ELS PERFUMS

 

ELS PERFUMS

 

Cada any amb l’arribada del Nadal, podem veure com la televisió ens inunda amb les campanyes de publicitat de diferents fragàncies  i altres perfums de tota mena de marques i firmes comercials. Però el perfum no es quelcom dels últims segles sinó que, tenen una llarga historia que es remunta fins l’antiguitat.

La paraula perfum prové del llatí, “per fumun” (per el fum) nom que pot resulta curiós però que té la seva explicació. Molt abans de que els perfums foren líquids, i es ruixés sobre la pell o als cabells, s’obtenien cremant resines, fustes i flors. El fum i les essències obtingudes d’aquesta forma, es el que s’aplicaven a la pell, a la roba i per les estàncies de la casa.

En les civilitzacions mediterrànies l’ús del perfum era molt comú, però destinat a un àmbit màgic/ religiós, a cerimònies i ritus a les diferents divinitats.

Els egipcis foren els primers a incorporar els perfums a la vida quotidiana. Els primers registres que es tenen ens assabenten de que s’utilitzaven des de olis perfumats per els cabells, banys amb essències florals per perfumar tot el cos. Un altre dels usos que en feien , era durant la momificació, durant els rituals s’untaven els cossos amb essències aromàtiques. Un exemple el trobem en la famosa tomba de Tutankhamon, on si varen trobar diversos ungüentaris amb pomades aromàtiques. No es gens estrany, que els egipcis fossin els primers en usar els perfums,els hidratava i donava suavitat a la pell, en un  clima molt sec i calorós. Els egipcis varen marcar un abans i un desprès en el us dels perfums gracies una bona part al seus alquimistes. Que no solsament usaven les essències per els ritus religiosos, sinó que tambe estaven molt presents en totes les àrees de la vida social.

Els grecs tambe van ser grans amants de perfumar els seus cossos,sobretot rere els banys termals tan assidus en aquesta cultura. No hi havia cap reunió familiar, sense celebrar el “ ritus d’ungir”. Aquest es feia untant els cossos dels assistents per purificar-los. Segons els textos antics els homes eren els que mes es perfumaven. Un d’ells el gran Alexandre Magna, es diu que consumia perfums tan en forma d’olis, encens com ungüents que perfumaven tot el seu cos. Fins i tot amarava les túniques amb safrà i d’altres especies per anar sempre ben aromatitzat.

Els romans sabem que varen assimilar i adquirir moltes de les costums gregues, per tant els perfums varen ser molt empleats durant la cultura romana. Però com sempre van portar aquesta costum fins a l’extrem. Perfumaven des de fonts d’aigua, roba, fins i tot les seves mascotes. Els perfums foren usats en tots els àmbits socials, pobres, rics, i tambe esclaus. Existien moltes formes per transportar els perfums la majoria amb petits atuells de vidre.

En les civilitzacions orientals els perfums eren sinònim de luxe i sofisticació , en la majoria  nomes eres usats per la noblesa i la reialesa. Tenien tanta influencia que deien que les essències o els  ungüents costaven mes que el propi or. Segons la Bíblia la reina de Saba li va fer el major regal al rei Salomó , un carregament de perfums i encens com la mirra que solsament era usada per els reis.

Amb l’arribada del cristianisme sabem que entre altres coses es varen prohibir els perfums per el seu caràcter sexual. Els alquimistes foren perseguits i els seus tallers destruïts.  

Durant l’època Medieval durant els segles XI i XII, amb les Creuades es va legalitzar altre vegada l’ús dels perfums amb els productes portats dels regnes conquerits. Els ungüents, perfums, encens i tota mena de essències tornaven a ser empleats per tot tipus de estatus social amb una gran reobertura comercial que arribava de països orientals on mai havien estat prohibits.  

En el Imperi Xinès tambe va estar el seu ús molt estès. Solien introduir saquets perfumats per enmig dels llençols, com fem avui en dia en els armaris i vestidors, solien cremar encens en totes les cases fins i tot perfumaven les banyeres. Una dada curiosa, es que en la cultura asiàtica existia la costum de donar a aquells que havien begut massa , un paper impregnat en essència de flor de taronger per dissimular l’olor a l’alcohol.

En el segle XVI, els perfums començarien a ser creats i usats molt semblant avui en dia. Es diu que el primer monarca en tornar a empolainar-se fou la reina consort d’Hongria, Isabel Piast (1305-1380). Segons la tradició la reina tenia greus problemes de salut, seguint les recomanacions va visitar un ermitá que era aleshores molt conegut per alleugerir dolors i curar malalties amb ungüents i d’altres pomades de la seva preparació. Aquest li va preparar un aigua que en poc temps va revifar i treure els dolors de la reina. Aquesta aigua no era res mes que, una elaboració a base de romaní i aigua destil·lada en un alambíc. Aigua que tenia les propietats per el mals de la reina  a més tonificar i perfumar  la pell.

El Renaixement va ser cabdal per l’industria alquimista dels perfums que va permetre una gran difusió de essències i olis especials.

Al igual que passaria amb l’art, Itàlia es va convertir en la capital de la perfumeria, de tots el racons de món els arribaven ingredients naturals per la fabricació de tot tipus de perfums. Encara que la Provenza fou el lloc per antonomàsia per recollir les matèries primes  destinades a la producció de perfums.

Sens dubte la perfumeria va fer un gir de 180º amb el descobriment de la síntesi química  a finals del segle XVIII a la ciutat de Paris. Un gran avanç sense precedents en un producte de us poc quotidià. Que des de aquest moment els perfums serien usats en totes les cases i persones com una forma de personalitat, higiene i el benestar.                                                           

LA PENA CAPITAL

LA PENA CAPITAL

Sempre s’ha cregut que el que sobreviu a una execució se li suspèn automàticament la aplicació de la sentencia. Es cert que s’han suspès execucions quan hi ha hagut imprevistos de ultima hora o la víctima s’ha recuperat, però mai ha existit una llei al menys en el mon occidental que ho fes obligatori.

Cert es que, en els països on la pena de mort era legal es concedia clemència per el sentit humanitari als criminals que sobrevivien a la seva execució.

A Anglaterra el cas mes cèlebre fou el de l’assassí John Lee recordat com “ l’home que no es va poder penjar” . tres vegades va pujar al patíbul de la presó d’Exeter en 1885 i en las tres ocasions va fallar la trampa que s’havia d’obrir sota els seus peus, en fallar el tercer intent fou eximit de la mort per raons humanitàries i condemnat  a cadena perpetua. Posteriorment fou posat en llibertat i va emigrar als Estats Units on hi va morir a l’any 1933.

Un dels primers casos comprovats d’ algú que va obtenir la llibertat absoluta desprès de la seva fallida execució fou el de Ann Green sentenciada a la forca en 1650 ala ciutat d’Òxford (Anglaterra) condemnada per infanticidi. Desprès d’haver estat penjada de la soga durant 30 minuts es reanima quan un cirurgia es disposava a realitzar la dissecció del seu cadàver. Ann Green es recuperà del tot es casà i va tenir tres fills.

Un altre curiós cas es el de Joseph Samuels de Nova Gales del Sud ( Australia) l’any 1803. De peu en el patíbul protestava encara reclama’n la seva innocència i acusava a un altre home del crim que per el qual seria penjat. Per dos vegades es trencà la soga i a la tercera es va tensar tan que els peus de Samuels es recolzaven al terra. El governador va suspendre l’execució de la sentencia i posteriorment fou penjat en el seu lloc l’home que Samuels acusava del crim.

John Smith condemnat per escàndol en 1705 a la ciutat de Londres, portava 15 minuts suspès de la forca quan arribar una ordre de suspensió de la sentencia. Mes tard es va poder comprovar que l’ordre era falsa però mentrestant es va tallar la corda i es va reanimar al condemnat que va aconseguir el perdó i va viure la resta dels seus dies amb sobrenom de “Smith el semi penjat”.

Tambe a la ciutat de Londres William Duell fou penjat l’any 1740 convicta d’assassinat es recuperar en la taula de dissecció com Ann Green se li perdonà la sentencia de mort i fou deportat a Australia.

En canvi no va tenir tanta sort ni se li atorga clemència a un assassí condemnat a la cadira elèctrica en la presó de Sing-Sing (Estats Units) de nom Bullen que ja executat i camí del cementiri es recuperà i fer escàpol del seu taüt però fou de nou capturat i de nou electrocutat.

Un dels casos mes curiosos dels condemnats que ha sobreviscut  a les execucions es el de l’escocesa Margaret Dickson a l’any 1728. Ja camí del cementiri desprès d’haver-la penjat i donada per morta, al passar per davant d’un hostal, tots els clients la varen veure saltar del taüt. Segons la llei d’Escòcia en aquella època al seu marit era ja viudo per ella haver estat executada oficialment, d’aquesta manera per legitimar altre cop la seva unió es van haver de tornar a casar-se.            

 De tota manera val ha dir que no tots tingueren aquesta sort , molts condemnats van morir penjats, lapidats, cadira elèctrica, garrot vil  etc.... i sortosament avui en dia molts de països han derogat la pena capital , però tambe desgraciadament encara n’hi ha on segueix vigent.           

   

LA GRAN MURALLA

LA GRAN MURALLA XINESA

De totes les obres fetes per la ma de l’home , la mes espectacular  per les  seves desmesurades mides es sens dubte la Gran Muralla Xinesa.

Amb una extensió de 2710 km., des de el Mar Groc , fins la Porta de Jade , punt per on sortia la antiga Ruta de la seda per internar-se en el desert del Asia Central.

Shi Huang Ti , emperador de la dinastia Ch’in , comença l’obra en el any 214 abans de J.C.  per protegir la vulnerable frontera septentrional  , que en aquells moments estava amenaçada per els tàrtars de Hsiung-nu ( els huns) , bàrbars que  mes tard provocarien la caiguda de l’imperi roma.

Delinqüents i criminals en desenes de mils redimien les seves penes treballant com esclaus en la construcció de la muralla. Segons la llegenda , l’obra costaria mes de un milió de vides.

En alguns trams les derivacions del terreny formen reductes especials , de vegades inclús existeixen una doble o triple línia de defenses , en altres trams la muralla es de fang , en altres amb revestiments de pedra o rajol. Era verdaderament útil?. Crec que en una època sense artilleria les muralles mantenien lluny a l’enemic . Però el gran problema  era el manteniment continu de una guarnició cosa que es feia  pràcticament impossible en aquela època.

Shi Huang Ti , va morir als quatre anys d’haver-se iniciat les obres els seus successors la varen continuar. La muralla es reparava i s’allargava contínuament , en alguns llocs el mur tenia 10 metres d’alçada i deu d’amplada a cada 180 metres hi havia una torre que feia dotze metres.

Al cap de 2000 anys de la seva construcció el espectacle de la muralla serpentejant per les muntanyes al nord de Pekin, encongeix a qui la contempla des de la terra o des de l’aire i encara de mes enllà dons es diu que, es l’única obra dels homes visible des de l’espai.     

CAMPANES

 

CAMPANES

 

Hi va haver un temps que, es creia que les campanes de les esglésies estaven dotades de uns poders sobrenaturals. Durant l’Edat Mitjana en molts països de la cristiandat , quan s’instal·lava una nova campana l’esdeveniment sempre anava acompanyat de grans cerimònies i també de grans banquets sempre que els pobles i el seu estatus social s’ho poguessin permetre.

Durant el segle XIV calamitós per tants conceptes, Anglaterra es va veure devorada per la pesta ( la Mort Negre) creien que si  repicaven les campanes foragitarien tan malvada pesta. Quasi 300 anys mes tard l’anglès Francis Hering, en la seva obra “ Regles, instruccions o advertències per èpoques de contagis pestilents”, on aconsellava:

-      Que les campanes de pobles i ciutats, repiquin sovint i amb molta freqüència, per purificar l’aire.

També es va arribar a creure que el toc de campanes en un enterro, allunyava el fantasma del difunt. Els antics romans al mes de maig celebraven la festa en honor als seus morts i tocaven les campanes de bronze al temps que cantaven “Esperits dels meus morts,endavant”. En el Pontifical romà es recomana tocar les campanes per expulsar els espectres embogits dels morts.

Hi ha nombroses llegendes que ens parlen de campanes que començaven a tocar sense cap intervenció humana. Alexandre Dumas en els seus  “Contes de viatges per el sud de França” explica que en l’any 1407 es van sentir uns patètics sons, entre ells el repic d’una campana, moments abans de que s’enfonsés un antic pont sobre el riu Roine.

Un altre llegenda ben curiosa del segle XIV de la ciutat polonesa de Breslau, que creien que si la campana de la catedral sonava per si sola, un dels canonges moriria.

Les bruixes, odiaven i temien les campanes de les esglésies i amb freqüència eren culpades de robar-les dels campanars per la nit. A la ciutat de Canewdon (comtat d’ Essex, Anglaterra) es deia que una campana , llançada al riu per set bruixes sonava sota l’aigua durant les grans tempestes. En plena època romàntica es tocaven les campanes de la parròquia de Dawlish , (en el comtat de  Devon) amb l’esperança de que “l’esperit de les campanes” havia de prevaldre sobre “l’esperit del llampec”. A  Malta fins l’any 1852 es repicaven les campanes de tots els temples fins a conjurar i dissoldre les grans borrasques.      

Amb el pas dels temps les campanes amb els seus diferents tocs, ens han assenyalat les hores, ens han cridat a sometents i tota mena d’esdeveniments, casaments , enterraments, naixements,tocs d’atenció que amb el pas del temps hem anat perdent.

Catalunya te censats 909 municipis amb campanes, totes amb un so diferent  i característic donat per el mestre campaner, son un bon instrument de comunicació  ben apreciat. Fins i tot n’hi ha que tenen nom.

Les noves tecnologies han estat la gran revolució social dels darrers anys, avui ja no ens fixem en el toc de les campanes, les comunicacions es fan per el telèfon Mobil, gairebé tots en tenim un que serveix per el que tan de temps feien les campanes convocar i mobilitzar la gent. Malgrat tot encara ara quan les sentim per molts de nosaltres ressonen llibertat.     

      

LES GALETES MARIA

 

LES GALETES MARIA

 

Quan La Gran Duquessa Maria Aleksándrovna de Rússia, filla del  Tsar  Alexandre II de Rússia i Maria de Hesse- Darmstadt  i tia del futur tsar Nicolás II. Es casà amb Alfred de Saxònia (duc d’Edimburg) era el quart , dels 9 fills de la reina Victoria del Regne Unit.

El casament va tenir lloc el 23 de gener de l’any 1874, en el Palau d’Hivern de Sant Petersburg. I per commemorar aquest esdeveniment, que es va convertir en l’acte social més important de l’any a tot Europa, va ser per aquest motiu, que l’empresa Peek Freans & Company propietat de James Peek i de George Hender Frean van crear la recepta d’aquesta singular galeta, que tenia la propietat de mantenir- se sencera quan la sucaves en llet calenta donant-li el nom en honor de la núvia,  “Maria biscuit”.

Ningú es podia imaginar que s’acabaria distribuint per tot el món amb aquest nom.

Espanya fou distribuïda per Eugeni Fontaneda des de  Aguilar del Campo on hi tenia la fabrica, en el any 1881. Corria la llegenda de que per la dècada de 1920 el famós fabricant la va anomenar així en honor a la seva petita neta.  

Maria mai fou feliç ni va arribar a adaptar-se a les costums angleses. Va morir l’any 1920 després de viure tot l’impacta que causà la mort del seu nebot, el tsar Nicolás II i quasi tota la seva família durant la revolució bolxevic al 1917.   

        

 

 

GRANS MONUMENTS: EL COLOSSEU DE ROMA

EL COLOSSEU DE ROMA

El Colosseu de Roma , el grandiós estadi on es jugava amb la mort,, els jocs que s’hi celebraven dominaven la vida social de l’antiga ciutat, una barreja de cruels caceres,combats entre gladiadors, batalles simulades, incloses les navals i també lluites desiguals entre condemnats i besties ferotges.

En la política dels emperadors hi entrava lo de proveir a la ciutadania de lo que ells en deien “pa i espectacle” segurament per pal·liar les conseqüències del mal govern.

Al principi els jocs es celebraven en amfiteatre de fusta construït l’any 29 abans de Jesucrist, fins el gran incendi de Neró en que fou totalment destruït, els seus successors Vespasiá i Titus van aixecar-lo de nou en el lloc que abans ocupava la Casa Daurada del propi Neró, que mai va veure el Colosseu construït , ja que va ser inaugurat a l’any 80 desprès de Crist molts anys desprès de la seva mort.

El recinte ovalat de sorra, de 90 metres de longitud es disposa sobre un complexa sistema de passadissos subterranis i gàbies d’animals. Les graderies de pedra de 50 metres d’alçada i amb capacitat per 50.000 espectadors , les primeres files eren seients reservats per senadors i ciutadans eminents, en el centre hi havia el palco imperial i al voltant estava reservat per els consuls i les verges vestals, els patricis anaven desprès i a continuació la plebe , es a dir la massa del poble.

La gran cerimònia de inauguració va durar 100 dies i en aquest temps hi van morir 9000 besties salvatges, i nombrosos gladiadors apart dels que morien en les batalles navals o com ells ho anomenaven “Naumàquia”. S’emplenava l’estadi d’aigua fins una profunditat de 1’5 metres , per fer aquest tipus de batalles.

Sobre la quantitat de cristians sacrificats en el Colosseu no hi ha dades històriques al respecta.

Durant el segle VI l’amfiteatre va caure en desús i en els segles XIII i XIV els terratrèmols van causar  gravíssims danys en l’estructura.

La pedra va servir per altres construccions i van desaparèixer moltes de les estàtues que estaven dins les cavitats dels murs.

En el segle XIX es va procedir a la seva restauració però  el que avui en dia en resta es una imponent ruïna de pedra on encara si pot notar el eco ofegat de les veus assedegades de sang.   

JOAN DE CANYAMÀS (HEROI I MÀRTIR)

 

JOAN DE CANYAMÀS (HEROI I MÀRTIR)

 Pagès i antic remença nascut al petit llogarret de Canyamàs (Maresme) famós per el seu frustrat regicidi en la persona del rei Ferran II dit el Catòlic.

Trobant-se el rei a Barcelona el 7 de desembre de 1492, i sortint de Tinell on hi havia tingut una audiència fou agredit per el pagès remença, que el ferí al clatell amb una espasa. El monarca es recuperà i restà guarit a les tres setmanes. L’autor de tan greu atemptat era un pertorbat mental d’acord amb la versió oficial però en Joan de Canyamàs era un remença descontent per els fets reials de no complir els acords després de la sentència de Guadalupe a més d’haver-hi motius de recel per les noves mesures, que no eren favorables als remences.

En el moment dels fets els guàrdies reials van saltar-li al damunt amb l’ intenció de matar-lo allà mateix, però el magnànim rei Catòlic va decidir que en comptes d’acabar amb ell tan aviat  seria mes profitós a nivell d’escarment popular muntar-lo sobre un cadafal amb rodes i torturar-lo fins a la mort amb els ciutadans com espectadors.

Cinc dies mes tard, entre les 11 i les 12h. el tragueren de la presó sobre el cadafal  per executà la sentència a la que fou sotmès.        

Amb un gran salvatge acarnissament fou torturat: mugrons arrencats amb estenalles roents, extremitats amputades a cops de destral,arrencar-li tires de pell, buidar-li els dos ulls fins que finalment morir dessagnat quan passava per el passeig del Born.

Andrés Bernáldez autor de les “Memorias del reinado de los Reyes Católicos”ens explica en la seva crònica:

-      Primeramente le cortaron la mano con la que dió al Rey, y luego con tenazas ardiendo le sacaron una teta, después le sacaron un ojo, y después le cortaron la otra mano, y luego le sacaron el otro ojo, y luego la otra teta, y luego las narices y todo el cuerpo le abocaron los herreros con tenazas, e fueronle cortando los piés, y después que todos los miembros le fueron cortados sacaronle el corazon por las espaldas”.

Cal tenir en compte que malgrat tot aquest esfereïdor suplici el remença Joan de Canyamàs va respondre amb una  gran resistència i coratge, sobre això  l’ historiador i cronista de l’època Miquel Carbonell ens diu en les “Cròniques d’Espanya”:

-      “May es mogué ne parla ne dehia res n’es complanyia, com si donassen sobre una pedra”.

Desprès del esgarrifós i sagnant capítol en la vida d’aquests dos homes, el rei Ferran II el Catòlic ha passat a  l’historia com el gran monarca temerós de Deu, gran defensor de la cristiandat i descobridor de Nou Món.

El pobre Canyamàs, el pobre desgraciat titllat de boig i descrit per les cròniques de l’època com “pagès, bar e traïdor malvat” ha passat a l’historia com l’home que atemptar contra un rei i el preu que en va pagar, tot per escarmentar una població que només volia defensar els seus drets per tenir una vida més digna.