DEACON BRODIE

 

DEACON BRODIE

A mitjans del segle XVIII en la ciutat d’Edimburg William Brodie era un personatge molt respectat, fill d’un ric ebenista, fou rector d’una comunitat maçònica i exercia com a regidor de l'ajuntament.

A mes a mes va servir de model per un dels protagonistes més terrorífics de la literatura anglesa: el del esquizofrènic científic doctor Jeckill, imaginat per l’escriptor Robert Louis Stevenson.

Brodie al igual que el aparentment gentil doctor, rere la careta de recta virtut, amagava una vida secreta. Durant el dia era un pròsper home de negocis i per la nit era jugador i lladre. Ningú coneixia el seu ben guardat secret, ni tan sols les seves dues amants amb les que va tenir cinc fills, sense saber res la una de l’altre.

William Brodie va començar la seva carrera delictiva quan tenia 27 anys, va ser l’agost de 1768 que va obtenir un duplicat de les claus d’un banc i va robar 800 lliures esterlines. Durant els divuit anys següents va cometre infinitat de robatoris ningú mai va sospitar d’ell.

El principi del fi de les seves maleses arribar al 1786, quan amb la complicitat  de tres lladres de pa sucat amb oli, va tramar el seu cop mes agosarat, l’assalt a les oficines centrals de recaptació d’Escòcia.

La banda fou descoberta en plena feina per un treballador, Brodie va poder escapolir-se però un dels lladres John Brown el va delatà per evitar el desterrament per aquest i altres delictes que havia comès. Brodie va fugir a Amsterdam amb l’esperança d’escapar cap Amèrica

Al dia abans de la seva fugida cap el nou continent la policia va aconseguir detenir-lo. Brodie fou tornat a Escòcia i jutjat a Edimburg en la mateixa sala d’audiència on ell mesos abans havia intervingut  com a jurat.

Les probes per acusar-lo foren indiscutibles i esclafadores, la policia va trobar probes de la seva doble identitat, claus falses, pistoles i el elegant vestit de jaqueta i pantaló de color negre que usava per els seus robatoris.

Fou condemnat a mort, però l’home que havia estat rient-se de la llei i la justícia encara no estava vençut. La nit abans de la seva execució, va folrar amb filferro la roba que portava del coll fins els peus per esmorteir l’estrebada de la forca, a mes es col·locar en el coll un tub de plata per aguantar la pressió del llaç corredís de la corda. Cap d’aquests trucs va funcionar, i el dia 1 d’octubre del 1788 moria penjat en el patíbul d’Edimburg.

Un segle després Robert Louis Stevenson i William Henley van escriure una obra basada en la vida i fets de William Brodie. Deacon Brodie or the double life ( El Diaca Brodie o la doble vida) es va representá a Londres en 1884 i en aquesta obra de teatre el lladre confessa que se sent lliure actuant de nit com un vulgar lladre.

Dos anys mes tard Stevenson modificà el tema titulant-lo The strange case of Dr. Jeckill and Mr. Hide ( L’estrany cas del doctor Jeckill I mister Hide). Molt apassionant relat de com l’autor ens explica perquè el mal fa presa en un respectable home de negocis.

El doctor Jeckill gracies als seus experiments amb drogues descobreix que “ l’home no es un sinó dos” i descriu “ com vaig aprendre a reconèixer l’intima dualitat del home” i ens narra com de fascinat esta del seu experiment “si un home es pogués  allotjar-se en dos identitats separades, la vida es veuria lliure de tot el que resulta angoixós, l’injust podria seguir el camí lliure dels seus anhels i del remordiment del seu altre jo mes intransigent. I el just podria anar fent mes tranquil i segur cap a la perfecció practicant les bones obres que volgués sense estar exposat al descontent i a la penitencia del seu altre jo maligna”.         

     

       

   

    

BLOODY MARY -

 

BLOODY MARY

Des del Harry’s Bar de Paris, l’any 1921 Fernand Petiot va donar origen al còctel, al qual el seus principals ingredients son el suc de tomàquet i el vodka. Beguda de fama mundial i que arreu es coneix amb el nom de “Bloody Mary”

Es diu que aquest nom li ve donat d’uns fets històrics a rel de la mort del rei d’Anglaterra, Eduard VI l'any 1553. El tron anglès va passar a mans de Maria I de Tudor (1516-1558) filla de Enric VIII i de Catalina d’Aragó, filla dels conegudíssims Reis Catòlics ( Isabel I de Castella i de Ferran el Catòlic).

Durant el seu regnat es va fixar com objectiu principal tornar al catolicisme, empresa que va portar de manera molt repressiva i violenta fet que li donà el nom de “Maria la Sanguinària”, Bloody Mary en llengua britànica.

 

  

EL VATICÀ

 

EL VATICÀ

 

L’origen del nom del Vaticà el centre mundial de l’Església Catòlica, no és  bíblic, ni llatí, ni grec el seu nom es deu a una Deessa pagana anomenada Vatika.

Sembla ser que foren els etruscs (poble anterior de la llegendària fundació de Roma de Romul i Rem) que varen agafar un lloc com a cementiri en una pendent d’un turó fora de l’antiga ciutat que amb els anys acabaria sent Roma la ciutat eterna, i el nom de la deessa etrusca que vetllava per aquesta necròpoli o ciutat dels morts era Vatika.  

Temps després, la vessant del turó  s’hi aixecà un temple en honor a la deessa Cibeles, respectant la necròpoli etrusca cap el 191 aC, fou el lloc destinat per Cal·lígula per la construcció d’un circ que  mai veuria acabada aquesta obra,  seria  l’emperador Neró  que inauguraria aquell edifici que segons la llegenda i tradició cristiana, en aquest indret havia estat executat Sant Pere, crucificat de cap per avall i enterrat no molt lluny. Va ser per aquest motiu que  Constantí el primer emperador catòlic va  fundar-hi un santuari en aquest lloc que aleshores ja es coneixia com “el  turó vaticà”

Pocs segles després, es construí el palau papal conegut amb el nom del Vaticà.

L’ Església Catòlica, ha passat segles tractant d’arrencar de soca-rel tota mena de cultura pagana, i per increïble que sembli la seva Santa Seu te el nom que deriva de una deessa pagana.

Un altre cosa que va rebre el nom de Vatika, segons Benjamin Blech  (autor de “els secrets de la Capella Sixtina”) era un herba al·lucinògena que es recollia al vessant d’aquella muntanya. Amb el passà dels temps aquesta paraula va quedar en llengua llatina com a sinònim de “ Al·lucinació” o “visió profètica”.

               

ROB ROY, UN HEROI DE LLEGENDA

 

ROB ROY, UN HEROI DE LLEGENDA

 

Robert Roy McGregor nasqué el 7 de març de 1671 a Glengyle (Escòcia), fou el quart fill de Donald McGregor, chieftain (el cap) del clan del mateix nom i de Margaret Campbell.

Fou batejat com Raibeart Ruadh es a dir Robert el Roig, per haver nascut amb aquest color de cabell, nom gaèlic que al anglès s’ha donat a conèixer com Rob Roy.

Els seus pares li donaren la millor educació possible. Fou escolaritzat i aprengué a llegir i escriure tant en la seva llengua natal (el gaèlic) com en anglès. Es creu també que possiblement parlava llatí i francès.

A la curta edat de sis anys començà una llarga carrera en el maneig de l’espasa. Als divuit anys ja participa en un dels primers aixecaments jacobites, el 27 de juliol de l’any 1689 en la batalla de Killiecrankie, els McGregor van lluitar i vèncer no per l’honor de Jacob i la Casa dels Estuard, sinó en defensa de al seva manera de vida, la seva patria i cultura.

Son pare Donald fou capturat i empresonat durant dos anys a la ciutat d’Edimburg, durant aquest espai de temps sa mare Margaret va emmalaltí i morí, quan Donald fou posat en llibertat el trist destí de sa muller va fer que mai més recuperés les ganes de viure.   

El dia 1 de gener de 1693 es casà amb Helen Mary, durat aquells anys s’havia convertit amb un ramader respectable i molt conegut. El robatori de  bestiar era molt freqüent i ell mercadejava amb la protecció i la recuperació dels ramats, contra aquests robatoris.     

 Vivia en Inversnaid, a les lleres del llac Lomond, lloc on hi nasqueren els seus quatre fills: James,Ronald,Coll i Robert i a més n’adoptà un cosí d’ells Duncan. Però poc duraria la felicitat els anys de fam i penúries, per quatre anys consecutius les collites foren dolentes i el bestiar i les ovelles morien a milers. Moltes persones també van sucumbir i d’altres varen abandonar les seves terres. Rob Roy i la família van sobreviure, però la terra estava esgotada i el bestiar que quedava era molt escàs. A la mort del seu pare l’any 1702 es va convertir en el cap amb ple dret del seu clan, i això comportava no solsament  fer-se càrrec de sa família sinó també dels integrants del clan McGregor.

Tan les collites i el bestiar havien millorat, Rob vivia en un bon moment i a finals de1711 va decidir demanar un préstec al seu millor client James Graham, el duc de Montrose, la quantitat de 1000 lliures per poder comprar mes caps de bestiar per engreixar-lo i vendre’l a un preu superior a les Terres Baixes. El duc li deixar els diners, però va haver de deixar les seves terres en garantia. Rob donà els diners al seu amic i capatàs, per comprar els caps de bestiar, però aquest suposat amic va desaparèixer amb tots els diners i d’aquesta manera el nostre heroi es queda sense diners i amb un deute que no podia pagar.

Va anar a veure el duc per explicar-li la situació  i a comprometre’s a tornar fins l’ultima lliura.  

Per James Graham  eren importants els diners, però més l’importava el fet de que era enemic polític de John Campbell, el Duc de Argyll, y pensava que pressionant a Rob Roy aconseguiria que testifiques contra el seu enemic, per lo que no va atendre a raons i va exigir la total devolució de les 1000 lliures immediatament a no ser que s’avingués a donar un testimoni fals contra Campbell. Rob es negà taxativament a formar part d’una estratègia política que considerava deshonrosa. Va ser declarat proscrit i va haver de fugir.

El Duc de Montrose, va ordenar al seu agent Grahame de Killearn, que anés a Inversnaid amb uns quants homes a desallotjar la família de Rob Roy.  Al arribar ell no estava a casa seva, la família va estar maltractada, les collites cremades i la casa destruïda. Com no podia ser d’altre manera el cap del clan McGregor va declarar la guerra al Duc de Montrose.

En un principi va romandre amagat juntament amb la família,  no molt lluny de on havia nascut, i que sortia esporàdicament per robar l’arrendament que els grans arrendataris pagaven al Duc de Montrose. Mai va robar els diners dels petits arrendataris considerava que la guerra no anava contra ells.

L’any 1715 va participar en un altre dels aixecaments jacobites, la batalla de Serrifmuir amb molt poc èxit. Incrementant els pillatges i refugiant-se a Glen Shira sota la protecció del Duc d’ Argyll. El 1719 tornar a participar en un altre de les rebel·lions  jacobites comandant 80 homes del seu clan en la batalla de Glenshiel.

Durant aquests anys fou capturat tres vegades, les mateixes que s’escapoli, l’any 1722 es veié obligat a rendir-se i va estar engarjolat durant cinc anys fins l’any 1727 que arribaria el perdó del rei  George I d’Anglaterra.

Havia estat 14 anys fora de la llei, es trasllada juntament amb la família a Balquhidder on hi va morir el 28 de desembre de 1734 i hi fou enterrat 1de gener del 1735.

Esta enterrat juntament amb la seva esposa i dos de les seves filles, a Balquhidder Church Cementery i en l’epitafi de la tomba hi resa:

-         “McGregor despite them” (McGregor malgrat tot).                       

      

 

 

PARAULES

 

MES PARAULES

 

Diuen que en l’antiga Anglaterra, la gent no podia tenir sexe sense el consentiment del Rei (excepte els membres de la casa reial). Quan algun matrimoni decidia tenir fills, tenien que sol·licitar un permís al monarca en qüestió, que un cop aprovat els hi entregava una placa per penjar fora la porta mentre duraven les relacions, la placa duia escrit un missatge: “ Fornication under Consent of the King”, que amb les inicials d’aquesta original frase prové la famosa paraula anglesa de us força barroer que tots coneixereu F.U.C.K.

Una de les paraules mes utilitzades arreu del món es sense cap dubte l’abreviatura OK, es calcula que es fa servir un cop per segon, i esta present en mes de 600 llengües i en gran quantitat de dialectes. Durant la guerra de Secessió dels Estats Units, quan tornaven les tropes després d’una batalla apuntaven en una pissarra les baixes que havien tingut, quant no tenien baixes escrivien “0 Killed”, cero morts i d’aquí be aquesta famosa expressió, per dir que tot està be.

En el llibre de Sant Mateo del Nou testament ens diu:

-       Es mes fàcil que un camell passi per l’ull d’una agulla, que un ric entri en el regne del cel.

Sant Jeroni el traductor del text , va interpretar la paraula “Camelos” com camell, quan en realitat en grec “Kamelos” es la gruixuda soga   que serveix per amarrar les embarcacions. Podem pensar que el sentit de la frase no canvia, però crec que es evident que hi va haver un error d’interpretació, si pensem que la corda es mes coherent que un camell.

Durant la colonització d’Austràlia, els conqueridors anglesos van quedar atonits i esbalaïts al veure uns estranys animals que realitzaven uns salts increïbles. Tot encuriosits varen cridar a uns aborígens que aleshores eren molt pacífics, i fent-se entendre amb signes i com van poder per preguntar-los quin animal era aquell que tan saltava. Al  sentir que aquells nadius sempre els repetien “ Khan Ghu Ru” van adoptar el vocable anglès “ Kangaroo” (cangur). Poc temps després els lingüistes van determinar el significat estava molt clar, els aborígens deien i repetien “ No t’entenc”.

Un cas semblat va passar a Mèxic, quant uns conqueridors espanyols varen preguntar a un indi, com anomenaven aquell lloc, l’indi els va contestar “ Yucatán” el que el soldat espanyol no sabia es que el que volia dir l’indi era “No soc d’aquí”.  

Segons la mitologia romana, després de fundar Roma l’any 753 AC Romùl ( de qui prové el nom de la ciutat) va assassinar a son germà i es va erigir com el primer Rei, dividí la ciutat en tres parts, d’aquí ve que als membres de cada regió se’ls  anomenes “tribus”. Així com al magistrat de cada tribu era el “tribú”, el consell que aquests formaven en deien ni mes ni menys “ tribunal” i als impostos que tenien que pagar es coneixia com “tribut”  i d’aquesta acció n’anomenaven “contribuir”.

Les baralles de naips ens arriben a Europa introduïts per els àrabs mitjançant el regnes cristians d’Espanya, per tant em de pensar que la baralla mes antiga es l’espanyola. A Catalunya el Consell de Cent va prohibir el seu us l’any 1310 a Barcelona essent aquesta la menció mes antiga del joc de naips a Europa, perquè la prohibició prova que ja feia anys que els naips s’usaven.

Es diu que en l’edat mitjana el significat dels quatre pals de la baralla espanyola i també la francesa indicaven els quatre pilars de la societat.

-      Ors o Diamants: l’economia de l’edat mitjana o també la Monarquia

-      Espases o Piques: exercit i la Noblesa estaments molt rellevants en l’època que es lliuraven grans batalles.

-      Copes o Cors: Església o el Clergat que van tenir molta importància en tots els esdeveniments.

-      Bastos o trèvols: agricultura i també els Plebeus de la societat feudal.

A Catalunya hi ha un munt de jocs amb naips potser els mes tradicionals que fan gaudir a petits i grans podrien ser:

-      La Brisca, la Mona, els set i mig, el Burro, el Mentider, la Botifarra, el Truc, i mes un llarg etc....

Sense oblidar-nos dels jocs que els pot jugar una sola persona  molt ben anomenats Solitaris.

I per acabar vull anomenar uns pocs beneficis dels molts que hi ha, que aporten els jocs de cartes: enforteix els vincles familiars, fan treballar el raonament matemàtic, la competitivitat, estimula la rapidesa mental, millora l’atenció, la concentració i la memòria,afavoreix el pensament lògic i no ens oblidem potser del que es lo mes important ens ensenya a guanyar i perdre.     

 

  

                

  

TRAGEDIA DE IBROX

 

LA TRAGEDIA DE IBROX

 

El 2 de gener de l’any 1972, en el estadi del Glasgow Rangers es vivia una de les jornades mes tristes de la historia del futbol escocès en aquest fatídic dia va tenir lloc la “Tragèdia de Ibrox”.

 L’equip del Glasgow Rangers va construir l’Estadi Ibrox L’any 1899, amb nomes tres anys desprès va a començar a inscriure’s les primeres pagines luctuoses i de dol i a guanyar-se la fama d’estadi tràgic.

L’any 1902 va tenir lloc el primer incident amb l’esllavissament de una part de les tribunes on hi varen perdre la vida 25 persones i uns altres 500 van resultar ferits.

A partir d’aquest fatal fet es va remodelar l’estadi, que en un principi va solucionar les carències estructurals, però en varen aparèixer  d’altres, la mes notòria fou l’escassa quantitat de vies d’accés i sortida, i  particularment l’anomenada “Escala 13” que era la més utilitzada ja que portava els espectadors fins a l’estació de metro de Copland Road.

Durant els anys 1961,1967, i 1969 es varen produir varis allaus en aquesta escala que provocaren varis morts i ferits. Per tals fets es va decidir ampliar l’amplitud i també posar-hi unes baranes intermèdies longitudinals per generar un corredors independents.

El 2 de gener de 1971 se jugava en aquest estadi el partit mes important de la lliga escocesa “Rangers vs Cèltic”, mes de 80.000 espectadors emplenaven el vell estadi Ibrox. Quasi a les acaballes del partit, al minut 89 el jugador Jimmy Johnstone va posar en avantatge al Cèltic, el aficionats de l’equip local creient que ja estava tot fet, mols d’ells començaven  a abandonar l’estadi. Quan l’escala 13 estava abarrotada dels espectadors que baixaven fins la sortida, el jugador del Rangers Colin Stein empatava el partit. Els crits d’alegria dintre al camp van fer que els simpatitzants que ja marxaven volguessin tornar enrere, produint un gran embús a l’escala que amb la pressió des de la part superior provoqués caigudes i un efecte en cascada que va acabar amb una gegantesca esllavissada humana, que va fer caure les baranes intermèdies. En aquell mateix moment s’acabava el partit i mentre els jugadors es saludaven en el camp, veien atonits com alguns dels espectadors tornaven a l’estadi portant ferits per que fossin atesos. En pocs minuts el camp de joc es va convertir en un improvisat hospital i a l’hora en un tanatori on respectuosament si anaven acumulant els cadàvers. La tràgica jornada costa la vida a 66 persones, i mes de 200 ferits.

Aquesta tragèdia consterna a la societat escocesa entre els morts hi havia adolescents, fins i tot un nen de 9 anys. L’estadi fou tancat d’immediat i es va iniciar una remodelació total convertint-te’l en un dels estadis mes segurs d’Europa assolint les 5 estrelles de la UEFA.                            

 

 

ELS PERFUMS

 

ELS PERFUMS

 

Cada any amb l’arribada del Nadal, podem veure com la televisió ens inunda amb les campanyes de publicitat de diferents fragàncies  i altres perfums de tota mena de marques i firmes comercials. Però el perfum no es quelcom dels últims segles sinó que, tenen una llarga historia que es remunta fins l’antiguitat.

La paraula perfum prové del llatí, “per fumun” (per el fum) nom que pot resulta curiós però que té la seva explicació. Molt abans de que els perfums foren líquids, i es ruixés sobre la pell o als cabells, s’obtenien cremant resines, fustes i flors. El fum i les essències obtingudes d’aquesta forma, es el que s’aplicaven a la pell, a la roba i per les estàncies de la casa.

En les civilitzacions mediterrànies l’ús del perfum era molt comú, però destinat a un àmbit màgic/ religiós, a cerimònies i ritus a les diferents divinitats.

Els egipcis foren els primers a incorporar els perfums a la vida quotidiana. Els primers registres que es tenen ens assabenten de que s’utilitzaven des de olis perfumats per els cabells, banys amb essències florals per perfumar tot el cos. Un altre dels usos que en feien , era durant la momificació, durant els rituals s’untaven els cossos amb essències aromàtiques. Un exemple el trobem en la famosa tomba de Tutankhamon, on si varen trobar diversos ungüentaris amb pomades aromàtiques. No es gens estrany, que els egipcis fossin els primers en usar els perfums,els hidratava i donava suavitat a la pell, en un  clima molt sec i calorós. Els egipcis varen marcar un abans i un desprès en el us dels perfums gracies una bona part al seus alquimistes. Que no solsament usaven les essències per els ritus religiosos, sinó que tambe estaven molt presents en totes les àrees de la vida social.

Els grecs tambe van ser grans amants de perfumar els seus cossos,sobretot rere els banys termals tan assidus en aquesta cultura. No hi havia cap reunió familiar, sense celebrar el “ ritus d’ungir”. Aquest es feia untant els cossos dels assistents per purificar-los. Segons els textos antics els homes eren els que mes es perfumaven. Un d’ells el gran Alexandre Magna, es diu que consumia perfums tan en forma d’olis, encens com ungüents que perfumaven tot el seu cos. Fins i tot amarava les túniques amb safrà i d’altres especies per anar sempre ben aromatitzat.

Els romans sabem que varen assimilar i adquirir moltes de les costums gregues, per tant els perfums varen ser molt empleats durant la cultura romana. Però com sempre van portar aquesta costum fins a l’extrem. Perfumaven des de fonts d’aigua, roba, fins i tot les seves mascotes. Els perfums foren usats en tots els àmbits socials, pobres, rics, i tambe esclaus. Existien moltes formes per transportar els perfums la majoria amb petits atuells de vidre.

En les civilitzacions orientals els perfums eren sinònim de luxe i sofisticació , en la majoria  nomes eres usats per la noblesa i la reialesa. Tenien tanta influencia que deien que les essències o els  ungüents costaven mes que el propi or. Segons la Bíblia la reina de Saba li va fer el major regal al rei Salomó , un carregament de perfums i encens com la mirra que solsament era usada per els reis.

Amb l’arribada del cristianisme sabem que entre altres coses es varen prohibir els perfums per el seu caràcter sexual. Els alquimistes foren perseguits i els seus tallers destruïts.  

Durant l’època Medieval durant els segles XI i XII, amb les Creuades es va legalitzar altre vegada l’ús dels perfums amb els productes portats dels regnes conquerits. Els ungüents, perfums, encens i tota mena de essències tornaven a ser empleats per tot tipus de estatus social amb una gran reobertura comercial que arribava de països orientals on mai havien estat prohibits.  

En el Imperi Xinès tambe va estar el seu ús molt estès. Solien introduir saquets perfumats per enmig dels llençols, com fem avui en dia en els armaris i vestidors, solien cremar encens en totes les cases fins i tot perfumaven les banyeres. Una dada curiosa, es que en la cultura asiàtica existia la costum de donar a aquells que havien begut massa , un paper impregnat en essència de flor de taronger per dissimular l’olor a l’alcohol.

En el segle XVI, els perfums començarien a ser creats i usats molt semblant avui en dia. Es diu que el primer monarca en tornar a empolainar-se fou la reina consort d’Hongria, Isabel Piast (1305-1380). Segons la tradició la reina tenia greus problemes de salut, seguint les recomanacions va visitar un ermitá que era aleshores molt conegut per alleugerir dolors i curar malalties amb ungüents i d’altres pomades de la seva preparació. Aquest li va preparar un aigua que en poc temps va revifar i treure els dolors de la reina. Aquesta aigua no era res mes que, una elaboració a base de romaní i aigua destil·lada en un alambíc. Aigua que tenia les propietats per el mals de la reina  a més tonificar i perfumar  la pell.

El Renaixement va ser cabdal per l’industria alquimista dels perfums que va permetre una gran difusió de essències i olis especials.

Al igual que passaria amb l’art, Itàlia es va convertir en la capital de la perfumeria, de tots el racons de món els arribaven ingredients naturals per la fabricació de tot tipus de perfums. Encara que la Provenza fou el lloc per antonomàsia per recollir les matèries primes  destinades a la producció de perfums.

Sens dubte la perfumeria va fer un gir de 180º amb el descobriment de la síntesi química  a finals del segle XVIII a la ciutat de Paris. Un gran avanç sense precedents en un producte de us poc quotidià. Que des de aquest moment els perfums serien usats en totes les cases i persones com una forma de personalitat, higiene i el benestar.