ANTROPOLOGIA

 

ANTROPOLOGIA

Una estudiant durant una classe va preguntar a l’antropòloga Margaret Mead quina considerava que era la primera senyal de civilització en una cultura.

L’estudiant esperava que la resposta fos sobre, pedres afilades, atuells de ceràmica, hams de pesca o qualsevol eina per la caça, però no. Margaret Mead va contestar que el primer signe de civilització en una cultura antiga es la proba de una persona amb un fèmur trencat i curat.

L’antropòloga  va explicar que en el regne animal, si et trenques una cama, morts. Perquè no pots fugir del perill, cercar l’aigua per beure , o caçar per alimentar-te. Et converteixes en carn fresca i fàcil d’obtenir per els depredadors. Cap animal sobreviu a una cama trencada el temps necessari per que l’os sani per si sol.

Aquest fèmur trencat i curat es la proba de que algú es va quedar el temps necessari amb l’individu que se’l va trencar, el va curar i cuidar  fins que es va recuperar.

“ Ajudar algú a travessar la dificultat es el punt de partida de la civilització” va explicar Margaret Mead.   

   

EL SANT PAL

 

SANT FOUTIN I EL SANT PAL

En alguns pobles del sud de França, durant el segle XVII, es venerava amb molt de respecte el fal·lus del sant provençal Foutin, sembla que va ser el primer bisbe de Lió. Les dones de l’època acudien a l’església amb un ganivet per tallar-li flocs del seu desproporcionat membre viril, amb el que se’n feien beuratges per estimular la concepció i quedar prenyades. Els sacerdots per no perdre la reputació de Sant Foutin tenien col·locat un pal als engonals de l’estàtua que un cops amagats  amb una maça de fusta picaven el pal des de darrera l’altar per anar recuperant les dimensions del fal.lus i quan era necessari el canviaven.     

ESPRINTIA

 ESPRINTIA

La Esprintia, una moneda sexual nomes usada en els prostibuls de l'antiga Roma. De fet estava prohibit fer ús de les monedes amb l'efígie del emperador, d'aqui l'us de les "esprintiae" Aquestes monedes eren de bronze o plata on hi havia representada una parella en diferents posicions sexuals.

A la foto esprinties de plata dels segles I i II després de Crist.

L'OLISBO, EL SATISFIER DE L'ANTIGOR

 EL SATISFIER DE L'ANTIGOR

 La paraula "olisbos" que significa relliscar o lliscar, es el nom que a l'antiga Grecia donaven al artilugi de pedra, fusta o pell de forma fal-lica que les dones un cop impregnat d'oli usaven per donar-se plaer, quan els homes estaven en guerra i eren fora llargues temporades. El "consolador" de tota la vida ens ve ja des de la Prehistoria. En el any 2005 uns cientifics alemanys van descobrir en una cova Hohle Fels (Alemania) el consolador mes antic de la historia de la humanitat. Es tracta d"un fal-lus de pedra perfectament polit d'uns 20 cm de llarg i que tindria uns 28.000 anys d'antiguitat.

ALLÒ ÚTIL I ALLÒ VALUÓS

 

ALLÓ ÚTIL I ALLÒ VALUÓS

 

Potser una de les coses que més necessitem es saber distingir allò que ens es útil  i allò que es valuós. Un cotxe es útil, una abraçada es valuosa. Un televisor es útil, veure una posta de sol es valuós. Un ordinador es útil, una amistat es quelcom valuós.

Quasi sempre allò útil es mes car que allò valuós, de fet lo valuós rarament costa diners i això passa perquè el diner és útil però no valuós. Allò que es valuós a llarg termini genera molta mes felicitat del que es útil, però tot sovint valorem més allò útil que allò valuós.

Els millors moments de la vida no costen diners, veure néixer un fill, el primer petó, sentir que algú t’agafa de la mà, no te preu i es molt valuós.

Diuen que abans de morir tots els moments mes valuosos en passen per el cap com una pel·lícula i el que veiem mai ha costat diners. Son els moments mes valuosos que em viscut.

Per tant quant estiguis preocupat per alguna cosa, pensa si el que busques es útil o valuós. Aprèn a distingir i et donaràs compte de que viure bé no es tan car com ens pensem.     

A FER PUNYETES

  A FER PUNYETES

Les punyetes son els brodats de punta que es posen a les manigues de les togues utilitzades per alguns membres de la judicatura.

Reben aquest nom de "punyetes" per la seva caiguda sobre el puny. Antigament aquestes puntes es realitzaven a les presons de dones i tambe als convents de monges.

Per tant dons enviar algu "a fer punyetes" era desitjar-li que marxés ben lluny per molt de temps i molt millor tancat.

LA NINA DE FRANZ KAFKA

 LA NINA DE FRANZ KAFKA

Als 40 anys Franz Kafka (1883-1924) que mai es va casar ni tenia fills, passejava pel parc de Berlín quan va conèixer a una nena que plorava perquè havia perdut la seva nina preferida. Ella i Kafka busquen la nina sense èxit. Kafka li va dir que es reunís amb ell a l'endemà i tornarien a buscar-la.

A l'endemà, quan encara no havien trobat la nina, Kafka li va donar a la nena una carta "escrita" per la nina que deia: "Si us plau no ploris, vaig tenir un viatge per veure món, ja t'escriuré sobre les meves aventures."

Així va començar una història que continua fins al final de la vida de Kafka.

En les seves trobades, Kafka li llegia les cartes de la nina acuradament escrites amb aventures i converses que la nena considerava adorables. Finalment, Kafka li va portar una nina que havia comprat a Berlin.

"No s'assembla en absolut a la meva nina", va dir la nena.

Kafka li va lliurar una altra carta en què la nina escrivia:

"Els meus viatges em van canviar" La nena va besar a la nova nina se l'emportar feliç cap a casa.

Un any després, Kafka va morir.

Diversos anys després, la nena ja adulta va trobar una carta dins la nina. A la petita carta signada per Kafka deia:

"Tot el que mes estimes probablement es perderà, però a la fi, l'amor tornarà d'una altra manera ".