LES RELIQUÍES DEL COMTE TALLAFERRO

 

LES RELÍQUIES DEL COMTE TALLAFERRO

Sabíeu que Besalú i Olot van estar a punt d’enfrontar-se per unes relíquies?

Les relíquies dels patrons de Besalú, Sant Prim i Sant Felicià, van arribar a la vila gràcies al comte Bernat Tallaferro amb motiu de la consagració del nou temple de Sant Pere, integrat en el monestir benedictí fundat l’any 977 pel comte-bisbe Miró.

Durant segles, aquestes relíquies van ser considerades un dels tresors més preuats de la vila. Però al segle XVII va esclatar una controvèrsia que va sacsejar la comarca.

L’abat Fontanella, simpatitzant de la gent d’Olot, va prendre una decisió que els besaluencs van considerar imperdonable: traslladar les relíquies de Sant Prim i Sant Felicià a l’església parroquial de Sant Esteve d’Olot.

La notícia va caure com una galleda d’aigua freda a Besalú. La indignació va ser tan gran que, segons expliquen les cròniques, una multitud armada es va dirigir cap a Olot disposada a recuperar els seus sants patrons. La intervenció de les autoritats va evitar que la situació acabés en un greu enfrontament entre les dues poblacions.

Davant la magnitud del conflicte, la qüestió va arribar fins a Roma. Finalment, l’any 1619, la Santa Seu va dictaminar que les relíquies havien de romandre a Sant Esteve d’Olot. La decisió va provocar una profunda decepció entre els habitants de Besalú.

La llegenda diu que l’abat Fontanella, conscient del malestar que havia generat, no va tornar mai més a posar els peus a la vila comtal i es va establir definitivament a Olot.

Malgrat haver perdut les relíquies, Besalú mai no va renunciar als seus patrons. Encara avui, Sant Prim i Sant Felicià continuen essent els protectors i patrons tradicionals de la històrica vila comtal.

 

JAN PETIT

 

JAN PETIT

En Jan Petit és una cançó i una dansa tradicional catalana, segons Joan Amades a principis del segle XX, en alguns llocs aquesta cançó també es cantava i ballava per carnestoltes amb una coreografia eròtica en la qual el terme “dit” era interpretat en sentit figurat.

La cançó deu el seu origen a Joan Petit un pagès occità que al 1643 va capitanejar la “Revolta dels Crocants” a Vilafranca de Roergue contra el rei de França Lluis  XIV. Quan va ser capturat, va estar condemnat a mort al suplici de “La Roda” un dels més cruels que mai s’han vist, i aquesta es la raó perquè en la cançó es citen diferents parts del cos que s’anaven mutilant mentre la feien girar.

Consistia en lligar el condemnat en una roda mentre el botxí li anava trencant els ossos amb un mall per dislocar-li les extremitats, sempre procurant no causar-li hemorràgies internes letals, fins al punt que es podia tocar el cap amb els turmells. Llavors es pujava la roda damunt de una columna i es deixava al pobre desgraciat allà dalt fins que moria de dolor. Aquest fet va generar aquesta cançó popular encara vigent a Occitània, a Catalunya i també amb alguna variació al País Basc on es coneix amb el nom dep7 “ Ipurdi Dantza”. On es canta que en Jan Petit ballava per el rei de França amb els membres que li anaven trinxant, ara un dit, ara la mà, ara un braç, ara un peu.......... així ballava en Jan Petit   

 

QUIZ

 

QUIZ

L’origen de la paraula “Quiz” es força misteriosa i té varies teories, la més acceptada es que aquest mot té el seu origen al final del segle XVIII i es conta que: En el any 1780, un empresari de teatre de la ciutat de Dublín (Irlanda) de nom Richard Daly va apostar que en 24 hores introduiria una nova paraula a la llengua anglesa. Durant tota una nit es va dedicar a pintar amb guix la paraula “Quiz” en un munt de parets de la ciutat. Al dia següent l’estranya paraula estava en boca de tothom, però ningú sabia el que significava. Així el vocable es va convertir en sinònim de pregunta o proba, especialment més tard ha donat nom a un conjunt de preguntes.

Des de aleshores la paraula Quiz ha estat emprada per referir-se ha un petit test  i s’ha mantingut en el idioma com una forma popular per avaluar coneixements.     

 

 

WILLIAM WALLACE

 

WILLIAM WALLACE

William Wallace simbol de la rebel·lió escocesa contra la corona anglesa fou capturat prop de Glasgow i traslladat encadenat a Londres. El seu nom ja era llegenda entre els guerrers i pagesos escocesos que l’usaven per donar exemple del preu de la desobediència.

Wallace no era un noble, no pertanyia a cap família poderosa ni buscava la gloria personal. Era un home nascut a Elderslie un petit poble i format dins la convicció de que cap estranger podria governar la seva terra.

L’espurna que provocar l’alçament fou l’execució de la seva dona Marion Braidfute assassinada per soldats anglesos.

Amb només un grapat d’homes va desafiar a l’exercit més poderós d’Europa, la seva victòria al 1297 “Stirling Bridge Battle” (Batalla del Pont de Stirling) va sorprendre a Eduard I conegut com “Hammer of the Scots” (Martell dels Escocesos). Durant aquest  temps Wallace fou nombrat “Guardian of Scotland” una distinció que simbolitzava la independència d’un poble que es negava a rendir-se.

Però el poder militar i polític anglès era implacable i venjatiu. Al 1298  el seu exercit fou derrotat  i dispersat a Falkirk. Wallace va fugir convertint-se en un fugitiu durant anys, mentre la noblesa escocesa negociava per la seva rendició. Finalment i traït per un dels seus fou entregat els anglesos i traslladat a Londres per ser jutjat.

El 23 d’agost de 1305, al davant d’una multitud de gent reunits a Smithfield, Wallace va escoltar la seva sentencia “culpable d’alta traïció”. La seva resposta va ser una frase que ha sobreviscut al temps i encara ressona per les parets escoceses. – No puc ser traïdor, dons mai he jurat lleialtat al rei anglès –

La seva execució fou una de les més cruels de l’Edat Mitjana. Fou arrastrat fins  per cavalls per el carrers de Londres, penjat fins quasi morir, mutilat i finalment decapitat i esquarterat. Els seus membres foren exposats a diferents ciutats d’Anglaterra com advertència. Però l’intent d’esborrar el seu nom el va convertir en un heroi immortal.  

La corona anglesa va voler sembrar la por, però al que va néixer fou el mite. El seu cós fou destruït però el seu crit encara se sent. Wallace es va convertir en símbol de valentia i coratge que encara ressona quan un poble lluita per la seva llibertat

EL REI SAVI

 

EL REI SAVI

Khalil Gibrán el famós poeta libanès (1883-1931) en una de les més celebrades obres (El Boig 1918) ens narra aquest petit conte, que ben bé el podríem recomanar a algun dels nostres polítics actuals.

Hi havia una vegada, en una llunyana ciutat que anomenaven Wirani governada per un Rei que tractava els seus súbdits amb poder i molta saviesa. Hi havia també al mig de la ciutat un pou de aigua clara i fresca que en gaudien tots el ciutadans, també el Rei i els seus cortesans dons era l’únic pou de la ciutat. Una nit quan tot estava en calma i la gent dormia, una bruixa va entrar a la ciutat i va tirar set gotes d’un misteriós líquid dins el pou al mateix temps que deia.

-       “Des de aquest moment, qui begui d’aquesta aigua es tornarà boig”.

L’endemà tots els habitants de la ciutat van beure de l’aigua del pou, excepte el Rei i el seu gran camarlenc i tots es van tornar bojos, tal com havia previst la bruixa. Aquell mateix dia per els carrers i al mercat la gent només feien que xiuxiuejar

-       “El Rei està boig, el nostre Rei i el seu gran camarlenc han perdut la raó, no podem permetre que ens governi un Rei boig , l’hem de destronar”.

Per la nit el Rei va ordenar que li portessin d’aigua del pou en una gran copa d’or i quan li van portar insaciablement en va beure i va passà la copa al camarlenc per que també en begués.

L’endemà hi va haver joia i alegria en aquella llunyana ciutat de Wirani, perquè el seu Rei i el seu gran camarlenc havien recuperat la raó.  

 

 

LA GUILLOTINA

 

LA GUILLOTINA

L’any 1792, a França es va introduir un nou mètode d’execució amb la intenció de fer-la mes humana : “la Guillotina”. Fins aleshores les penes de mort per decapitació s’aplicaven amb espasa, però es requeria un cop extremadament precís i encertat. Una errada en el cop podia convertir l’execució en un espectacle de un prolongat sofriment. Fou el doctor Joseph-Ignace Guillotin qui va proposar aquest nou mètode que garantia la mort rapida i suposadament indolora.

La idea semblava lògica però aviat van sorgir dubtes inquietants. Es deia per exemple, que quan Ana Bolena fou executada amb espasa al 1536, la seva boca es movia com si intentés parlar mentre el seu cap s’exhibia al públic. En 1793 durant la revolució francesa Charlotte Corday fou condemnada per assassinar a Marat. Després de la decapitació el botxí va aixecar el cap i li donà unes bufetades. Les galtes de Madame Corday es van ruboritzar i el seu rostre semblava expressar indignació

Es possible que encara estès conscient? El metge francès Gabriel Beaurieux va investigar-ho. Durant una execució es posar al costat del lloc on cauria el cap d’un reu ajusticiat, quan va caure dins el cistell el metge al va cridà per el seu nom. Sorprenentment els ulls de l’home al van mirar, va fer-ho una segona vegada amb el mateix resultat, al tercer intent el rostre ja estava inerta.

Beaurieux després dels seus estudis va determinar que el cervell humà pot romandre conscient entre 25 i 30 segons després de la decapitació. Experiments moderns amb ratolins mostren que després de la decapitació hi ha activitat cerebral fins a 4 segons. Encara que el cervell depèn del oxigen, un cop tallat el fluix, continua rebent l’últim alè contingut en el sistema. Aquesta petita espurna es suficient per generar una ràfega de consciencia, com una llum que parpelleja abans d’apagar-se.

El pulmons i les cordes vocals ja s’han quedat fora, però la mirada  podria ser l’ultima forma de comunicació de qui sap que s’està morint. Potser “ La Guillotina” no fou tan indolora com es va pensar que seria i potser que durant uns segons el reu estava plenament conscient de la mort.  

         

   

CENTENNIAL LIGHT

 

CENTENNIAL LIGHT

Des de l’any 1901 hi ha una bombeta encesa incandescent, fabricada a ma per la Shelby Electric Company de Shelby, Ohio (USA). A finals de la dècada de 1890, fou donada per l’empresari local Dennis Bernal al Departament de Bombers  de Livermore, Califòrnia en el any 1901. Inicialment amb 60W, avui en dia emet una llum tènue 4W que gracies a la seva alta qualitat de construcció i de que rarament s’apaga, nomes ha estat breument desconnectada per mudances o reparacions.

Actualment es troba en l’Estació de Bombers de Livermore, 4550 East Avenue on està vigilada per un comitè i també esta visible per el públic, simbolitzant la durabilitat de la tecnologia pionera d’il·luminació.