divendres, 19 de juny del 2026

LES NOVES SET MERAVELLES DEL MON

 

LAS SET NOVES MERAVELLES DEL MON

 

Bernard Weber inspirat per les set meravelles del mon antic, al setembre de l’any 1999 va donar a conèixer el projecte d’aquest concurs que inicialment tenia 177 monuments arreu del mon, xifra que es va anar reduint fins que el dia 7 de juliol del 2007, es va donar a conèixer les guanyadores del concurs a l’Estádio de la Luz de Lisboa ( Portugal).

La decisió es va fer per votació popular i tothom que hi va participar mitjançant correu electrònic o be per un telèfon de pagament.

Aquest sistema per elegir un guanyador va estar molt criticat ja que el vot per telèfon no era del tot objectiu, perquè els habitants dels països participants votaven per la meravella local. Fet que la UNESCO entre altres va denunciar la mercantilització del  concurs.

La Gran Piràmide de Gizeh va estar candidata honorifica ja que es l’única meravella del mon antic que encara es conserva les altres totes ha desaparegut.

Les seleccionades foren:

1 – La Gran Muralla Xinesa ( Xina)

2 – La ciutat de Petra (Jordània)

3 – El Crist Redentor (Brasil)

4 – Machu Picchu (Perú)

5 – Chichen Itzá ( Mèxic)

6 – El Colosseu de Roma (Itàlia)

7 – El Taj Mahal (Índia)

Entre les candidates no seleccionades s'hi troben:

El Castell de Neuschwanstein (Alemanya), l’Acròpolis d’Atenes (Grècia), l’Alhambra de Granada (Espanya), la Torre Eiffel ( França), la Estàtua de la Llibertat ( Estats Units), Stonehenge (Regne Unit), els Moais de l’Illa de Pasqua (Xile) o L’Opera de Sidney ( Austràlia).

L’UNESCO va declarar que no avalava aquesta campanya totalment mediàtica i a títol personal de l’organitzador, afirmava també que la votació no era universal ja que deixava fora a tota la gent que no tenien accés a internet o als telèfons de pagament, alguns pensaven que era un projecte amb finalitat econòmica ja que s’havia de pagar per votar en aquest sentit Bernard Weber va afirmar que tots els suposats beneficis anirien per la restauració de monuments.

 

      

CULTURA MILITAR

La tradición de dirigirse a un superior como "Mi Capitán" o "Mi Sargento" tiene raíces históricas que se remontan a la influencia francesa en el ejército español.

CULTURA MILITAR

 Un poco de Cultura Militar, ¿por qué usamos nosotros el termino "mi" para referirnos a un superior? 

Esto se remonta a la llegada de la dinastía de los borbones a España allá por 1767.

En esa época era común usar el “Señor” antes de cada profesión , así al médico se lo llamaba “Señor Doctor “ al docente “Señor Profesor “, "Señor Maestro",entre otros. 

Sabemos que señor en francés se dice monsieure, entonces, para llamar a, por ejemplo, un Capitán, se decía “Monsieure le Capitaine“, o a un Sargento "Monsieur le Sergent". Lo que luego fue abreviado a “Mon Capitaine” o " Mon Sergent". 

Esta costumbre fue llevada a España, y al castellanizarse se sustituyó por el “ Mi Capitán“, "Mi Sargento", trato éste, que nosotros conocemos hoy.

Es así que el uso de “Mi“, no refiere a un adjetivo posesivo, sino por el contrario a un gesto de respeto sustitutivo de la palabra “señor”.

 

dijous, 18 de juny del 2026

PINK FLOYD


PINK FLOYD

Pink Floyd és una de les bandes més famoses de la història del rock i, tanmateix, molta gent desconeix la fascinant història que s'amaga darrere del seu nom.

A mitjans dels anys seixanta, el grup actuava sota el nom de Tea Set. Una nit, just abans de pujar a l'escenari, els seus membres van descobrir que una altra banda del mateix cartell utilitzava exactament el mateix nom. Calia trobar una solució ràpidament.

El fundador del grup, Syd Barrett, va trobar la inspiració en el blues nord-americà. Combinant els noms de dos músics de blues de l'estil Piedmont, Pink Anderson i Floyd Council, va crear una nova denominació: The Pink Floyd Sound.

El que va començar com una decisió improvisada es va acabar convertint en una elecció definitiva. Amb el temps, el nom es va escurçar simplement a Pink Floyd, i la banda es va convertir en una de les formacions més influents i innovadores de la història del rock.

Una solució senzilla a un problema inesperat va acabar donant lloc a un dels noms més icònics de la música.

"De vegades, les millors històries neixen de les casualitats."

dimecres, 17 de juny del 2026

C.I.R. 9 EL CAMPAMENTO


 

 

C.I.R. 9 EL CAMPAMENTO

La presencia del ejército en San Climent Sescebes se remonta a unos cuantos años atrás. El 30 de septiembre de 1927 el Diario de Gerona publicaba que habían finalizado les maniobres militares en el término municipal donde se repetían cada año.

La zona donde se practicaban según el diario El Autonomista del día 12-10-1932 era en la zona limitada por la frontera francesa, la línea del ferrocarril a Portbou, la carretera nacional (NII) y la línea Campmany-Masarac-Llança. El día 14 del mismo mes i año se reunieron todas las fuerzas supervisadas por el General Batet en Sant Climent para hacer prácticas con fuego real, al norte en la línea Vilartolí-Espolla.

En el año 1946 el Comandante de Ingenieros Sánchez Jurado inició los trámites para la constitución del primer campamento, comprando unos terrenos en la ribera del lado derecho del rio Anyet, al NE del pueblo. Se hicieron tres instalaciones simples en forma de barracones (oficinas, cocina i servicios) mientras que de 800 a 1000 reclutas se alojaban en unas tiendas de fotos, que se desmontaban después de los tres únicos meses al año (de marzo a mayo) que duraba la instrucción.

En 1952 el Ministerio del Ejercito decidió comprar más terrenos para ampliarlo i consolidarlo, sustituyendo paulatinamente las tiendas de lona por barracones de madera, mejorando también las instalaciones generales con enfermería, duchas, nueva cocina y comedores.

El campamento se convirtió en el año 1964 en el Centro de Instrucción de Reclutas (CIR) numero 9, el único que había en la IV Región Militar, en Cataluña. Esta decisión comportaba muchas cosas, pero las que tuvieron más incidencia para el pueblo de Sant Climent fue la reforma del calendario de instrucción que pasaba de uno a cuatro reemplazos al año con el aumento de reclutas. Residían en el pequeño municipio y durante todo el año unos 4000 habitantes más, que la mayoría cada tarde tenían un permiso de paseo para salir del recinto militar.

El zenit de los reemplazos eran las juras de bandera, un espectacular signo puntual (cuatro veces al año) del que vivía el pueblo que en aquel momento tenía   un censo de 915 habitantes (1970). A las juras asistían los familiares de los soldados (un cálculo aproximado de unas seis o siete mil personas más) que colapsaban la población, i a la hora de comer todos los pueblos colindantes. Al igual que las carreteras i caminos de acceso, en aquellos tiempos que no había autopistas ni variantes ni circunvalaciones la Nacional II pasaba por los núcleos urbanos las crónicas recogen las grandes colas de transito que se formaban entre Girona i Figueres.

En el año 1986 el plan de modernización del ejército (META) de 1986 hizo desaparecer el CIR 9 como tal. El 26 de septiembre de 1997 el Consejo de Ministros aprobaba la creación de las primeras plazas de soldados profesionales i la supresión de Servicio Militar Obligatorio.  


dimarts, 16 de juny del 2026

ELS METGES DE LA PESTA

 

ELS METGES DE LA PESTA

Els metges de la pesta van esdevenir una de les imatges més inquietants de l'Edat Mitjana. Amb les seves màscares de bec plenes d'herbes aromàtiques, intentaven protegir-se d'una malaltia que va causar milions de morts. Coneixies la seva història?

Durant els temps de la pesta negra, o pesta bubònica, va aparèixer un dels personatges més coneguts i inquietants de la història: els metges de la pesta. No eren necessàriament grans experts en medicina, però la seva tasca fou molt valorada en aquells temps tràgics.

Vestien llargues túniques recobertes de cera per protegir-se del contagi i portaven una inquietant màscara amb ulleres de vidre i un llarg bec d’au. Aquest bec s’omplia d’herbes aromàtiques i substàncies perfumades, ja que aleshores es creia que la pesta es transmetia pels mals olors de l’aire.

També duien un bastó amb el qual examinaven els malalts sense necessitat de tocar-los directament. La seva presència esdevingué un autèntic símbol de mort i desesperació. Quan aquests metges apareixien pels carrers amb el seu aspecte tenebrós, la població sabia que la malaltia i el perill de mort eren molt a prop.

dijous, 4 de juny del 2026

LA MALDICION DE TUTANKAMON

 

LA MALDICION DE TUTANKAMON

Pocas historias arqueológicas han generado tantas leyendas como el descubrimiento de la tumba de Tutankamon en 1922. Desde entonces, una serie de muertes y acontecimientos extraños alimentaron la creencia de que el faraón había lanzado una maldición contra quienes perturbasen su descanso eterno. La llamada “maldición del faraón” se convirtió rápidamente en uno de los grandes misterios del siglo XX.

El descubrimiento de la tumba

En noviembre de 1922, el arqueólogo Howard Carter y Lord Carnarvon lograron abrir la tumba del joven faraón Tutankamon en el Valle de los Reyes, en Egipto. El hallazgo fue extraordinario. A diferencia de otras tumbas saqueadas siglos atrás, gran parte del tesoro funerario permanecía intacto.

Según la leyenda, el mismo día en que los arqueólogos cruzaron el umbral de la tumba ocurrieron hechos extraños. Se levantó una fuerte tormenta de arena mientras un halcón —símbolo de la realeza egipcia— sobrevolaba la entrada antes de dirigirse hacia el oeste, el misterioso “más allá” de las creencias egipcias.

La muerte de Lord Carnarvon

Cinco meses después del descubrimiento, Lord Carnarvon sufrió la picadura de un mosquito en la mejilla izquierda. La herida se infectó y, debilitado por una septicemia, enfermó de neumonía. Murió en El Cairo el 5 de abril de 1923 a la 1:55 de la madrugada.

La leyenda asegura que, en el mismo instante de su muerte, las luces de la ciudad se apagaron repentinamente. Al mismo tiempo, en su residencia de Hampshire, en Inglaterra, su perro habría comenzado a aullar antes de morir también.

Posteriormente, al examinar la momia de Tutankamon, algunos afirmaron haber descubierto una pequeña marca en la mejilla izquierda del faraón, similar al lugar donde Carnarvon había recibido la picadura.

Una cadena de muertes misteriosas

Tras la muerte de Carnarvon, la prensa comenzó a relacionar otros fallecimientos con la supuesta maldición.

Aubrey Herbert, hermanastro de Carnarvon, murió de peritonitis. El magnate estadounidense Ali Jay Gould falleció de neumonía poco después de visitar la tumba, mientras que el millonario sudafricano Woolf Joel murió tras una caída. Richard Bethell, secretario de Howard Carter y encargado de catalogar parte del tesoro, apareció muerto en 1929 en circunstancias nunca del todo aclaradas. Meses después, su padre, Lord Westbury, se suicidó arrojándose por una ventana. En su habitación conservaba un jarrón de alabastro procedente de la tumba de Tutankamon.

Durante los años siguientes murieron otras personas relacionadas con el descubrimiento, aunque muchas de ellas fallecieron por causas naturales.

Howard Carter y el fin de la leyenda

Curiosamente, el hombre más vinculado al descubrimiento jamás creyó en la maldición. Howard Carter continuó trabajando durante años en el estudio de la tumba y murió en 1939 por causas naturales, a los 64 años de edad.

Su longevidad fue utilizada por muchos historiadores para cuestionar la supuesta maldición.

El misterio continúa

En 1966, cuando el gobierno egipcio autorizó el traslado de los tesoros de Tutankamon a una exposición en París, Mohamed Ibrahim, director de antigüedades egipcias, se mostró contrario a la salida de las piezas por temor a la maldición.

Poco después de una reunión oficial en El Cairo, Ibrahim fue atropellado por un automóvil y murió dos días más tarde.

¿Maldición o coincidencia?

Aunque la mayoría de historiadores consideran que la llamada “maldición del faraón” fue amplificada por la prensa y el gusto de la época por lo sobrenatural, las extrañas coincidencias contribuyeron a crear leyendas más famosas de la arqueología moderna.

Más de un siglo después del descubrimiento de la tumba, el misterio de Tutankamon continúa fascinando al mundo.

dimecres, 3 de juny del 2026

ELS SET SAVIS DE GRECIA


ELS SET SAVIS DE GRÈCIA

La figura dels Set Savis de Grècia forma part de la tradició cultural de l'antiguitat grega. Eren homes reconeguts per la seva intel·ligència, prudència i capacitat de govern, i van viure aproximadament entre els segles VII i VI aC. Les seves paraules i ensenyaments foren recollits per autors com Plató i Plutarc, que els presentaren com a exemples de saviesa i de conducta moral.

Igual que les Set Meravelles de l'Antiguitat, els Set Savis es convertiren en un referent per a les generacions posteriors. Les seves màximes han arribat fins als nostres dies com a consells breus però plens de significat. Cal tenir present que moltes de les anècdotes que s'expliquen sobre les seves vides provenen de la tradició antiga i combinen història i llegenda

TALES DE MILET (624 aC – 547 aC)

Filòsof, matemàtic i astrònom, va néixer a Milet, a la regió de Jònia. És considerat el primer dels Set Savis i una de les figures fonamentals del pensament grec. A més d'interessar-se per les qüestions morals, va dedicar gran part de la seva vida a l'estudi de l'astronomia, disciplina que va aprofundir durant els seus viatges a Egipte.

La tradició li atribueix la predicció d'un eclipsi solar i la divisió de l'any en dotze mesos.

MÀXIMA: «En la confiança hi ha el perill.»

BIES DE PRIENE (600 aC – 530 aC)

Natural de Priene, a Jònia, fou conegut per la seva intel·ligència i sentit de la justícia.

S'explica que, quan la seva ciutat fou conquerida per l'enemic, els habitants fugien carregats amb els seus objectes més valuosos. Bies, en canvi, no duia res. Quan li preguntaren per què no s'havia endut les seves riqueses, va respondre:

—Ho porto tot amb mi.

Amb aquestes paraules es referia a la seva saviesa, l'únic bé que ningú no li podia prendre.

També es conta que va morir després d'esforçar-se intensament defensant un amic durant un judici.

MÀXIMA: «La majoria dels homes són dolents.»

PITAC DE MITILENE (650 aC – 570 aC)

Governant i estrateg de Mitilene, a l'illa de Lesbos, va destacar tant per les seves qualitats militars com per la seva capacitat política.

Segons la tradició, va posar fi a un conflicte amb Atenes acceptant un combat singular contra el general atenenc Frinó, del qual va sortir vencedor.

Posteriorment governà la ciutat durant deu anys, intentant limitar el poder de la noblesa amb el suport de les classes populars. Després d'aquest període va renunciar voluntàriament al poder.

MÀXIMA: «Has de saber escollir l'oportunitat.»

PERIANDRE DE CORINT (segle VII aC – 583 aC)

Periandre fou tirà de Corint i és probablement el personatge més controvertit dels Set Savis. Les fonts antigues el descriuen com un governant sever i autoritari, però també com un dirigent eficaç.

Durant el seu regnat, Corint va assolir una gran prosperitat econòmica. Va impulsar reformes administratives, va afavorir el comerç i va promoure mesures destinades a reduir la influència de l'aristocràcia i millorar la situació dels sectors més humils de la població.

Diverses llegendes expliquen episodis de gran crueltat atribuïts al seu govern, tot i que la seva exactitud històrica és difícil de comprovar.

MÀXIMA: «Sigues previsor en totes les coses.»

SOLÓ D'ATENES (638 aC – 558 aC)

Legislador, poeta i estadista atenenc, és una de les figures més importants de la història política de Grècia.

Els atenencs li van confiar la redacció de noves lleis per reformar la ciutat. Soló va impulsar mesures econòmiques, agrícoles, jurídiques i socials que contribuïren a establir les bases de la futura democràcia atenenca.

Després de completar la seva tasca legislativa, va emprendre diversos viatges per ampliar els seus coneixements. La tradició explica que, en tornar, moltes de les seves reformes ja havien estat modificades pels seus successors.

Alguns autors antics també li atribueixen la regulació dels bordells públics d'Atenes, encara que aquesta qüestió continua sent objecte de debat entre els historiadors.

MÀXIMA: «Res en excés; tot amb mesura.»

CLEÒBUL DE LINDOS

Cleòbul fou governant de Lindos, a l'illa de Rodes. Fill d'Evàgores, va gaudir de fama tant per la seva força física com per la seva saviesa.

Va dedicar gran part de la seva vida a l'estudi de la natura i defensava que el millor govern era aquell en què els ciutadans temien més la deshonra personal que el càstig de la llei.

MÀXIMA: «La moderació és el millor.»

QUILÓ D'ESPARTA (600 aC – 520 aC)

Quiló fou un destacat governant espartà i una de les figures polítiques més influents de la seva època.

Se li atribueixen reformes destinades a reforçar el control dels magistrats i a consolidar les institucions de l'Estat espartà. També és relacionat amb la disciplina i l'educació militar que caracteritzaren la societat espartana.

La llegenda explica que va morir d'alegria en veure el seu fill coronat vencedor als Jocs Olímpics.

MÀXIMA: «No desitgis allò impossible.»

L'HERÈNCIA DELS SET SAVIS

Han passat més de dos mil cinc-cents anys des de l'època dels Set Savis, però moltes de les seves reflexions continuen conservant una sorprenent actualitat. La prudència, la moderació, el sentit de la justícia, la previsió o la capacitat d'aprofitar les oportunitats són valors que encara avui formen part de la nostra manera d'entendre una vida assenyada.

Potser aquest és el veritable llegat dels Set Savis: recordar-nos que la saviesa no consisteix només a acumular coneixements, sinó també a saber viure amb equilibri i bon judici.