndia, fet que a partir del segle XIV les cròniques dels exploradors víkings deixen de mencionar Vinlandia, i certament si alguna vegada ha existit una colònia vikinga a Amèrica s’ esfumat amb el temps.

L’any 1965 un grup d’historiadors anuncien a tot el mon haver trobat la prova definitiva de que l’arribada de Leif Ericson a les costes americanes. Es tractava de un mapa de Vinlandia que recolzava la seva teoria.

El mapa contenia els dibuixos d’Europa, Africa i Asia en la part superior esquerra apareixia una gran illa amb el nom de “Insula Vilanda”  i a sobre  una inscripció en llatí – “Per voluntat de Deu, desprès d’un llarg viatge des de l’illa de Grenlàndia fins les parts mes distants al sud de l’oceà occidental, els companys  Bjarni i Leif Ericson van descobrir una terra molt fèrtil que fins i tot tenia parres i per això fou anomenada Vinlandia” –. Aquest  mapa fou exposat durant 8 anys en la Universitat de Yale com el tresor mes preuat de la seva col·lecció cartogràfica, fins a principis del 1974 que es va demostrar que el mapa era una falsificació.

Amb el transcurs dels anys i desprès de aquesta molt hàbil falsificació  que fou un dels nombrosos fraus històrics que han volgut restar mèrit a la gran epopeia del gran descobriment per  fins avui en dia la figura del almirall Colom com el gran navegant que creua l’oceà en busca de les Indies i sense ell saber-ho va arribar a un continent fins aleshores desconegut.    

 

           

                 

      

 

  

UN PESSIC DE SAL

 

UN PESSIC DE SAL

 

La sal comuna el senzill condiment que es troba en tota classe de menjars, es la substancia de la historia. Tan necessària per l’existencia del home que per la seva causa s’han declarat guerres, s’han creat i desaparegut imperis i al seu voltant s’hi han desenvolupat civilitzacions.  

El seu protagonisme al llarg dels segles li han donat un caràcter sagrat i amb un fort simbolisme, per exemple Homer per ressaltar la riquesa de la ciutat de Troia ens diu que els seus herois sempre mengen la carn amb sal. En les llegendes bíbliques la dona de Lot es va convertir en estàtua de sal per haver desobeït les ordres del Senyor i mirar enrere mentre es destruïa les ciutats de Sodoma i Gomorra. En algunes cultures s’oferia junt amb el pa com un gest de hospitalitat envers els hostes.

La paraula “salari” ens recorda permanentment la importància d’aquest condiment. Els legionaris romans rebien un “salarium”(una ració de sal) mes tard la paraula va donar significat als diners necessaris per comprar-la i ja estava a un pas del significat que te actualment, encara avui en dia.

L’home des de temps remots sabia que tenia que procurar-se la sal o resignar-se a morir, sense ella es pertorba el delicat equilibri de l’aigua en el nostre organisme i es pot produir la mort per deshidratació. En l’Edat de Pedra els homes seguien els ramats fins els saliners (afloraments de sal de roca, que els animals detectaven per la seva supervivència) i transportaven la sal de roca a les cavernes fins que varen descobrir algú mes segur i profitós com els manantials d’aigua salada. Moltes cultures primitives es desenvoluparen al voltant d’aquests manantials tals com Droitwich ( Anglaterra),el Tirol francès, i Saale ( Alemania) fet que obliga els homes a destruí boscos enters per alimentar les fogueres on s’hi evaporava l’aigua per obtenir el preuat condiment.

Quan els primers europeus convertien la producció de sal en una de les industries mes primordials, en les altres parts del mon es feia al mateix. Xina els primers assentaments van aparèixer junt a les fosses salines del riu Groc. A la vall del Jordà cap el 8000 aC. van  sorgir poblacions junt al mar Mort, extremadament salat i el mont Sodoma tambe ric en sal.

Durant milers d’anys els mitjans de transport es varen perfeccionar i possibilitaren als pobles viure lluny de les fonts salines. Els primers agricultors egipcis per exemple s’abastien amb embarcacions que portaven la sal des de les llacunes de la desembocadura del Nil.

El mar sempre ha estat el principal proveïdor salí, fins al punt de que el nivell de les aigües han determinat importants seqüències de la historia. L’oceà deixa al retirar-se o al endinsar-se a terra ferma llacs i aiguamolls salins.

Cap a l’any 500 aC. el nivell del mar es trobava a uns 90 centímetres per sota del nivell actual. Fou aleshores quan les civilitzacions grega i fenícia van arribar a tenir grans reserves de sal amb les que comerciaven juntament amb les existències procedents de la llunyana Hispania.                 

Al 400 aC. es va crear a  Itàlia la “Via Salaris” o ruta de la sal que avui en dia encara subsisteixi es la mes antiga del país, per on es portava la sal des de Roma a la regió de Sabinia en el centre de la península italiana.

Durant 1000 anys el comerç de la sal floreix al voltant del mar del Nord, del Mediterrani, i del Atlàntic entre altres. Però el mar anava pujant, cap el 500 dC. estava a 90 centímetres per sobre el nivell actual. Europa va declinar el comerç a mida que les salines anaven desapareixent sota les onades. Mentrestant els àrabs que tenien accés al mar Mort prosperaren canviant la sal per l’or, el marbre i altres cobejades mercaderies.

L’hegemonia de la sal dels àrabs va durar fins el segle IX en que es retiraren les aigües i els francesos, anglesos i holandesos es feren productors de sal. De nou van intervenir les onades al segle XVI que tornaren a negar les salines de les costes europees, centenars d’embarcacions creuaven els oceans transportant la sal des de els països amb grans reserves per els afectats per les inundacions.

Els comerciants sense escrúpols s’adonaren que en el continent africà aquesta mercaderia es valorava sobre la llibertat i la sal va presidir les transaccions  en la tracta d’esclaus, en el interior on la sal era escassa les famílies cedien els fills per un grapat de sal.

Avui en dia el mon consumeix 80 milions de tones de sal que procedeixen en part de les salines subterrànies, de llacs i de roques salades. Però el 30 per cent del total prové de les salines costeres tan amenaçades per les pujades del mar com les antigues salines submergides que potser d’aquí uns anys els nostres descendents en trauran  el preuat condiment.    

 

EL NEGOCIANT DEL SEGLE

 EL NEGOCIANT DEL SEGLE

 

El comte Victor Lustig (en realitat es deia Robert V. Miller) un alt funcionari del Ministeri encarregat de la conservació d’edificis públics, tenia reunits a cinc negociants de Paris explicant-los  que la Torre Eiffel tenia que ser enderrocada , perquè el cost de la seva conservació era enormement car. La torre representava unes 7000 tones de ferro de la millor qualitat i els cinc negociants que tots es dedicaven a la compra venta foren convidats a presentar ofertes de compra en sobre tancat.

Les ofertes no van tardar en arribar i al dia següent André Poisson, un acabalat home de negocis va rebre, la per ell gran notícia de que la seva proposta havia estat acceptada.

Al cap d’una setmana Poisson havia reunit els diners i es va convenir l’entrevista definitiva. Però, ¿perquè es  preguntava Poisson , es fan tan importants negociacions en un hotel en comptes del Ministeri?.

Lustig va invitar al seu secretari personal, un també estafador francoamericà de nom Robert Arthur Tourbillon mes conegut com Dan Collins a que sortís de l’habitació i li dirigí unes paraules explicant-li que: “La vida de un funcionari del govern no es fàcil, tenim que rebre alts càrrecs, anar sempre ben vestits i tot això amb el sou que guanyem no n’hi ha prou i tenim que buscar maneres de complementar el nostre sou”. Poisson va entendre de seguida que estava davant de un membre del govern que amb aquestes paraules li demanava un suborn. Poisson ho va entendre al moment , era evident que aquest tipus de suggeriments no es podien fer en els llocs oficials com a l’interior de un Ministeri. Va entregar sense mes dilació i sense altre queixa un xec certificat i una cartera plena a vessar de bitllets de banc ( com a pagament del suborn) i va marxar triomfal amb el document de venta.

Al cap d’una hora el xec era cobrat i Lustig mai va dir a quant ascendia la xifra que havia rebut. Desprès ell i Collins s’instal·laven en un luxós compartiment del exprés de Viena.

Lustig natural de Bohèmia fill d’un respectable ciutadà i Collins un modest estafador van viure un mes en un dels millors hotels de Viena  i cada dia llegint els diaris i la premsa de Paris, però res es deia de l’estafa. El comprador massa avergonyit del frau havia deixat el camp lliure als dos estafadors per tornar a vendre la famosa torre. Així ho van fer però aquest cop la víctima va denunciar l’estafa a la policia, encara que els dos delinqüents mai foren detinguts.

Una de les estafes mes conegudes i sonades de Lustig fou “la maquina d’impressió de diners”. Ensenyava als seus clients una petita caixa en la que prèviament hi havia introduït tres bitllets autèntics de 100 dòlars i demostrava de com era capaç aquell estri de copiar un bitllet amb la petita queixa de que necessitava per fer-ho unes 6 hores.

El client pensant que li donaria grans beneficis comprava l’aparell a un preu molt alt normalment uns 30.000 dòlars, durant les dotze hores següents efectivament la maquina produïa uns altres dos bitllets de cent, però després ja nomes sortia papers en blanc. En el moment que s’adonaven que havien estat estafats, el nostre estafador ja estava molt lluny del lloc dels fets.

Anys després Victor Lustig es trasllada als Estats Units on va conèixer al no menys famós gàngster Al Capone a qui va convèncer per invertir 50.000 dòlars en un acord de dipòsit. Lustig va mantenir els diners en una caixa  de seguretat durant dos mesos. Passat aquest temps es va reunir amb Capone per dir-li que el negoci no havia anat bé, per suposat Lustig no havia fet res nomes tenir i guardar els diners,  Capone impressionat per la integritat i sinceritat del estafador el va premiar amb 5000 dòlars que va afegir al diners que ja havia aconseguit. 

L’any 1930 Lustig es va associà amb un químic de Nebraska de nom Tom Shaw un expert en fabrica plaques gravades per d’impressió de bitllets de banc falsificats. Organitzaren una xarxa de falsificació amb l’ intenció de  fer circular cents de mils bitllets falsos per tot el país.

El 10 de maig de l’any 1930 Lustig fou detingut per agents federals amb càrrecs de falsificació després d’una trucada anònima feta per la seva amant Billy May gelosa al assabentar-se  de que Lustig tenia una relació amb la jove amant del seu soci Shaw.

El dia abans del judici va fer escàpol de la Cámara  Federal de Detenció de la ciutat de Nova York. Fou capturat de nou 27 dies desprès a Pittsburgh. Lustig es va declarar culpable en el judici i fou condemnat  a 20 anys de reclusió a l’illa d’Alcatraz ( California). El 9 de març de 1947 va contraure pneumònia morint-se dos dies desprès en el Centre Mèdic Federal per reclusos de la ciutat de Springfield (Missouri).    

 En el seu certificat de defunció, en la casella on constava la seva ocupació figurava “aprenent de venedor”.