CAMPANES

 

CAMPANES

 

Hi va haver un temps que, es creia que les campanes de les esglésies estaven dotades de uns poders sobrenaturals. Durant l’Edat Mitjana en molts països de la cristiandat , quan s’instal·lava una nova campana l’esdeveniment sempre anava acompanyat de grans cerimònies i també de grans banquets sempre que els pobles i el seu estatus social s’ho poguessin permetre.

Durant el segle XIV calamitós per tants conceptes, Anglaterra es va veure devorada per la pesta ( la Mort Negre) creien que si  repicaven les campanes foragitarien tan malvada pesta. Quasi 300 anys mes tard l’anglès Francis Hering, en la seva obra “ Regles, instruccions o advertències per èpoques de contagis pestilents”, on aconsellava:

-      Que les campanes de pobles i ciutats, repiquin sovint i amb molta freqüència, per purificar l’aire.

També es va arribar a creure que el toc de campanes en un enterro, allunyava el fantasma del difunt. Els antics romans al mes de maig celebraven la festa en honor als seus morts i tocaven les campanes de bronze al temps que cantaven “Esperits dels meus morts,endavant”. En el Pontifical romà es recomana tocar les campanes per expulsar els espectres embogits dels morts.

Hi ha nombroses llegendes que ens parlen de campanes que començaven a tocar sense cap intervenció humana. Alexandre Dumas en els seus  “Contes de viatges per el sud de França” explica que en l’any 1407 es van sentir uns patètics sons, entre ells el repic d’una campana, moments abans de que s’enfonsés un antic pont sobre el riu Roine.

Un altre llegenda ben curiosa del segle XIV de la ciutat polonesa de Breslau, que creien que si la campana de la catedral sonava per si sola, un dels canonges moriria.

Les bruixes, odiaven i temien les campanes de les esglésies i amb freqüència eren culpades de robar-les dels campanars per la nit. A la ciutat de Canewdon (comtat d’ Essex, Anglaterra) es deia que una campana , llançada al riu per set bruixes sonava sota l’aigua durant les grans tempestes. En plena època romàntica es tocaven les campanes de la parròquia de Dawlish , (en el comtat de  Devon) amb l’esperança de que “l’esperit de les campanes” havia de prevaldre sobre “l’esperit del llampec”. A  Malta fins l’any 1852 es repicaven les campanes de tots els temples fins a conjurar i dissoldre les grans borrasques.      

Amb el pas dels temps les campanes amb els seus diferents tocs, ens han assenyalat les hores, ens han cridat a sometents i tota mena d’esdeveniments, casaments , enterraments, naixements,tocs d’atenció que amb el pas del temps hem anat perdent.

Catalunya te censats 909 municipis amb campanes, totes amb un so diferent  i característic donat per el mestre campaner, son un bon instrument de comunicació  ben apreciat. Fins i tot n’hi ha que tenen nom.

Les noves tecnologies han estat la gran revolució social dels darrers anys, avui ja no ens fixem en el toc de les campanes, les comunicacions es fan per el telèfon Mobil, gairebé tots en tenim un que serveix per el que tan de temps feien les campanes convocar i mobilitzar la gent. Malgrat tot encara ara quan les sentim per molts de nosaltres ressonen llibertat.     

      

LES GALETES MARIA

 

LES GALETES MARIA

 

Quan La Gran Duquessa Maria Aleksándrovna de Rússia, filla del  Tsar  Alexandre II de Rússia i Maria de Hesse- Darmstadt  i tia del futur tsar Nicolás II. Es casà amb Alfred de Saxònia (duc d’Edimburg) era el quart , dels 9 fills de la reina Victoria del Regne Unit.

El casament va tenir lloc el 23 de gener de l’any 1874, en el Palau d’Hivern de Sant Petersburg. I per commemorar aquest esdeveniment, que es va convertir en l’acte social més important de l’any a tot Europa, va ser per aquest motiu, que l’empresa Peek Freans & Company propietat de James Peek i de George Hender Frean van crear la recepta d’aquesta singular galeta, que tenia la propietat de mantenir- se sencera quan la sucaves en llet calenta donant-li el nom en honor de la núvia,  “Maria biscuit”.

Ningú es podia imaginar que s’acabaria distribuint per tot el món amb aquest nom.

Espanya fou distribuïda per Eugeni Fontaneda des de  Aguilar del Campo on hi tenia la fabrica, en el any 1881. Corria la llegenda de que per la dècada de 1920 el famós fabricant la va anomenar així en honor a la seva petita neta.  

Maria mai fou feliç ni va arribar a adaptar-se a les costums angleses. Va morir l’any 1920 després de viure tot l’impacta que causà la mort del seu nebot, el tsar Nicolás II i quasi tota la seva família durant la revolució bolxevic al 1917.   

        

 

 

GRANS MONUMENTS: EL COLOSSEU DE ROMA

EL COLOSSEU DE ROMA

El Colosseu de Roma , el grandiós estadi on es jugava amb la mort,, els jocs que s’hi celebraven dominaven la vida social de l’antiga ciutat, una barreja de cruels caceres,combats entre gladiadors, batalles simulades, incloses les navals i també lluites desiguals entre condemnats i besties ferotges.

En la política dels emperadors hi entrava lo de proveir a la ciutadania de lo que ells en deien “pa i espectacle” segurament per pal·liar les conseqüències del mal govern.

Al principi els jocs es celebraven en amfiteatre de fusta construït l’any 29 abans de Jesucrist, fins el gran incendi de Neró en que fou totalment destruït, els seus successors Vespasiá i Titus van aixecar-lo de nou en el lloc que abans ocupava la Casa Daurada del propi Neró, que mai va veure el Colosseu construït , ja que va ser inaugurat a l’any 80 desprès de Crist molts anys desprès de la seva mort.

El recinte ovalat de sorra, de 90 metres de longitud es disposa sobre un complexa sistema de passadissos subterranis i gàbies d’animals. Les graderies de pedra de 50 metres d’alçada i amb capacitat per 50.000 espectadors , les primeres files eren seients reservats per senadors i ciutadans eminents, en el centre hi havia el palco imperial i al voltant estava reservat per els consuls i les verges vestals, els patricis anaven desprès i a continuació la plebe , es a dir la massa del poble.

La gran cerimònia de inauguració va durar 100 dies i en aquest temps hi van morir 9000 besties salvatges, i nombrosos gladiadors apart dels que morien en les batalles navals o com ells ho anomenaven “Naumàquia”. S’emplenava l’estadi d’aigua fins una profunditat de 1’5 metres , per fer aquest tipus de batalles.

Sobre la quantitat de cristians sacrificats en el Colosseu no hi ha dades històriques al respecta.

Durant el segle VI l’amfiteatre va caure en desús i en els segles XIII i XIV els terratrèmols van causar  gravíssims danys en l’estructura.

La pedra va servir per altres construccions i van desaparèixer moltes de les estàtues que estaven dins les cavitats dels murs.

En el segle XIX es va procedir a la seva restauració però  el que avui en dia en resta es una imponent ruïna de pedra on encara si pot notar el eco ofegat de les veus assedegades de sang.   

JOAN DE CANYAMÀS (HEROI I MÀRTIR)

 

JOAN DE CANYAMÀS (HEROI I MÀRTIR)

 Pagès i antic remença nascut al petit llogarret de Canyamàs (Maresme) famós per el seu frustrat regicidi en la persona del rei Ferran II dit el Catòlic.

Trobant-se el rei a Barcelona el 7 de desembre de 1492, i sortint de Tinell on hi havia tingut una audiència fou agredit per el pagès remença, que el ferí al clatell amb una espasa. El monarca es recuperà i restà guarit a les tres setmanes. L’autor de tan greu atemptat era un pertorbat mental d’acord amb la versió oficial però en Joan de Canyamàs era un remença descontent per els fets reials de no complir els acords després de la sentència de Guadalupe a més d’haver-hi motius de recel per les noves mesures, que no eren favorables als remences.

En el moment dels fets els guàrdies reials van saltar-li al damunt amb l’ intenció de matar-lo allà mateix, però el magnànim rei Catòlic va decidir que en comptes d’acabar amb ell tan aviat  seria mes profitós a nivell d’escarment popular muntar-lo sobre un cadafal amb rodes i torturar-lo fins a la mort amb els ciutadans com espectadors.

Cinc dies mes tard, entre les 11 i les 12h. el tragueren de la presó sobre el cadafal  per executà la sentència a la que fou sotmès.        

Amb un gran salvatge acarnissament fou torturat: mugrons arrencats amb estenalles roents, extremitats amputades a cops de destral,arrencar-li tires de pell, buidar-li els dos ulls fins que finalment morir dessagnat quan passava per el passeig del Born.

Andrés Bernáldez autor de les “Memorias del reinado de los Reyes Católicos”ens explica en la seva crònica:

-      Primeramente le cortaron la mano con la que dió al Rey, y luego con tenazas ardiendo le sacaron una teta, después le sacaron un ojo, y después le cortaron la otra mano, y luego le sacaron el otro ojo, y luego la otra teta, y luego las narices y todo el cuerpo le abocaron los herreros con tenazas, e fueronle cortando los piés, y después que todos los miembros le fueron cortados sacaronle el corazon por las espaldas”.

Cal tenir en compte que malgrat tot aquest esfereïdor suplici el remença Joan de Canyamàs va respondre amb una  gran resistència i coratge, sobre això  l’ historiador i cronista de l’època Miquel Carbonell ens diu en les “Cròniques d’Espanya”:

-      “May es mogué ne parla ne dehia res n’es complanyia, com si donassen sobre una pedra”.

Desprès del esgarrifós i sagnant capítol en la vida d’aquests dos homes, el rei Ferran II el Catòlic ha passat a  l’historia com el gran monarca temerós de Deu, gran defensor de la cristiandat i descobridor de Nou Món.

El pobre Canyamàs, el pobre desgraciat titllat de boig i descrit per les cròniques de l’època com “pagès, bar e traïdor malvat” ha passat a l’historia com l’home que atemptar contra un rei i el preu que en va pagar, tot per escarmentar una població que només volia defensar els seus drets per tenir una vida més digna.    

      

EL NOU MON

 

EL NOU MÒN

Abans de que Cristòfol Colom arribes a la illa de Guanahaní  l’any 1492, es diu que fenicis, irlandesos,víkings, egipcis, fins i tot els xinesos ja hi havien desembarcat a terres del anomenat nou món. De tota manera cap d’aquestes gestes ha estat científicament provada per tan la gloria del descobriment ha quedat per el Gran Almirall amb els seus patrocinadors els Reis Catòlics.

Un arqueòleg de la Universitat de Quebec va desxifrar unes inscripcions en aquesta mateixa província canadenca, que en una d’elles estava escrit  “ L’expedició ha travessat el mar al servei de Hiram" ( rei de la ciutat fenícia de Tiro i amic dels israelites) segons el seu descobridor aquestes inscripcions  foren redactades amb la llengua que es parlava a Líbia 5000 anys aC, per tant podríem considerar que els fenicis foren els primers en trepitjar el nou món. La possibilitat de que els marins fenicis haguessin arribat a les costes americanes amb anterioritat a la guerra de Troia, amb viatgers homèrics resulta bastant improbable, n’hi ha que associen aquelles llunyanes costes amb l’Atlántida de Plató.

Barry Fell, doctor del museu de la universitat de Harvard (Estats Units) personalment va afirmar que vaixells egipcis arribaren a Amèrica per l’oceà Pacific en els anys 230 o 231 aC, que el viatge fou planejat per Eratóstenes i les naus capitanejades per Rata i Mawi. Totes aquestes suposicions es basen en el desxiframent de unes molt antigues inscripcions que haurien deixat els viatgers en les cavernes de West Irian a Nova Guinea i en la cova de Tinguiririca en les muntanyes del centre de Xile.

Sembla ser que en aquesta caverna s’hauria trobat una llegenda escrita en maori antic que hi diu que fins allà hauria arribat la flota de Mawi i que – “El navegant reclama aquesta terra per el rei d’Egipte, per la seva reina i per el seu noble fill. Agost, dia 5 del any 16 del Rei" (en aquesta data ho era Ptolomeo III).

Aquesta teoria però, fou desautoritzada per el professor Mario Orellana Rodríguez, director del departament de Ciències Antropològiques i Arqueològiques de la Universitat de Xile. Que afirma que en la cova de Tinguiririca les pictografies rupestres de les parets son d’origen indígena i no corresponen a cap tipus d’escriptura i tampoc es poden traduir.

En un altre teoria se suposa que un monjos irlandesos s’instal·laren en la costa atlàntica d’Amèrica del Nord durant els segles VI i VII de la nostre era, arribant per el sud fins les illes Bahames. Hipòtesi basada en el  – “ Navigatio Sancti Brendani” – manuscrit que narra els suposats viatges de San Brendano ( 484 – 577)  cap a l’any 570.

 Probablement , desprès de la caiguda de l’imperi romà,  Irlanda es va veure amenaçada per les tribus teutòniques paganes que envaïen Europa Occidental i aquests monjos es van veure obligats a fugir buscant un refugi per ells i les seves tradicions cristianes.

Del Navigatio  es dedueix que els sacerdots i monjos irlandesos podrien haver desembarcat a les costes americanes 900 anys abans de Colom. Sant Brendano l’heroi del viatge llegendari degué arribar  a Madeira o potser a Terranova ( a la illa de San Brendano) però res de tot això es pot provar en primer lloc per les fràgils embarcacions irlandeses amb el cascs folrats de pells untades amb grassa  i per altre part el Navigatio considerat durant segles com una col·lecció de relats imaginaris plantejant seriosos dubtes de la  autenticitat del seu contingut.

Uns 400 anys mes tard a finals del segle X els intrèpids navegants noruecs i danesos  iniciaven els viatges d’exploració que segons algunes teories els portarien fins les costes orientals d’Amèrica del nord. Segons antics documents víkings, conduits per Bjarni Herjulsson foren els primers en arribar a América l’any 985.

L’any 1000 una expedició comandada per Leif Ericson, “Leif el afortunat” va partir per establir una colònia. Flateyarbok crònica islandesa on hi figura el viatge d’ Ericson i els seus homes que podrien haver desembarcat en la costa del Labrador i seguiren per el sud fins la zona del cap Cod. Segons aquesta crònica, van veure que hi creixien raïms silvestres per lo que li donaren el nom de Vinlandia. Es curiós que no existeixin vestigis de la comunitat nòrdica en la costa americana ni a Groenlàndia, fet que a partir del segle XIV les cròniques dels exploradors víkings deixen de mencionar Vinlandia, i certament si alguna vegada ha existit una colònia vikinga a Amèrica s’ esfumat amb el temps.

L’any 1965 un grup d’historiadors anuncien a tot el mon haver trobat la prova definitiva de que l’arribada de Leif Ericson a les costes americanes. Es tractava de un mapa de Vinlandia que recolzava la seva teoria.

El mapa contenia els dibuixos d’Europa, Africa i Asia en la part superior esquerra apareixia una gran illa amb el nom de “Insula Vilanda”  i a sobre  una inscripció en llatí – “Per voluntat de Deu, desprès d’un llarg viatge des de l’illa de Groenlàndia fins les parts mes distants al sud de l’oceà occidental, els companys  Bjarni i Leif Ericson van descobrir una terra molt fèrtil que fins i tot tenia parres i per això fou anomenada Vinlandia” –. Aquest  mapa fou exposat durant 8 anys en la Universitat de Yale com el tresor mes preuat de la seva col·lecció cartogràfica, fins a principis del 1974 que es va demostrar que el mapa era una falsificació.

Amb el transcurs dels anys i desprès de aquesta molt hàbil falsificació  que fou un dels nombrosos fraus històrics que han volgut restar mèrit a la gran epopeia del gran descobriment per  fins avui en dia la figura del almirall Colom com el gran navegant que creua l’oceà en busca de les Indies i sense ell saber-ho va arribar a un continent fins aleshores desconegut.    

           

                 

      

 

  

EL NEGOCIANT DEL SEGLE

 EL NEGOCIANT DEL SEGLE

 

El comte Victor Lustig (en realitat es deia Robert V. Miller) un alt funcionari del Ministeri encarregat de la conservació d’edificis públics, tenia reunits a cinc negociants de Paris explicant-los  que la Torre Eiffel tenia que ser enderrocada , perquè el cost de la seva conservació era enormement car. La torre representava unes 7000 tones de ferro de la millor qualitat i els cinc negociants que tots es dedicaven a la compra venta foren convidats a presentar ofertes de compra en sobre tancat.

Les ofertes no van tardar en arribar i al dia següent André Poisson, un acabalat home de negocis va rebre, la per ell gran notícia de que la seva proposta havia estat acceptada.

Al cap d’una setmana Poisson havia reunit els diners i es va convenir l’entrevista definitiva. Però, ¿perquè es  preguntava Poisson , es fan tan importants negociacions en un hotel en comptes del Ministeri?.

Lustig va invitar al seu secretari personal, un també estafador francoamericà de nom Robert Arthur Tourbillon mes conegut com Dan Collins a que sortís de l’habitació i li dirigí unes paraules explicant-li que: “La vida de un funcionari del govern no es fàcil, tenim que rebre alts càrrecs, anar sempre ben vestits i tot això amb el sou que guanyem no n’hi ha prou i tenim que buscar maneres de complementar el nostre sou”. Poisson va entendre de seguida que estava davant de un membre del govern que amb aquestes paraules li demanava un suborn. Poisson ho va entendre al moment , era evident que aquest tipus de suggeriments no es podien fer en els llocs oficials com a l’interior de un Ministeri. Va entregar sense mes dilació i sense altre queixa un xec certificat i una cartera plena a vessar de bitllets de banc ( com a pagament del suborn) i va marxar triomfal amb el document de venta.

Al cap d’una hora el xec era cobrat i Lustig mai va dir a quant ascendia la xifra que havia rebut. Desprès ell i Collins s’instal·laven en un luxós compartiment del exprés de Viena.

Lustig natural de Bohèmia fill d’un respectable ciutadà i Collins un modest estafador van viure un mes en un dels millors hotels de Viena  i cada dia llegint els diaris i la premsa de Paris, però res es deia de l’estafa. El comprador massa avergonyit del frau havia deixat el camp lliure als dos estafadors per tornar a vendre la famosa torre. Així ho van fer però aquest cop la víctima va denunciar l’estafa a la policia, encara que els dos delinqüents mai foren detinguts.

Una de les estafes mes conegudes i sonades de Lustig fou “la maquina d’impressió de diners”. Ensenyava als seus clients una petita caixa en la que prèviament hi havia introduït tres bitllets autèntics de 100 dòlars i demostrava de com era capaç aquell estri de copiar un bitllet amb la petita queixa de que necessitava per fer-ho unes 6 hores.

El client pensant que li donaria grans beneficis comprava l’aparell a un preu molt alt normalment uns 30.000 dòlars, durant les dotze hores següents efectivament la maquina produïa uns altres dos bitllets de cent, però després ja nomes sortia papers en blanc. En el moment que s’adonaven que havien estat estafats, el nostre estafador ja estava molt lluny del lloc dels fets.

Anys després Victor Lustig es trasllada als Estats Units on va conèixer al no menys famós gàngster Al Capone a qui va convèncer per invertir 50.000 dòlars en un acord de dipòsit. Lustig va mantenir els diners en una caixa  de seguretat durant dos mesos. Passat aquest temps es va reunir amb Capone per dir-li que el negoci no havia anat bé, per suposat Lustig no havia fet res nomes tenir i guardar els diners,  Capone impressionat per la integritat i sinceritat del estafador el va premiar amb 5000 dòlars que va afegir al diners que ja havia aconseguit. 

L’any 1930 Lustig es va associà amb un químic de Nebraska de nom Tom Shaw un expert en fabrica plaques gravades per d’impressió de bitllets de banc falsificats. Organitzaren una xarxa de falsificació amb l’ intenció de  fer circular cents de mils bitllets falsos per tot el país.

El 10 de maig de l’any 1930 Lustig fou detingut per agents federals amb càrrecs de falsificació després d’una trucada anònima feta per la seva amant Billy May gelosa al assabentar-se  de que Lustig tenia una relació amb la jove amant del seu soci Shaw.

El dia abans del judici va fer escàpol de la Cámara  Federal de Detenció de la ciutat de Nova York. Fou capturat de nou 27 dies desprès a Pittsburgh. Lustig es va declarar culpable en el judici i fou condemnat  a 20 anys de reclusió a l’illa d’Alcatraz ( California). El 9 de març de 1947 va contraure pneumònia morint-se dos dies desprès en el Centre Mèdic Federal per reclusos de la ciutat de Springfield (Missouri).    

 En el seu certificat de defunció, en la casella on constava la seva ocupació figurava “aprenent de venedor”.

ARMES SENSE PÓLVORA

 ARMES SENSE PÓLVORA 

Molt abans de que el món occidental utilitzes les armes de foc amb la invenció de la pólvora, els exercits contaven amb una gran varietat de ingenis per llançar projectils contra els seus enemics.

Un dels mes poderosos era “la ballesta” o tambe anomenat escorpit usada per les legions romanes. Consistia en un gran arc disposat sobre una plataforma que podia llançar una pedra de dos quilos i mig a una distancia de 500 metres. En el setge de Roma del any 537 imposat per Vitigés rei dels Ostrogots durant les guerres gòtiques,un dels seus cabdills fou clavat en un arbre per el dispar de un dard de ballesta, tres segles mes tard Paris fou assetjada per els víkings tambe dits normands (gent del nord) un dard de ballesta travessa netament tres dels assaltants.

Un altre maquina digna de menció era “la catapulta”un arma equivalent al morter modern que llançava els projectils. El braç de la catapulta amb un bol per els projectil en una punta, que el ser girat cap enrere tensava una corda feta de tripa d’animals. El braç es disparava cap endavant i era parat per una barra creuada llençant el projectil a uns 500 metres.

Aquests dos grans ingenis la ballesta i la catapulta s’utilitzaren fins el segle XII. L’antic mètode de trenar intestins animals per tenir la tensió necessària  fou d’alguna manera oblidat des de feia temps i en el seu lloc s’usaven cordes. Això vol dir per exemple que les maquines utilitzades per  els creuats no eren tan poderoses com les romanes. La solució fou una nova maquina de guerra que anomenaren “trabuc”, que no te res a veure amb l’arma de foc posterior que coneixem amb el mateix nom.   

 Aquest trabuc era una maquina d’artilleria semblant a la catapulta però a mes a mes portava un contrapès que feia oscil·lar el braç i disparar el projectil. N’hi havia de colossals amb un braç de 15 metres de longitud i un contrapès de 10 tones que podia llençar una pedra de 140 kg a més de 600 metres.

Les pedres no eren els únics projectils que llençaven. Els trabucs s’utilitzaven tambe per llençar el temut foc grec. Una barreja altament inflamable de sofre, quitrà, resina, nafta i estopa que remullaven amb trementina, cendra vegetal, i sallitre. Aquesta barreja ha estat considerada la gran arma dissuasòria de la baixa edat mitjana, la seva qualitat mes terrible era que l’aigua avivava mes les flames. Durant segles el secret de la fabricació del foc grec nomes fou conegut per els bizantins, que va fer la seva flota invencible fins que en el segle IX els àrabs van descobrir la formula i aviat la van utilitzar en contra l’imperi bizantí.

Utilitzaven tambe altres tàctiques mes subtils. De vegades els trabucs s’usaven per atemorir l’adversari, llençant els cadàvers d’enemics  o presoners vius sobre les muralles dels assetjats. Tambe es llençaven cavalls i animals putrefactes per estendre la pesta.

L’any 1442 durant el setge de Carolstein foren bolcats sobre la població 200 carros de fems.

Ha quedat constància de que  una de les ultimes ocasions que es va fer servir un trabuc fou en el setge de Rodes. Els  turcs batien la plaça amb canons pesats, però els cristians van construir un trabuc amb que varen aconseguir silenciar l’artilleria pesada de l’enemic.

Els dies del trabuc es van acabar amb la gran invenció de la pólvora empleada inicialment per els xinesos en el segle IV aC., i no fou coneguda per el mon occidental fins el segle XV en que es començaven a construir canons que resultaven terriblement insegurs.